#hi-fi fotos

[hififotos]

67 Dodge Coronet R/T

#1967 #dodge #coronet #rt #mopar #classic #60s #vintage #car #tail #orange #50mm #hi-fi fotos #hallewell

[blogdojuanesteves]

VÁ ME DESCULPANDO QUALQUER COISA > Emrah Kartal

Um pensamento que assombra a fotografia documental já consolidada no cânone é que este formato paradoxalmente pode estar a caminho da sua extinção. A ideia discutida ad nauseam é que, a outrora imagem celebrizada por fotógrafos geniais como os franceses Henri Cartier-Bresson (1908-2004) e Robert Doisneau (1912-1994); pelo americano Garry Winogrand (1928-1984) ou pelo brasileiro Carlos Moreira (1936-2020) estão sendo substituídas pelo registro mais "corriqueiro" do cotidiano, no sentido de que aquele momento mais complexo, onde tudo conflui- com personagens, ações, cenários e composições perfeitas - interagindo para contar uma história diretamente ao espectador, vem sendo substituído por imagens e  narrativas mais conceituais.

Vá me desculpando qualquer coisa ( Ed. Tempo D'Imagem, 2022), livro de Emrah Kartal, fotógrafo turco baseado no Nordeste brasileiro há sete anos, que arrematou o Prêmio Foto em Pauta para Livro de Fotografia, da sétima edição do Festival de Fotografia de Tiradentes em 2022, é uma edição que abdica de comunicar-se com o leitor diretamente, caracterizado por uma sequência de imagens, muitas interessantes e às vezes belas em si mesmas, ausência de qualquer texto, com inserções que exigem um espectador nos moldes do leitor modelo pensado pelo semiólogo italiano Umberto Eco ( 1932-2016), um tecido entrelaçado de signos a espera do leitor que vá preencher lacunas do não dito ou de elementos já referidos intertextualmente, ou seja, o leitor é que deve ter a iniciativa de produzir sentidos.

A curadora portuguesa Ângela Berlinde, professora na Escola de Comunicação Arte e Cultura da Universidade Lusófona, Lisboa, assessora artística do FotoFestival Solar e conselheira do Programa de Fotografia da Secretaria de Estado da Cultura do Ceará, acertadamente  diz que "O cenário deste livro lembra uma novela em cores pop e hipnóticas que se precipitam pelo caos hiper realista que transborda do Cariri. Montadas em páginas duplas, as composições de Kartal transformam-se num mosaico atravessado por infinitos quebra-cabeças..."

Este "quebra-cabeça", nos remete ao excelente livro Tropeço ( Fotô Editorial, 2017) cuja proposta é semelhante, criando uma interessante leitura com a inclusão de seus metadados. [ leia review sobre o livro em https://blogdojuanesteves.tumblr.com/post/161095959041/trope%C3%A7o-mario-lalau ]. Igualmente nos leva a duas outras publicações premiadas no mesmo festival como Hi-Fi ( Ed.Tempo D'Imagem, 2018) do paulistano Daniel Kfouri [ leia aqui review em https://blogdojuanesteves.tumblr.com/post/171809809341/hi-fi-daniel-kfouri ], e Faltam Mil Anos de História ( Ed. Tempo d'Imagem, 2019), do fotógrafo gaúcho Gabriel Carpes [ leia aqui o review em https://blogdojuanesteves.tumblr.com/post/183633794191/no-livro-faltam-mil-anos-de-hist%C3%B3ria-ed-tempo ].

A narrativa de "Vá me desculpando qualquer coisa" nos conduz por páginas duplas e por outras simples, que ao formar um relacionamento análogo gráfico, de certa forma completam o imaginário buscado pelo autor. O espectador afeito a região tem a capacidade de suprir as lacunas com o seu conhecimento, usando sua bagagem em uma espécie de enciclopédia de convenções culturais. Entretanto as fotografias são independentes e produzem efeitos de maneira singular, em uma plêiade de personagens e cenários peculiares, que funcionam por si mesmas, levando o leitor não familiarizado com esta geografia a compreensão mais lógica da proposta.

O livro, que foi premiado na sétima edição do Tiradentes em 2022, com  apoio do FotoFestival Solar e da Ipsis Gráfica, lançado em dezembro passado neste mesmo festival em Fortaleza, Ceará, teve a comissão de seleção composta por Eugênio Sávio, diretor do Foto em Pauta Tiradentes; Isabel Santana, editora da Tempo D'Imagem; José Fujocka, da Lovely House, editora e livraria; Tiago Santana, fotógrafo e diretor do FotoFestival Solar e Sofia Fan, diretora da área visual do Instituto Itaú Cultural, de São Paulo.

Mesmo o espectador não vernacular encontrará certas referências que permeiam todo livro já muito conhecidas, como ícones religiosos, beatos e flagrantes da cultura popular mais contemporânea que mostram um recorte distante do repertório tradicional encontrados em obras do próprio fotógrafo Tiago Santana, como visto em seus livros Patativa do Assaré: O Sertão dentro de mim ( Edições Sesc, 2010) ou em especial no belíssimo Benditos ( Ed. Tempo D'Imagem, 2000) ou no trabalho excepcional de José Bassit em seu livro Imagens Fiéis (Cosac e Naify, 2003), imagens caracterizadas pelo virtuosismo do preto e branco e por enquadramentos que poderíamos chamar de bressonianos.

Kartal traz para seu cenário as peregrinações a região de Juazeiro do Norte, de uma forma mais hodierna, como pessoas fazendo seus selfies em procissões ou vestindo trajes que os inserem em uma cultura pop realçada por maiores contrastes, como o rapaz que troca a imagem do santo padroeiro de sua camiseta por a de uma mulher vestida com padrão oncinha, sendo que esta opõe-se a página ao lado do homem que veste uma batina negra e um grande crucifixo no peito. No entanto, estes contrapontos repletos de elaborados metadados, expostos em fotografias mais saturadas, mostram uma forte transição para o documental escorado pelo uso da cor como forma, que distanciam-se do preto e branco mais tradicional, como nas obras dos autores já mencionados.

Como em um giro de 24 horas ( editados em uma busca de cinco anos de trabalho), os registros dramáticos de romeiros com a pele enrugada pelo inclemente sol nordestino são substituídos  pelo vendedor de churrasquinho; o arquétipo do peregrino muda para a discussão de gênero e as pernas expostas da possível romeira ou apenas espectadora, repleta de tatuagens fazem par com a esculturas prosaicas do Cristos com o peito nu, onde seus sinais dos pregos estão contrapostos ao falso ouro do descomunal relógio da mulher tatuada. Assim como os ex-votos tradicionais rivalizam com a da mulher em traje carnavalesco.  

A edição e sequências formuladas por Ângela Berlinde e Emrah Kartal mostram sincretismos dispostos em inteligentes contrapontos como os mencionados, e associações gráficas mais prosaicas - a mulher que come algodão doce com a da fumaça de fogos de artifício; ou a mulher que carrega dois sacos plásticos com a do Cristo na cruz envelopado - a ideia de um dia completo é reforçada pela publicação iniciar por uma imagem, um mero marco de estrada não identificado  e terminar por ela mesma, evitando assim a obviedade de evidenciar a famosa estátua de Padre Cícero, na situação quase impossível de narrar uma extraordinária faixa temporal e uma complexa cultura em transformação que a ainda a antropologia visual tenta explicar.

Em uma boa análise, a curadora Ângela Berlinde resume a ação do fotógrafo: "O ouro desta região é a cultura popular pelo qual o fotógrafo se deixa encantar e procura infinitamente inter- pretar, numa espécie de segredo que paira numa bipolaridade entre a luz e a sombra, a representar de forma lúcida, a vida e a morte." Certamente encontramos isto na tradição mais autêntica do sertão nordestino, repaginada aqui por uma visão arejada que não antagoniza com o amplo repertório formatado ao longo de muitas décadas e que abandona a especulação etnográfica para inserir a discussão sobre o social, seus relacionamentos e costumes, em meio a uma renovação identitária  na região, que felizmente não passa por um olhar estrangeiro, apesar da condição do autor.

Imagens © Emrah Kartal  Texto© Juan Esteves

O livro será lançado dia  17 de março durante o Festival de Fotografia de Tiradentes

Infos Básicas:

Apoio: Festival de Tiradentes, Tempo D'Imagens, Foto FestivalSolar e Gráfica Ipsis

Coordenação editorial: Editora Tempo D'Imagem

Edição e Sequência: Ângela Berlinde e Emrah Kartal

Projeto Gráfico; Emrah Kartal e Fernanda Loss

Pré-impressão: Ricardo Tilkian

Impressão: Gráfica Ipsis

Você pode adquirir o livro no próprio festival ou  nos sites

www.tempodimagem.com.br

www.lovelyhouse.com.br

[translucent-serendipity]

Podria subratllar una a una tantes frases teves en les quals encaixo com unes sabates velles als peus que les porten.

Perque jo també m'entrebanco tant parlant en que de vegades he de reiniciar paraules, deixant l'anterior intent a mitges. O bé se m'oblida com dir quelcom i tiro milles i surt malament. Per no mencionar que sovint parlo amb silencis una mica massa llargs, que no arriben a resultar molestos però tot i així són perceptibles. Sóc una persona lenta. Lenta per reflexionar què dir, per sentir-me còmoda, per prendre decisions, i també per escriure amb el telèfon com ara mateix.

Perque quin meló, això d'ocupar espai. I ara tiraré pel significat més literal i lleig.

Aquests dies he estat més per casa i a base d'excuses barates m'he fotut atracons un rere l'altre. Panses, figues d'aquestes seques, fruita, gotets de beguda d'ordi amb xicoira. Merda, jo li atribueixo a que m'ha de baixar la regla (tan irregular com la resta de la meva persona) i em fa venir més gana, però la veritat és que amb el menjar calmo l'ansietat que em tapissa la pell. I és pitjor. Però no aconsegueixo refrenar-me com abans ho feia. Una navalla de doble fil i atreveix-te a plegar-la. Porto un any envejant-me a mi mateixa mirant les fotos de com em vaig quedar després de la pitjor gastroenteritis que recordo. Hi ha dies que em gaudeixo, d'això que et lleves i cagues i et sents totalment buida, o que matines, no esmorzes gaire i la gana d'abans de dinar se sent més lleugera que molesta.

Que ningú s'espanti; menjo prou sà i estic en l'imc que em toca, sempre ho he estat. Però mentalment la qüestió del pes és un lastre que arrossego des dels 15, aproximadament. I en breus faré 22.

Mai escric sobre això; em fa por donar un missatge negatiu a les poquetes persones que em puguin llegir, sobretot en temes tan delicats com aquest. Sempre ho camuflo, em fa vergonya tenir aquest complex perque és una gran contradicció amb els meus 'tan clars' ideals. Cony, la salut és l'únic important en aquests termes, a tothom ens hauria de relliscar com ens veiem i com ens veuen!! Públicament em cago en la selecció sexual i l'haver de passar els gens a la descendència! En els productes que ens hem inventat per ser cada cop menys naturals i en els estàndards d'imatge malaltissos amb que ens bombardegen, en tots ells em cago.

Per sort, després de tot això, també hi ha moments en que estimo el meu cos. Mentida, més correctament voldria dir: també hi ha moments en que poso en estima el meu cos i simplement existeixo a gust, sense culpabilitzar-me ni qüestionar-me. I d'això hauria de fer costum, que les sensacions ordinàries de la meva pell (del meu mirall) siguin vici, plaer, èxtasi, i també serenitat, pau o indiferència!

En fi, això havia de mantenir com a fil conductor una publicació (a les etiquetes ho aclareixo), però al final només estic exposant-me burdament. I és que ni tan sols condueixo però també visc amb la por d'estimbar-me, metafòricament però també literal. Quina angoixa quan se'ls hi cala en una pendent ascendent. Quina angoixa empassar pastilles. Quina angoixa que em mirin més de dos ulls alhora. Quin estremiment mirar i que em mirin i que tot estigui bé, quant anhel.

El més curiós, avui em sento prou conforme amb l'esdevenir del dia. Ha estat un matí de curro amb companyes maques amb les que -sí, ja us he fotut molt la xapa- m'he proposat obrir-me i mostrar-me tan vulnerable com sóc. Que són bona gent, que hi ha gent bona. A la tarda per fi he començat a pintar les parets, aviam si demà deixem acabada una de les habitacions. Començo a estar farta d'estar d'obres a casa, vull tornar a la normalitat dels nostres espais.

Els dies passen veloços. Juliol que avui s'acaba s'ha sentit com una d'aquelles atraccions de tasses a la fira. El mareig final es podria correspondre amb aquesta última setmana estranya. Espero un agost més assossegat, d'aigua de perfil horitzontal i roba suau amb olor a sol.

I també de moltes abraçades, que són la millor de les fronteres.

#partint d'haver llegit una publicació de @carretliterari #no faig reblog perque potser seria una mica massa #però (com sé que em vas llegint) deixo constància aquí a sota #normalment aquestes coses les deixo a les notes del telèfon o als drafts #però porto un temps que em ve de gust llençar cubells plens de paraules i esquitxar-ho tot amb elles #només espero no ser una molèstia per a la gent bona #i mentre penso això últim #ja se m'emporta la son #personal

[kryten66]

Foto by Hi-Fi Fotos on Flickr

Cobra

[filmelemonicai]

Heigh-Ho, the Prick is Dead: despre „Bad Sisters” (2022) ****

„Bad Sisters” e o savuroasă comedie neagră irlandeză, cu o mână de actrițe talentate foc, pe care le știam din „Frayed” și „Modern Love” (Sharon Horgan), „His Dark Materials” și „Sex Education” (Anne-Marie Duff), „The Last Kingdom” (Eva Birthistle), „Dublin Murders” și „Normal People” (Sarah Greene), „The Knick” și „Behind Her Eyes” (Eve Hewson). Aici sunt Eva (sora cea mai mare a clanului Garvey, care a avut grijă de celelalte 4 surori, după moartea părinților; trăiește singură și nu are copii), Grace (soție și mamă casnică, sufocată fără să-și dea seama de relația cu soțul ei – un misogin abuziv), Ursula (asistentă medicală, căsătorită, cu copii, care își înșală soțul de ceva vreme), Bibi (căsătorită și ea, cu un băiețel adoptat) și Becka (mezina clanului, care visează la propriul studio de masaj terapeutic).

Intriga poveștii e centrată pe soțul abuziv de care ziceam: John Paul (danezul Claes Bang, din „The Bridge”, „The Affair” și „Dracula”, perfect distribuit în acest rol – de interpretarea lui depinde credibilitatea întregii narațiuni și face o treabă IM-PE-CA-BI-LĂ). Omul e basically... un monstru care se crede centrul Universului: își controlează soția și fata permanent (făcându-le să se simtă insignifiante și manipulându-le psihologic, cu talent și cruzime), o îndepărtează din ce în ce mai mult pe Grace de surorile ei și a transformat-o – în toți acești ani de căsnicie – într-o umbră a ceea ce era odată (izolată, stresată, obosită, tristă, nesatisfăcută sexual și bătută ocazional) și îl scoate din peisaj pe vecinul lor prietenos, acuzându-l de pedofilie. Ah, and he’s also a cat killer.

Grace e oarbă vizavi de John Paul, dar Eva, Ursula, Bibi și Becka își dau foarte bine seama cum s-a transformat Grace și ce odios e cumnatul lor. Porecla pe care i-au dat-o („the Prick”) e the kindest thing anyone can say about him. Omul e de o cruzime sufocantă și nu-și chinuie doar nevasta, ci și pe ele: Eva pierde o promovare la muncă din cauza minciunilor lui și e sătulă să-l tot audă cum îi reproșează că nu poate face copii; când află că Ursula are un amant, o păcălește să-i trimită o poză nud și apoi o șantajează fără milă (what’s a bit o friendly sextortion, between relatives, eh?); Bibi și-a pierdut un ochi din cauza lui; Becka și-a pierdut toate economiile, după ce John Paul a mințit-o că o ajută cu împrumut vital. Toate îl urăsc sincer și faptul că următoarea pe listă va fi clar nepoata lor...

Până într-o zi, când cele 4 surori (ajunse la capătul răbdării) glumesc că soluția ar fi să-l omoare. Nu e mare spoiler: primul episod începe cu înmormântarea lui John Paul, iar ce urmează sunt 9 episoade în care privitorul asistă la tentativele de asasinat ale celor 4 și încearcă să ghicească cum a murit, totuși, JP. Pentru că omul e ca un gândac de bucătărie – imposibil de ucis; nici focul, nici apa, nici otrava, nici un pistol de paintball și nici măcar niște pentobarbital nu îl elimină – fetele noastre încearcă o tonă de metode, fără succes.

Firul narativ nu e liniar: sare mereu înainte și post-evenimentul mortuar, din cauza apariției în peisaj a 2 frați care investighează decesul (de la agenția de asigurări de viață a lui John Paul, care nu pot să-i plătească văduvei polița). Pe lângă distribuția super reușită și amestecul perfect echilibrat de umor negru, dramă și unitate familială, „Bad Sisters” e o comoară și grație faptului că reușește să te țină în priză până în ultimul episod, pentru că nu e un whodunnit în care contează prea mult cine a comis crima mult-dorită: traseul până acolo e mult mai interesant de urmărit. Cu toate astea, episodul final e atât de satisfăcător, încât e o cireașă cathartică, pe un tort delicios.

Sursă foto: imdb.com.

#bad sisters

[angitri]

Les Piràmides i l’Esfinx davant nostre. La sorpresa de Sakkara. Espectacle de llum i so

Són les 8, hem dormit bé i hem fet d’exploradors per trobar el menjador on havíem d’esmorzar. 2000 passes, calculo, entre anades i tornades però a la fi tots esmorzem. Fa qun dia ventós i bromós. Ens duen a l’esplanada on són les Piràmides de Gizeh.

Primer només veiem les de Keops i Kefren. La primera, uns metres més alta i gran però la segona, a un terreny més elevat. La de Keops és l’única de les set meravelles del món antic que resta dempeus i en un estat sensacional. A la vista, les Piràmides són majestàtiques, màgiques, secretes, immenses. Són al desert i amb ell regnen silencioses i faraòniques. Se’ns eriça la pell. Som pocs encara a l’esplanada. La de Keops es pot escalar una mica, fa uns anys, es podia remuntar més sobre la façana de blocs grossos i pesants però alguns turistes japonesos ho aprofitaven per suïcidar-se i van suprimir aquesta possibilitat. De fet, aquí ve molta gent, ens diu el guia, amb les cendres d’algun parent per llençar-se’ls al Nil amb un desig d’eternitat. Però ara avancem cap a la de Kefren, és la que encara conserva el revestiment a la part superior i és la que alguns caminarem per dins: entrem per una rampa que baixa uns 20 metres i que ens obliga a doblegar l’espinada. Nosaltres entrem i altres surten. Hi ha qui diu que les baixades, millor fer-les d’esquena. Nosaltres anem de front fins arribar a un passadís alt pla i còmode d’uns 8 metres per afrontar un altre d’uns 15 metres que torna a obligar-nos a ajupir-nos i que fa pujada. A la fi, arribem a una sala d’uns 10 x 4 metres, nua, excepte per una frase escrita a la paret pel descobridor de la tomba que diu: Scoperta da C. Belzoni. 2 mar 1818. A un extrem, un sarcòfag obert de granit rosa. Els sarcòfags, sempre els col·locaven abans de fer la porta més estreta i de sellar la sala convenientment. Dit això, cap de les tombes de Keops, Kefren ni Micerí va sobreviure al pillatge. Fer l’esforç petit de veure la sala que va contenir les mòmies dels faraons paga la pena: et fas una idea millor del que van construir i passes per allà on van passar els antics egipcis.

