guillemjc

[guillemjc]

L’amor a la ciutat –una cartografia

Plena de carrers per on he tombat per no passar els indrets que em coneixien. Plena de veus que m’han cridat pel nom. Plena de cambres on he cobrat records. Plena de finestres des d’on he vist créixer les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys. Plena de dones que he seguit amb la vista. Plena de nens que només sabran coses que jo sé, i que no vull dir-los. 

– ‘La ciutat’, Gabriel Ferrater

Pol Montserrat

Estimar és un lloc, va dir el poeta. I jo estimo Barcelona com s’estima l’amor d’una vida sencera. Si Dublín és aquell amor innocent de joventut, si Nova York és l’amor platònic, si París és l’ex que deixa marca per sempre, Barcelona és sens dubte l’amor de la meva vida. I és, també, escenari i testimoni de la majoria d’escenes d’amor que m’han travessat.

Així com la relació amb les persones es va teixint amb les experiències compartides, la relació amb una ciutat es construeix a base de llocs i de records. Els llocs que et vas fent teus, que et vas apropiant mica en mica i que, gairebé sense adonar-te’n, de sobte formen part del teu imaginari, dels teus records.

Els primers records són al Turó Park, encara amb cotxet. I al Park Güell, arribant-hi en taxi per passar-hi un matí de diumenge amb les tietes. O al claustre de la Catedral on em portaven a veure les oques. O a les Rambles, cada dissabte al matí, sortint del metro al Liceu, agafat de la mà de la mare per anar a cantar a Sant Felip Neri, i abans fer parada per esmorzar al forn del Pi, i creuar Sant Josep Oriol i enfilar el carrer de la Palla.

També guardo el record d’infància de passar les tardes infinites a casa els avis i a casa les tietes amb les úniques preocupacions de “què hi ha per berenar?” o “a què juguem?”. I recordo la il·lusió de quedar-se a dormir a Casanova, a casa la Clara i l’Adrià. O fer gairebé sencer el carrer València, de tornada a casa, com un ritual, i badar per la finestra observant els vianants, els semàfors i les llums dels fanals. Recordo, anys més tard, el sol traient el cap entre els terrats de Ciutat Vella, una nit adolescent i tòrrida de juliol en què, gairebé sense saber-ho, començàvem a perdre la innocència.

Hi ha records tristos que encara torben. A vegades, em venen els teus plors com un tret al cor quan enfilo el carrer Aribau des d’Universitat. La cascada del Parc de la Ciutadella sovint em transporta a aquell migdia que el cel queia com un pes mort i l’àvia era al Clínic burlant la mort, i nosaltres amb el cor encongit esporuguits per la mort. No puc evitar pensar en aquell Sant Jordi funest cada vegada que passo pel banc de Jardinets on es va esfondrar tot el nostre món. 

Sant Jordi és el dia per excel·lència de l’amor a la ciutat. No em trec del cap el ‘t’estimo’ que mai et vaig arribar a dir a Sant Felip Neri. M’agrada tornar al Sant Jordi que amb la mare vam caminar des de la plaça del Monestir fins a la plaça de Sarrià, i vam entrar a la Foix i ens van regalar un poemari. O el primer que vam quedar al llibre de Brossa, allà on tenies la foto amb el poeta. O aquell altre que et vaig pensar a la distància, mentre eres a París i jo el vivia pels dos. O el Sant Jordi que et vaig presentar l’Agnès a Portal de l’Àngel, veníem de portar la rosa a la tieta, havíem començat el dia a les paradetes del Poblenou i l’acabaríem sopant a la plaça de Sant Pere. 

Còrsega, Passatge Mercantil, Alt de Gironella: les que he anomenat ‘casa’ són escenari recurrent a l’obra del meu amor a la ciutat. També les que, sense ser-ho, m’he sentit una mica meves: Muntaner, Passeig de Sant Joan, Llull, Gran de Gràcia. I per extensió, els meus barris: l’Eixample, el Born, les Tres Torres, Sarrià, Gràcia, el Poblenou.  Els interiors d’illa i els terrats –hi ha res més barceloní?– també són protagonistes d’aquests episodis romàntics que han anat configurant ‘la meva Barcelona’. El terrat de la Pedrera un vespre d’estiu escoltant un concert de jazz amb una copa de cava, o el de la Casa Batlló amb les versions dels Beatles i un gintònic. Els vespres de juliol als jardins de la UB. I la meravellosa terrassa de Vinçon –sempre Vinçon–, marc predilecte, racó excepcional, que m’ha vist estimar tant.

És curiós com hi ha una sèrie de llocs que identifiques irremeiablement i indestriable a persones i a moments concrets. Un matí gloriós d’un diumenge de novembre al parc del Turó del Putxet. Un matí de dissabte a Sarrià fent-te descobrir els meus racons del barri: el passatge Mallofré, la placeta del Roser, la placeta de Sant Gaietà. Un matí de dilluns a Pedralbes que contradèiem la rutina estimant-nos estirats en un banc del parc del Castell de l’Oreneta –quin nom més bonic–, la ciutat sencera sota nostra. Tous les matins du monde. Can Felipa, el vespre hivernal que vam pujar a veure aquella expo, i estàvem sols, i ens fèiem petons d’amagat com a la facultat, i aquell xàfec de tarda i la discussió posterior, i tots aquells matins de sol espaterrant. Tots els matins de trobades fugisseres els dimarts al carrer de l’Avenir. Tous les matins du monde. La tarda al Laberint i les promeses que es van esvair amb les cendres del nostre amor. La cita fantasma al cementiri del Poblenou, l’esplendor de les tombes, els mausoleus i les estàtues, i aquelles pàgines marcades del poemari de Dickinson – I died for Beauty.

No puc deixar de citar el campus Poblenou de la Pompeu, que ens ha vist sortir dissimuladament junts a mitja classe perquè no aguantàvem el desig, fer-nos petons amagats en mil racons, perdre’ns, enamorar-nos, estimar sense mesura, destruir-ho tot. 

Podria enumerar molts dels petons que no he fet: el que no va arribar mai a la nostra primera cita a Palo Alto, el que vas rebutjar amablement al terrat de casa, el que no vam saber fer-nos als Tres Tombs, el que vam deixar escapar a Virreina – que la vida que ens hem perdut simplement no existeix.

Però també els primers petons: a la primera cita al Harlem, i els que van venir després a tocar de la Catedral; a l’última fila de la sala 1 dels Verdi on crèiem haver aturat el temps però la pel·lícula continuava; en aquell bar tronat del Poble-sec després d’un concert de Manel; al Fòrum, embriagats, amb escenaris pertot fent retronar els artistes del Primavera; al portal de casa teva, després d’aquella passejada tan llarga pels turons de Barcelona, en una tarda en què l’estiu no volia anar-se’n del tot, i nosaltres tampoc. El sopar al Menjador de la Beckett que ho va fer trontollar tot de nou, i aquella tornada a casa, aturant-nos per arrencar una taronja d’un dels tarongers de Marià Aguiló. I, de nou, un nostre primer petó. 

Creuar la plaça Catalana de matinada amb les Maries, tornant de les festes del Guinardó, cantant nadales pocs dies abans de festes, també em sembla una petita i bonica declaració d’amor. Com ho són el descobriment de la plaça Masadas, les casetes del carrer Josep Roura, el punt exacte on Schönberg fa néixer Verdi, el passatge Frígola amb el Sergi o el pati de la Casa Usher amb el Marc quan fugir era el més bell que teníem, el Cafè de la Central amb la Clara i l’Elena planificant París, o el bar del Convent amb l’Eulàlia i les nostres dolces converses. Totes les vegades que he creuat la plaça Tetuan amb bici, i que he alçat la vista mirant el balcó d’aquell principal del carrer Casp. 

El primer cop que vaig trepitjar la nau Ivanow no podia estar més ben acompanyat. Aquell vespre vam creuar mitja Barcelona per acabar al Sotavent de Sarrià, però abans vam haver de fer una parada a casa per apaivagar el deler. Fervor i pecats de joventut. Fa no gaire vaig tornar-hi, a la Ivanow, per veure-hi una bona amiga actuar, i entre el públic vaig coincidir amb un antic amor. La ciutat és juganera, i sabent-se prou gran perquè hi passin coses fantàstiques, també es coneix prou petita i capritxosa com per deixar que ocorrin aquestes coincidències.

La manera com he estimat les dones que he estimat ha estat també la meva forma d’estimar la ciutat. He bategat Barcelona amb els seus cors, l’he mirada amb els seus ulls, l’he caminada de la seva mà.

A Barcelona l’he vista adormir-se sota el llom de Collserola els últims dies de l’any i també despertar-se ben a la vora del mar per Sant Joan. L’he vista aterrida una tarda d’agost sotmesa a l’horror, en una espera nerviosa a la plaça dels Pescadors amb l’única companyia del Karamàzov i el Kruso que acabava de comprar a la Nollegiu. L’he vista lluir esplendorosa les nits d’estiu als jardins del Teatre Grec, i a tots els teatres de la ciutat on ens hem donat la mà mentre durava la funció: el Lliure, la Beckett, el TNC, la Biblioteca, el Romea, la Villarroel. Les nits de Palau i de Liceu, i d’Auditori. Les nits de Razz i les d’Apolo, les dels malaguanyats Pipa Club i Ryan’s. I les del Primavera. 

“Aquí la vida sembla dolça i fascinant”, va dir l’escriptor irlandès John Banville al pregó de la Lectura de Sant Jordi de 2015. Estimo Barcelona per la seva bellesa espontània: pels passatges del Farró i els del Poblenou; pels jardins de Can Sentmenat, i els de la Tamarita; pel claustre del Monestir de Pedralbes, i el de la Concepció; per les festes memorables a Joaquín Costa, a Girona, a Vallirana, a Menor de Sarrià; per descomptat, per l’olor dels tarongers florits dels passatges de l’Eixample els primers dies de primavera; pel magnífic jardí del carrer de Salses i la conversa de cafè amb la senyora Valls; per l’oasi rural del carrer de les Bugaderes; pel parc de la Creueta del Coll, l’assilvestrat carrer Taradell i la casa misteriosa del carrer Manlleu; pels sopars al Stuzzichini del Poblenou i les cites al Stuzzichini de Gràcia; per les pizzes de Madre Lievito; per les nits insignes de la Mercè; per aquell Sant Joan boig a casa; pel cementiri de Sarrià, refugi a recer dels poetes catalans, a l’hora violeta; per un vespre llegint a la plaça Mercè Sala. Efectivament, aquí la vida és dolça i fascinant i no hi ha lloc al món on viuria més feliç.

Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida.

[guillemjc]

Skinos

Un home gran estén la seva tovallola de ratlles blaves i blanques sobre la pinassa, en un extrem de la cala, mentre es resguarda dels darrers rajos de sol a l’ombra d’una pineda pentinada pel vent de llevant. “No et fiïs mai de la calma”, li diu el mar, que s’hi inclina amb tendresa en aquesta plàcida horabaixa. A l’altra punta, una luxosa vil·la hostatja una família aristòcrata anglesa que sopa un banquet a primera línia de mar amb la coberteria més fina. Tots seuen harmoniosament a taula, vestits de tons blancs i pastel, en una escena que sembla extreta d’un film de Wes Anderson o de Guillaume Canet. Un petit mur de pedra seca, estil menorquí, s’aixeca custodi rere la platja sembrada de còdols brillants. Més enllà, una tanca delimita un jardí de flors a tocar de les pedres, i un bosc frondós fa de teló de fons, ben a la vora del mar: pinzellades d’ocres i verds, podria ben bé ser un quadre de Cézanne. Els xiprers voregen la platja, els pins baixen fins a l’aigua a remullar-hi els peus. Les embarcacions, que reposen a la distància, reforcen l’encant escènic de l’indret. Una noia jeu sobre la lluïssor dels cantals mentre llegeix les darreres pàgines d’Històries de Nova York, d’O. Henry. Té els ulls color de cel i la pell fina com la pedra, com si l’aigua també hagués erosionat el seu cos pigat, esquitxat de sal i d’estrelles. Tanca el llibre de contes, es treu el vestit i es fica al mar completament nua, en perfecta simbiosi amb la bellesa natural d’aquest racó de món. Mentre braceja suaument sota el llençol tornassolat de seda verd esmeralda, li venen uns versos a la ment:

Voldria, ni molt ni poc: / ésser lliure com una ala, / i no mudar-me del lloc / platejat d’aquesta cala; / i encendre el foc / del pensament que vibra, / i llegir només un llibre / antic, / sense dubte, ni enveja, ni enemic. / […] i estimar aquest moment, / i aquesta mica de vent, / i el teu amor, transparent / com una aigua-marina.

Skinos és la badia a l’est del port de Vathy, la capital d’Ítaca, una de les set illes jòniques. La platja es troba a les profunditats del golf, que sembla més aviat un llac. El mont Nirito, el cim d’Ítaca coronat pel monestir de Kathara, en vigila les aigües tranquil·les i en dosifica la posta. Els darrers esclats de sol s’esfumen rere seu en un cel rogenc i lilós. L’aigua-marina és cristal·lina, tal com regeix el cànon en aquestes contrades. És un capvespre dolç i esplendorós d’agost, un agost que tot just treu el cap. L’instant és gloriós i fonedís: epifania a la terra d’Ulisses. L’escenari sublim pel retorn d’un heroi.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» �� F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (III) – Àngela o la Bonanova, Part I

«La beauté sera convulsive ou ne sera pas.» ― André Breton

PRIMERA PART

CASA ARNÚS

Quan va rebre la invitació, va pensar en buscar una excusa per declinar-la. No estava d’humor. Però era conscient que no hi podia faltar i, ben pensat, li aniria bé esbargir-se.

La festa era a la Casa Arnús, una prominent mansió modernista a la falda del Tibidabo. El seu emplaçament envejable la feia visible des de bona part de la ciutat. La finca estava rodejada harmoniosament d’un bosquet de pins.

L’edifici era obra d’Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier, un arquitecte prolífic de tombant de segle, el més prestigiós i fecund de la capital. Seves eren, entre més de 300 construccions, el Palau de Justícia, la Duana del Port, l’església i el convent de Pompeia o el vorer Temple Expiatori del Sagrat Cor, al cim del Tibidabo.

La Casa Arnús es va començar a construir el 1902, el mateix any que el seu veí del pic de la muntanya. La va encarregar el metge, hidròleg i banquer Manuel Arnús i Fortuny per fer-ne la seva casa d’estiueig. De lluny, tenia un cert aspecte medieval, alçada com un castell amb la seva fortalesa. De prop recordava una tradicional masia catalana, construïda amb la millor pedra tallada de Montjuïc.

Tenia tots els elements d’una torre modernista: els esgrafiats i les rajoles, el ferro forjat amb motius vegetals, la decoració floral dels interiors, les vidrieres de colors, la ceràmica, les escultures i els mobles de fustes nobles amb pirogravats, dissenyats pel projectista i decorador Joan Busquets i Jané.

Manuel Arnús i Fortuny era rebesavi de la Clara i en Jan Ribó i Arnús, que aquell vespre de finals de maig havien organitzat una gran festa d’aniversari a la casa familiar per celebrar els seus 25 anys.

Quan l’Àngela va arribar, el jardí ja era ple de gent. Es va treure un mocador de la bossa i es va eixugar la suor, abans de picar. Li havia vingut de gust pujar-hi a peu, per passejar, però l’ascens havia estat més feixuc del que recordava de l’última vegada. 

Aquella mansió era l’escenari ideal per a celebracions, i els bessons Ribó ho sabien prou bé i l’amortitzaven tant com podien. Dels prop d’un centenar d’invitats, més de la meitat ja havien estat abans en aquell indret privilegiat. Quan feien festes allà dalt, tothom ho sabia: la lluminària es veia des de tota la ciutat.

La porta es va obrir immediatament abans que l’Àngela arribés a prémer el botó del timbre. Va sentir un soroll rere seu i va tenir un petit esglai. “Perdona, t’he espantat”. Era un noi més aviat alt, poc corpulent, amb els cabells curts, una barba lleugerament enrossida i arreglada, la mandíbula i els pòmuls marcats i uns ulls brillants de color de caramel. Semblava un personatge tret d’un conte de James Joyce. 

“S’ha obert la porta abans que piqués, i just després he notat una presència”. “He estat jo. Vull dir que han obert la porta perquè he avisat que era aquí, amb el mòbil”. “Ah, d’acord”, va respondre ella, secament.

Era evident que tots dos eren convidats dels Ribó, però tot i així ell li va preguntar: “Véns a la festa, també?”. “Sí, és clar. Series un bon detectiu”. Ell va riure i va dir: “jo em dic Martí”. “Àngela, encantada”, i es va apropar, una mica a desgana, per fer-li dos petons. 

De seguida en Jan els va veure entrar i, efusiu com era, els va anar a rebre a crits. “Ei! Ja deia jo que faltava el millor per arribar!”. “Per molts anys!”, van dir-li els dos a l’uníson. “Gràcies, guapos!”, i els va abraçar entusiasmat. 

“Us coneixeu?”. “Ens acabem de conèixer ara a l’entrada”, va respondre-li en Martí. “Ah! Ja deia jo... Però esteu ben sincronitzats! He pensat que havíeu vingut junts”. En Martí es va neguitejar de cop, però no va tenir temps de reaccionar.

“Àngela, darling!”, es va sentir al fons del caminal. “Per molts anys, preciosa!”. La Clara saltava d’alegria. L’Àngela havia tornat a Barcelona feia pocs dies. Els darrers cinc anys havia estat estudiant violoncel a la Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena. En acabar la carrera, havia decidit tornar a casa. 

Les dues amigues es van abraçar amb tanta força que, si en Jan no les hagués interromput, s’haurien esclafat l’una a l’altra. “¿No creus que fan bona parella, Clara?”. “Au, va, Jan, no siguis pesat”.

Avançaven pel camí empedrat que naixia al peu del reixat, de ferro forjat guarnit amb flors i espines, i moria a la galeria. Tot el llarg del caminal tenia pins a banda i banda. La casa, prominent, retallava un cel innocent de primavera. Desenes de persones omplien la pineda enjardinada, com una epifania. Era un espectacle d’esplendor i sumptuositat.

A en Martí, l’escena li recordava el quadre de Renoir que havia presidit tota la vida el dormitori dels seus pares des del capçal del llit. I és que aquell jardí podria perfectament ser la versió contemporània i barcelonina del Moulin de la Galette, epicentre de la folga i la bohèmia parisenca de l’època.

Ja era negra nit i tota la llum provenia de la casa i dels fanalets repartits per la gespa. Els arbres no deixaven veure el cel. “És guapo, no trobes?”. “Qui?”, va preguntar-li l’Àngela. “Qui vols que sigui, en Martí!”. “Clara, ja vas pet?”. “Va, que he vist com el miraves, i ell baveja des que t’ha vist a l’entrada, només té ulls per tu”. “No és cert, i a més ja saps que no tinc el cap per històries, ara”. “Però una alegria al cos, a qui li pot fer mal?”, va insistir la Clara.

En Martí s’estava al porxo amb els col·legues, bevent i rient, però no aconseguia apartar la vista de l’Àngela, que ballava entre els pins, al bell mig de l’arbreda. Tampoc no s’hi esforçava gaire. Havia quedat magnetitzat per la bellesa del seu gest, que ella mesurava en cada àtom de moviment més ínfim. 

En el cos de l’Àngela, i en com el feia dansar, en Martí comprenia l’origen del seu anhel, de la seva etèria pulsió. Aquella energia cinètica el va deixar absort. Amb la dosi d’alcohol en sang justa i necessària per trobar el valor que li mancava, en Martí va abandonar la conversa que feia estona que tenia totalment desatesa i va incorporar-se, coratjós, a la zona de ball.

Com qui no vol la cosa, l’Àngela i en Martí es van sorprendre a pocs centímetres l’una de l’altre. “No et feia ballador”. “Em feies d’alguna manera?”. “Dels que xerren sense descans amb els amics en un racó i se’ls fa de dia confabulant”. “Caram, quina imatge tens de mi. Suposo que me l’he guanyada, però me n’he adonat a temps, espero, que estava perdent la nit, i he intuït que la bona festa era aquí”. “Ben vist, Sherlock Holmes”, va etzibar-li, “les coses importants sempre passen a la pista de ball”.

Al ritme de Fauve, es van acostar perillosament. « Sur la musique, on va, on vient ; on s’éloigne et on revient. Puis tu t’élances et je te tiens, je te retiens du bout des doigts pour te ramener contre moi. Sur la musique, on va, on vient. Corps contre corps, main dans la main. Plus rien n’existe, plus rien de rien, quand je te tiens du bout des doigts pour te ramener contre moi. »

I així, cos contra cos i agafats de les mans, una guspira es va encendre i, a partir d’aquell moment, van deixar de tenir el control dels seus impulsos més carnals. L’Àngela tenia un aire dolç, benèvol i serè, com si no hagués renunciat mai a res, com si no hagués dubtat mai de la bellesa del món ni de la seva pròpia. Era preciosa, espurnejant. La seva pell era suau i brillant com el marbre blanc dels palaus.

Tot en ella era generós: la lluna dels seus pits, l’espessor de les seves celles, el seu somriure desbordant i picardiós, els seus llavis molsuts i carnosos. Duia una mitja melena de cabells castanys, llisos i fins.

“Aquesta nit, tota la llum ets tu”, va xiuxiuejar-li a l’orella. “Perdó?”, va dir-li l’Àngela, que ho havia sentit perfectament. “Deia que no esperava topar amb una noia tan bonica”, va repetir-li, ara més alt, en Martí. A l’Àngela se li va eriçar la pell. La seva cara lluent, de granit rosa, es va escalfar com si una flamarada li hagués emplenat les galtes, que li tremolaven. I se li va escapar un somriure tímid. En Martí tremia de cos sencer. També el cor se li havia agitat bruscament i al compàs del batec accelerat es precipitava a l’abisme del desig. 

L’Àngela va agafar-lo de la mà i se’l va endur on s’exhauria l’immens jardí, al límit de la finca. “És una llàstima que ho tapin els arbres, des d’aquí hi deu haver unes vistes espectaculars”. “Des d’allà dalt ho són”, va dir-li en Martí, assenyalant la torre majestuosa acabada amb punxa. En un rampell electritzant, l’Àngela va llançar-se-li al coll i va arrencar-li un petó. En Martí, encara assimilant el que acabava de passar, va començar a levitar, embriagat per la tendresa dels seus llavis de mel i d’orquídia. Aquell primer bes fugaç va tenir gust de menta, una glopada fresca de vida. “Conec un lloc millor”, va respondre-li ella. Ell va haver de fer memòria per saber de què parlava. 

CARRETERA DE LES AIGÜES

L’Àngela, amb veu melosa, va preguntar-li a en Martí si volia acompanyar-la al seu lloc preferit de la ciutat, allà on la ciutat deixa de ser ciutat, on li agradava escapar per ser més a prop de les estrelles. “Porta-m’hi”. Van encimbellar-se pels corriols a la carretera de les Aigües. 

El camí era pràcticament imperceptible. L’Àngela es va estrènyer a en Martí i va agafar-se del seu braç. Ell se sentia ardit i vigorós. Per un segon va pensar: “Que aquesta nit no acabi mai”. Si no fos pel brogit urbà, i perquè els arribava esmorteïda la música de la mansió que els recordava d’on venien, haurien assegurat que estaven sols al món.

Sense preveure-ho, aquelles dues ànimes es trobaren en la nit per contradir la fosca. Ja refrescava, però els dos junts eren com una bola de foc. Amb aquella fogor, es van despullar de tot el que els era sobrer, fins a quedar completament nus, exposats a la intempèrie. 

Sota els camps d’estrelles, van fer l’amor. Un amor salvatge, feréstec, agrest. Entre ginestes, foixardes, arbusts, falgueres i herbes seques, van fondre els seus dos cossos en un de sol. Eren dos per error que la nit corregia. Temptacions irresistibles a la serra. Tot desfici, tot desig. Redoblaven els tambors. Cada gota de suor dels amants era un bri de vida guanyat a la mort. 

Amb l’olor de la nit, la claror de lluna plena els descobria, extasiats. L’Àngela era una fulguració que els estels miraven amb recel per por de ser eclipsats. En Martí era una partícula en suspensió, un ésser anul·lat per aquella omnipotència que levitava emmetzinat.

Tenien la ciutat als peus, se sentien invencibles. L’alba els va sorprendre amb els primers raigs del nou dia, a l’hora en què el cel que mor i el cel que neix tenen el mateix color. Una franja de rojos, taronges, blaus i liles s’allargava dibuixada a l’acabament del mar. 

La llum proemial els il·luminava l’escampada d’edificis, carrers i avingudes. Observaven la gran estesa de terrats fins a la platja. “Seria fantàstic poder baixar-hi en telefèric d’una tirada”, va pensar l’Àngela. 

Un exèrcit d’antenes custodiava la ciutat des de les altures, capitanejades amb diligència per la Torre de Collserola, de Sants a la Verneda, de Sant Gervasi al Port Vell. Van abraçar-se com si aquell matí fos l’últim a la Terra. Ben mirat, hauria estat un bon final.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (I) – Primavera confinada

Aquests dies hi ha una vida paral·lela als terrats de Barcelona. Per mi sempre han estat un tret distintiu de la ciutat. Una d’aquelles coses que expliquen per què és especial. I una de les coses que més trobava a faltar quan vivia fora. Els terrats li donen a Barcelona una fesomia singularment bonica. El terrat és per a la Colometa una escapatòria, el seu refugi, allà on s’evadeix estenent la roba –fins que l’envaixen els coloms. Pujar al terrat a estendre la roba és un acte genuïnament barceloní, i genuïnament romàntic. I aquests dies el terrat per a mi també és una escapatòria, un recer a la intempèrie, una fugida en temps de pandèmia, l’excusa perfecta per tenir una estona de cel –sobretot a s’horabaixa, per veure’l pintat. 

És primavera. I sembla que si no podem sortir de casa és menys primavera: si no podem passejar pels carrers i veure l’alegria a les cares de la gent; si no podem anar als camps a impregnar-nos de l’olor de les flors; si no podem anar al bosc a sentir els ocells cantar; si no podem anar als parcs a gaudir del bon temps; si no podem anar a saludar el mar per dir-li: “aviat vindrem a banyar-nos”. «What is all this sweet work worth, if thou kiss not me?» (Love’s Philosophy, Percy Bysshe Shelley).

Quan puguem tornar a sortir aniré a cercar els turons de Barcelona. Crec que és el que més trobo a faltar. Enfilaré les escales de la baixada de Briz fins al carrer Arnold Schönberg, allà on neix el carrer Verdi. Des d’aquell punt es veu el mar difuminant-se amb el cel, al fons. Uns metres més avall, tombant el cap a mà dreta es té una perspectiva immillorable de la majestuosa baixada de la Glòria, que fa una gran ve fins al Turó del Putxet. El parc del Turó del Putxet també ofereix una panoràmica magnífica de la ciutat: el pla de Barcelona a un costat, i la zona alta i la serra de Collserola, a l’altre. 

Creuaré el pont de Vallcarca, cap a la plaça Mons, i baixaré pel carrer de la Mare de Déu dels Reis, on hi ha l’església ortodoxa, i entraré als jardins de Maria Baldó per agafar el passatge Isabel. I allà aniré a petar a la fabulosa escola la Farigola on, algun dia, potser, hi duré els meus fills. Des d’allà muntaré el passeig de Turull, que s’enlaira fent ziga-zaga per una deliciosa vereda fins al Park Güell. Des de l’escola Virolai i el mirador de Joan Sales observaré la ciutat als meus peus, i m’endinsaré en els boscos gaudinians. 

M’agrada baixar a Gràcia. Segurament perquè jo, des de casa, sempre hi pujo. Baixar a Gràcia es pot fer des del Putxet o des del barri del Coll, i anar a parar a Lesseps, o des de dalt de tot del carrer Verdi o el Park Güell, i anar a creuar la Travessera de Dalt. Un cop allà, tot és deixar-se portar pels carrerons de la vila. A mi m’agrada començar la conquesta del barri pel passatge de Frigola i els jardins del mestre Balcells. D’allà surts a la plaça del Nord, i si segueixes descendint apareixes, com qui no vol la cosa, a Virreina, la més bonica de totes les places gracienques. 

En canvi, a Pedralbes només s’hi pot pujar. El meu refugi és allà, a la plaça del Monestir. És un d’aquests indrets únics de la ciutat, una autèntica joia. Un racó idíl·lic, on el temps sembla aturat, lluny del soroll urbanita. La calma del convent, el verd dels jardins de la Creu, l’encant de la plaça i les casetes de la baixada del Monestir, i l’empedrat del carrer. I la majestuositat del Monestir. Si és obert, és obligatori entrar-hi i deixar-se transportar segles enrere, en temps de la reina Elisenda. Des de fora, però, l’espai manté igualment intacta l’aura que només els paratges únics, els llocs extraordinaris, poden presumir-ne. L’ascens per les escales que s’enganxen a la façana permet enllaçar amb el parc del Castell de l’Oreneta, i allargar el recorregut fins als jardins de Can Sentmenat, flanquejats per les set figures femenines que representen les set nissagues aristòcrates emparentades amb els senyors del palau que porta el seu nom.

Trobo a faltar pujar dalt la Muntanya Pelada i llegir la ciutat des d’allà. És dels pocs llocs on hi ha una vista panoràmica de 360 graus. Enyoro enfilar-me a la Carretera de les Aigües i resseguir amb els dits el llom de la metròpolis, acariciar-li l’esquena. I badar amb el mar de fons. I guaitar el cel estrellat d’un capvespre de primavera precoç, mentre el sol es va ponent rere Collserola i l’horitzó es confón amb l’aigua salada. També enyoro els dies que ascendia fins al cim de Montjuïc, i vorejava el castell, amb les vistes del front marítim i el port. Montjuïc és un oasi enorme al mig de la urbanitat, amb tots els jardins, museus, corriols i les vistes privilegiades de la ciutat. Trobo a faltar aquell instant en què “el dia era dolç i el sol enamorava”. 

Quan acabi el confinament, aniré a passejar al Carmel, i faré escales i pendents. I pujaré al Turó de la Rovira, i creuaré per la passarel·la de fusta del pont de Mühlberg. I aniré a recórrer els carrers d’Horta, de baix a dalt, i tornar, amb la plaça Eivissa sempre com a punt de partida. També aniré a redescobrir Sant Andreu, els seus carrerons, la plaça del mercat. I la Sagrera, i les seves naus. Aniré a buscar el mar pel meu estimat Poblenou, i aprofitaré per deixar-me perdre un cop més pels seus passatges, rambla amunt i rambla avall, i a deixar-me seduir pels tarongers de Marià Aguiló. Tornaré a Sarrià i resseguiré els carrerons annexos al carrer Major, la plaça de Sant Vicenç, el passatge Mallofré, el carrer dels Paletes, el carrer del Rector Voltà, el mercat, l’encantadora plaça de Sant Gaietà. Aniré al Gòtic, a retrobar-me amb els meus racons –carrer d’en Carabassa, plaça Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...–, i al Port Vell i a la Barceloneta, a retrobar-me amb les velles històries de mariners. I aniré a passejar pel barri i recuperaré els meus quarters generals: la Central de Mallorca, els jardins del Palau Robert, els jardinets de Gràcia i Vinçon –sempre n’hi diré així– i la seva meravellosa terrassa.

― Le jardin blanc au crépuscule (1912), Henri Le Sidaner

Mentre no arribi el dia, seguiré tancat a casa escoltant la fantàstica Kate Tempest. El seu People’s Faces és un poema recitat amb música de fons que em sembla especialment oportú en aquests dies d’aïllament social en els que es fa més difícil veure les cares de la gent que estimem.

It’s coming to pass / My countries coming apart / The whole thing’s becoming / Such a bumbling farce / Was that a pivotal historical moment / We just went stumbling past? / Here we are / Dancing in the rumbling dark [...] Another disaster / Catharsis / Another half-discarded mirage / Another mask slips / I face off with the physical / My head’s ringing from the love of the stars / There is too much pretence here / And too much depends on the fragile wages / And extortionate rents here / We’re working every dread day that is given us / Feeling like the person people meet / Really isn’t us [...] The struggle’s going to finish us / And then we smile at all our friends / It’s hard

Aquest cap de setmana ha arribat la primavera. Recordo que abans del confinament els carrers ja feien olor de flors. Alguns passatges ja tenien els tarongers florits. M’encanta l’olor de la flor de taronger. És curiós com transporten les olors. M’encanta la primavera. “Volen orenetes a càmera lenta”, diu la cançó. Vull tenir de nou les flors a tocar, i les orenetes sobrevolant-me.  

En aquests dies de primavera confinada, ens salvarà la poesia:

By Chivalries as tiny, A Blossom, or a Book, The seeds of smiles are planted — Which blossom in the dark.

— Emily Dickinson

[guillemjc]

París no s’acaba mai

Sóc al tren de les 14.07h que surt de Gare de Lyon amb destinació Barcelona Sants. Per primer cop, no tinc bitllet de tornada. Ja he deixat París, després de viure-hi 2 anys, 7 mesos i una setmana. Gairebé 1000 dies. Sento cert vertigen.

Tot el que deixem enrere passa a ser susceptible de ser enyorat amb nostàlgia redemptora. París té l’immens poder de fer sentir aquesta nostàlgia prematurament, abans fins i tot que l’hagis abandonat. A París la trobes a faltar abans de marxar-ne.

M’he preparat per aquest moment inconscientment des del dia que vaig arribar. Ara sóc plenament conscient que de fet mai s’està preparat per deixar París. París t’atrapa, i d’alguna manera aconsegueix retenir-te per sempre.

Aquí hi he viscut probablement els millors anys de la meva vida. La perspectiva del temps m’ajudarà a jutjar-ho. Vaig aterrar el 22 d’octubre de 2015, i des de llavors he estat testimoni dels atemptats terroristes del 13 de novembre, de la cimera mundial del clima, d’una Eurocopa i dos Tours de França, de l’elecció d’Emmanuel Macron com a president de la República, de dos 14 juillet…

Però el que em quedarà, sobretot, és la íntima relació que he construït amb aquesta ciutat. Cada passejada ha estat una declaració d’amor incondicional. M’he entregat als seus carrers, als seus passatges, als seus jardins, als seus canals, als seus barris, a les seves esglésies, al seu riu, als seus museus, a les seves postes, a les seves matinades, a la seva llum.

I, és clar, el que m’enduc és tota la gent que hi he conegut. Sempre podrem dir que un dia vam ser joves i vam viure a París.

A París és impossible retenir els instants de màgia. De sobte arriben, els sents, notes l’eufòria que t’envaeix, i després se t’escolen, s’escapen, ja no hi són. Només podem col·leccionar-los en la memòria.

S’acaba la ciutat que mai s’acaba. I escric aquestes línies amb la pretensió de fer-li el meu modest homenatge. Una petita oda a la ville que m’ha donat tant, dolça lletania de la ciutat infinita.

Aquesta és la meva París, això és el que en trobaré a faltar.

Le Voltigeur.

Els 90 graus de Saint-Michel-des-Batignolles, els colors de la seva façana d’obra vista, la torre imponent i el daurat Sant Miquel custodiós.

El Théâtre de Ménilmontant i el seu pati interior amagat en un vespre fosc de divendres.

El jardinet amb la petita escultura femenina del Villa de l’Ermitage.

La meravellosa terrassa de La Fontaine d’Henri IV, a la Rue des Cascades. I la Judit.

Una tarda de conversa inacabable amb Lucho Urtubia. I el Xavi.

La Petite Ceinture. I el Philipp.

Anar a córrer al Bois de Boulogne, i descobrir-ne els secrets més ben guardats –vorejar el Sena des del bosc. Anar a córrer a Montmartre i pentinar el barri d’oest a est, de nord a sud, trobant totes les escales, tots els pendents. Anar a córrer al Bois de Vincennes, i creuar la ciutat sencera per arribar-hi. Anar a córrer a les ribes del Sena, tot resseguint el riu. Anar a córrer París.

Tornar a casa de matinada, negra nit o amb els primers rajos del dia, en bicicleta, ebri i embriagat de la nit parisenca. Sentir-se amo i senyor de la ciutat.

Saint-Germain-des-Prés i els seus cafès. I les seves llibreries. La Place de Furstemberg, aquell àtic amb balconet.

Saint-Sulpice.

Fer un pique-nique al Parc Montsouris. Fer un pique-nique al Bois de Boulogne per Sant Joan, davant del Chalet des Îles. Fer un pique-nique al Sena. Fer un pique-nique al Parc de Bercy. Fer un pique-nique al Jardin des Plantes. Fer un pique-nique al Parc Martin Luther King. Fer un pique-nique al Canal Saint-Martin. Fer un pique-nique a Buttes-Chaumont.

Sortir de casa en bici i arribar en menys de mitja hora a Notre-Dame.

Notre-Dame. Davant per davant, contemplant la majestuosa façana. Des de darrere, la meva perspectiva preferida. Des dels seus campanars. Des de tots els costats. Notre-Dame una vegada i una altra i per sempre. 

Sortir de bars a la Butte-aux-Cailles.

Veure pondre’s el sol des del Pont des Arts, des de la punta de l’Île de la Cité, des de la Concorde, des de la glorieta de Buttes-Chaumont.

Veure sortir el sol des del Sacré-Cœur.

Observar incansablement el Sacré-Cœur des de la finestra de casa.

Observar incansablement el reflex de la posta de sol al flamant Palau de Justícia.

Creuar una vegada i una altra la Square des Batignolles. Asseure’s en un dels seus bancs a llegir. Saludar la Manue. Badar observant els aneguets.

Esmorzar al Dose de Batignolles.

L’encantadora església del meu barri, Sainte-Marie-des-Batignolles. La deliciosa llum que hi entra des de la Rue des Batignolles entre les seves columnes neoclàssiques. I la Place Docteur Félix Lobligeois. I la seva bústia, aquella on hi dipositava les cartes a l’Aina.

La Rue Brochant, la més bonica del barri. Els seus bars, l’ombra dels seus arbres, les seves botigues de barri, el Marché des Batignolles.

Les nits especials a Caves Populaires. Amb la Clara. Amb la Bea. O ballant cúmbia peruana amb l’Eduard.

Dinar al Marché des Enfants Rouges. Amb la Clara, l’Elena i l’Ana.

Els sopars romàntics a Mamma Primi, a La cerise sur la pizza o a Pulcinella.

Descobrir Auteuil.

Celebrar l’aniversari amb una copa de vi i en bona companyia al Café Hugo de la Place des Vosges.

Estimar (a) la Place des Vosges.

Le Pavillon de la Reine i el jardí de l’Hôtel Sully.

La dona que baixa a Saint-Placide.

Els carrers en flor, els parisencs regalant flors, els balcons amb flors, floristeries a cada cantonada.

Caminar sense rumb, fer el flâneur, i acabar sempre al Marais.

Els carrerons empedrats i empinats del Quartier Latin. Saint-Étienne-du-Mont.

La Trinité. Magnífica, per fora i per dins. El seu orgue.

Beckett-Cervantes-Michaux a la Place Pablo Picasso.

El mercat d’Edgar Quinet. I el de Bastille. I el d’Aligre. I tots els mercats de París.

El Théâtre La Colline i la darrera estrena de Wadji Mouawad.

Aquells joves que es recolzen a Hector Berlioz, a la Place Adolphe Max.

Les marionetes de Paul Klee al Pompidou. I l’Ona.

Berthe Morisot al Marmottan.

Rodin, sempre Rodin.

El jardí de Delacroix.

El jardí de Balzac.

Els jardins de Renoir.

Derain - Balthus - Giacometti, el trident d’or.

El Pure Café.

La bellesa eterna del Père Lachaise. La seva llum. Aquella aura.

L’antiga vila de Charonne. Remuntar la Rue Saint-Blaise sense perdre de vista el campanar de Saint-Germain-de-Charonne. La Place des Grès, amb l’ombra de les magnòlies i la seu del Partit Comunista del 20e arrondissement. Celebrar el centenari de la Revolució bolxevic.

Una llarga conversa existencial de diumenge a la tarda a la Square des Grès.

Les nuits fauves: al Point Éphemère, a Belleville, a la Bellevilloise, al Comptoir Général, a Montmartre, a Oberkampf, a Rue Monge, a Bastille.

Els caps d’any.

Els sopars a Chez Gladines.

Sentir que la ciutat és nostra des del mirador de Belleville.

El Jardin du Luxembourg i la seva elegància, i les seves flors.

L’oasi de calma de la Campagne à Paris, dels Jardins du Ruisseau, de la Butte Bergeyre.

Les visites del pare, de la mare, de l’Agnès, de l’Anna, de la Pià… Totes les visites.

París amb l’Aina.

L’escletxa de la Place Dauphine per on s’escola el temps. Els parisencs jugant a la petanca, jugant a bitlles.

Les toits de Paris.

Les escapades: a Chantilly, a Le Mans, a Chartres, a Giverny, a Sceaux, a Bourges, a Dijon, a Fontainebleau, a Saint-Germain-en-Laye, a Orléans, a Rouen. Les escapades més llargues a Normandia, a Bretanya, a Lille i a Gant. A Brussel·les, a Bruges. A Anvers.

Agafar l’Eurostar a Gare du Nord i arribar al cap de dues hores a Saint Pancras. 

Una nit al Marlusse et Lapin de Pigalle.

Les màgiques soirées a Quai Henri IV. Aquell pis.

Els vespres a les péniches.

Les converses al Sena mentre es pon el sol.

Les converses al Sena a la llum de la lluna.

Els sopars a Gambetta. I el Marc.

La Promenade Dora Bruder.

L’Île-Saint-Louis.

El Boulevard Beaumarchais. Merci, Bonton, La Maison Plisson.

Els passatges ajardinats de Mouzaïa, la Cité des Fleurs, la Rue des Thermopyles, la Square des Peupliers…

Passage Lhomme. I el Sergi.

Els estanys i els canals de la ciutat glaçats a l’hivern gèlid parisenc.

L’esclat de la primavera. No hi ha lloc al món on sigui tan violent i impactant.

Les Fête de la Musique.

Récorrer l’11e i el 20e sense treva.

La descoberta dels districtes del sud: el 13e, el 14e, el 15e.

El Parc Georges Brassens una tarda d’hivern, el sol es pon i l’estany està glaçat, els nens juguen a córrer sobre la pista de gel provisional. 

El Parc André Citroën una tarda de juliol, els seus laberints i el seu globus aerostàtic.

El Parc de Choisy un vespre de maig, quan te n’adones que la ciutat se t’escola i tot té gust a comiat.

El vélib’ i jo, una relació d’amor-odi, una història d’amor amb la ciutat.

L’eufòria dels moments de glòria.

El temps de París que ho canvia absolutament tot. Menys la seva màgia, perenne i impermeable.

Totes les parisenques i els parisencs, de llarga durada o efímers, que m’han acompanyat. Tots ells i totes elles són Les Hautes Lumières: l’Elena, la Clara Ca., el Philipp, el Cesare, la Katja, l’Alejandro, el Sebastián, l’Arthur, l’Ona, la Clara Co., la Roser E., la Bea, el Lluís, la Mireia, el Xavi F., el Vale, la Sandra, la Neus, la Roser G., la Claire F., la Claire P., la Catherine, el François, el Tim, el Padou, el Sergi, l’Enric, l’Ivan, la Dunia, la Mercè G., l’Úrsula, el Marc F., la Judit, el Quentin, l’Eva i el Kike, l’Eva C., l’Eva D., el Marc H., el Claudi, l’Agnès i l’Adri, la Berta, el Xavi C., la Lorena, la Clàudia D., la Clàudia P., la Carolina, la Gemma, la Rita i l’Helena, el Guido, el Raül, la Marta, el Simon, la Paula, la So Jung, la Katherine, l’Aloma, la Blanca, l’Adriana, la Carla, l’Émilie, el Bailo, el Jesús, el Miquel, el Pol, la Maria, la Marion, la Camille, l’Anne-Sophie, la Pauline, la Marie, el Dani, la Lotte, l’Izaak, la Maya, el Yuta, el Mario, el Josep, el Jordi, el Jaume, la Mercè F., la Laura, la Manue, l’Anna, la Pià, l’Agnès, el pare, la mare, l’Aina. 

[guillemjc]

Anne Hidalgo: París té nom de dona

Anne Hidalgo | Reuters

Si les ciutats tinguessin sexe, de ben segur que París seria una dona. Una dona de corbes sinuoses com les que traça el Sena, elegant com el seu paisatge urbà, curosa com l’harmonia dels seus parcs. Una dona captivadora i vigorosa, com ho és la seva màxima representant. El març de 2014 es van celebrar les eleccions municipals a França i a la capital una força desconeguda Anne Hidalgo va guanyar el duel de la segona volta a la seva rival a la dreta, l’aspirant conservadora Nathalie Kosciusko-Morizet. Es convertia així en la primera alcaldessa de París de la història.

Arriba cada matí puntual a l’ajuntament amb el seu Renault elèctric. Els seus treballadors parlen d’ella com una dona “incansable”. S’autodefineix com a feminista, humanista, ecologista i dona d’esquerres.

La seva carrera política comença l’any 1994 quan ingressa al Partit Socialista francès. El 1997 va ser designada consellera tècnica de la llavors ministra Aubry. L’any 2001 el flamant alcalde de París, Bertrand Delanoë, la nomena la seva primera adjunta, encarregada de la paritat home-dona.

A partir de 2008 serà responsable d’urbanisme. El 2012 Hollande li proposa formar part del nou govern, però ella prefereix apostar per la seva “gran passió”: París.

“MÀ DE FERRO AMB GUANT DE VELLUT”

Una política de vegades vacil·lant i de veu suau, però ambiciosa i determinada. Imperturbable i hàbil negociadora fora dels focus, més amant de la feina i la discreció que de la propaganda. Partidaris i detractors la descriuen com una dona “amb mà de ferro en guant de vellut”.

Després dels atemptats de gener i novembre de 2015, Hidalgo es troba empesa a adoptar un nou paper desconegut i delicat: consolar una ciutat traumatitzada. Obligada per les circumstàncies, aviat es converteix en una de les polítiques més resilients de França. El seu perfil d’outsider ha resultat útil en un moment en què els atacs terroristes han inspirat un debat sobre els reptes de la integració dels immigrants.

Va ser una de les poques supervivents de la gran desfeta socialista a les municipals de 2014. Una de les altres excepcions fou la seva companya Martine Aubry, batllessa de Lilla des de 2001 i filla de l’expresident de la Comissió Europea Jacques Delors.

Això no obstant, a l’inici de la seva legislatura generava dubtes pel seu caràcter pausat i gens agressiu, a les antípodes d’una classe política, la francesa, carregada de rudesa i testosterona. Le Monde publicava poc abans de la seva elecció un article qualificant-la com “la tova Madame Hidalgo”.

La seva carrera va transcórrer durant 13 anys com a número dos de Bertrand Delanoë, alcalde de París de 2001 a 2014, moment en què Hidalgo el relleva en el càrrec i deixa el seu paper de secundària. Alguns lamentaven la seva manca de carisma en comparació amb el seu predecessor.

L’any 2002 Delanoë, obertament homosexual, va ser apunyalat durant la Nuit blanche per un perturbat que va dir que odiava els gais i els polítics. Hidalgo va haver d’agafar aleshores les regnes de l’alcaldia durant més d’un mes. Explica que aquell va ser el seu bateig polític, i confessa que no va gaudir-ne especialment.

COMPROMESA

Es considera feminista des dels 15 anys, quan va començar a llegir Simone de Beauvoir, Virginia Woolf i Anaïs Nin. Una de les seves heroïnes és l’anarquista i escriptora Louise Michel que, valgui la ironia, va prendre i cremar l’Hôtel de Ville en la revolta de la Comuna de 1871.

També està implicada en la lluita contra el canvi climàtic. A la seva ciutat ha declarat la guerra al cotxe privat i ha reforçat la xarxa de carrils bici. Sent primera tinenta d’alcaldia a càrrec de la planificació urbanística, Hidalgo va fer possible algunes de les innovacions més significatives del consistori com la transformació de les ribes del Sena.

Una altra de les seves metes és erradicar la pobresa. La seva administració ha iniciat un esforç per protegir el preu de l’habitatge i ha aprovat la fusió dels quatre primers districtes de la ciutat en un de sol per atenuar les desigualtats econòmiques.

S’ha involucrat de ple amb l’acollida de refugiats amb l’obertura de dos centres, que va visitar la seva col·lega Manuela Carmena, alcaldessa de Madrid. Ha presentat idees en consonància amb la seva homòloga barcelonina i amiga Ada Colau, com per exemple la creació d’una moneda local pròpia.

A més, no s’ha arrugat en discrepar públicament amb el govern de Manuel Valls, suposadament del mateix color polític, quan ha estat en desacord amb alguna mesura com la llei del treball o la polèmica retirada de nacionalitat.

L’ELEGÀNCIA DE L’ALCALDESSA

Anne Hidalgo està casada amb Jean-Marc Germain, diputat socialista i antic director de gabinet de Martine Aubry. Té tres fills, dos d’ells d’un matrimoni anterior.

És néta d’un republicà exiliat i represaliat i filla d’un electricista sindicalista i una modista andalusos que van fugir de l’Espanya de Franco a principis dels anys seixanta. Neix a San Fernando, Cadis, el 19 de juny de 1959. Emigra a França el 1961, amb només dos anys i s’instal·la amb la seva família en un barri obrer de Lió.

Diplomada en Dret social i sindical, als 23 anys ja havia guanyat unes oposicions com a inspectora de treball. Es troba entre una petita minoria de fills d’immigrants que ha aconseguit l’èxit en un sistema dominat per les elits nadiues blanques masculines.

L’elegància de l’eriçó és una novel·la de Muriel Barbery que va esdevenir un incontestable èxit editorial. Explica la història d’una portera d’un immoble senyorial del 6è arrondissement de París que amaga la seva erudició als residents de l’edifici. És una dona culta, però als ulls dels seus rics veïns és només la conserge. Una aristocràcia que considera que cada categoria de població ha de romandre al seu lloc.

A l’inici de la campanya de 2014, un membre de l’equip de Kosciusko-Morizet va declarar que la cursa electoral era entre “una estrella i una portera”. Hidalgo va replicar: “Ser alcaldessa de París és estimar les porteres i les estrelles, perquè les porteres són les estrelles del nostre dia a dia.” La resposta definitiva a la desqualificació classista la dóna un any més tard en celebrar el Dia dels porters d’immoble a l’Hôtel de Ville.

“Si la provoques, pots estar segur que respondrà”, assegura Hervé Marro, cap de comunicació de l’Ajuntament de París que ha treballat amb l’alcadessa durant anys. “Sempre ha tingut un caràcter fort i ambiciós”, va dir Delanoë en el seu nomenament. “És dolça, càlida, seductora i al mateix temps tenaç, tossuda i molt decidida”, afegia el seu mentor per definir-la. Hidalgo és com l’eriçó: entranyable i aparentment inofensiva, però que punxa quan convé.

[guillemjc]

Mercè Rodoreda

«Mercè Rodoreda escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas —‘La plaza del Diamante’— es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la guerra civil.» Són paraules d’un admirador de l’obra de Rodoreda, el gran escriptor colombià Gabriel García Márquez.

Foto: Antoni Bernad

El 10 d’octubre de 1908 naixia Mercè Rodoreda i Gurguí en una torre amb jardí del carrer Sant Antoni –actual carrer Manuel Angelon– al barri de Sant Gervasi de Barcelona, uns mesos abans de la Setmana Tràgica. La seva vida ja va començar lligada al dramatisme de les guerres que va marcar tota la seva existència. Ara bé, la infantesa de Mercè Rodoreda va ser particularment feliç. Era filla única i rebia totes les atencions dels pares i el seu avi matern, Pere Gurguí, amb qui tenia una relació molt íntima i especial i que va jugar un paper decisiu en la infantesa de la nena sensible i entremaliada que va ser l’escriptora.

Pere Gurguí era un admirador de Jacint Verdaguer i havia col·laborat en diverses revistes literàries. Va ser ell qui va inculcar-li l’amor i la passió per la literatura, així com la seva atracció per les flors, i també el sentiment catalanista. Va viure els primers anys de la seva vida enclosa i sobreprotegida en aquest ambient de tranquil·litat d'una torre amb jardí. En una novel·la, Rodoreda va escriure que “només es viu fins als dotze anys”.

Els dotze anys van marcar un punt i a part a la seva vida. Va morir el seu estimat avi i es va instal·lar a casa seva el seu oncle matern Joan, que venia de fer les Amèriques. A més, li pesava el pas a l’adolescència, deixant enrere una etapa idealitzada. El dia que feia vint anys es va casar amb el seu oncle Joan, que era catorze anys més gran que ella. Un any més tard va tenir el seu únic fill, en Jordi. La vida monòtona de casada no li esqueia gens, i és quan va començar a fer de l’escriptura el seu ofici, tot tancant-se diàriament una estona en un colomar.

Pere Gurguí i Mercè Rodoreda

Amb la proclamació de la II República es va viure un moment d’entusiasme, en especial per a les dones, que veien com la seva situació millorava. Però de fet tornaria a empitjorar greument amb l’esclat de la Guerra Civil. Va ser durant aquests anys que Rodoreda va fer els primers contactes amb els escriptors Francesc Trabal, Joan Oliver o Armand Obiols, amb els qui coincidiria més tard a l’exili.

Pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda va abandonar casa seva, i va deixar el seu fill a càrrec de la seva mare, pensant que seria per poc temps. S’exilia primer a Tolosa, després a París, on va passar uns mesos abans d’instal·lar-se a Roissy-en-Brie, una petita localitat a prop de la capital francesa. El castell d’aquest municipi va refugiar molts escriptors exiliats, i allà Rodoreda va compartir sostre amb Trabal, Obiols i Carles Riba, entre d’altres. En aquests mesos de convivència va sorgir la relació amorosa amb Armand Obiols.

L’inici de la Segona Guerra Mundial va pertorbar l’ambient d’estabilitat que oferia el castell i Rodoreda i Obiols van haver de fugir cap a París. L’entrada dels nazis a la ciutat, però, els va obligar a fugir de nou. Era el juny de 1940 i la parella es va instal·lar a Llemotges. Eren moments convulsos i van ser anys durs per l’autora. El seu company Obiols va ser detingut i enviat a fer treballs forçats. Rodoreda es quedaria sola durant uns anys, fins que, amb el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945 va poder mudar-se a Bordeus i retrobar-se així amb el seu amant.

Però al cap de poc es traslladarien de nou a París, al número 21 de la rue du Cherche-Midi, al barri de Saint-Germain-des-Prés. Era el setembre de 1946. La parella va viure aleshores profundes tensions perquè Obiols desitjava un retorn a Barcelona per retrobar-se amb la seva família, cosa que Rodoreda refusava. Van ser uns anys complicats, en què vivien quasi en la misèria, que feia encara més dura la vida de la parella.

Aviat Rodoreda es va amarar de la ciutat, en va quedar totalment encisada: li encantava passejar-se pel Barri Llatí, badar als aparadors, anar al cinema i fer una pausa als cafès. De fet, i seguint la pauta donada per Hemingway a ‘A Moveable Feast’, també pensava escriure un llibre de records els darrers anys de la seva vida. Així i tot, la precarietat i la multitud d’angoixes van alterar la salut de l’escriptora, i l’any 1951 va haver de fer una cura de repòs al balneari d’Aboudaut.

A Obiols li van oferir una feina de traductor a la UNESCO i l’any 1954 van fixar la seva residència a Ginebra, sense abandonar del tot París. En aquesta època Rodoreda es dedica a escriure poemes i, transitòriament, també a la pintura. Li va costar adaptar-se a Ginebra, després d’haver viscut en una ciutat amb el bullici de París. Poc després Obiols hagué de passar llargues temporades a Viena per qüestions de feina. Però serà precisament la tranquil·litat de Ginebra i la solitud que hi viurà la que li permetrà un gran impuls creador.

A Ginebra, Rodoreda va esdevenir una exiliada voluntària, com també ho va ser Joyce, i ambdós van evocar constantment la seva terra natal, tot centrant-se d’una manera especial en la infantesa. Aquell mateix any, Rodoreda va tornar per primer cop a Barcelona des que estava a l’exili per assistir al casament del seu únic fill.

Deu anys més tard, el 1964, començaria una època dramàtica per a l’autora, en morir la seva mare. Tres anys més tard moriria el seu oncle i encara marit, Joan Gurguí, i passaria a ser oficialment viuda. El mes d’agost de l’any 1971, però, va arribar la tragèdia que més trasbalsaria la vida de Mercè Rodoreda i que va fer aturar, momentàniament, la seva creativitat: la mort inesperada d’Armand Obiols a Viena.

Al traspàs de l’home que havia estimat profundament se li va sumar una nova i enorme decepció. Rodoreda va descobrir a Viena un fet que semblava ja intuir feia anys: una dona jove havia ocupat el lloc que creia seu únicament. El seu món es va esfondrar. Es veia gran, la mort del seu oncle i marit havia provocat la disputa amb el seu fill per l’herència, a això se li sumava la mort de la mare i ara ni tan sols podia plorar l’adéu del seu amant. A més de tot plegat, amb 63 anys l’escriptora veia com la seva obra encara no havia estat reconeguda.

És aleshores quan va decidir tornar a casa, a la seva terra, i es va instal·lar en un petit poble de Girona, Romanyà de la Selva, a casa d’una amiga. Era l’any 1972. Al cap de sis anys va decidir construir-s’hi la seva pròpia casa, a la recerca de la solitud que tant l’abellia i que permetia la seva creativitat. Als setanta anys Mercè Rodoreda conservava encara la il·lusió, la capacitat d’exaltar-se, d’emocionar-se, sobretot per les flors. Es llevava a les sis del matí per regar-les, i es passejava pel jardí i pel camp.

Li encantava viure sola, envoltada de camp i de bosc, en un paratge més aviat feréstec. Dedicava moltes hores a llegir, i es fascinava, entre d’altres, amb l’obra de Borges, de Poe o de Baudelaire. I confessava que passava, a la seva vellesa, una de les èpoques més felices.

Però com ja li havia ensenyat la vida a Mercè Rodoreda, la felicitat és efímera, també aquesta vegada. A la tardor de 1982 es va començar a sentir progressivament malament. Als inicis de la primavera de 1983 el seu malestar s’havia aguditzat i va ser ingressada en una clínica de Girona. Patia pel seu jardí, i per la novel·la en la que estava treballant, ‘La mort i la primavera’. Un títol premonitori, perquè tant la primavera com la mort eren a tocar.

La passió irrefrenable que sentia per l’escriptura i les flors només es podia escapçar amb la fi. A Rodoreda se li va diagnosticar un càncer de fetge, una malaltia irreversible i sense cap possibilitat de guarició. La tarda del 13 d’abril de 1983, Mercè Rodoreda moria, als 74 anys, a l’Hospital de Girona. Va ser enterrada al cementiri de Romanyà, tal com ella desitjava.

[guillemjc]

Charles Baudelaire

Charles Baudelaire era un gran admirador d’Edgar Allan Poe, de qui en va traduir l’obra al francès. T.S. Eliot assegura que el poeta autor de Les flors del mal millora sorprenentment l’original en la traducció: «va transformar el que era amb freqüència una prosa anglesa descuidada i vulgar en un francès admirable.»

Retrat de Chales Baudelaire per Gustave Courbet, 1848

Charles-Pierre Baudelaire va néixer el 9 d’abril de 1821 a París. El seu pare tenia seixanta anys, la seva mare encara no havia complert els trenta. El pare havia penjat els hàbits per fer carrera a l’administració pública; pintava per afició. Va morir quan Charles només tenia sis anys. Un any més tard la seva mare es va casar en segones núpcies amb Jacques Aupick un militar de quaranta anys. Charles va interpretar aquest casament com una traïció, i sempre va detestar el seu padrastre, fet que portaria a un calvari en les seves relacions familiars.

Quan en Charles tenia dotze anys es van traslladar a Lió perquè Aupick, el seu padrastre, va ser ascendit a coronel i destinat a aquesta ciutat. Hi van viure durant tres anys, un període en el que Charles no va ser especialment feliç. El 1836 van ascendir Aupick a general i van tornar a París. Charles va ingressar aleshores al col·legi Louis-le-Grand. Tres anys més tard en va ser expulsat per una trivialitat: es va negar a lliurar un full de paper que li havia passat un company. A Baudelaire, però, li entusiasmava difondre la bola que va ser expulsat per homosexualitat. Després d’aprovar els exàmens finals de batxillerat, Baudelaire va entrar en contacte amb alguns literats i va començar a freqüentar els entorns bohemis. Va conèixer aleshores una prostituta del Barri Llatí que inspiraria el primer d’una sèrie de poemes amorosos.

El comportament de Baudelaire disgustava i alarmava el general Aupick, que va decidir castigar-lo, amb el consentiment de la seva mare, amb un extravagant exili marítim: un viatge que l’havia de portar de Bordeus a Calcuta, i que va ser sufragat amb els fons hereditaris de Charles. Un any més tard, i a mig recorregut, Baudelaire es nega a prosseguir. Després de visitar les illes Maurici va retornar a Bordeus. Aquest va ser l’únic viatge de la seva vida, i d’aquí provenen certs paisatges exòtics d’alguns poemes.

Tan bon punt va arribar a París va conèixer Jeanne Duval, una actriu mulata amb qui mantindria una relació tempestuosa al llarg de tota la vida. Era ja major d’edat i va llogar un petit apartament a l’Île Saint-Louis. En aquella època era assidu d’un club de literats, pintors, músics i bohemis en general, en les sessions del qual no només s’hi consumien drogues. Els deutes del seu fillastre escandalitzaven el general.

L’herència de Charles s’havia reduït ja a menys de la meitat i el seu padrastre va decidir posar-la sota tutela d’un notari, que administraria la fortuna. Això va fer sentir humiliat de cara el públic Baudelaire, que en aquelles dates intentava curar-se d’una sífilis que el turmentaria fins al final dels seus dies. L’any següent, el 1845, va fer un intent de suïcidi. Espantats per l’escàndol, la família del general va acollir al fill descarrilat a casa seva, a la plaça Vêndome, mentre sanava els talls que s’havia fet amb un ganivet. La convivència era molt dolenta i al cap d’uns dies Baudelaire va llogar una habitació d’hotel. De sobte tenia motius per somriure: els seus escrits començaven a tenir èxit, i iniciava una relació amorosa amb la també actriu Marie Daubrun.

El 1848, durant la insurrecció popular de febrer, Baudelaire va acudir a les barricades i tractava d’excitar el poble per a què afusellés el general Aupick. Va fracassar. Es va afiliar a la Société Républicaine Centrale, i va ser un dels insurgents de la revolta obrera i posterior massacre del juny d’aquell mateix any.

Instaurada la Segona República, va establir amistat amb el pintor Gustave Courbet, per a qui posaria, i amb Auguste Poulet-Malassis, un rebel del 48 que jugaria un paper molt important a la seva vida. Li van reaparèixer els problemes amb la seva sífilis. El 1852 va trencar amb Jeanne Duval, tot i que l’any següent, en morir la mare d’ella, Baudelaire costejaria les despeses de l’enterrament. Seria, doncs, un any marcat per la misèria física, causada pels efectes secundaris de la sífilis, i material. Aviat va ser perseguit pels creditors i es va haver d’amagar en hotels. En un mes va canviar fins a sis vegades de lloc per despistar els perseguidors.

El 1857 va ser un any decisiu. Va morir el general Aupick sense deixar-li ni un cèntim. Va publicar una col·lecció de traduccions de Poe i la seva obra mestra, Les flors del mal. Per aquesta obra va ser acusat d’atemptar contra la moral pública, i va acabar sent condemnat, juntament amb l’editor, i de retruc els lectors, a qui se’ls va prohibir llegir sis poemes. Va escriure llavors un article sobre Madame Bovary, que també havia estat recentment jutjat per immoralitat.

El 1858 tenia 37 anys i una salut molt delicada. Tornava a patir trastorns nerviosos i dolors musculars. Més aviat per alleugerir el dolor que per esbargir-se en el plaer, consumia opi i èter. El seu estat era tan precari que va decidir anar a viure amb la seva mare, però cap a l’octubre va tornar novament a casa de Jeanne Duval. A finals de gener de 1860 Baudelaire va patir el seu primer atac cerebral.

El desastre econòmic era total. Jeanne Duval mantenia a un suposat germà a expenses de Baudelaire, qui més tard comprovaria amb amargor que es tractava d’un amant. Aprofitant que estava sol, l’individu va vendre el mobiliari i va desaparèixer. Per si això fos poc, el poeta va tenir atacs reumàtics freqüents, derivats de la sífilis. En aquest punt va fer una nova temptativa de suïcidi. De fet, ja pràcticament no escriuria res de nou, la seva obra estava acabada. Era l’any 1861. Tres anys més tard el seu amic Poulet-Malassis li va aconseguir una sèrie de conferències a Brussel·les, però van ser un autèntic fracàs i Baudelaire es va enfonsar. Va patir desordres cardíacs. 

El 1865 uns joves anomenats Mallarmé i Verlaine van publicar els primers articles elogiosos sobre Les flors del mal apareguts a França. Però Baudelaire desconfiava enormement d’aquell parell de joves. Començava a perdre l’ús de les seves facultats i patia atacs neuràlgics i dolors reumàtics aguts.

Mentre estava de visita a l’església de Saint-Loup, a Namur, Baudelaire va patir un desmai. Tenia el costat dret del cos paralitzat i havia perdut la parla. El van ingressar en una clínica religiosa de Brussel·les. El juliol d’aquell mateix any 1866 el van traslladar a París. Les esposes de Paul Meurice i Édouard Manet el van visitar a la clínica per interpretar, al costat del llit del malalt, uns fragments de l’òpera Tannhäuser del seu admirat Wagner.

El 31 d’agost de 1867, després de passar un any paralitzat i mut, va morir a París, als 46 anys. El 2 de setembre va ser enterrat al cementiri de Montparnasse, al costat del general Aupick, mentre sonaven apagades protestes.

[guillemjc]

Conte d’amor al museu

«La beauté sera convulsive ou ne sera pas.» ― André Breton

Li agrada visitar museus. Hi troba el recer, el consol, el resguard que altres troben en els temples monàstics. Exacte, els museus són el seu temple. Hi respira aquesta aura que, benaventurat, li enriqueix l’esperit i, tal vegada, el justifica. Però, així i tot, secretament coneix –encara que a voltes des d’un remot racó del seu cor– una altra raó de pes per visitar museus: s’hi enamora sovint.

Hi ha una certa atmosfera màgica en els museus que el fa caure rendit, amb una facilitat inesperada, als peus de la bellesa indomable, hipnotitzant, d’una bonica dona contemplant una pintura. Fracassa tot intent d’oposar resistència a l’encís ensordidor.

Dimarts al matí ha quedat per anar al Picasso. Fa temps que el té pendent. Està situat a l’Hôtel Salé, al número 5 de la rue de Thorigny, al bell mig de Le Marais. És un d’aquests palauets esplèndids que hi ha arreu del barri. Un entorn magnífic. Mentre fa cua a l’entrada, esperant que arribi el seu amic, no sospita que avui s’enamorarà. No ho fa mai, i heus aquí la gràcia: deixar-se envair per la força imprevista.  

Al soterrani, unes primeres obres desordenades. El captiva un quadre de Matisse dels Alps. Últimament es deixa seduir per Matisse. Ascendeixen a la primera planta i l’ambient es carrega amb els períodes blau i rosa. Picasso meravella amb el seu poliedrisme, amb la sumptuositat de la seva obra, però aviat quedarà eclipsat per una gràcia impetuosa.

Una trena perfectament ordida i un dors vigoritzantment femení l’interpel·len amb puixança. Ella gira el cap i es creuen la mirada. Ell de sobte se n’adona que fa un minut que no observa la pintura, sinó que bada mirant-la a ella. L’amic li comenta que ja han entrat de ple a l’època surrealista. Ell ni li contesta, no recordava que havia vingut acompanyat.

Fa estona, sala rere sala, que es creuen, topen l’un amb l’altra, es segueixen mútuament –involuntàriament i voluntària– i coincideixen davant les pintures. Ell intenta caçar l’esguard efímer, ella s’hi resisteix. Després d’uns quants gestos de flirteig subtil, arriba el moment estelar: el somriure. Un instant de glòria que no és res i ho és tot. No es tornaran a veure mai més. Però, durant un matí fred de gener, s’han estimat.

Quan enfila la sortida pensa en el poder del museu: la sensualitat d’una dona augmenta exponencialment entre les seves parets. Com si s’impregnés de la bellesa de les obres d’art, com si se’n contagiés, ben bé com si s’adaptés al medi que l’envolta, s’hi camuflés per acabar ressaltant. Ell experimenta un incontenible plaer en compartir les mirades furtives amb la certesa reconfortant, però alhora trista, que la petita història d’amor s’esvaeix en la fugacitat dels desitjos.

[guillemjc]

P. Modiano

La prosa d’un Nobel

Llegir Patrick Modiano és ambrosíac. La nostàlgia de la prosa, el seu lirisme, no s’acomoden en el cant afectat i abaltidor. Ans al contrari. La mirada de Modiano cap al passat és estimulant, suggeridora, inspiradora. “Els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N’hi ha prou d’esmunyir-s’hi. Un gos dissecat que havies estimat mentre vivia”. És aquesta escletxa la que l’autor francès ens convida a penetrar. I el lector no pot fer més que comprometre-s’hi fins al fons, esdevenir-ne devot i deutor alhora.

Vaig regalar-me L’herba de les nits (Proa, 2014) l’estiu de 2014, animat per les bones impressions de llibreters, crítics i editors. Pocs mesos més tard, s’erigia en Nobel de Literatura per sorpresa de tothom. L’Acadèmia va decidir atorgar-li el guardó per “l’art del record amb el que ha evocat els destins humans més inaccessibles i ha desvetllat el món de la Ocupació”. La seva prosa és d’un triomf sibil·lí. Modiano fuig de la pompa, de la majestuositat, de la megalomania. Fuig també de les masses i el reconeixement públic. Fins i tot l’Acadèmia va trigar a localitzar-lo per comunicar-li la bona nova.

Llegir Modiano és enaltir la bona literatura: la que retrata una època, la que transcendeix, la que, amb el temps, esdevé clàssic. Sempre sagaç, Xavier Antich assenyala l’habilitat de Modiano de descriure amb la lucidesa d’una fulguració aquest passat que mai acaba d’esvaïr-se, de dissipar-se, de desaparèixer. Caldria afegir-hi la seva meticulositat en resseguir la geografia urbana, pentinar el paisatge topogràfic. És la dèria de retornar al punt de partida, l’obstinació de radiografiar el passat fins l’últim detall. Però amb aquest afany, l’escriptor ens premia amb l’embelliment de la retòrica de l’enigma.

El novel·lista francès retrata com ningú el paper clau dels records en la construcció de la pròpia identitat i de la identitat col·lectiva en la unió amb un lloc. Els protagonistes són ànimes perdudes de la gran ciutat que es busquen a si mateixos. Qui sóc jo sense els meus records? En aquests temps tan incerts, volàtils, com podem seguir sent algú?  «Estimar és un lloc. / Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida.», recita Margarit. La seva narrativa reincideix obsessivament en els mateixos temes: la memòria personal, els amors perduts i els anys de l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial.

Llegir Modiano vol dir fer créixer l’intel·lecte. L’art de veritat t’erosiona, et transforma, condiciona la teva existència fins al punt de canviar-te per sempre. Després d’escoltar el Messies de Händel, la Novena de Beethoven o les variacions de Goldberg de Bach, o fins i tot aquella peça punyent de Keaton Henson o la veu aspra i penetrant de Micah P. Hinson, ja no ets el mateix. Després d’observar a cor obert una pintura de Monet, de Cézanne, de Matisse, un paisatge de Brueghel, de Van Gogh o de Pissarro, ja no ets el mateix. Després de plantar-te per primer cop davant Les portes de l’infern de Rodin, ja no ets el mateix. Després de llegir un poema de Rilke o Rimbaud, ja no ets el mateix. Després de veure un film de Tarkovsky, o d’assistir a una representació d’El rei Lear de Shakespeare, ja no ets el mateix. Modiano és d’aquest club: després de llegir-lo ja no pots tornar a ser mai més el mateix. 

La prosa del Nobel conté tendresa, delicadesa, incomoditat per un present inestable i esmunyedís i tristesa per un passat que el justifica, sense el qual no seria qui és. La prosa del Nobel evoca la recerca proustiana d’aquest temps que se’ns escapa, i el passeig deambulant al mes pur estil flâneur baudelairià. La prosa del Nobel és fascinant i imprescindible, un goig que no s’hauria d’escatimar. Llegir Modiano és plaer i coneixement, literatura en majúscules, la resta són llibres i prou.

[guillemjc]

Front Nacional, la cara amable de l’extrema dreta

Avui se celebra la segona volta de les eleccions regionals a França. En el primer assalt de diumenge passat el Front Nacional va endur-se una victòria folgada. Es tracta d’una nova demostració de força d’una formació que fa temps que s’ha consolidat i que amenaça amb conquerir quotes cada vegada més altes de poder al seu país i al continent.

L’auge de l’extrema dreta a Europa ja és un fet incontestable, i aquest ascens es veu encarnat millor que en cap altre cas pel partit liderat per la cobejosa Marine Le Pen. Amb un discurs carregat de populisme ha col·locat a l’epicentre del debat polític el problema de la immigració i les mancances de la Unió Europea.

La crisi dels refugiats i els atemptats a París han reforçat encara més la seva posició, que s’ha vist legitimada per la reacció del govern francès en adoptar polítiques pròpies de l’ultradreta. Mentrestant, Le Pen ha procurat allunyar-se del discurs de l’odi del seu pare i predecessor i maquillar així una imatge per tal que presenti un aspecte molt més amable.

Aquest article pretén despullar el relat del FN i respondre algunes qüestions: quina és la seva estratègia comunicativa?, quin és el seu mercat de vot?, com construeix la figura del líder?, quina és la tàctica d’ocupació de l’espai mediàtic?, què caracteritza el seu llenguatge polític?

L’últim europeu

L’escriptor francès Michel Houellebecq va definir Marcel Proust com un dels darrers europeus. La cultura europea, segons Houellebecq, va morir amb la generació de l’autor d’A la recerca del temps perdut i Thomas Mann. És la mateixa Europa que explica Stefan Zweig al seu El món d’ahir, un continent que va deixar d’existir amb l’esclat dels conflictes autodestructius i fratricides de la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Després va venir la cursa armamentista de la Guerra Freda i el camí de no-retorn a un món global. Havíem entrat, sense saber-ho, a la postmodernitat, aquesta època tan ben retratada pel sociòleg, filòsof i assagista Zygmunt Bauman. El seu concepte de societat líquida expressa el sentit eteri i volàtil dels nous valors. Uns valors fruit de la societat de masses que es precipiten a una velocitat vertiginosa i fan impossible el seu pòsit. Els referents són fugissers, ens rellisquen de les mans.

L’era de la globalització: immigració massiva i envelliment de la població

A França, el 8,9% de la població és immigrant, segons dades de 2013 de l’Institut national de la statistique et des études économiques (Insee). El 2010, la població musulmana estimada a França era de 4,7 milions, un 7,5% del total d’habitants, segons dades del Pew Research Center. Europa està acostumada històricament a expulsar població, i no tant a rebre’n. Per això, l’arribada d’aquestes grans onades de migració ha esdevingut un xoc. Els partits majoritaris fan equilibris per entomar els nous ciutadans i alhora apaivagar els efectes de la seva arribada.

Al seu torn, els grups neopopulistes s’han trobat amb l’escenari ideal per desplegar el seu discurs xenòfob, més farcit de demagògia que de solucions reals. Aquest discurs ha aconseguit quallar encara amb més facilitat en temps de desigualtats socials i econòmiques. Davant la manca de valors i de referents ferms, la gent s’agafa al populisme.

A la immigració massiva s’hi suma un envelliment progressiu de la població, que esdevé un altre element fonamental en el triomf del nou populisme d’extrema dreta. Els europeus tenim un índex molt baix de natalitat i, a més de no tenir fills, ens fem vells: una quarta part ja ha superat els 60 anys.

L’urbanista Émile May ho explica amb un exemple clarificador: “A París, la gent que viu als barris perifèrics anomena el centre de la ciutat la ville des vieux [la ciutat dels vells] perquè per molts motius veuen París com una ciutat antiga; plena de museus, restaurants i gent rica, és la ciutat dels vells blancs, custodiada per unes tropes de joves d’origen nord-africà que ni s’atreveixen a travessar la ronda de circumval·lació que els separa.”

L’envelliment dels europeus queda encara més contrastat amb l’alta natalitat de la immigració: una tercera part dels nens de París ha nascut de mares estrangeres. I heus aquí la trampa de l’extrema dreta: la incompatibilitat de tenir una natalitat minsa, una taxa de creixement econòmic elevat, mantenir el millor estat del benestar i, alhora, no voler immigrants.

Tota aquesta conjuntura ha significat un autèntic caldo de cultiu pel populisme d’ultradreta. La terra fèrtil ideal per sembrar-hi el discurs de la por i la inseguretat. El periodista Rafael Jorba constata que “els governs que millor resisteixen a Europa són els que millor administren les pors, començant per la por de l’altre, i això explica tant el replegament dels vells estats nació com l’esclat dels nacionalismes que aspiren a emular-los”. Perquè, com diu Bauman, “si la gent no tingués por, seria difícil veure la necessitat d’un Estat”.

Breu història del Front Nacional

L’extrema dreta europea té un nom propi: Le Pen. Jean-Marie, el pare de Marine, va fundar el partit l’any 1972. Va aconseguir unificar tres sectors de gran rellevància i presència en la història recent francesa: els veterans de la guerra d’Algèria que no acceptaven la concessió de la independència al país nord-africà per part de De Gaulle, els grups feixistes dels anys 30 i els col·laboracionistes del règim de Vichy. S’hi podria afegir un quart grup més heterogeni: els tradicionalistes catòlics.

El Front Nacional va néixer amb l’aspiració de governar, una ambició que es presentava com la gran novetat fins aleshores, atès que els grupuscles precedents ni es plantejaven arribar al poder. Des de la seva legalització, el partit ha comparegut a totes les convocatòries electorals.

Els anys 80 apareix ja com a tercera força política francesa, i el 2002 Jean-Marie Le Pen aconsegueix arribar a la segona volta de les eleccions presidencials. De sobte rebutja el paper d’etern perdedor i esdevé més pragmàtic. A més, les noves xarxes de comunicació de masses els permeten arribar a més gent. El salt definitiu es produeix l’any 2011 amb el traspàs de poder de pare a filla.

Marine Le Pen encarna com ningú el populisme d’extrema dreta renovat. Ha aconseguit fer forat de debò en el panorama polític i personifica la ruptura amb el feixisme, l’antisemitisme i els programes hiperdoctrinaris i tancats. Les crítiques a la immigració i als musulmans continuen sent el seu pal de paller, però ha abandonat el racisme d’ahir i ara enarbora valors republicans com la igualtat home-dona, la laïcitat, les llibertats individuals o la lliure expressió.

Place des Pyramides, custodiada per Joana d’Arc, símbol del FN.

A més, afegeix el discurs euroescèptic, que crida a un públic més gran que el discurs supremacista. Marine Le Pen va aconseguir els millors resultats de l’FN en unes eleccions presidencials l’any 2012 (17,9%), va assolir la primera posició a les eleccions europees de 2014 amb gairebé el 25% dels vots, i ara acaba de guanyar la primera volta de les regionals amb prop del 28% dels vots i obtenint 6 de les 13 regions metropolitanes.

La construcció de la líder: un rentat de cara

Els mitjans de comunicació ajuden a crear una imatge de líder, heroi o malvat. Aquesta figura ajuda a justificar i legitimar l’acció política. Es necessita una cara visible que encarni un moviment, per poder mitificar-ne la influència i responsabilitzar-ne els èxits, i també els fracassos. Ara per ara, parlar del Front Nacional és parlar de Marine Le Pen. Els moviments d’arrel autoritària beuen molt dels personalismes, i és per això que la figura del líder –en aquest cas la líder– té un pes cabdal en la formació.

Amb el seu pare ja era un partit molt personalista que requeria un cap amb carisma, i Marine ha sabut recollir el testimoni i erigir-se com la dona d’acer que planta cara als qui gosen vulnerar la nació, però alhora ho fa des de la humanització i la feminització que erosionen la seva duresa i la sensibilitzen. L’acaben fent més propera i més extrapolable a altres sectors de la societat.

La de Le Pen filla és una “història d’èxit desmesurat”, tal com la bateja la BBC. Des de les eleccions presidencials de 2012 ha consolidat el vot de la dreta més conservadora i reaccionària, en un moment en què el partit semblava moribund. Ha deixat de ser la formació pària, i bona part d’aquest èxit se l’hi ha d’atribuir a l’actual presidenta, que presenta una imatge molt diferent del seu pare, un racista convençut. Amb els seus dos divorcis, una feminitat acerada i la seva veu aspra de fumadora, la mare de tres fills es presenta com una candidata molt més normal o real que els seus rivals polítics.

Si hi ha un fet que va marcar la vida de Marine va ser el divorci dels seus pares. La seva mare se’n va anar amb el biògraf de Jean-Marie quan Marine tenia 16 anys. Això va suposar un autèntic trauma per a la jove adolescent, que admirava i seguia la seva mare a tot arreu. Una conseqüència directa d’aquesta ruptura sobtada entre mare i filla va ser el seu fort apropament a la figura paterna.

Va iniciar-se en política ben jove, aprenent l’ofici tot acompanyant el seu pare als mítings. La primera vegada que va fer campanya amb ell només tenia 13 anys. Va aprendre l’advocacia a una de les escoles més importants de Dret de França, i li va tocar defensar immigrants il·legals. És un fet anecdòtic, però alguns rivals dins el seu propi partit encara li retreuen.

El discurs de l’FN ha experimentat una mutació des de la seva presidència. Parla com mai del laïcisme, quan és precisament el que el seu pare criticava, i això ha fet allunyar els tradicionalistes catòlics del partit. “Però per què és laïcista el seu discurs?”, es pregunta Toni Cruanyes, excorresponsal de TV3 a París i autor de l’assaig Un antídot contra l’extrema dreta (2013). Doncs perquè “és una manera d’amagar la xenofòbia, és una manera d’atacar l’Islam i la seva presència a França”.

Un altre aspecte remarcable és la feminització, que contrasta amb el discurs masclista originari del partit, tradicionalista amb el paper de la dona a casa. “El fet que sigui una dona en un partit que fins aleshores ha estat dominat per homes el fa més amable”, assenyala Cruanyes, que afegeix que “un partit que diu aquestes coses però que les diu en boca d’una dona” el converteix en menys diabòlic.

Per últim, i aprofitant la conjuntura de crisi econòmica, ha aconseguit lligar el seu partit amb un discurs antiglobalització, atrapant l’atenció dels aturats que necessiten respostes. Cal tenir en compte l’extracte social d’on treu bona part dels seus vots: ella és consellera regional de Nord-Pas-de-Calais, una antiga zona industrial amb uns índexs d’atur molt més elevats que la mitjana estatal.

Les claus de l’èxit

L’avidesa de Marine Le Pen és el gran baluard de la comunicació política de l’FN. Un discurs loquaç que enganxa l’oient és el secret de l’èxit. A això se li suma la desdiabolització a la qual s’ha sotmès el partit.

Una anècdota molt il·lustrativa d’aquest canvi es produeix el dia del relleu de Jean-Marie a Marine, el 16 de gener de 2011. Al Palau de Congressos de Tours s’hi celebra l’efemèride i dos nois de pell blanca, amb el cap rapat i ben tatuats intenten accedir-hi. Però els barren el pas, no poden entrar. Els nois demanen explicacions, volen parlar amb un dirigent del partit, i surt el que serà nomenat aquella mateixa nit secretari general, Steeve Briois.

