Tumgik
#regne de valència
Photo
Tumblr media
Royal decree of abolition of the Valencian and Aragonese “furs”, issued by the Spanish king Philip V. June 29th, 1707.
When his army invaded the kingdoms of Valencia and Aragon, the Bourbon king Philip V abolished the “furs” (the own laws and institutions) of the countries that Castile (Spain) occupied, imposing instead the Castilian authoritarian model of absolute monarchy. Then, Spain started a brutal repression of the citizens of these kingdoms and their independence ended. Philip V also installed as General Capitain of Valencia the marquis of Asfeld, who had been responsible for the mascree of Almansa and said that "there are not enough trees in all [the Kingdom of] Valencia to hang all the traitors". From this moment on, by right of conquest, the Valencian Country and Aragon have been part of the Kingdom of Spain.
Source
23 notes · View notes
negreabsolut · 1 year
Text
Tumblr media
Els comtes reis catalans del llinatge dels Beŀlònides.
2 notes · View notes
neonbutchery · 5 months
Text
LLISTA D'ORGANITZACIONS I INICIATIVES PRO-PALESTINA ALS PPCC
aquests últims dies hi ha molts recursos que circulen per aquí amb informació sobre palestina i què pots fer per ajudar al poble palestí, però la majora estan en anglès i dirigits a països anglosaxons (eua, regne unit, canadà, etc). he decidit crear aquesta llista per tal de visibilitzar a totes les organitzacions i iniciatives que lluiten per palestina als països catalans i/o dónen informació sobre l'apartheid israelià.
no és definitiva, si m'he deixat alguna cosa envieu-me un missatge o feu un reblog. jo visc a catalunya, així que la majoria de recursos estan aquí i no conec tant l'escena a valència i les balears.
Comunitat Palestina de Catalunya. recomano seguir el seu instagram ja que el ténen bastant actualitzat i pengen convocatòries per a manis i altres activitats (xerrades, projeccions de pelis, etc)
Associació Catalana de Jueus i Palestins - JUNTS
Campanya Boicot Israel - BDS Catalunya
Coalició Prou Complicitat
llista de productes, serveis i empreses per boicotejar que col·laboren amb l'ocupació israeliana i estan presents als ppcc
també hi ha un directori el·laborat per BDS catalunya on teniu una llista encara més extensa d'organitzacions i iniciatives, tot i que no puc verificar que totes segueixin actives a data d'avui (3/11/23).
aprofito per dir que si coneixeu algun negoci de propietat palestina que ho compartiu i els hi doneu suport si us és possible. per altres barcelonins que estiguin llegint això, aneu al restaurant sinbad, a sants. fan cuina tradicional palestina i de l'orient mitjà, el menjar està boníssim i a molt bon preu i els amos són un amor <3
@useless-catalanfacts t'etiqueto perque no sé on trobar més catalans a tumblr, si poguéssis compartir aquesta publicació ho agrairia!
60 notes · View notes
andreuct · 1 year
Text
La Seu (Valencia) - Wikipedia, la enciclopedia libre
La Seu (en espanyol La Sede i, més pròpiament, La Catedral) és un barri de la ciutat de València (Espanya), pertanyent al districte de Ciutat Vella. Està situat al centre de la ciutat i limita al nord amb Morvedre i Trinitat, a l'est amb La Xerea, al sud amb Sant Francesc i al Mercat ia l'oest amb el Carme. La seva població el 2021 va aconseguir un total de 3.049 habitants i té una superfície de 22.1 hhectàrea.
El barri La Seu compta amb 2150 anys d'història, ja que els seus orígens es troben al 138 a. C. amb el naixement de la ciutat de València. Va ser el cor de la primitiva Valentia Edetanorum republicana i imperial, i també fou el centre de la Balansiya andalusina. La València de lèpoca musulmana. Els seus barris veïns com el Carme (València), el Mercat, Sant Francesc i la Xerea només s'incloïen parcialment dins de la muralla islàmica a causa de la construcció asimètrica de la ciutat. Això explica la trama urbana laberíntica del barri, hereva en bona part del traçat musulmà.
Rep el nom de la Seu per ser el barri on hi ha la Catedral de València. Alberga també les seus de les Corts Valencianes i de la Generalitat Valenciana, constituint així el centre de la vida política i religiosa de la Comunitat Valenciana.
Des de la fundació del Regne de València el 1238 pel rei Jaume I i fins a la divisió provincial del 1833, el barri de la Seu ha estat el centre administratiu d'aquest territori, i encara ho continua sent, hui en dia, després que al 1982 s'aprovà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, gràcies al qual es van recuperar les institucions forals valencianes ja esmentades anteriorment: la Generalitat Valenciana i les Corts Valencianes.
Molt a prop d'aquestes institucions hi ha la Basílica de València (s. XIII-XVIII) i el Palau de la Batlia i dels Scala, seu de la Diputació de València. Al segle XVII es va erigir la Basílica de la Verge Maria dels Desemparats, un dels centres religiosos valencians.
Actualment, el barri esdevé un dels principals nuclis turístics de la ciutat amb instal·lacions museístiques com el centre arqueològic de la Plaça de l'Almoina, (s. XVI) o el Museu de la Ciutat de València, situat al Palau del Marquès de Campo.
0 notes
benvolgutsguiris · 3 years
Text
3 notes · View notes
rabbitcruiser · 2 years
Photo
Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media Tumblr media
Platja de la Ribera, Cabanes (No. 6)
Valencia was founded by the Romans under the name of "Valentia Edetanorum", which translates to 'Valiance (or Courage) of the Land of the Lamb'. With the establishment of the Taifa of Valencia, the name developed to بلنسية‎ (Balansīyah), which eventually became Valencia after the expulsion of the Moors.
"Valencian Community" is the standard translation of the official name in Valencian recognized by the Statute of Autonomy of 1982 (Comunitat Valenciana). This is the name most used in public administration, tourism, the media and Spanish written language. However, the variant of "Valencian Country" (País Valencià) that emphasizes the nationality status of the Valencian people is still the preferred one by left-wing parties, civil associations, Catalan written language and major Catalan public institutions.
"Valencian Community" is a neologism that was specifically adopted after democratic transition in order to solve the conflict between two competing names: "Valencian Country" and "Former Kingdom of Valencia". On one hand, "Valencian Country" represented the modern conception of nationality that resurged in the 19th century. It became well-established during the Second Spanish Republic and later on with the works of Joan Fuster in the 1960s, implying the existence of the "Catalan Countries" (Països Catalans). This nationalist subtext was opposed by anti-Catalan blaverists, who proposed "Former Kingdom of Valencia" (Antic Regne de València) instead, in order to emphasize Valencian independence from Catalonia. Currently, blaverists have accepted the official denomination.
The autonomous community can be homonymously identified with its capital "Valencia". However, this could be disregarding of the provinces of Alicante and Castellón. Other more anecdotal translations have included "Land of Valencia", "Region of Valencia" and "Valencian Region". The term "Region", however, carries negative connotations among many Valencians because it could deny their nationality status.
Source: Wikipedia
1 note · View note
no-passaran · 4 years
Text
Normalment m’encanta veure la solidaritat entre diferents parts dels països catalans, però ara mateix estic descobrint una nova passió per un altre tema: la solidaritat entre els absoluts imbècils.
Tumblr media
A part de l’absurditat de dir que el català i el valencià són llengües diferents, el fet d’assumir que:
el català el va inventar Pompeu Fabra (però el valencià sí que es va desenvolupar de forma normal)
ser químic et desqualifica per a ser lingüista, I AGAFAR POMPEU FABRA COM A EXEMPLE
somnis imperialistes ???? mai mos fareu catalans sempre españa viva el imperio de mil- ah no, que en aquest comentari toca disfressa de víctima
I la resposta de:
ehm sí claro que es la misma lengua pero te respondo en español por si no me entiendes al no ser la misma lengua
el que sigui que vol dir la frase “el IMPOSTOR MASÓN de POMPEYO Fabra”
Wait però Pompeu Fabra no era, ni va ser mai, maçó. Per tant aquest masón d’on el deu haver tret? a algú li sona algun grup de gent o personatge famós que en parlés gaire?? un grup polític i un govern que el va acusar repetidament de ser maçó amb zero proves fins al punt que gent del seu propi govern van haver d’acceptar que no era maçó ni tenia antecedents de ser-ho?? gent que sempre parlava de conspiraciones judeomasónicas i dels masons destruint españ- ah, ah vale, un altre cop, a aquestes alçades me’ls hauria de veure venir
un eNgEnDRO
la absoluta ignorància de la manera de funcionar de la Corona CATALANOARAGONESA (he dit corona catalanoaragonesa baby!). Aparentment no hi havia necessitat de crear regnes als territoris conquerits i eren directament Catalunya (excepte València que ???? no no en dona cap explicació, suposo que els valencians es van conquerir a ells mateixos i es van convertir al cristianisme perquè els venia de gust menjar pernil). O sigui que Quim Torra també és president de Mallorca, Sicília, Atenes i Neòpatria.
(Els comentaris són d’aquest vídeo d’un programa d’humor d’À Punt)
14 notes · View notes
jor40 · 3 years
Photo
Tumblr media
Amb la Reial Senyera al Ajuntament de Valéncia al día del Regne de Valéncia // Con la Real Señera en el Ayuntamiento de Valéncia en el día de la Comunidad Valenciana. /// with the Royal flag of the Kingdom of Valencia on the day of the Valencian community. #9doctubre #viscavalencia #longlivevalencia #diadelacomunitatvalenciana #valencia #vivaespaña #spain #españa #gay #gayman #gayboy #gaymen #gaylatino #gayspain #pride #gayboy #gayspain #gaylosangeles #gaynewyork #gaybarcelona #gayvalencia #gaylife #gaylifestyle #gaynewyork #pridenyc #gaylive (en Ajuntament de València) https://www.instagram.com/p/CGId7bcD6RM/?igshid=bv2gkpztwamq
1 note · View note
cronicasdelcorona · 4 years
Photo
Tumblr media
València/Orán
11/03/2020
Ciudad dichosa, ciudad de provincias –si miramos a Madrid y Barcelona–, ciudad en la que nunca pasa nada más que un reflejo velado y vago de lo que remueve las capis. Som el regne del meninfotisme, el melic de un mundo en el que tot està bé –«ya si eso mañana», «ie, vamos haciendo marcha», «tía, es que me he liado, lo dejamos para luego»–. Ciudad que entra en estro una semana al año: Las Fallas. Pero las ratas treparon por la carpa de las churrerías, echaron a correr a través del canalillo de los ninots más grotescos, se encaramaron a lo alto del balcón del Ayuntamiento. Hay una rata dentro de cada gorro de paja de Amstel. Hay ratas en los moños de fallera. La cola, enroscada en sí misma, hace de rodete. Las ratas son la histeria y acaparan la conversación en Nazaret y en Cánovas. Las ratas son de capuchino con leche de avena en Ruzafa y de tapa de oreja en la Cruz Cubierta. En las lágrimas de la señora que tengo al lado hay ratas:
–A mí me parece muy bien que cancelen las Fallas, si es que es un tema de salud, y la salud es lo primero. Es que había que cancelarlas. ¡Pero que lo digan antes, es que anoche estábamos todos esperando, ahí, todos callados mirando la tele!. –Pero es que esto es progresivo, que es una decisión difícil, Amparo. Que tenían que tomar la decisión entre muchas partes… –¡Pero que en casa somos todos falleros! Que tuvieron la caradura de decir primero que cancelaban la Magdalena, y luego ya, cuando les dio la gana, las Fallas. –Ya… es que es una pena, es que lo que cuesta llevar los ninots… que el transporte se paga… –¡Y los impuestos! ¡Que para plantar los monumentos hemos pagado todos muchos impuestos! Mira, yo llevo un disgusto. Que mi pequeña es fallera mayor este año, toda la ilusión que teníamos… venían sus amigos de Madrid, los del año que estuvo estudiando allí. ¡Y ayer compré 125 cervezas! ¡125 cervezas que tengo en la nevera! Y dos pollos para hacerles una paella, que se me van a echar a perder.
En Renfe sacaron una oferta de AVEs (YOVOYFALLAS) que iba a usar para huir. Estoy vendiendo el billete –¿alguien lo quiere? Se lo dejo por 25€ de nada, llegas a Madrid para que te den de cenar– el influjo de Raymond Rambert, el periodista de La peste de Camus, se ha enrocado en mi corazón. Me quedaré en Orán/València para luchar contra la epidemia, seré la voz del estoicismo en esta paranoia. