#Eixample | Explore Tumblr Posts and Blogs

tastatast · 5 months

Text

Enigma

El fet que ara (desembre de 2023) sembli que ens vulguin fer tornar a l’Engima ha fet que hagi volgut recordar per què tinc tant mal record de l’últim àpat fet a aquesta casa. Què vam menjar per sortir-ne tant descontents? Ens vam sentir, fins i tot, desenganyats i decepcionats, sobretot per la satisfacció-preu. Veniem d’un primer Enigma (el de les diferents barres i menú únic) que era una meravella. Després del Covid, van canviar la proposta i aquesta visita era la primera d’aquest segon Enigma. El cas és que, a grans trets, recordo que no ens va agradar pràcticament cap plat, que tots eren freds, igual que l’espai i, que ens va semblar molt car pel que oferien.

Aquesta crònica de l’àpat fet el dimarts 11 d’octubre de 2022 està escrita el desembre del 2023, un exercici que també trobo interessant, escriure des del record, únicament amb les fotografies com a suport i punt de referència. A la vegada, també em fa adonar de com ha canviat Tast a Tast: el nivell de detall i concreció al que actualment vull arribar per intentar saber què mengem, al tipus de cuina que m’interessa en aquests moments, als coneixements que a poc a poc vaig adquirint en la multitud d’àmbits i disciplines que engloben la gastronomia, a la manera d’anar als restaurants (prestant més atenció al menjar i, possiblement, menys als vins) i a la manera de mirar les cuines, les persones i els restaurants. També he de dir que, segurament, tot això ja ho feia però no quedava reflectit a les cròniques ni li dedicava el temps que actualment li dedico a cada restaurant.

L’OFERTA CULINÀRIA

En principi, recomanaven triar entre 15 i 18 elaboracions. Vam acabar fent uns 20 plats, depenent de com es comptabilitzin, dels 24 que oferien. També volia menjar altres elaboracions com la “yuba casolana amb caviar”, l’“amanida de cranc reial amb gelatina” o el “canapé (bun) amb ou fregit, crème fraîche i caviar” però precisament aquell dia no les tenien disponibles.

Pel que fa a l’estructura de la carta, no vaig entendre alguns dels apartats, no era una proposta clara, que visualitzessis ràpidament. A més, a l’hora de servir els plats, tampoc seguien el mateix ordre que el mostrat a la carta. Trobo que els restaurants que ofereixen aquest tipus de cuina haurien d’oferir una proposta única (o com a molt, dues) i no fer treballar al client, que se suposa que dóna tota la confiança al restaurant, més quan no li deixen temps al restaurant per llegir-ho bé, parlar-ho amb el maître i triar-ho amb calma, i més si tampoc publiquen la carta a la web per portar la feina feta des de casa. Per últim, un menú tancat també fa que sàpigues quant acabaràs pagant, evitant malentesos i sorpreses inesperades.

COCTELERIA

Primer de tot, t’oferien si volies seure a la cocteleria. El meu acompanyant encara no havia arribat i el vaig esperar tot prenent un Viaje a Perú - Kumquat Pisco Sour (16€), una mena de pisco sour a base d’una leche de tigre de suc de kumquat amb pisco, llima, ají groc i coriandre. Per a picar, oferien unes ametlles amb curri. Un còctel (o, més aviat, uns sips, uns glops) prou ben elaborat, amb tots els ingredients apareixent de manera bastant nítida, fet per l’amable Joan González Miranda, de mare cubana i pare català.

A continuació, et feien passar per la cuina, on podies veure l’Albert Adrià i tot el regiment de cuiners de la plantilla i saludar-los, això sí, ràpidament. Tot i que a El Bulli també saludaven quan arribaves (que, en principi, trobo que és quan l’amfitrió ha de fer-ho), aquest dia a l’Enigma vaig tenir la sensació que era una salutació un pèl freda, que la feien perquè estava a dins el guió. L’inici del servei no és el moment per a conversar però, és clar, els qui es volen fer la foto amb l’estrella, val més que se la facin en aquell moment perquè després potser desapareix sense despedir-se. I així va ser, possiblement, el fet de marxar sense tornar a saludar ni sortir a les taules va fer que quedés palès la poca interacció que volia amb els clients i que trobés aquella rebuda un pèl postissa i forçada. En qualsevol cas, és un factor més que defineix el tarannà del restaurant.