Els diu que ja estaven advertits que avui hi havia molta premsa, que és un dia molt important. Ells responen que precisament per això han vingut des de tan lluny, per donar suport a Marine, volen ser-hi. “Res de caps rapats, avui, ho sento, ja ho sabeu”, els contesta. Ells insisteixen: “però si ens hem posat corbata i ens han deixat aquestes americanes…”. “Res de peròs. Em sap greu, ja tindrem una altra ocasió per celebrar-ho”, sentencia Briois. Aquesta estratègia de rentat de cara demana amagar unes bases del partit que, malgrat tot, continuen ben vives.

Una altra fortuna: l’FN es va trobar amb una oportunitat històrica quan François Mitterand va impulsar un canvi legislatiu per debilitar la dreta que va facilitar-li l’entrada a l’Assemblea Nacional. Aquest va ser un moment decisiu perquè va donar-li legitimitat i imatge de partit seriós, i a partir d’aleshores va començar a aparèixer a tots els mitjans i a ser una cara coneguda pels francesos.

Una de les seves grans armes és el discurs de la por. Bauman, a Miedo líquido (2007), explica que el flux d’immigrants impressiona molt als nadius, que no saben com reaccionar. Els recorda, de manera penetrant, la fragilitat de l’existència humana. I és també la por a l’estrany. Representen tot el que els autòctons temen, en especial les forces globals que decideixen les regles del joc on tots nosaltres –immigrants i nadius d’igual manera– en som meres peces.

Considerar la immigració com a causa de les seves pròpies misèries i fòbies pot semblar il·lògic, però esdevé d’una lògica aclaparadora: lluny queda el temps en què hi havia certesa en la feina i les perspectives de vida. És aleshores fàcil culpar els estrangers de la manca d’oportunitats i per tant la solució passa per expulsar-los i tot tornarà a ser senzill, segur i confortable. Una lògica del tot insostenible. Però atiar la por és el recurs més vell del populisme.

Cruanyes recorda que “els altres partits (UMP, PS) s’han cregut la premissa sobre la qual es basa l’FN i l’han acceptada com a bona. En comptes de combatre-la amb les idees el que fan és portar a la pràctica el que ells propugnen”. Per exemple amb les expulsions dels gitanos romanesos el 2013 o amb la reacció als atemptats primer de Charlie Hebdo, el gener de 2015 i, sobretot, als del 13 de novembre passat.

L’FN basa el seu llenguatge polític en la simplificació del missatge. És el que Rafael Jorba ha anomenat, més enllà d’un Tea Party europeu, un Tweet Party “que intenta respondre en 140 caràcters als reptes de la complexitat”. El llarg cicle de crisi combinat amb aquesta simplificació del missatge ha desfermat el neopopulisme que sacseja França i Europa.

Cruanyes explica que el partit de Le Pen busca, amb l’espectacularització de la política i el culte de l’emoció, colonitzar la presència als mitjans. L’ocupació de l’espai mediàtic és d’una eficàcia admirable. És la campanya permanent en estat pur. I, encara més, aconsegueix que els altres partits adoptin el seu discurs. Practica una estratègia tan antiga com el porta a porta però que els atorga una proximitat que d’altres desitjarien, i els fa estar més presents que ningú en l’imaginari dels electors francesos.

Segons un sondeig recent d’Ipsos, un 59% dels francesos considera que l’FN és “perillós per a la democràcia”, un 64% que “no proposa solucions realistes”; però un 53% dels enquestats diu que “és útil”. És un exemple més de la paradoxa que genera el nacionalpopulisme. El seu objectiu final: l’Elisi. Per assolir-lo han d’aconseguir desfer-se de l’etiqueta d’extrema dreta i aparentar ser un partit, malgrat que renovador, com els altres.

[guillemjc]

París, 13 de novembre

Passen pocs minuts de les deu del vespre i, havent sopat, estic a punt de sortir per anar a fer una copa amb els amics. El mòbil comença a sonar. “Quina impaciència”, penso. Hem quedat a dos quarts d’onze a Saint-Michel. “Ei, no surtis, ha passat alguna cosa grossa, estan tancant tots els bars”, em diuen. “Ets a casa?”, “Què ha passat a París?”, em pregunten des de Barcelona. Canvi de plans. Obro l’ordinador i faig una primera ullada als mitjans: “Fusillade dans le 10e arrondissement de Paris”. Ostres. Al cap d’uns minuts, més trets. I explosions. Al centre però també als afores, a Saint-Denis. Les informacions no paren d’actualitzar-se i jo ja no em puc desenganxar de les pantalles. Les xifres augmenten atordidorament, i noto el fred al cos. Sempre parlem de víctimes en números, i en tragèdies com aquesta sembla que el recompte final sigui el que descrigui la magnitud. Però de sobte me n’adono que mai havia sentit la por i l’angoixa de tan a prop, que el perill i l’amenaça eren a uns quants carrers est enllà. Aquesta vegada l’horror estava tenint lloc en aquell mateix moment a pocs minuts de casa. De l’habitació estant percebo una calma del tot insòlita un divendres a la nit a París. Silenci als carrers, gairebé no se senten passar cotxes, només alguna sirena de tant en tant. És el senyal inequívoc que està passant alguna cosa extraordinària.

Rebo fotos de République, una de les places més cèntriques i freqüentades de París: deserta. La imatge és impactant, sempre l’he vista plena de gom a gom. Cada cop és més gent que em demana si estic sa i estalvi. La notícia s’expandeix com s’expandeixen els atacs: Stade de France, sala Bataclan, boulevard Voltaire, cantonada rue Bichat amb rue Alibert, rue de la Fontaine au Roi i rue Charonne. En total sis atacs en poc més de mitja hora. M’expliquen que a rue Charonne, entre la plaça Repúblique i la plaça de la Bastille, hi ha cossos estirats pel terra que els veïns s’afanyen a tapar amb mantes que llencen des dels balcons. Homes armats tenen retingudes desenes de persones dins la sala de concerts Bataclan. Drama. Unes amigues són a Châtelet i triguen una mica a contestar. “Merda, agafeu el telèfon”, em dic. Aquells instants són tensos. Finalment contesten, estan bé però encara lluny de casa. Fins que no hi arriben no respiro tranquil. Cada cop que un amic em confirma que està bé és un sospir. Es genera una complicitat entre tots els coneguts aquí a París que té quelcom de bàlsam, quelcom de catarsi.

El meu mòbil treu fum. Em sento molt afortunat de poder tranquil·litzar tothom: “No et preocupis, estic bé, lluny del perill”, repeteixo una vegada i una altra. En les desgràcies bull també aquesta solidaritat, aquesta cohesió, aquest sentiment d’identitat col·lectiva tan necessaris. Et sents estimat i apreciat sense haver fet res de nou o especial. Un hashtag es propaga ràpidament per les xarxes: #PorteOuverte. És una crida dels veïns dels districtes 10è i 11è, on hi ha hagut els atacs, perquè obrin casa seva i acullin els ferits i la gent que corre pels carrers desemperada. Ja són més de les dues de la matinada i les víctimes mortals es compten per més d’un centenar. S’anuncien les primeres conseqüències: decretat l’estat d’emergència, les fronteres tancades i reunió d’una cèl·lula de crisi amb els màxims dirigents del país –Hollande, president; Valls, primer ministre; i Cazeneuve, ministre d’Interior. Es tracta del pitjor atac terrorista de la història recent de França. Sí, a aquestes alçades ja es parla obertament d’atemptat terrorista. Em fico al llit conscient que avui serà molt difícil conciliar el son.

L’endemà Dissabte es lleva encara en estat de xoc pels fets d’anit. Tots els equipaments municipals estan tancats: escoles, mercats, biblioteques, museus, seus de districte… Tot amb la persiana abaixada. La prefectura de policia recorda als parisencs que han de quedar-se a casa. La premsa francesa parla de «carnisseria», d’«horror», de «massacre» i, el que és pitjor, de «guerra». El silenci segueix imperant a París, però al carrer es comença a notar cert moviment. És com si els parisencs s’esforcessin a seguir amb la quotidianitat, a intentar demostrar que, a pesar de tot, la vida continua. És la millor resposta contra el terror.

El matí faig cas als consells del govern i la policia i prefereixo imposar la prudència: em quedo a casa. Però a la tarda, quan sembla que la ciutat s’obstina a mostrar-se valerosa i el dia comença a torçar el coll, decideixo sortir a airejar-me. Hi ha gent als carrers. Menys del que és habitual, però la ciutat encara batega. I hi ha més presència policial que mai. Vaig a agafar el metro i quan baixo a l’andana tinc la sensació de ser en una capella buida. Ningú no diu res, cada petit so reverbera a les parets. Vaig a visitar un amic que viu molt a prop de la Torre Eiffel. Un altre impacte: està completament fosca, negra, apagada. Que estrany, sembla ferida, abatuda. Però és només això; no l’han pas tombada, segueix dempeus, ben ferma i orgullosa. Aviat tornarà a brillar. Als voltants de Champ de Mars unes quantes persones s’han reunit espontàniament i es posen a cantar juntes la Marsellesa. Una tremolor insospitada em recorre el cos.

Estimo aquesta ciutat amb totes les meves forces. I avui, de sobte, me la sento encara molt més meva. Perquè de les tragèdies n’aflora el millor de la humanitat, aquesta espècie tan cínica, tan devastadora, tan brutal, i alhora tan solidària, tan brillant, tan bondadosa. Perquè els valors de la República són intocables, i cal defensar a ultrança la «liberté», l’«egalité» i la «fraternité». Perquè han atacat el cor d’Europa, però en cap cas l’han esquinçat. Perquè, malgrat tot, no podran mai amb París. Perquè, odiats i estimats, París no s’acaba mai. «Fluctuat nec mergitur».

#jesuisparis

[guillemjc]

Arthur Rimbaud

Jean Nicolas Arthur Rimbaud va néixer el 20 d’octubre de 1854 a la petita i tranquil·la ciutat burgesa de Charleville, al nord de França, a tocar de la frontera amb Bèlgica. A la planta baixa de la casa familiar hi havia una llibreria. La mare era una dona molt severa i terriblement intransigent. S’havia casat amb Fréderic Rimbaud, oficial del Regiment d’Infanteria nº 47 de Mézières, la ciutat veïna. Des de ben petit ja va ser el primer de l’escola. La seva vida d’estudiant transcorria plàcida. Era un alumne dòcil, estimat pels seus mestres, avantatjat en totes les disciplines i guanyador de tots els premis. La família es va traslladar a viure en un pis baix d’una casa nova al moll de la Madeleine. El riu es va convertir en el lloc preferit de Rimbaud, que hi passava hores ajagut en una barca llegint tot el que li queia a les mans. Va ser llavors quan va descobrir noms dels que no li parlaven a classe: Théophile Gautier, José María de Heredia o Paul Verlaine. El desembre de 1869, amb 15 anys, va escriure el seu primer poema conegut en llengua francesa que un any més tard veuria publicat. En aquesta data va començar la seva nova i breu vida de poeta. En aquella època Georges Izambard va entrar al col·legi de Rimbaud com a professor de retòrica, i aviat es va fixar en ell i va esdevenir el seu confident i mentor. Li va fer descobrir Victor Hugo, i Rimbaud es delia llegint Els miserables, lectura que a la mare d’Arthur no li semblava apropiada per a un noi de setze anys. Però aquest vailet ja havia començat a caminar i no hi hauria qui l’aturés.

El 18 de juliol de 1870 França va declarar la guerra a Prússia. Això importava poc a Rimbaud si no fos perquè ja no arribaven ni llibres, ni revistes, ni diaris des de París. És per això que, fart de l’aïllament intel·lectual, el jove Arthur decideix viatjar a la capital, amb les butxaques buides i sense conèixer ningú. No tenia prou diners per pagar el bitllet i quan va arribar a la Gare du Nord el van detenir i empresonar. Izambard el va rescatar i el va tornar a casa, però la mare enfurismada li va prohibir qualsevol contacte amb el professor amic. Arthur encara és menor i Izambard ha d’obeir: seria l’última vegada que es veurien deixeble i mestre. Després d’una violenta disputa amb la seva mare, Rimbaud va tornar a París. Sense ni un cèntim, rondava pels carrers i llegia llibres d’història i política. Ningú parlava d’art ni de literatura, no hi havia cap altra preocupació que el menjar. “París és només un estómac”, va dir. El 18 de març de 1871 esclata la revolució. Durant una setmana va participar a la Comuna de París: componia himnes revolucionaris i va redactar una constitució comunista. Però es va desencantar per la grosseria dels seus companys, per la mala sopa i l’obscenitat ambiental. El 15 de maig va escriure una llarga carta a Paul Demeny que es convertiria en el primer manifest de la poesia moderna. Aquesta seria la seva gran revolució: el poeta no simplement com a artista, sinó també com a vident.

Rimbaud es va posar en contacte amb Paul Verlaine, l’únic poeta que el podia comprendre i prendre-se’l seriosament. Verlaine tenia aleshores vint-i-sis anys, gairebé deu més que Rimbaud, que estava a punt de complir els disset i s’acabava de casar amb una dona d’aquesta mateixa edat. Verlaine creia haver descobert en Rimbaud l’autèntic poeta, i el va introduir en els seus cercles. Va ser acollit com un geni, però aviat va deixar de ser la “bèstia curiosa del barri llatí” degut al seu comportament cínic i a una absoluta i intencionada manca de tacte. Era l’arquetip d’enfant terrible. Considerava que Verlaine no tenia prou cura d’ell i va abandonar casa seva per viure durant uns dies sota els ponts del Sena. Verlaine, però, va aconseguir trobar-li feina i casa. Ràpidament l’amistat entre Arthur i Paul es va fer insuportable a l’esposa d’aquest últim. Les seves llargues reunions, a base d’absenta i haixix, eren cada vegada més turmentoses. Els incidents, alguns amb violència, el van allunyar del cercle d’intel·lectuals: va aconseguir ofendre o molestar a cada un dels seus membres amb les seves impertinències. L’esposa de Verlaine va abandonar el domicili conjugal i va posar com a condició del seu retorn la desaparició de Rimbaud de París. Verlaine no podia costejar més les despeses de Rimbaud i aquest, sense recursos, va haver d’abandonar la ciutat i es va refugiar de nou a Charleville. Verlaine li escrivia cartes plenes de tendresa i, al cap de poc temps, aconseguiria el seu retorn clandestí. Però Arthur havia canviat, i es guiava només pel desig de venjança. La vida del matrimoni aviat va tornar a ser més infernal que mai. Malgrat tot, aquest va ser el gran moment del geni de Rimbaud. Famèlic i embriac, ja quasi no li quedaven amics. Se sentia terriblement buit, avorrit, i estava decidit a acabar amb tot.

