Visit Blog
Explore Tumblr blogs with no restrictions, modern design and the best experience.
#museu marítim
useless-catalanfacts · 9 days ago
Photo
Tumblr media
Illustration in the temporary exhibition titled “Desire Flows Like the Sea: an LGBTIQ look at maritime heritage” made by the Maritime Museum (Barcelona, Catalonia).
Il·lustració de l’exposició temporal “El desig és tan fluïd com la mar: una mirada LGTBIQ al patrimoni marítim” del Museu Marítim (Barcelona, Catalunya). Prorrogat fins al 9 de gener de 2022.
Source: mmb.cat.
75 notes · View notes
eopederson · 2 months ago
Photo
Tumblr media
Tumblr media
Museo marítimo - Museu marítim, Barcelona, 2019.
182 notes · View notes
guillemjc · a year ago
Text
Cròniques des del terrat (I) – Primavera confinada
Aquests dies hi ha una vida paral·lela als terrats de Barcelona. Per mi sempre han estat un tret distintiu de la ciutat. Una d’aquelles coses que expliquen per què és especial. I una de les coses que més trobava a faltar quan vivia fora. Els terrats li donen a Barcelona una fesomia singularment bonica. El terrat és per a la Colometa una escapatòria, el seu refugi, allà on s’evadeix estenent la roba –fins que l’envaixen els coloms. Pujar al terrat a estendre la roba és un acte genuïnament barceloní, i genuïnament romàntic. I aquests dies el terrat per a mi també és una escapatòria, un recer a la intempèrie, una fugida en temps de pandèmia, l’excusa perfecta per tenir una estona de cel –sobretot a s’horabaixa, per veure’l pintat. 
Tumblr media
És primavera. I sembla que si no podem sortir de casa és menys primavera: si no podem passejar pels carrers i veure l’alegria a les cares de la gent; si no podem anar als camps a impregnar-nos de l’olor de les flors; si no podem anar al bosc a sentir els ocells cantar; si no podem anar als parcs a gaudir del bon temps; si no podem anar a saludar el mar per dir-li: “aviat vindrem a banyar-nos”. «What is all this sweet work worth, if thou kiss not me?» (Love’s Philosophy, Percy Bysshe Shelley).
Quan puguem tornar a sortir aniré a cercar els turons de Barcelona. Crec que és el que més trobo a faltar. Enfilaré les escales de la baixada de Briz fins al carrer Arnold Schönberg, allà on neix el carrer Verdi. Des d’aquell punt es veu el mar difuminant-se amb el cel, al fons. Uns metres més avall, tombant el cap a mà dreta es té una perspectiva immillorable de la majestuosa baixada de la Glòria, que fa una gran ve fins al Turó del Putxet. El parc del Turó del Putxet també ofereix una panoràmica magnífica de la ciutat: el pla de Barcelona a un costat, i la zona alta i la serra de Collserola, a l’altre. 
Creuaré el pont de Vallcarca, cap a la plaça Mons, i baixaré pel carrer de la Mare de Déu dels Reis, on hi ha l’església ortodoxa, i entraré als jardins de Maria Baldó per agafar el passatge Isabel. I allà aniré a petar a la fabulosa escola la Farigola on, algun dia, potser, hi duré els meus fills. Des d’allà muntaré el passeig de Turull, que s’enlaira fent ziga-zaga per una deliciosa vereda fins al Park Güell. Des de l’escola Virolai i el mirador de Joan Sales observaré la ciutat als meus peus, i m’endinsaré en els boscos gaudinians. 
M’agrada baixar a Gràcia. Segurament perquè jo, des de casa, sempre hi pujo. Baixar a Gràcia es pot fer des del Putxet o des del barri del Coll, i anar a parar a Lesseps, o des de dalt de tot del carrer Verdi o el Park Güell, i anar a creuar la Travessera de Dalt. Un cop allà, tot és deixar-se portar pels carrerons de la vila. A mi m’agrada començar la conquesta del barri pel passatge de Frigola i els jardins del mestre Balcells. D’allà surts a la plaça del Nord, i si segueixes descendint apareixes, com qui no vol la cosa, a Virreina, la més bonica de totes les places gracienques. 