Seguim el periple en autocar i ens desplacem a la zona que fa de mirador. Hi ha tants camells com turistes i el desert es desplega a l’horitzó en una imatge mítica i somiadora amb les tres Piràmides ordenades. La de Micerí és la petita. Per cert, Keops és el pare de Kefren i Kefren, el pare de Micerí. I de nou agafem l’autocar i avancem 3 minuts cap a l’esplanada on hi ha el temple mortuori on es preparaven els morts faraònics per ser momificats i, sobretot, per veure-la a Ella, Ella, l’Esfinx…És delicada en la seva rotunditat, d’una bellesa daurada, serena i tranquil·la, sembla somriure. Guanya en directe, sense cap dubte. Impactant. I marxem cap a Sakkara amb la sort que sabem que al vespre tornarem a la Necròpolis de Gizeh per a l’espectacle de llum i so.

Després de les primeres fotos de rigor, pugem de nou a l’autocar (en aquest viatge caminar no és una activitat molt comuna ni habitual) i ara ens duen al desert de Sakkara. Allà estem sols. És migdia. Fa calor i bufa el vent amb força i la sorra en suspensió ens arriba a la cara i els cabells. El guia ens proposa veure la tomba d’un metge i hi accedim distretament. Som només la família dels vuit o també dita ‘dels guapos’ 🤣🤣🤣🤣. I aleshores veiem que es tracta d’una tomba amb diverses cambres decorades amb escenes de la vida quotidiana i tot va ple de colors i es troba en un estat miraculosament perfecte. Gaudim de nou de les explicacions i els detalls dels personatges que observem. Les sales tenen poca llum i l’Essam ens il·lumina les parts que hem de fixar. Una de les tombes més precioses que hem vist.

Sortim de nou a la sorra i al desert occidental que ens separa de Líbia. Accedim i analitzem el conjunt funerari adjunt a la piràmide escalonada del faraó Zóser. Entrem a una mena de palau amb doble columnada de pedra, la primera que es va construir a Egipte. Hi ha un pati enorme i restes diversos. La piràmide de Zóser està feta amb petits cubs de pedra sense argamassa, sembla de mosaic, vista de lluny i comparada amb la de Keops. Té una bellesa rudimentària que explica la de les altres tres de Gizeh. El recinte s’omple de gent que arriba. Marxem encara meravellats amb Sakkara.

Dinem a una mena de fonda egípcia de mezze i un arròs acompanyat de calamars i llagostins. Després apareix un llobarro de riu per persona. Baklava de postres. Diem adeu a l’Essam fins demá i tornem a l’hotel per descansar i preparar-nos per a l’espectacle de llum i so a Gizeh.

Cap a les sis ens recull un altre guia jove i somrient que està obert per contar la vida a Egipte avui dia i que ens acosta a Gizeh per veure l’espectacle. Durant el trajecte, ens parla de la sanitat, l’escolaritat, el lloguer, la vida matrimonial, els resos diaris, tot amanit amb un somriure infinitament innocent i comú a tots els egipcis que hem tractat: cambrers, conductors, dones dels lavabos, controladors de tiquets, etc.

Arribem a l’esplanada. Som a la quarta fila. S’aixeca de nou el vent. Comença la música, els llums de colors, l’Esfinx ens parla des dels temps més antics. Parla en anglès però tots tenim uns auriculars per escoltar el mateix en castellá. Amem tots guapos com per un sopar de gala. Ens deixem endur per l’ambient però tots estem d’acord que han de renovar els llums i el discurs amb veus d’altres èpoques. I amb tot, sortim contents a sopar. El mateix al·lotet ens condueix a un restaurant d’aspecte luxós però el menjar és fluixet. Tornada a l’hotel i a descansar. El Caire i els secrets ens esperen…

[dainty-dollie]

SOD THE MANHATTAN

1. Semuanya :0 semua bener-bener bawain aura positif lewat caranya sendiri!

2. 🥂🥂

3. Any aespa member, karna udah kenal bangeeet

4. Kk cilaf ^_____^

5. Drunk text

6. Diconfess org berpacar 😮‍💨😓

7. Jadi berisik tp not in an annoying way!! Atau kepoin tentang dia

8. Not a fun one, she had surgery once because of her poor eyesight and her right eye barely sees anything :(

9. Main gem :3

10. Kita bikin romantis

11. Cupid asli udh bosen banget 😭

12. Mungkinnn

13. Semuaa

14. Kk sienna

15. Jujur masih blum hapal sama typingnya jadi semuanya T______T

16. Kk kk @uchiaga @yoiokarina @yeriqkim ♡

17. Single!

18. FI: keliatan classy tegas semua. Desc: udah mulai makin keluar jametnya walaupun masih tegas

19. WKWKWKWKWK kk havian

20. Kk athala

21. GA BISA SEMUANYA CANTIK N GANTENG

22. Kk oci!!

23. Kk elxy

24. Nopee

25. Qei sama bene

26. Snd jangan dikejar deh, susahh 😭

27. I'll do anything I can I guess, or just stay as an admirer and support them from afar

28. KUROMNING

29. Kk gijav, ku mau war absen bang windah ☝️

30. Ga hapal 😭, aneeh semua

31. How they communicate, how's their perspective, and how they handle things

32. Aku lah org yang selalu naksir yang ga bisa digapai itu. Just feel and appreciate the moment I guess, nanti bakal ada waktunya sendiri entah itu berpisah atau tambah deket

33. Just for fun!

34. Kk vai ♡__♡

35. Kenaal, walaupun susah keluar tapi banyak bgt hal positif yang didapet

36. Waktu beli usn? > <

37. Orang pake foto haram, SEBEEEL

38. Apa lagi kalo ga elon berulah

39. Waktu pada keasiksan event sampe baru selesai jam 12 malem

40. SAYANG BANGET

41. Orang Manhattan asli ya ini

42. Yang saling support dan membangun

43. Kk rue, kk jeanne, kk azel

44.

45. Hm tadi sudah.. org pake foto haram

46. Karna masih ada orang-orang yang ku sayang disini

47. Ga ada kayaknya..

48. Temen-temen lama :(

49. Ak udah upchar

50. {🦋}

51. Amaan

52. BANYAK, pas banget kemaren hari spesial ku

53. Pastaaa

54. Anak-anak ravenclaw ♡

55.

56. Hi :p

57. Waktu ketemu sama orang-orang yang aneh (lovingly) habis deeptalk nangis-nangis ga lama cekikian ga lama nangis lagi 😅🤍

58. I'm so lucky to find kumpulan asbun ini @ kk vai, kk yoi, kk iyel

59. Ga nonton :0

60. Go to future, karna kalaupun berhasil fix something what I have done, I won't be what I'm today

61. Be grateful, always be grateful!

[pc7ooo-ru]

В Сети всплыли фото сверхредкого черного прототипа iPod Hi-Fi

iPod Hi-Fi, который 18 лет назад ознаменовал выход Apple на рынок домашнего аудио, снова в центре внимания благодаря появлению в Сети сверхредкого черного прототипа.

Подробнее на https://7ooo.ru/group/2024/03/02/815-vseti-vsplyli-foto-sverhredkogo-chernogo-prototipa-ipod-hi-fi-grss-286915342.html

[theclubhero-blog]

A arma secreta do Xbox seria um console portátil, e Phil Spencer gosta muito dessa ideia

Por Vinicius Torres Oliveira

Mudanças estão chegando para o ecossistema Xbox, uma mudança na estratégia da Microsoft fez com que alguns games exclusivos chegassem a outros consoles. Pentiment, Grounded, Hi-Fi Rush e Sea of ​​​​Thieves chegarão ao PS5 (os dois primeiros no Switch). Porém, tudo indica que há uma arma secreta a caminho que atrairá mais jogadores e interessará a comunidade.

Desta vez, a arma secreta do Xbox para atrair novos jogadores ao seu ecossistema é um console portátil. Para falar a verdade, não é novidade nas fileiras da equipe de Redmond, já que a Microsoft estava preparando um Xbox portátil para jogar na nuvem, mas esses planos teriam sido frustrados por problemas com os órgãos reguladores, conforme relatado pelo The Verge ao início de setembro de 2023.

Porém, Phil Spencer gosta muito do que se fala nas redes sociais sobre um hipotético console portátil da marca. Tom Warren postou uma foto sobre um Asus ROG Ally com experiência no Xbox, e o jornalista do The Verge observou que “a Microsoft realmente precisa intervir aqui ”. O gerente da divisão de jogos ‘curtiu’ daquele tweet, mas também o fez com um artigo de opinião de Jez Corden, do Windows Central.

Existe um console Xbox portátil a caminho ?

Spencer deu uma entrevista ao The Verge onde falaram sobre esse conceito. “Vemos muitas oportunidades em diferentes tipos de dispositivos e compartilharemos detalhes sobre nossos planos futuros de hardware assim que estiverem prontos”, disse ele. No entanto, Phil Spencer também gosta deste tipo de laptop: “Sou um grande fã, mas não há nada a anunciar”.

Ainda assim, há aspectos a melhorar quando se trata de software nestes dispositivos: “Um dos pontos fracos da experiência num ROG Ally ou Lenovo Legion Go é o Windows. Esse é um verdadeiro ponto de design onde a nossa equipe de plataforma está a trabalhar com o Windows para garantir que a experiência seja ainda melhor.”

Os rumores apontam para algo ser anunciado apenas em 2026 e que ele substituiria o “Xbox Series S”, mas sendo utilizado no “dock” teria o mesmo poder do sucessor direto do Xbox Series X. São apenas rumores, mas vamos ficar de olho!

#gaming #xbox #game portrait

[lesfoteses]

Brasil dia 13: teatre Manaus i ‘Rewind’

Dissabte 26 d’agost del 2023

Ja som a l’avió camí a Brasilia i aprofito per actualitzar el diari, concretament el matí que hem compartit les cinc juntes a Manaus abans que la Clara i jo marxéssim.

Com ja vaig dir ahir, l’Eli s’ha llevat abans per anar a l’otorrino. No l’he sentit marxar però la resta de les meves companyes sí, de fet, només m’he llevat quan ha arribat. I segons m’han dit he parlat en somnis. He dit “hem perdut les raquetes”. Random. Sort que he dit això i no algo més compromès. Totes juntes i sense passar per la dutxa hem anat a esmorzar a un lloc de pijos de la plaça del Teatre de Manaus. Allà ens hem fotut un bon àpat (menys pel cafè, que en aquest país és putament asquerós) i a les 10h hem entrat a visitar el Teatre Amazones.

Hi hem entrat gratis gràcies a un contacte de la Joana. Ens ha fet la guia un noi ultra simpàtic que es deia Samir. Ens hem fet unes quantes fotos i fins i tot ens han deixat tocar el piano que hi ha al hall. Després hem comprat quatre souvenirs i a les 11:30h ens ha passat a buscar el servei de cotxe de l’Antonio Jungle Tour cap a l’aeroport. Ens hem dit adéu (la Laia, la Joana i l’Eli continuen uns quants dies més el viatge) i he sentit molta pena per dins. M’ha sabut molt de greu separar-nos, estic ñoña. Per cert ahir vaig descobrir que cadascuna portava el seu Relec (antimosquits) menys jo!! Que agafava el de totes LOL. Ha estat sense voler, jurat!

El conductor que ens ha vingut a recollir era un home que amb la mà esquerra agafava el volant i la dreta la tenia fent el signe de stop, tipo quieta oberta i mirant endavant. Raríssim. No he entès a qui estava demanant algo o saludant, potser perdó? Ni puta idea però s’ha estat així tot el trajecte. Només l’abaixava per canviar de marxa. He dit ja que aquí tothom condueix fatal? A més van enviant whatsapps i escoltant notes de veu. No ens hem matat de miracle.

Hem arribat bé de temps a l’aeroport i ens hem passejat per algunes botiguetes de Brasilia, també hem fet un cafè. Faig una peste a suat que espanta.

Ah, durant el vol de Manaus a Brasilia només he llegit. No la Sílvia Soler, l’Eli m’ha deixat el ‘Rewind’ i me l’he acabat durant el següent vol fins a Sao Paulo. Quina santa meravella de llibre, el recomano infinit!! Ara: he plorat tota l’estona, amb cada capítol. Al costat de la Clara, al vol fins Sao Paulo, una dona feia un skype abans d’enlairar-nos i no parava d’ensenyar-li l’avió i de retruc les nostres putes cares. Ens parlen i no entenem res de l’idioma, marxem igual que com vam arribar: sense pillar el portuguès.

Aquest últim vol ha estat més mogudet, unes quantes turbolències. Normal. Hem aterrat i fotia un fred i un mal temps que flipes. Plovia. Un Uber ens ha dut dins a l’hotel Monreale Plus no-sé-què de 3* i ara mateix ens sembla el paradís. Per fi un llit gran, mantes, tou, olor de net, sense haver de patir per paneroles o granotes!! Hahahaa el lavabo és perfecte i hi ha silenci absolut. He hagut de desendollar la nevera, això sí, perquè fotia brunzit.

A Sao Paulo hem arribat a les 21:25h, mitja hora tard perquè hem sortit amb retard, #sorpreses. I mentre fèiem el check-in hem vist que fins les 22:30h hi havia buffet per sopar a l’hotel així que DE CAP QUE HI HEM ANAT!! Ha estat fantàstic i ideal tot. A les 00:00 ja estem llestes per caure rodones. L’alarma de demà que soni a les 9, ara toca dormir!!

[hififotos]

1956 Dodge Custom Royal

#56 #dodge #custom #royal #vintage #50s #classic #car #tail fin #atomic #hi-fi fotos #hallewell

[ayuaji]

Hi, Fia

Sorry banget, tapi kayaknya beberapa waktu ke depan kamu akan denger ocehan aku ga berenti-enti. Pas kamu masih sama kita-kita, aku juga cerita mulu ding hehe. Fi, aku gatau mulai dari mana, everything’s happened so suddenly. Jujur aku masih setengah-setengah mencerna ini semua. Tapi beneran deh, sebulanan ini aku selalu keinget kamu, salah satunya ketika aku kirim vt di 22 Agustus lalu yang jujur aku ga expect kamu bakal bales dengan kata-kata yang sukses bikin aku mewek. Aku bahkan dah punya rencana nanti mau print foto kamu trus difigura, tengah-tengahnya aku mau gambarin bouquet nikahan kamu trus nulis surat “how I treasure you” buat aku jadiin salah satu kado nikahan kamu. Tapi kok kamu keburu pergi, Fi? :(

Fi, kamu salah satu orang paling berpengaruh dalam hidupku. Lima setengah tahun kenal kamu, aku selalu bersyukur sama kehadiranmu. Kamu tau gimana ga menyenangkannya aku jaman-jaman awal ketemu kamu. Orang aneh, ngeselin juga, ga bisa memahami diri sendiri, ga bisa ngomunikasiin perasaan ke orang lain, insecure, punya abandonment issue, apalagi? Pokonya jelek-jelek deh. Tapi out of nowhere, seorang Fia yang aku temuin di 2018 lalu berhasil bikin aku balik lagi ke versi terbaikku dan bareng-bareng terus ngajak untuk berkembang jadi lebih baik lagi. Being friend with you was the easiest thing to do, it came naturally? Kaya kita ga pernah menyangka kita bakal jadi orang yang siginifikan dalam hidup kita satu sama lain. You really changed me without trying, Fi.

Dulu aku anaknya suka tantrum kalau capek, tapi kamu sabar banget ngadepin akunya (lebih parah dari sekarang). Ngajarin aku kalau emang capek, punya uneg-uneg utarain, jangan malah dipendem dan akhirnya push everyone away. Kamu orang yang selalu percaya kalau I’m worthy, you saw the best in me di situasi apapun. You made me feel loved when I didn’t feel lovable. Kamu bikin aku percaya bahwa keputusan stay atau tidaknya seseorang di hidupku adalah keputusan mereka. And despite how broken i was, you chose to stay with me till the very end. The way you treated me, the way we interacted, how we’re being honest to each other made me who I am now, Fi. Kamu yang ngajarin kalau apapun yang aku takutkan di pikiranku itu ga selalu nyata and that it’s always okay to try something. Kamu ngajarin aku caranya berinteraksi lebih baik sama orang lain, helped to deal and manage my emotion, helped me to gain my confidence back, pushed me to become better and better everyday. Intinya ga akan ada Ayu Aji yang sekarang kalau ga ketemu Fia di Bukalapak tahun 2018.

Fi, kamu tau banget kalau aku anaknya susah banget untuk cerita-cerita hal yang sensitif dan private, tapi kamu pengecualian. Cerita ke kamu itu ga ada beban, ga ada pikiran akan dijudged dll…..nyaman. Mulai dari cerita tentang percintaanku yang ga beruntung-beruntung amat sampe ke cerita rahasia yang aku ga bisa bagi ke siapapun. Kamu orang yang paling semangat aku bisa nemuin jodohku, di saat aku sendiri selempeng ini. Kamu bilang orang yang bakal sama aku adalah orang yang sangat beruntung, aku ga pernah merasa demikian, mungkin malah aku yang beruntung kalau bisa ketemu jodoh yang bisa keep up sama aku haha. Tapi, terima kasih. Terima kasih atas assurance yang selalu kamu berikan. Semoga doamu suatu saat terjawab ya Fi. Nanti aku bawa dia ke kamu dulu buat approval hahaha, gatau kapan sih.

Fi, kita punya banyak mimpi-mimpi besar. Kita berdua mau S2, kamu harusnya mulai semester ini, tapi memang kita cuma bisa berencana dan Tuhan yang menentukan. Fi, doain ya, insya Allah semoga tahun depan aku bisa S2, nanti kalau lulus bakal aku dedikasiin ke kamu karena kamu selalu supportive atas semua plan aku. Kamu cerita strugglenya kamu, gimana jahatnya dunia ke kamu, tapi kamu tetap bisa menjadi salah satu orang paling baik yang aku kenal. You’re a sunshine for a lot of people, Fi. Kamu kayaknya cerita, kalau sekarang kamu dah lega karena adikmu yang cewe dah intern dan adikmu yang cowo udah kuliah dapet beasiswa. Dan salah satu yang kamu pengen banget, yakni menikah, akhirnya terwujud juga minggu lalu. Pasti kamu capek ya Fi selama ini, tapi memilih bertahan demi orang-orang yang kamu sayang. Setelah kamu yakin semua aman ditinggalkan, kamu pun pergi.

Fi, aku bakal kehilangan orang yang aku bisa bagi semua cerita receh dan berat. Mulai dari aku mau potong rambut, sampai mimpi-mimpi besar kita kaya tadi and all my insecurities. Tapi kayaknya aku akan tetep cerita ke kamu apapun itu, jadi siap siap aja ya hehe. Fia, kamu tuh sholehah banget, muka kamu bersinar saking aura alimmu tuh menguar. Selalu ngingetin aku biar ga jauh-jauh amat misal lagi terlena sama dunia. Maaf ya Fi, kadang aku suka ngeyel. Kamu pasti sedih :(. Tapi Fi, kayaknya mulai sekarang kalau aku mulai aneh-aneh ketika imanku turun, aku akan selalu inget kamu, trus gajadi ngelakuin hal aneh-aneh itu. Semoga itu bisa jadi amal jariyah kamu ya, Fi.

Fi, everything reminds me about you. Sekarang aku lagi di Kemang, sepanjang jalan keinget kamu karena kita suka main di sini. Tiap kali makan shabu hachi, pasti akan keinget kamu (kita belum jadi makan shabu hachi abis lebaran). Udah ga ada yang bakal marahin aku ketika aku impulsive buying di kkv ampe struknya panjang banget. Grup chat kita bakal sepi, Fi. Aku kangen vn-vn kamu, yang banyak dan panjang-panjang itu. Maaf aku suka ngedumel kalo kita ketemu kamu suka minta selfie segede layar, aku bakalan kangen Fi.

Fi, I was so grateful kamu minta aku candid-in kamu ketika kamu nikah kemarin. Kamu cantik banget, Fi. Kamu bahagia banget. Kayaknya memang itu momen puncak yang kamu tunggu-tunggu. So happy for you. Makanya ketika kamu pergi kemarin, kamu senyum Fi, kayaknya kamu udah ga ada beban yang ditinggalin ya. Fi, aku percaya kamu sekarang udah berada di tempat yang jauh lebih baik. Sakitmu kemarin insya Allah perantara penggugur dosamu. Kamu balik ke Allah di hari baik, hari Jumat seabis ashar, itu pasti alasan lain kenapa kamu senyum, bahagia kan ya Fi?

Semalem aku nangis kejer ga berenti-enti. Mataku sakit, kepalaku pusing, gerd-ku langsung kumat. Kalau kamu tau pasti kamu marahin, tapi bentar doang Fi, biarin aku grieving ya, entah kapan lagi kalau keinget kamu, ga banyak-banyak ko janji, sikit aja. Hari ini aku nangis lagi di kosan sebelum ke rumah kamu, pas liat kerandamu dibawa, doain kamu di masjid, dan pas denger Pascal adzanin kamu. Tapi jujur, hari ini ketika aku nganter kamu buat bareng lagi sama mama dan ayah kamu, aku lega Fi. Aku kaget, aku kira aku akan cengeng lagi. Tapi gatau kenapa rasanya lega banget, trus langit hari ini cerah dan angin sepoi-sepoi. Kayaknya ini pertanda dari kamu kalau kamu dah bahagia dan tenang di sana ya? Karena kamu tau dan gamau aku sedih terus? Makasih ya, Fi. Even sekarangpun kamu masih yang nge-comfort aku.

Fi, minggu depan aku ulang tahun. Tiap tahun kamu akan selalu punya kejutan buat aku, mulai dari bingkisan-bingkisan/kado yang kamu kirim, ucapan-ucapanmu, telpon kita berjam-jam. Makasih sudah selalu merayakanku, aku gatau ulang tahun ke-27 nanti bakal gimana ga ada kamu. Rencananya aku mau jengukin kamu, boleh ya? Nanti aku bawain bouque bunga deh, ulang tahun kamu tahun lalu kamu kan minta dibeliin bunga, jadi nanti aku bawain lagi ya.

Fi, makasih banyak. Thank you for being exactly who you are and for offering me friendship I’ve wanted and needed my whole life. You were a friend I never knew I need until you came into my life. Once again, makasih banyak Fi. Nanti kita sambung lagi ya, sayang Fia banyak-banyak. Semoga kita dipertemukan kembali atas seizin Allah di surga nanti. Aku pengen peluk kamu lagi. Aamiin

Dari ‘Iyik’ untuk Luthfiyah Risdiana (Jakarta, 7 September 1995-15 September 2023)

#Spotify

[angitri]

ABU SIMBEL

FALUCA I POBLAT NUBI

Tornant al 12 de maig, a la fi, després de 40 minuts d’espera per passar els controls d’accés a la carretera cap a Abu Simbel, fem encara 3 hores i mitja d’autocar amb aturada breu a la cafeteria ‘Desert mirage’ per anar al bany i fer un cafetet.

Abu Simbel. Abu Simbel es diu així només perquè és el nom d’una població propera, segons l’Essam, no té més misteri. Però el nom no s’oblida, és sonor, és musical. S’accedeix al seu recinte per un camí lateral que el voreja i que et fa admirar la gransiositat del llac Nàsser que em sembla un mar d’aigües blaves i tranquil·les. Quan ja ens acostem més, apareixen les quatre estàtues colossals de Ramsès II. Tots hem dormit a l’autocar per compensar la matinada i la primera vista ens desperta del tot. El paratge és imcomparable. Hi ha una gentada, tothom boig per la foto. A fora és gestionable, a dins molt menys. Però el Ramsès II de 66 anys de regnat, el faraó suposadament egòlatra, ens fa menjar de la seva mà, caiem als seus peus, admirem el seu gest amistós amb les mans obertes sobre els genolls a l’exterior, i vestit d’Ossiris a l’interior en mil escenes en parets i pilastres. El Temple que va caldre traslladar durant 10 anys amb la gran col·laboració dels americans, no sembla haver estat desplaçat. Des de la dinovena dinastia, el seu tercer faraó, espòs de la núbia Nefertari, regna rotundament mirant el llac que ell no va veure.

I la Nefertari també té el seu temple devora Abu Simbel. Més petit pero encantador. Fem fotos de rigor a ambdós temples. Els turistes col·legues caminen en totes direccions, els guies expliquen, se sent l’alemany, el portuguès, el francès. Una dona medita (mireu imatge) sobre un banc amb els ulls tancats. Alguna llegenda conta que aquí hi ha una energia especial. No ho sabem…

I reprenem l’autocar renovadament esgotats. Seguim dormint. Un embús d’entrada a Aswan ens obliga a fer una voltera que allarga la tornada. Arribem al vaixell i dinem.

A les 14.50 sortida en faluca pel Nil. Tres nuvis elegants i amb xilabes blanques condueixen l’embarcació. Uns nens joves en petites barquetes s’acosten per enganxar-se als laterals. Naveguem a vela. Fa una tarda suau. Ser tan a prop del Nil és relaxant. Veiem aus de riu, alguna fotja.

I al cap d’uns 40 minuts, la Xesca i jo ens disposem a visitar un poblat nubi i ens conviden a saltar a una altra faluca motoritzada. D’entrada, ens ofereixen els dàtils més exquisits de la meva vida i uns plàtans egipcis deliciosos i petits, d’un groc més apagat que el dels canaris. Coques Coles (😂) i aigües. Amb la faluca, anem remuntant el Nil i entrem a l’Àfrica negra. Sona de meravella. La vegetació canvia i esdevé més verda, sembla tropical. Es poden veure roques enmig del riu i molta gent a poblats riberencs i canyes. Una dona que es banya amb el vestit posat, un búfal que rumina l’herba (saben nadar), un agró que es desplaça. És un espectacle de pel·lícula. Molts nens.

Primer ens aturem a una zona de platja per qui vulgui banyar-se. La Xesca i jo posem els peus a les aigües fresques, francament fredes, del majestuós Nil, el riu més llarg del món. Dones occidentals amb biquinis i devora dones núbies tapades que no es banyen i molts joves i canalla diversa. Com sempre, venedors, alguns exòtics i graciosos de grans ulleres negres. Mitja hora i sortim cap a la població que visitarem. Ens llevem la sorra finíssima i daurada de sobre, em recorda el comí i el curri.

Arribem al nostre poblat nubi (Sehel). Remuntem uns graons i ens trobem el poble en pendent i carrers amb botigues a banda i banda. Roba, figures africanes, espècies, homes treballant en telers antics, nens que se’ns apropen: ‘caramelo, caramelo’. La Xesca regala la seva capseta de Ricola. Estovalles, robes estampades, pashmines, esculturetes, menys escarabats i més màscares. Amb el grup, arribem a una casa particular amb pati al davant. Domina el color turquesa i els cocodrils dissecats que es distribueixen per la casa oberta i ben ventilada on ens rebrà el ‘Juan’ i dues filles petites. La madona de la casa, la veiem furtivament desestenent la roba. A una cisterna, hi habita un cocodril viu d’un metre i mig. A una altra zona, n’hi ha un altre de petit. Es dediquen a criar-los i després els tornen al Nil a on pertanyen. El Juan rep una ajuda per la seva criança. I de pas defuig el mal de la casa que ha construït amb fang i les seves mans. Una casa de pisos que es confon amb la roca natural i que té un terrat amb vistes. Terrat on seiem i ens ofereix un te a la menta deliciós. Veiem l’antiga presa d’Aswan. Avui veurem la gran.

Quan el ‘Juan’, que parla un castellà acceptable, s’assabenta que hi ha una mallorquina al grup inicia un relat llarguíssim de com va anar a parar a Espanya i de quan va treballar de ballarí a Madrid. Té amics a Palma i a Menorca, també a València. Sap situar pobles i ciutats catalanes: Mataró, Anglès, Girona. I recorda noms de places palmesanes la plaça Abú Iahah, per exemple. Un element, aquest home de dentadura perfecte. Té diverses dones i quatre fills. Aquest any, es casarà la seva filla gran de 20 anys, la mateixa que ve uns minuts tapada amb el txador i dibuixa amb henna uns símbols a l’esquena d’una de les noies del grup. L’Essam ens parla dels costums nuvis i de la seva conservació a base de casar-se entre ells. Diuen que la consanguinitat no els comporta cap problema. Ens acomiadem del ‘Juan’ i dels seus ‘cocos’ i família. Quatre compres i marxem del poblat multicolor. Adéu Núbia.

Tornem a l’hotel i ens retrobem la família dels 8. Després de sopar, dansa del ventre amb una ballarina exhuberant i ball exòtic i circular per part d’un ballarí elegant. Anem a dormir. Fotossss

[djs-party-edm-italia]

Pequod Acoustics al Factory Barcelona, l’eccellenza italiana fa il giro del mondo

Pequod Acoustics. brand italiano dell'audio di eccellenza, produce casse acustiche di qualità assoluta che sanno stupire già prima di diffondere musica grazie alle loro forme rotondeggianti e a colori forti come il rosso e il bianco. Forme e colori sono così diverse dalle consuete "scatole" grigie che diffondono musica solitamente, nelle nostre case e negli spazi pubblici.

Gli speaker Pequod Acoustics non sono protagonisti solo in grandi spazi in giro per il mondo. Ad esempio, a Factory Barcelona, grazie al partner di Pequod HPS Ibiza, si fa vedere e soprattutto sentire un Kona Storm Sound System degno di nota in uno spazio artistico davvero interessante. 

"Qui alla Factory abbiamo avuto il piacere di avere con noi il musicista e compositore EF_PI con il quale abbiamo iniziato un percorso creativo che ci porterà a collaborare assiduamente nei prossimi mesi", racconta lo staff di Factory Barcelona. "In queste foto alcune scene di backstage (giorno e notte) dell'ultimo mini video promozionale registrato nel nostro studio." Instagram.com/factory.barcelona.

///

Pequod Acoustics produce casse acustiche Hi Pro, ovvero speaker capaci di portare nel mondo professionale (locali, concerti) la qualità dell'hi fi. Il design degli speaker Pequod Acoustics sorprende prima ancora che la musica si faccia sentire, la qualità sonora  di queste casse poi fa il resto, emozionando. Pequod Acoustics ha ormai distributori in buona parte dei più importanti mercati del mondo (Italia, Francia, Spagna, Turchia, Israele e Palestina, Cina, Vietnam, Russia, India, Corea del Sud) e le sue casse diffondono musica in club, ristoranti, meeting point e locali d'ogni tipo. 

www.pequodacoustics.com

[tarditardi]

Pequod Acoustics al Factory Barcelona, l’eccellenza italiana fa il giro del mondo

Pequod Acoustics. brand italiano dell'audio di eccellenza, produce casse acustiche di qualità assoluta che sanno stupire già prima di diffondere musica grazie alle loro forme rotondeggianti e a colori forti come il rosso e il bianco. Forme e colori sono così diverse dalle consuete "scatole" grigie che diffondono musica solitamente, nelle nostre case e negli spazi pubblici.

Gli speaker Pequod Acoustics non sono protagonisti solo in grandi spazi in giro per il mondo. Ad esempio, a Factory Barcelona, grazie al partner di Pequod HPS Ibiza, si fa vedere e soprattutto sentire un Kona Storm Sound System degno di nota in uno spazio artistico davvero interessante. 

"Qui alla Factory abbiamo avuto il piacere di avere con noi il musicista e compositore EF_PI con il quale abbiamo iniziato un percorso creativo che ci porterà a collaborare assiduamente nei prossimi mesi", racconta lo staff di Factory Barcelona. "In queste foto alcune scene di backstage (giorno e notte) dell'ultimo mini video promozionale registrato nel nostro studio." Instagram.com/factory.barcelona.

///

Pequod Acoustics produce casse acustiche Hi Pro, ovvero speaker capaci di portare nel mondo professionale (locali, concerti) la qualità dell'hi fi. Il design degli speaker Pequod Acoustics sorprende prima ancora che la musica si faccia sentire, la qualità sonora  di queste casse poi fa il resto, emozionando. Pequod Acoustics ha ormai distributori in buona parte dei più importanti mercati del mondo (Italia, Francia, Spagna, Turchia, Israele e Palestina, Cina, Vietnam, Russia, India, Corea del Sud) e le sue casse diffondono musica in club, ristoranti, meeting point e locali d'ogni tipo. 

www.pequodacoustics.com