Pensava en treure’s la vida i es va dirigir a casa de Verlaine amb ànim d’acomiadar-se. Era el diumenge 7 de juliol de 1872. Arhtur li diu a Paul que se’n va a Bèlgica i no es tornaran a veure, llevat que vulgui acompanyar-lo. Per sorpresa d’Arthur, Paul va contestar-li: “aleshores, anem”. I com si fos la cosa més natural del món van anar-se’n junts. Van rondar per Bèlgica fins el 7 de setembre, quan van embarcar en un vaixell amb destinació Dover. És llavors quan Rimbaud veu el mar per primera vegada. A Londres van aprendre anglès i van passar una temporada allunyats de la família. Verlaine havia abandonat dona i fills. En una tràgica escena a Brussel·les, després d’una discussió violenta amarada per l’alcohol, un Verlaine desesperat va disparar al seu amic i va ferir-li un canell. Va ser detingut i condemnat a dos anys de presó després que Arthur el denunciés.

Rimbaud va tornar llavors a Charleville, que per a ell també era una presó, i va acabar el seu llibre Une saison en enfer (Una temporada a l’infern), la més inesperada i odiosa de les novel·les romàntiques. Ell mateix va portar a la presó de Brussel·les un exemplar dedicat a Paul Verlaine. Per promocionar el llibre, Rimbaud va anar a París, però els seus amics li van girar l’esquena jutjant-lo pels fets de Brussel·les, de qui el feien l’únic culpable. No podia suportar la soledat: l’estúpid afer Verlaine estava enverinant la seva vida. El buit s’intensificava. Després de passar una altra temporada a Londres, va retornar a Charleville amb la seva mare i la seva germana. I de fet, el poeta Arthur Rimbaud acabava de morir aleshores, en complir els vint. La vida dels quatre anys de poesia havia acabat.

El 16 de gener de 1875 Verlaine va ser alliberat i va escriure a Rimbaud, que es trobava a Alemanya. Va decidir anar-lo a visitar però no va resultar una bona idea. Després de perdre el control, van acabar barallant-se a cops de puny en un bosc de les rodalies de Stuttgart que va posar punt final a la seva relació. Verlaine va tornar a París i més tard es desterraria a Anglaterra. Esgotaria els seus dies com a professor de francès i de dibuix en una petita escola privada. Mai més es tornarien a veure.

L’odissea de Rimbaud és més llarga i complicada. Va viatjar per Europa, fent bona part del trajecte a peu. Es va obstinar a aprendre rus, àrab i a perfeccionar el grec. També estudiava música i va llogar un piano. La seva obsessió, com sempre, era marxar on fos i com fos. Passarà per Itàlia, Àustria, Suïssa, Alemanya, Dinamarca, Suècia, el Regne Unit, Xipre, Egipte, i fins i tot Etiòpia i Indonèsia. En els seus viatges va fer, entre altres coses, de mercader i traficant d’armes i va aconseguir fer una gran fortuna. Però la seva vida havia expirat feia temps, als vint anys.

El 20 de febrer de 1891 va començar a fer-li mal una cama. Li havia sortit un tumor cancerigen. El 20 de maig, després d’haver liquidat tots els seus negocis, va ingressar a l’Hospital de Marsella, on li van haver d’amputar la cama. Arthur Rimbaud va morir a les deu del matí del dia 10 de novembre de 1891. Vint dies abans, el 20 d’octubre, havia complert trenta-set anys. El poeta, que s’havia revelat als setze anys, en feia disset que havia mort.

[guillemjc]

L’endèmia barcelonina

Quant a programació cultural, Madrid o París ens guanyen per golejada

A Crònica d’un país. 15 articles imprescindibles (Dèria Editors, 2011) el periodista i catedràtic Josep Maria Casasús fa un recull de peces periodístiques que configuren una radiografia del nostre país i ajuden a entendre’n millor la seva història recent. És una selecció acurada d’articles que han tingut un gran impacte en la nostra societat i que Casasús divideix en tres grans gèneres: revulsius, profètics i llegendaris. En aquest últim apartat, i més concretament el darrer article de l’antologia periodística, l’autor selecciona un escrit del poeta, novel·lista i catedràtic Félix de Azúa, intitulat «Barcelona es el Titanic» i que es va publicar al diari El País el 14 de maig de 1982.

La peça és una crítica molt dura, gairebé corrosiva, de la situació cultural de la ciutat comtal en aquell moment. Es tracta d’un relat gràfic que va remoure consciències i va generar una gran polèmica i enuig. És per això que, a més de llegendari per la seva perdurabilitat, també es pot considerar revulsiu. I fins i tot també profètic, en tant que va anticipar una decadència que s’ha fet evident al llarg dels anys i que encara ara mostra símptomes de certa preocupació. La sensació avui en dia és que les coses importants, quan parlem de cultura, passen a Madrid. Cal situar l’article de De Azúa en ple auge de l’anomenada movida madrilenya. I això contrastava especialment amb l’enfonsament que l’escriptor diagnosticava de la capital catalana.

El Museu Thyssen de Madrid va dedicar l'any passat una àmplia mostra monogràfica al pintor francès postimpressionista Paul Cézanne. Avui en dia és molt improbable que una exposició d’aquesta talla trepitgi Barcelona, mal que ens pesi. A més, Madrid segueix comptant amb una oferta teatral i operística més rica. Aquí, en canvi, tenim equipaments desaprofitats, com l’Arts Santa Mònica o el Palau Robert, i la Fundació Joan Miró o la Fundació Antoni Tàpies no sembla que rebin el suport necessari per seguir programant al més alt nivell.

El cas és que, probablement, no valorem ni els nostres propis artistes. I això ho exemplifica molt bé De Azúa en l’anècdota que obre el seu article: un grup d’intel·lectuals barcelonins viatja a Madrid en autocar per veure una exposició de Xavier Valls. Es refereix a la mostra homònima que la Dirección General de Bellas Artes, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura de Madrid va organitzar l’any 1982 a les sales d’exposicions de la Subdirección General de Artes Plásticas. Aquesta exposició va reunir 140 obres del pintor català en el que va significar el primer reconeixement oficial de la seva obra a l’Estat espanyol. El catàleg incloïa textos d’Antoni Marí, Alejo Carpentier i Jaime del Valle-Inclán. El primer és l’“estupendo poeta balear que no ha perdido la ironia” de qui parla De Azúa al seu text. Amb l’escriptor cubà i el pintor fill de Ramón María del Valle-Inclán va formar part de la colla d’intel·lectuals de l’època instal·lats a París, juntament amb Julio Cortázar, Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti.

Xavier Valls va néixer a Horta l’any 1923. El 1949 el govern francès li va concedir una beca a través de l’Institut Francès per fer una estada d’un mes a París. I ja s’hi va quedar per sempre. Després de viure dos anys als afores, es va traslladar a la Quai de l’Hôtel de Ville, just davant per davant de l’Île Saint-Louis, en un altell d’un edifici del segle XII propietat de l’ajuntament. Vaig tenir la impagable oportunitat de visitar la seva viuda, Luisa Galfetti, que encara viu en el mateix immoble que amb els anys es va convertir en un tríplex. Va ser en una deliciosa tarda d’abril, el sol primaveral envaïa els racons d’aquell saló encisadorament acollidor i em delectava, badoc, amb les vistes de la majestuosa i sempre imponent Notre Dame. En aquella agradable conversa de cafè, la senyora Valls també lamentava la manca d’estima al pintor figuratiu per part dels seus compatriotes. Valls és molt poc conegut a casa seva perquè pràcticament no se l’ha exposat aquí. En canvi, a París va tenir una molt bona rebuda i fins i tot va ser nomenat ‘Chevalier dans l’Ordre des Arts et des Lettres’ l’any 1979. No és fins l’any 2000 que rep reconeixement a Catalunya, amb el Premi Nacional de les Arts Plàstiques de la Generalitat.

Val la pena recordar que és pare de Manuel Valls, el primer ministre de la República francesa. Quan el van nomenar en el càrrec, els mitjans catalans es van fer ressò del seu origen, però quasi mai van esmentar que fos el fill del pintor. Manuel Valls, en una entrevista amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio quan encara era ministre d'Interior, va aprofitar per posar de relleu la poca atenció que se li ha prestat des d’aquí al seu pare. Ho va fer, precisament, en una visita a Barcelona en motiu d’una exposició retrospectiva de Xavier Valls a la Fundació Vila Casas. 

Els temps que enyora Félix de Azúa en el seu article són els de la Barcelona dels anys 70, la del boom llatinoamericà i la Gauche Divine de la qual ell també va formar part. El periodista de La Vanguardia Xavi Ayén ha escrit el llibre Aquellos años del boom (RBA, 2014), premi Gaziel de Biografies i Memòries, que retrata el moviment literari que va dur les lletres sud-americanes a l’Olimp de la literatura universal, i la relació d’aquesta onada amb la ciutat de Barcelona. Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa o José Donoso van viure-hi una bona temporada, i Carlos Fuentes i els esmentats Julio Cortázar i Alejo Carpentier els venien a visitar sovint. Eren els components del boom llatinoamericà. D’una banda hi havia l’Editorial Seix Barral, que va publicar bona part dels seus títols, i de l’altra l’agent literària Carmen Balcells, que va ser la gran aglutinadora del grup a Barcelona i a qui els escriptors anomenaven Mamá grande.

La Gauche Divine va ser un grup d’intel·lectuals i artistes d’esquerra que freqüentaven la discoteca Bocaccio del carrer Muntaner entre finals dels anys seixanta i finals dels setanta. Compartien l’extracció social benestant, una concepció hedonista de la vida, ideològicament eren de tendència progressista, amb vocació cosmopolita i enaltidors de la desinhibició i la creativitat. Componien el grup personalitats tan diverses com el mateix Félix de Azúa, Jaime Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo –tots dos citats a l’article–, Terenci Moix i Anna Maria Moix, Rosa Regàs, Josep Maria Carandell, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Teresa Gimpera, Xavier Miserachs o Joan Manuel Serrat, entre d’altres. El terme Gauche Divine el va idear l’escriptor i periodista Joan de Segarra en clau irònica i, com el Titanic de De Azúa, també va perdurar fins a esdevenir perenne.

[guillemjc]

L’espectador sagaç

William Shirer va ser un testimoni privilegiat del preludi del gran desastre

El 12 de març de 1938 Àustria assistia atònita, impotent, a l’obligada annexió al Tercer Reich. La ciutat de Viena, bressol de la cultura europea, es convertia en un nou bastió de Hitler. William L. Shirer era aleshores corresponsal de la CBS nord-americana a Viena i va poder presenciar, aterrit, com es nazificava l’antiga ciutat imperial en un temps rècord. Però fruit dels temps convulsos, de l’agitament dels esdeveniments que es precipitaven cap a un esclat bèl·lic imminent, va sorgir la perícia dels observadors atents. Els periodistes que cobrien el continent europeu ideen el que anomenaran la roda de corresponsals: una connexió múltiple des dels principals focus d’interès –Viena, Berlín, Londres, París i Roma. Era, sens dubte, una innovació en el món radiofònic.

A partir de la invasió nazi, es produïa la primera gran onada d’emigració que fugia del terror antisemita. I entre aquesta fuga s’hi trobaven també els grans intel·lectuals austríacs de l’època. Alguns, com Stefan Zweig, que ja ensumaven la negror dels horrors mesos abans, s’havien anticipat a l’Anschluss. Altres, com Freud, es negaven a abandonar la seva pàtria fins a l’últim moment. Semblava que el pare de la psicoanàlisi es resistís a obrir els ulls a la veritat: creia que el nazisme austríac no seria tan brutal com l’alemany. Oblidava, però, que Hitler era austríac, tal com bé va apuntar el seu metge de capçalera, el doctor Max Schur, al llibre Freud: Living and Dying (1972). El 12 de març de 1938, aquell llarg dissabte de l’Anschluss, Freud va escriure al seu diari: “Finis Austriae”.

Després de la fi d’Àustria, William Shirer va seguir amb el seu testimoniatge incessant per explicar als nord-americans i al món el camí de Hitler en la construcció de l’imperi nazi. El seu proper objectiu seria Txecoslovàquia. El periodista de Chicago ja ho preveia i aviat va desplaçar-se al nou escenari. Shirer era un addicte a l’acció i sempre buscava ser present, a primera fila, al tràgic espectacle, fins i tot hores abans que comencés la funció. Els txecoslovacs, a diferència dels austríacs, es mostraven impertèrrits davant les amenaces de Hitler. I era justament aquest coratge el que venerava Shirer i l’omplia d’esperança, al mateix temps que s’indignava amb l’absoluta parsimònia i indefensió de Chamberlain i Daladier. Lluny de la recerca de la pau per part de britànics i francesos, Shirer demanava extàtic, a crits emmudits, una guerra, la guerra que havia de frenar els peus a Hitler.

William L. Shirer va ser un testimoni avantatjat del suïcidi europeu anunciat. Paral·lelament a l’avenç de les tropes de la Wehrmacht, Shirer es començava a postular com el que seria reconegut al cap dels anys: un dels millors periodistes del segle XX. Quan encara era un jove i fins i tot precoç corresponsal, ja tenia una sobrada experiència que l’avalava. Però va ser precisament la cobertura de la invasió d’Àustria i dels Sudets txecoslovacs que van aportar-li el millor mestratge possible, un pòsit indeleble a la seva carrera periodística.