L’ÀPAT

En Xavi Alba seguia sent el director de sala i qui prenia la comanda però la cambrera que ens va servir la majoria dels plats es va presentar com a Roxana.

APERITIU

Des d’un guéridon, servien un únic aperitiu, Te earl grey farcit amb llimona gelada.

Una mena d’esferificació d’aquest te feta a davant del comensal amb una solució d’aigua amb calci per a gelificar i i amb un trosset de llimona a dins. Servit en una cullereta de ceràmica blanca. Una mossegada tova i gelatinosa més que una esferificació de les que rebenten.

SNACKS

Vam menjar els 4 snacks que oferien a la carta.

Gelatina de mandarina verda i praliné d'oliva verda 3,50€/u

Feia olor i era molt amarg, tou, gelatinós.

Sashimi de meló, dashi de kombu, wasabi fresc, una mica de soja i sake 10€/6u

Un plat que no hagués demanat però que en Xavi Alba ens va recomenar especialment. Vam menjar 3 unitats per persona, 3 trossets de meló que semblava osmotitzat i que s’havien de sucar a la salsa de soja com si es tractés de sashimi. Eliminant l’aigua de la fruita (osmotitzant-la) i hidratant-la a taula amb salsa de soja teníem un meló amb més concentració de sucre (per la deshidratació de l’osmosi) i més salat (per la salsa de soja). S’agraia que el wasabi fos fresc, es notava; la salsa de soja era d’una qualitat semblant a la que ofereix Kensho, per exemple, ni industrial ni excepcional. També he de dir que, personalment, trobo que l’osmosi és una tècnica que em pot semblar interessant per allargar la vida útil dels ingredients mantenint-ne les característiques sensorials i nutricionals però crec que mai m’ha aportat cap mossegada memorable. No m’agrada ni com a estabilitzador de vins, la veritat, no crec que sigui un procés utilitzat pels millors productors ni que denoti qualitat.

Empanadilla de pell d'aigua amb escuma de blat de moro i pols de chiles 6€/u

Un núvol fet de llima o, més aviat, una massa seca amb textura de porexpan (més que de Boca Bits) i gust de cacau amb llima que estava farcida d’una crema escumosa de blat de moro dolç. Per sobre, una pols de chiles.

Waffle d’alfàbrega amb crema de festuc verd i iuzu 5,80€/u

No vaig notar el gust d’alfàbrega. Semblava una galeta Artiach i la crema de festuc tenia la densitat d’una maionesa.

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT

Amanida de tomatillo de árbol amb mozzarella/burrata de llet de soja 13,50€/u

Un plat de l’apartat “Tapas”.

Portaven un guéridon amb un gran bol ple de mozzarelles amb la seva pròpia aigua. Ens van explicar que, durant la pandèmia, volien començar a treballar embotits vegetarians o vegans (també perquè la indústria els hi demanava, o ens ho demana la societat? no va quedar clar) però que van acabar fent tot el contrari, treballant làctics com aquesta mozzarella feta amb llet de soja francesa (i no amb llet de vaca) i amb greix de coco, una mozzarella de l’empresa Julienne Bruno (Londres), amb qui van col·laborar en l’elaboració dels seus productes.

El cas és que, davant del comensal, pesquen una mozzarella (bastant petita, d’uns 5 cm de diàmetre i bastant plana) amb un cullerot amb forats, tallen la mozzarella per la meitat (espera, que és per a compartir!) i en serveixen una meitat a cada plat, on ja hi venia servit un tros de tomatillo de árbol, un fruit originari de l’Amèrica Central (sobretot de Colòmbia, l’Equador i Bolívia), però que també es pot trobar a Madeira, que és d’on venia el que vam menjar. Un fruit de la família de les tomaques, o si més no de les solanàcies. En aquest cas, era un exemplar molt dur que estava una mica verd (immadur) i tenia la llavor de color negra, recordava vagament una papaya (sobretot per la pell tant gruixuda). Per dins, la mozzarella recordava més una stracciatella. El suc era a base de tomàquet de penjar (tipus cirerola) ben madur passat per un colador ben fi. Finalment, hi van afegir oli d’oliva des d’un biberó i sal gruixuda. Tantes voltes per acabar servint una tomaca amb mozzarella i un raig d’oli. Un plat que no brillava ni pel producte ni per la tècnica, ni ancestral ni d’avantguarda.

Mocador de calamar, greix de pernil i caviar 22€/u

Un plat de l’apartat Shinkai, que en japonés significa “mar profund”.

També, des d’un guéridon

Unes làmines finíssimes de calamar amb unes gotes d’oli de pernil ibèric i caviar. La idea era que, amb les pinces d’El Bulli, féssim uns farcallets per a menjar-los d’una mossegada. Vaig preguntar d’on era el calamar i em van dir “és 100% mediterrani”, una resposta que no només demostra ignorància, sinó que també, força mala educació i certa falta de respecte, si més no, em va fer sentir malament, com si els molestés la pregunta. Fos d’on fos, semblava molt ben tallat amb la tècnica japonesa de l’usuzukuri aportant-li una textura delicadíssima que pràcticament es desfeia a la boca. El caviar era d’esturió sevruga (Acipenser stellatus) d’entre Rússia i la Xina, un dels més difosos i més econòmics. Tota la finesa de la textura del calamar i, com a contrapunt, la potència gustativa del ranci-salat-amarg del greix del pernil. Un dels millors plats del menú, això sí, a 11€ la mossegada.

Tartaleta de pasta filo amb flor de ceps 8,50€/u

Un plat de l’apartat “Finger Food”.

Van portar un guéridon amb dos platets, cada un amb una tartaleta de massa filo farcida amb una crema de pinyons i una mica de caldo del propi cep. A continuació, ens van fer una flor de cep amb un laminador i ens van dir que li aportaria molt d’aroma i gust a la tartaleta.

Uns ceps (boletus edulis) de Catalunya, servits crus i d’un grossor finíssim, una virgueria molt delicada, una mena de flor com la tête de moine però feta amb un laminador d’acer inoxidable (el de laminar tòfona) complicant l’execució tècnica. Per sobre, hi van espolsar una pols de ceps deshidratats i una de farigola i llimona. Finalment, hi van afegir unes gotes d’oli de pinyons des d’una pipeta i una mica de sal grisa (la sal de la superfície de les salines que fan la flor de sal, més humida i menys valorada que aquesta). Per a menjar amb les mans en tres mossegades. El que quedava era gust de pinyons. Vaig trobar a faltar escalfor, una mica de temperatura.

Tomàquet Feo de Tudela (Navarra) curat en kombu amb vinagreta d’olives i piparres 7€/u

Un plat de l’apartat Sua, que en Euskera significa “foc”.

També, des d’un guéridon.

Un tomàquet cuinat a la brasa amb alga kombu per tal que aquesta li aportés salinitat; tot i que servien l’alga al plat, no era per a menjar.

A davant nostre, van servir, per sobre, una mica de sal gruixuda, pebre negre molt, una vinagreta d’oli d’oliva i piparra envinagrada molt bona i, finalment, unes gotes d’oli d’oliva Picual de Jaén des d’un biberó. La tomaca (pelada) estava emmascarada per la kombu. Desobeint les indicacions, vaig tastar un trosset de kombu i semblava carxofa, era seca, astringent, metàl·lica i estava una mica cremada.

Espaguetis gelats d’alfàbrega amb consomé de tomàquet i lyomozarella 12€/u

Un plat de l’apartat “Tapas”.

També, des d’un guéridon, ja era el sisè.

Recordant el que són els soba, teníem, per una banda, un caldo clarificat de tomàquet cherri i, per altra banda, uns espaguetis de color verd fets a base d’aigua d’alfàbrega (i m’imagino que eren una esferificació allargada amb la xeringa). Per sobre, hi ratllaven, amb una Microplane, una mozzarella de vaca (no la de soja d’abans) liofilitzada (a través de la congelació i sense perdre el gust ni la forma de la mozzarella, enlloc de la deshidratació, on sí que els perdem). La idea era que, amb les pinces, suquéssim els espaguetis a l’aigua de tomàquet com si fossin uns soba. L’aigua de tomàquet era molt gustosa, molt bona. Els espaguetis es quedaven entre els queixals, no recordava que aquest tipus d’esferificació tingués aquesta textura, potser estava mal executat.

