#Marc Macià Farré

[marcmaciafarre]

NOU VÍDEO: "Els frares: cent anys d'aprenentatges".

#història #cultura #Catalunya #Marc Macià Farré #les Borges Blanques #llibre #lectura #Youtube

[marcmaciafarre]

Breu ressenya del llibre "L'ocupació de Catalunya", de d'Oriol Dueñas, editat per Rosa dels Vents (2022).

#història #lectura #llibres #Oriol Dueñas #Penguin Books #Marc Macià Farré #Catalunya #català #història contemporània #història de Catalunya #youtube #lectures #llibre #Youtube

[ecoamerica]

Watch the American Climate Leadership Awards 2024 now: https://youtu.be/bWiW4Rp8vF0?feature=shared

The American Climate Leadership Awards 2024 broadcast recording is now available on ecoAmerica's YouTube channel for viewers to be inspired by active climate leaders. Watch to find out which finalist received the $50,000 grand prize! Hosted by Vanessa Hauc and featuring Bill McKibben and Katharine Hayhoe!

#ACLA24 #ACLA24Leaders #youtube #youtube video #climate leaders #climate solutions #climate action #climate and environment #climate #climate change #climate and health #climate blog #climate justice #climate news #weather and climate #environmental news #environment #environmental awareness #environment and health #environmental #environmental issues #environmental justice #environment protection #environmental health #Youtube

[marcmaciafarre]

QUE PAGUI FRANCO

Vídeo bloc d'opinió sobre l'exhumació de Franco i l'estat actual de les polítiques públiques sobre memòria democràtica.

Twitter: @MarcMaciaFarre

#Marc Macià Farré #història #historiografia #història de Catalunya #memòria democràtica #memòria històrica #Franco #Pedro Sánchez #opinió #actualitat

[marcmaciafarre]

#les Borges Blanques #Garrigues #Toni Prim #Marc Macià Farré #història #fotografia #historiador #recomanacions #llibre #llibres #cultura #patrimoni #Catalunya #català

[marcmaciafarre]

Un vídeo/comentari sobre la Duna de Frank Herbert.

#Dune #Duna #català #youtube #marc macià farré #frank herbert #Youtube

[marcmaciafarre]

📷 Nou vídeo d'Opinió: NOU CURS, PROBLEMES DE SEMPRE

#opinió #universitat de lleida #universitats #català #catalunya #youtube #marc macià farré #Youtube

[marcmaciafarre]

El proper 11 d'abril us invitem a participar de l'acte de #SalvemCasaVallmanya per salvaguardar la casa de la família del President Macià d'Alcarràs. Bicicletada a les 10h, a les 12h parlaments del President Torra, Albert Velasco i lectura del manifest, i a les 13h cadena humana. Per més informació seguiu el compte de Twitter: @SalvemCalMacia

#història #patrimoni #català #catalunya #Vallmanya #Alcarràs #president Macià #Quim Torra #Albert Velasco #Marc Macià Farré #Francesc Macià

[marcmaciafarre]

EL DICCIONARI BIOGRÀFIC DELS DIPUTATS DE LA MANCOMUNITAT

#català #Catalunya #història #Mancomunitat #Marc Macià Farré #lectura #lectures #diccionari #història contemporània #Història de Catalunya

[marcmaciafarre]

SANT JORDI 2018: Dictadura i democràcia, les Borges Blanques 1923-1936

Una recomanació de cara al dia de Sant Jordi 2018, el meu llibre "Dictadura i democràcia: Les Borges Blanques, 1923-1936" que podreu comprar amb el diari "La Manyana".

#Marc Macià Farré #història #contemporània #Catalunya #Les Borges Blanques #lleida #universitat de lleida #història local #memòria històrica #2018 #sant jordi #la manyana #llibres #llibre #josep lladonosa #dictadura #Primo de Rivera #Segona República #Francesc Macià Llussà

[marcmaciafarre]

1923 o 1934?