En canvi, a Pedralbes només s’hi pot pujar. El meu refugi és allà, a la plaça del Monestir. És un d’aquests indrets únics de la ciutat, una autèntica joia. Un racó idíl·lic, on el temps sembla aturat, lluny del soroll urbanita. La calma del convent, el verd dels jardins de la Creu, l’encant de la plaça i les casetes de la baixada del Monestir, i l’empedrat del carrer. I la majestuositat del Monestir. Si és obert, és obligatori entrar-hi i deixar-se transportar segles enrere, en temps de la reina Elisenda. Des de fora, però, l’espai manté igualment intacta l’aura que només els paratges únics, els llocs extraordinaris, poden presumir-ne. L’ascens per les escales que s’enganxen a la façana permet enllaçar amb el parc del Castell de l’Oreneta, i allargar el recorregut fins als jardins de Can Sentmenat, flanquejats per les set figures femenines que representen les set nissagues aristòcrates emparentades amb els senyors del palau que porta el seu nom.
Trobo a faltar pujar dalt la Muntanya Pelada i llegir la ciutat des d’allà. És dels pocs llocs on hi ha una vista panoràmica de 360 graus. Enyoro enfilar-me a la Carretera de les Aigües i resseguir amb els dits el llom de la metròpolis, acariciar-li l’esquena. I badar amb el mar de fons. I guaitar el cel estrellat d’un capvespre de primavera precoç, mentre el sol es va ponent rere Collserola i l’horitzó es confón amb l’aigua salada. També enyoro els dies que ascendia fins al cim de Montjuïc, i vorejava el castell, amb les vistes del front marítim i el port. Montjuïc és un oasi enorme al mig de la urbanitat, amb tots els jardins, museus, corriols i les vistes privilegiades de la ciutat. Trobo a faltar aquell instant en què “el dia era dolç i el sol enamorava”. 
Quan acabi el confinament, aniré a passejar al Carmel, i faré escales i pendents. I pujaré al Turó de la Rovira, i creuaré per la passarel·la de fusta del pont de Mühlberg. I aniré a recórrer els carrers d’Horta, de baix a dalt, i tornar, amb la plaça Eivissa sempre com a punt de partida. També aniré a redescobrir Sant Andreu, els seus carrerons, la plaça del mercat. I la Sagrera, i les seves naus. Aniré a buscar el mar pel meu estimat Poblenou, i aprofitaré per deixar-me perdre un cop més pels seus passatges, rambla amunt i rambla avall, i a deixar-me seduir pels tarongers de Marià Aguiló. Tornaré a Sarrià i resseguiré els carrerons annexos al carrer Major, la plaça de Sant Vicenç, el passatge Mallofré, el carrer dels Paletes, el carrer del Rector Voltà, el mercat, l’encantadora plaça de Sant Gaietà. Aniré al Gòtic, a retrobar-me amb els meus racons –carrer d’en Carabassa, plaça Sant Josep Oriol, Sant Felip Neri...–, i al Port Vell i a la Barceloneta, a retrobar-me amb les velles històries de mariners. I aniré a passejar pel barri i recuperaré els meus quarters generals: la Central de Mallorca, els jardins del Palau Robert, els jardinets de Gràcia i Vinçon –sempre n’hi diré així– i la seva meravellosa terrassa.
Tumblr media
― Le jardin blanc au crépuscule (1912), Henri Le Sidaner
Mentre no arribi el dia, seguiré tancat a casa escoltant la fantàstica Kate Tempest. El seu People’s Faces és un poema recitat amb música de fons que em sembla especialment oportú en aquests dies d’aïllament social en els que es fa més difícil veure les cares de la gent que estimem.
It’s coming to pass / My countries coming apart / The whole thing’s becoming / Such a bumbling farce / Was that a pivotal historical moment / We just went stumbling past? / Here we are / Dancing in the rumbling dark [...] Another disaster / Catharsis / Another half-discarded mirage / Another mask slips / I face off with the physical / My head’s ringing from the love of the stars / There is too much pretence here / And too much depends on the fragile wages / And extortionate rents here / We’re working every dread day that is given us / Feeling like the person people meet / Really isn’t us [...] The struggle’s going to finish us / And then we smile at all our friends / It’s hard
Aquest cap de setmana ha arribat la primavera. Recordo que abans del confinament els carrers ja feien olor de flors. Alguns passatges ja tenien els tarongers florits. M’encanta l’olor de la flor de taronger. És curiós com transporten les olors. M’encanta la primavera. “Volen orenetes a càmera lenta”, diu la cançó. Vull tenir de nou les flors a tocar, i les orenetes sobrevolant-me.  
En aquests dies de primavera confinada, ens salvarà la poesia:
By Chivalries as tiny, A Blossom, or a Book, The seeds of smiles are planted — Which blossom in the dark.
— Emily Dickinson
1 note · View note
ltwilliammowett · 3 years ago
Photo
Tumblr media
Tumblr media
Tumblr media
Tumblr media
Tumblr media
Tumblr media
Galera “Real” ( Royal) replica 1971
The Real was the flagship of Don Juan de Austria built in the Drassanes Reials de Barcelona in the Battle of the Sea of Lepanto in 1571, the largest galley battle in world history, in which the fleet of united Christian Mediterranean powers, the so-called Holy League, devastated an Ottoman fleet. The real and the galley Sultana, the flagship of the Turkish commander-in-chief Ali Pasha, were involved in direct on-board combat with each other soon after the beginning of the battle. Ali Pasha, hit by musket balls, fell wounded on deck and was beheaded by a Spanish mercenary. His head was put on a spit, which was not conducive to the morale of the Ottoman fighters. The Real captured the great flag of the Caliphs and became the symbol of the victory of Lepanto.
On the occasion of the four hundredth anniversary of the battle in 1971, the Real was faithfully reproduced in the Museu Marítim in Barcelona and has been exhibited there ever since. The ship was 60 m long and 6.2 m wide, had a draught of 2.1 m and two masts, and weighed 237 tons empty. It was moved by 290 rowers and had in the Battle of Lepanto about 400 sailors and soldiers on board. During the battle, 50 men were positioned on the upper platform of the foredeck, 50 on the midship ramp, 50 each along both sides of the bow, 50 on the boat platform, 50 on the hearth platform, 50 on the stern sides, and another 50 on the stern platform. In order to keep the huge ship in the battle order and to assist in manoeuvring, it was additionally pushed by two other galleys. (This made it possible to cover a number of oar benches in the foredeck of the Real with planks on which fighting soldiers were positioned. The superstructures were splendidly decorated, and the whole ship was in the Spanish colours of red and gold.
286 notes · View notes
art-now-spain · 6 months ago
Photo
Tumblr media
Buscando la forma del Universo., Joan Parramon
Título: “Buscando la forma del Universo” Medidas: 150 x 190 cm. mixta sobre tela. Descripción: La obra forma parte de una serie en que estoy trabajando, la plasmación del color blanco, utilizo acrílicos, cuarzos en polvo y minerales en pequeños trozos, (carneola, calcita, ágata, lapislázuli, amatista, pirita, coral) en buscando la forma del universo sigo investigando el universo, su creación, desarrollo y contenido. Año realización: 2015 En el universo originario del que procede este, según algunas tradiciones, existen siete cielos, o siete constelaciones, de siete dimensiones, definidas también cada una por su color y carácter predominante, aquí un INTENTO de representar de buscar su forma. Esta obra si la observan bien, ha sido la mas valorada en todas las exposiciones y ocasiones en que ha sido vista, fue con la primera que inicie la serie y como suele ocurrir mi idea inicial se fue transformando a partir de ir trabajando, con un resultado que tampoco pretendía, aunque si su idea general. Obra presentada en concurso de pintura Vila Casas 2016 Solo exhibition en 2016 en RELACIONARTE GALERÍA DE ARTE. Barcelona. CONVENT DE SANT AGUSTI. Horta Sant Joan. Tarragona. 2016. 5ª Fira Internacional d'Art Contemporani de Barcelona 16 - 17 Desembre 2016 | Museu Marítim de Barcelona
https://www.saatchiart.com/art/Painting-Buscando-la-forma-del-Universo/70312/2808749/view
0 notes
eopederson · 2 months ago
Photo
Tumblr media
Arcos, Museo Marítimo - museu marítim, Barcelona, 2019.
12 notes · View notes