Tàrtar de tonyina curada en greix de sobrassada i llesca de pa torrat 8,90€/u

Un plat de l’apartat Shinkai, que en japonés significa “mar profund”.

Primer ho vaig provar per separat però va valer la pena untar el pa. Com canviava el gust de la tonyina amb la sobrassada i com millorava el conjunt! A més, una combinació molt atraient. Un pa especialment bo, amb aquell gust de torrat tant ancestral, càlid, un punt humit per dins, que et transporta a un medi rural. Que “senzill” i que bo! Aquest tipus de creativitat, potser menys associada amb la cuina bulliniana (tot i que les combinacions moleculars i poc habituals també eren font de creativitat per a ells), és un tipus de creativitat que m’acostuma a satisfer molt.

Des de la taula on sèiem, entre les làmines (lamas) de vidre, feia goig veure l’Albert cuinar, o més ben dit, emplatar; en qualsevol cas, veure’l trebllar, en acció, semblava que s’ho prenia seriosament, em va agradar molt la seva actitud i la manera d’interectuar amb la resta de cuiners.

Canapé gelatinitzat de wagyu i tòfona negra* amb foie gras i festuc iraní 14€/u

*Congelem la tòfona en el millor moment de maduració per aprofitar al màxim la seva aroma.

Un plat de l’apartat “Finger Food”.

Una terrina d’steak tartare amb foie al centre, coberta d’una gelatina (que suposadament estava feta amb un caldo de tòfona) i, a sobre, un fals festuc fet de crema de festuc. No ens van mencionar la tòfona, tot i que l’anunciat ho deia, i tampoc la vam notar. La base era una pasta filo molt fina i fràgil. Per a menjar amb les mans en 3 mossegadetes.

Broqueta de bolet de temporada i pi a la brasa 9,50€/u

Un plat de l’apartat Sua, que en euskera significa “foc”, entenc que l’ou de reig debia estar fet a la brasa.

Un petit got/bol amb una broqueta que era una branca de pi amb 2 trossets d’ou de reig (amanita caesarea) i un suquet fet amb una reducció del mateix bolet. Mira que aquest bolet és agraït però va passar sense pena ni glòria, potser la brasa no és la millor manera de cuinar-lo per tal que desprengui tot el seu potencial, sobretot a nivell de textura.

Canapè d’aletes de pollastre a l’ast amb sopa gelatinada de curri verd 14€/u

Un plat de l’apartat Sua, que en Euskera significa “foc”.

Per una banda, un bol amb una sopa/brou de pollastre gelatinitzat, amb fulla de sèsam, pell de llima, curri verd, oli de sèsam i, al fons, una gelatina de coco. Per a menjar de baix cap a dalt amb una cullera. Dues gelatines diferents, una a sobre l’altra. M’agrada la idea.

Per altra banda, les aletes de pollastre desossades amb una salsa per sobre (a base de la seva pròpia reducció) i amb la seva pell cruixent a la base, fent de torradeta. Una mena de nigiri. No van mencionar l’origen del pollastre, cosa que entenc més com un factor poc important per a ells que no pas per a no allargar-se en l’anunci del plat. En vam poder menjar 2 per persona.

Musclos de bouchot amb gelatina de fonoll i amb crema de suquet al safrà 14€/u

Un plat de l’apartat “Tapas”.

Primer, ens van servir un plat fons amb 3 musclos, tres daus de gelatina verda de fonoll, una petita esferificació de kimchi, un fil de pebrot vermell, un gra de pebre rosa i un trosset d’ametlla. A taula, ens van servir un suquet que era una sopa a base dels mateixos musclos, safrà i tomàquet que, a jutjar per la consistència i la textura, segurament també portava algun espessant, a casa no queden pas així les cremes i les sopes. Un plat que ens van anunciar com a inspirat en la sopa de musclos del 1992 d’El Bulli, plat que apareix a “El Sabor del Mediterrani”. Entenc que es referien als “dàtils de mar en gelea amb sopa freda de fonoll”.

Emparedado/Sandvitx de salmó fumat elaborat a Enigma amb pell cruixent i crème fraîche de raifort 10€/u

Un plat de l’apartat “Finger Food”.

Una mena d’entrepà d’un salmó que marinen ells i amb la pell del salmó cruixent simulant el pa de l’emparedado (tal com se li diu a un entrepà a Mèxic). Una mossegada de gustos coneguts i que em fa pensar més en cuina nòrdica que mexicana, segurament pel desconeixement i la idea simplificada que en tinc de totes dues. En qualsevol cas, aquest va ser el que tradicionalment era el plat principal, el plat anterior a les postres i va ser un finger food. Una mossegada que com a aperitiu no hagués estat malament, però que és impròpia per acabar la part salada.

EL FESTIVAL DE LES PRE-POSTRES

Servides totes tres o quatre a la vegada.

Pizza de pâte a choux com un gaugère (unes boletes de pasta choux amb formatge) amb mousse de Gruyère, llimona confitada i ametlles 8€/u

Una deliciosa pizzeta afrancesada, cruixent i cremosa.

Sorbet de poma i pisco amb la seva merenga cruixent 6€/u

Una poma farcida amb un sorbet de poma verda i pisco i, d’acompanyament, en un plat a part, una merenga seca i cruixent de poma verda. Les típiques postres que no m’atrauen gens i que sempre m’he d’empassar sense haver triat. La idea era untar la merenga amb sorbet (que encara ho trobo encertat) i anar intercalant pizza i merenga, una manera de menjar que no m’agrada gens, sóc partidària de menjar una cosa rere l’altra, una per una.

El nostre codony Occo.

Un tros de codony oxidat a l’Occo i acompanyat amb una salsa del mateix codony. Aparentment tant concentrat, però gustativament tant suau.

LES POSTRES

Tarta/Pastís/Tartaleta de mandarina verda, toffee de cardamom verd i gelat d’avellana 13,50€/u

La part de baix, la groga, estava feta amb el suc de la mandarina i, amb l’escuma que feia aquest suc, feien la capa de sobre, que semblava una merega escumosa i tova però consistent. Al costat, un gelat d’avellana amb un praliné de cardamom. Diria que em va agradar més el gelat amb praliné que el tros de pastís de mandarina.

Pastís de xocolata amb llima i crocant de cacau 8€/u

La tartaleta més fina de xocolata. Una base feta de xocolata i, per sobre, en deien “xocolata comprimida”. Per a menjar amb les mans. Fragilitat, lleugeresa i potència gustativa a parts iguals.

ELS PETITS FOURS

A sobre la taula, ens van deixar una fotografia de l’any 1994 en la que hi apareixien l’Albert i en Ferran Adrià a la cuina d’El Bulli un dia que estaven parlant sobre els petits fours. Aquell dia, precisament, estaven fent el que ens van servir, un petit four de xocolata, romaní i safrà.

VAM BEURE

Un Orthogneiss 2013 de Domaine de l’Ecu (Guy Bossard et Fred Niger Van Herck), un Muscadet de Sèvre et Maine AOC de de 12% vol. a 40€.Un vi blanc del Loire que, per sort, estava madur (en la seva plenitud) però encara no tendia a l’oxidació. Un perfil fresc i lleuger, però amb un nervi en boca que li aportava estructura. La base del vi era la seva acidesa i això el feia un bon acompanyant per a tot l’àpat.

Un Ploussard La Chamade 2016 de Bornard, un Arbois Pupillin AOC.Un vi negre de 12,5% vol. a 45€. Trobar una referència així a una carta de vins és tot un comodí. En Philippe Bornard, tot un personatge, ofereix una expressió madura i vinosa de la Ploussard, una varietat que sol donar vins eteris i subtils.

CONCLUSIONS DE L’ÀPAT

No hi va haver plats memorables ni tant sols gaire destacables. De fet, tampoc podríem dir que hi hagués cap plat, sinó que va ser un àpat pràcticament a base de canapès, d’snacks, de finger food. No hi va haver el producte de brillant qualitat que hi havia al primer Enigma, quan s’anava de barra en barra. I la qualitat de les idees tampoc va ser especialment bona.

No hi va haver plats amb jocs de temperatures, disminuint-ne la complexitat; i tots es van servir freds o atemperats, sense cap plat calent en tot l’àpat, potser el més calent va ser la llesca de pa torrat.

Vaig tenir la sensació d’haver menjat de catering, d’un catering servit a peu dret, un tipus de plats que accepto i entenc per a moments determinats dels àpats però no per a la seva totalitat. És ben sabut tot el que el món del catering va aportar a El Bulli en quant a replantejar-se la manera de menjar, els utensilis pel servei, etc. i tot això està molt bé però trobo que dotar-se d’aquest recurs durant tot el menú és impropi de servir-se en un menjador d’un restaurant. En aquest sentit, em va semblar un Enigma amb una idea més pròpia del Tickets o de l’inicial 41º, quan era una cocteleria amb tapes a la carta. Vaig tenir la mateixa sensació que a l’últim àpat que vaig fer al Miramar d’en Paco Pérez, quan vam arribar a les postres pensant que encara estàvem als aperitius.

També vaig trobar a faltar alguna referència a la cuina catalana, ja fos en els ingredients (aparentment pocs semblaven de proximitat) o en el receptari.

Pel que fa als ingredients, sempre força exòtics (sobretot de Sudamèrica i japonesos) als restaurants de l’Albert (te, wasabi, soja, yuzu, chiles, tomatillo de árbol, caviar, kombu, wagyu, salmó, pisco, cardamom, kimchi) i dels que no sembla que en depengui la temporada, sinó productes fàcils de trobar durant tot l’any. En tot el menú, els únics productes de temporada devien ser els ceps i els ous de reig, no sé si inclouria gaire el tomàquet Feo de Tudela. I els únics productes mínimament mastegables i identificables, és a dir, poc transformats: els trossets de tomatillo de árbol, la mitja mozzarella de soja, el calamar laminat, el tàrtar de tonyina, el tàrtar de wagyu, els trossets de ceps i d’ous de reig, les aletes de pollastre i els tres musclos. També vaig trobar a faltar més varietat de masses: únicament filo, choux i una llesca de pa torrat.

Pel que fa a les combinacions d’ingredients destacaria especialment la del calamar amb greix de pernil o la del tàrtar de tonyina amb greix de sobrassada. La resta van ser força convencionals, més habituals i en cap cas extremes, ni amb jocs d’acideses, ni d’amargors, ni amb cap salabror radical… De fet, identifico la cuina de l’Albert amb una cuina molt senzilla a nivell de gustos, amb gustos fàcils, de records de fires, de cuina de carrer, de cuina popular, assequible i a l’abast de tothom. Però també la identifico amb una cuina somniadora i naïf (el circ, el món de l’espectacle, dels il·lusionistes i dels mags), que tampoc vaig trobar en aquest àpat.

Pel que fa a les tècniques, totes van ser conegudes: gelificacions (moltes elaboracions emulsionades amb espessants i gelificants, moltes aigues/brous/caldos/reduccions convertides/trasformades en gelatina), esferificacions (l’original, l’allargada amb xeringa…), fruita osmotitzada, liofilització d’una mozzarella, brasa, torrat, gelats, sorbets, oxidació amb l’Occo, escumes de diferents densitats i consistències (merengues), etc. Dubto que cap d’aquestes tècniques fos amb algun ingredient diferent dels que ja porten anys utilitzant. Aparentment, no semblava que en aquell moment estés dedicant tant de temps a la investigació ni el desenvolupament de tècniques com sempre ha fet el Disfrutar, per exemple. I pel que fa a l’execució tècnica, només destacaria la dels talls i laminats, especialment del calamar i de la flor de cep per a la tartaleta.