“History never repeats itself, but the Kaleidoscopic combinations of the pictured present often seem to be constructed out of the broken fragments of antique legends.” Mark Twain, 1874

El 13 de setembre de 1923, després d’una de les celebracions més fervoroses de la Diada  Nacional que es recordaven, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, pare del fundador de la Falange, José Antonio, feu públic un manifest que, a la pràctica, equivalia a un cop d’estat que inicià la primera dictadura espanyola del segle XX. L’etapa històrica que anomenem la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) s’inicià amb un autèntica conspiració de passadís de palau fruit de les diverses tensions dins de l’exèrcit i la manifesta incapacitat de la classe política espanyola per fer front a les dificultats del moment, a més d’un estat de paranoia mediàtica entre la classe burgesa que veia constantment amenaçats els seus privilegis, encara que això no fos en absolut real. Malgrat un primer moment dubitatiu la dictadura ràpidament mostrà el seu ferotge anticatalanisme i inicià el seu turbulent trajecte amb la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya —la primera institució d’autogovern des de 1714— i la persecució dels moviments sindicals hostils al nou règim militar, excepte l’oficialisme del PSOE i la UGT que hi col·laboraren. Davant d’aquesta descripció estic segur que molta gent ha tingut la sensació de deja-vu i ha vist reflectida la seva experiència personal present amb aquest time travel. Vacunats com estem, per ofici, de fer cap mena de presentisme volem deixar clara que la història no és repeteix. Mai. Enlloc. Però sí que val la pena assenyalar que hi ha comportaments polítics que es perpetuen en les institucions degut a les dècades d’ocupació de càrrecs públics per part de les mateixes famílies polítiques. La solució autoritària que planteja avui el govern espanyol té com a precedent no la dictadura del general Franco —totalitària d’extrema dreta, és a dir, feixista— sinó l’experiment d’autoritarisme sincrètic de Primo de Rivera. Com va passar el 1923 avui n’hi ha hagut prou per fer una maniobra de palau per canviar radicalment la naturalesa política de l’estat espanyol. Com en la Restauració absolutista d’Alfons XII i Alfons XIII —aquest darrer repadrí de Felip VI— la societat espanyola de principis del segle XX vivia immersa en un sistema polític caciquil, corrupte i volgudament bipartidista, amb un turnisme postís i pactat d’avant-mà. Hom té la sensació que després de més de 50 anys de la restauració borbònica i 40 de la monarquia constitucional els mals són semblants: corrupció, bipartidisme que no s’acaba de trencar i un poder polític de les elits econòmiques que l’apropen més al caciquisme polític que no a la democràcia representativa convertida en pura formalitat cada 4 anys. Com diu la frase, les dictadures se sap quan i com comencen però mai com s’acaben. La dictadura de Primo de Rivera fou incapaç de consolidar un discurs polític coherent i anà fotocopiant elements del feixisme italià de la mà del seu home pont entre ambdós règims, el lleidatà Eduardo Aunós, ministre de Treball que arribà a implantar el model laboral de Mussolini. Aunós repetiria com a ministre durant el franquisme, aquest cop de Justícia, durant la primera fase clarament influenciada per l’hegemonia feixista a tota Europa. No cal dir gaire més, per tant, de quina mena de personatge estem parlant, probablement un dels més foscos de la història de la Lleida contemporània. Cal pensar que el 1922 Mussolini s’havia fet amb el poder a Itàlia, a l’octubre de 1923 Kemal Atatürk esdevenia el primer president de la República de Turquia, o que al novembre del mateix any Hitler havia protagonitzat el Putsch de Munic. A mesura que s’acostà el final de Primo de Rivera es va arribar a crear una Assemblea Nacional que proposà l’aprovació d’una nova constitució que enterrava definitivament el règim canovista i que hauria inaugurat una etapa marcadament feixistitzada. L’actual règim espanyol, envoltat d’un context europeu i mundial marcat per l’esclafament de les revoltes de la primavera àrab, de l’ascens de forces alternatives a tot l’arc mediterrani que provoquen paor a l’establishment polític, i els cops d’estat —literals o figurats— a Grècia per part de la troika, a una Turquia que ha emprès, definitivament, el camí autoritari dur, i a la Ucraïna mutilada per la Rússia de Putin, han configurat un panorama de crisi de les democràcies liberals europees i del seu entorn geogràficament immediat que no se sap ben bé quina sortida tindrà. En aquest sentit la solució al conflicte entre Catalunya i el govern espanyol marcarà profundament el camí que emprengui Europa, independentment de si és per la dreta o per l’esquerra, ja que el conflicte ara mateix es dirimeix entre més democràcia o menys democràcia. Més parlamentarisme i participació política de masses o involució democràtica i nous retrocessos en l’estat del benestar i els drets civils. No podem deixar de referir-nos breument a l’anomenat Bienni Negre (tardor 1933-primavera 1936) quan el partit del corrupte Alejandro Lerroux, del Partit Radical, governà en coalició amb l’accidentalista i filofeixista Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Darrerament historiadors i periodistes alertaven que el president Puigdemont no dugués a terme un altre 6 d’octubre —en referència a la proclamació de l’Estat Català per part del president Companys el 1934— ja que aquest comportà la suspensió de l’autonomia i la detenció del president i el seu govern fins a la victòria del Front d’Esquerres —Frente Popular a la resta de l’estat— en les eleccions del febrer de 1936. Penso que estem davant d’un escenari que combina elements d’ambdues situacions —el setembre de 1923 i l’octubre de 1934—, sempre tenint en compte que només són això, antecedents polítics i històrics d’una situació actual que s’hi pot assemblar o no en funció dels gustos personals de cada un. En primer lloc hem de tenir present que el 1934 va ser la Generalitat qui va prendre la iniciativa de frenar la involució democràtica que s’estava produint a la resta de l’estat mitjançant una acció simbòlica que volia despertar les simpaties de les forces polítiques i sindicals d’Espanya i provocar un aixecament massiu sumat al català i l’asturià que s’estaven donant en aquell moment. Tanmateix la reacció no fou ni la solidaritat i la fraternitat i el govern català es quedà sol i ràpidament fou empresonat. En canvi el 1923 fou la corona qui donà el vist-i-plau al cop d’estat de Primo de Rivera i quan consellers de la Mancomunitat es desplaçaren a Madrid per pactar o gestionar el nou model polític —entre ells el borgenc Pere Mías— tornaren amb la cua entre cames en veure el marcat caràcter autoritari i anticatalanista que prenia la situació. De fet el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, marxà a l’exili francès aquell mateix desembre i la institució era totalment desmantellada l’any següent mitjançant el president titella Alfons Sala i Argemí fins a la seva dissolució el 1925. És cert, tanmateix, que aquesta anàlisi funciona dia sí dia no degut a l’existència de diversos elements simbòlics molt potents. La presència del vaixell del Piolín al port de Barcelona, com el 1934 i hagué el vaixell presó Uruguay, o les lamentables —i punibles a la resta d’Europa— declaracions del portaveu del PP, Pablo Casado, amenaçant el president Puigdemont d’acabar com el president Companys, desperten la imatgeria històrica i un univers de simbolisme polític molt potent. En definitiva penso que podem parlar d’un model de cop d’estat i d’involució democràtica alhora, una combinació del setembre de 1923 i de l’octubre de 1934, que s’alimenta d’elements d’ambdues situacions a més de veure en el pòsit repressiu infinit que s’ha heretat dels gairebé quaranta anys de franquisme. Tot i això no hem d’oblidar que estem davant d’una situació històricament nova, amb els paral·lelismes que hem traçat, però nova i que, per tant, cap de nosaltres sap com pot acabar. Desconfieu, en general, d’historiadors i periodistes atrevits i endevins que saben com acabarà el procés, el 155, la República Catalana, o la sacrosanta constitució postfranquista. Cap d’ells no té ni idea de quin final pot tenir la situació actual i, com a molt, podrem esbossar unes conseqüències a curt termini de tot plegat. Res més. Que no és poc.

#història #història contemporània #Segona República #Generalitat de Catalunya #Catalunya #República Catalana #Primo de Rivera #1923 #1934 #history #contemporary history #opinió #política #reflexió #actualitat #Marc Macià Farré #Catalonia #català

[marcmaciafarre]

MALCOLM X 52

Aprofitant que aquesta setmana s’han complert 52 anys de l’assassinat de Malcolm X voldria aportar unes reflexions sobre el personatge, la història i el present d’uns Estats Units d’Amèrica que sembla que s’avoquen al conflicte intern. La vida de Malcolm X és, en ocasions, el somni americà convertit en malson que ell mateix havia denunciat. Amb una mirada curiosa i atenta, la seva trajectòria representa l’intel·lecte com a forma de redempció. Això els catalans ho entenem bé, és aquella idea de què la cultura redimeix l’home. L’era Trump posa de manifest altre cop que el conflicte racial també és un conflicte de classe. La visió que té l’actual president dels EUA sobre part del seu país coincideix amb una realitat més pròpia dels anys 50 o 60 del segle XX on la degradació dels barris obrers afroamericans en centres urbans s’associava amb la prostitució i el tràfic de drogues. Com en la pel·lícula biogràfica de Malcolm X d’Spike Lee (1992), Sodoma i Gomorra són Harlem i el Bronx. La vida de Malcolm X també ens ensenya que l’islam pot ser una creença religiosa oberta, urbana, moderna i socialment transformadora en les societats que passen per processos de modernització o canvi. La imatge actual que es projecta des de certs mitjans de comunicació on la religió del profeta és antiquada, rural, pròpia de societats econòmicament pobres o violenta no s’ajusta necessàriament a la realitat d’aquesta creença i ni tan sols a la seva realitat històrica. Al cap i a la fi la redempció, per dues vegades, del nostre protagonista vingué de la mà de la religió del profeta i sempre lligada a una cerca de la llibertat col·lectiva i individual. Bona part de la vida de Malcolm X i de la comunitat afroamericana s’explica pels anys d’apartheid polític, social, econòmic i cultural als quals van ser sotmesos durant anys, especialment des del final de la Guerra Civil americana i fins bona part dels anys seixanta del segle XX. En aquest sentit la Nació de l’Islam fou també un moviment contracultural de masses que reivindicava una manera de ser pròpia, desacomplexadament negra, culturalment rica i que se socialitzava als barris, a les mesquites o a les manifestacions contra els diversos crims racistes que es produïen en la societat nord-americana de forma continuada i dels quals la comunitat a la qual pertanyia Malcolm X n’era la víctima principal. Era la base de l’anomenat nacionalisme negre. Malgrat que Malcolm X sembla que fou una persona extraordinàriament desconfiada vers tot i tothom, gairebé ratllant la paranoia —sovint ben fundada per les múltiples escoltes policials i espionatge a lo Homeland que va patir—, el cert és que això li va permetre d’anticipar-se als girs de guió que un moviment heterogeni com el seu havia anat fent consolidant així el seu lideratge. Lúcid en l’anàlisi polític i incisiu en els discursos, Malcolm X es transformà en un home de pensament universal, que veié en els EUA el gènesi d’un món ple de nacions germanes. El seu assassinat, tràgic, salvatge i ignominiós es produí quan estava en el seu millor moment com a polític i intel·lectual, i no féu més que aprofundir en la cultura de les armes al mateix temps que va crear un màrtir de la cultura afroamericana i presagià l’assassinat del Dr. Martin Luther King tres anys més tard.

#malcolm x #història contemporània #estats units d'amèrica #malcolm little #marc macià farré #la història és una passada #52 #1965

[marcmaciafarre]

LECTURES DEL CONFINAMENT: Anne Rice

Nou vídeo! LECTURES DEL CONFINAMENT: Anne Rice i "Entrevista amb el vampir"!

Twitter: @MarcMaciaFarre Facebook: https://www.facebook.com/marcmaciafarrehistoriador

#Anne Rice #Entrevista amb el vampir #Marc Macià Farré #història #novel·la #literatura #català #Editorial Proa #vampir #youtube #lectures

[marcmaciafarre]

LECTURES DEL CONFINAMENT

Nou vídeo! Ken Kesey i “Alguien voló sobre el nido del cuco” en una edició en castellà de 1977.

#novel·la #català #castellà #youtube #Marc Macià Farré #Ken Kesey #Alguien voló sobre el nido del cuco #Jack Nicholson