La quantitat de plats també em va semblar una mica justa, fent unes 20 elaboracions en total vers les 30 o 40 (comptant la varietat de petits fours) que mengem al Disfrutar, per exemple, o comparant la quinzena d’aperitius més els 20 plats i la varietat, una vegada més, de petits fours d’El Celler de Can Roca. Comparo l’Enigma amb aquests restaurants perquè penso que de l’Albert i de la seva cuina n’esperem aquest nivell i perquè, encara que tots tres tenen el seu llenguatge propi, si fa no fa, tots tres restaurants han begut molt d’El Bulli.

Una altra qüestió va ser que, amb la quantitat de guéridons i elaboracions que van fer davant del comensal, trobo que les explicacions tant dels productes com de les elaboracions i les tècniques van ser pobres i que els cambrers o cuiners que ens presentaven els plats tampoc en tenien un coneixement gaire profund.

En resum, un àpat mancat tant de producte com de noves tècniques, mancat d’intensitat gustativa i d’una millor execució tècnica.

CONCLUCIONS FINALS

Ja estava mirant si hi havia disponibilitat per a reservar taula per aquest mes de desembre de 2023, però el fet de repassar el que vam menjar l’última vegada i poder reviure l’àpat ha fet que em torni a repensar si tornar tant ràpidament a l’Enigma, perquè sí, perquè ara sí que val la pena, perquè ara és el moment, perquè torna a estar bé. No paren de bombardejar-nos amb imatges i missatges (ja sigui de manera directa o indirecta a través de periodistes, foodies, agències de comunicació i anuncis) perquè hi tornem i he estat a punt de caure a la “trampa”. Realment, les fotografis que he vist d’alguns nous plats són molt maques. És en el que ens basem avui en dia, oi? En les imatges i l’estètica. A partir de l’aspecte, ens imaginem quin gust deu tenir un plat i suposem que deu ser bo o no en funció del que veiem a través d’una pantalla. Però també rebem inputs i publicitat de les persones a qui seguim i, en principi, els prescriptors que en parlen meravelles tenen criteri. Però la veritat és que aquestes presses i aquesta sensació de semblar una obligació el fet d’anar a un restaurant fan sentir-me com un xaiet més del ramat, com una persona que no decideix per ella mateixa què vol menjar, a on i quan.

A més, qui m’assegura que els plats que veig corrent per les xarxes socials els podré menjar el dia que hi vagi? Veig que ara almenys especifiquen els plats a la web i han aportat aquesta comunicació (espero que actualitzada) amb el client. Però com podem estar segurs que podrem menjar el que ens diuen que hi menjarem? Quantes vegades anem a restaurants per a menjar un plat que hem vist que X hi ha menjat i quan arribem resulta que allò era especial per a aquest client?

Què voleu que us digui, sembla que l’Albert encara estigui explorant cap a on pot portar la seva creativitat en el món de la gastronomia. Em sembla molt bé que un cuiner es vagi trobant a ell mateix i vagi trobant el seu lloc al món i la proposta adequada, però trobo que un menú de 220€ no és propi d’una persona que encara està trobant el seu camí, sinó d’un restaurant consolidat, rodat, amb les idees clares, una proposta sòlida i amb recorregut. El fet que sigui un Adrià i hagués participat en la grandesa d’El Bulli no treu que actualment estigui oferint la mateixa qualitat i el mateix nivell de cuina. Tot i així, no treu que no deixi de preguntar-me com és possible que presentés una carta tant insubstancial. Tinc molt de respecte a l’Albert, admiro la seva feina i crec que encara no sóc capaç ni conscient de comprendre tot el que ha arribat a fer, però no m’explico aquest últim àpat.

En definitiva, esperaré una mica més a tornar a fer confiança a l’Enigma, vull anar-hi quan vegi més clar aquest progrés (al final, dels 24 plats del nou menú, en veig alguns que ja vaig menjar l’última vegada i pocs que semblin memorables) i quan em faci més il·lusió. El món és molt gran i hi ha molts restaurants, molts cuiners i moltes cuines per a conèixer i gaudir.

Però com dic sempre, “tants caps, tants barrets”, i tal com passa amb la decoració del local, on alguns hi veuen sensibilitat poètica i qualitat lírica, altres hi veuen un espai gèlid.

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

#Enigma #Albert Adrià #Barcelona #restaurant #Eixample #catalana

0 notes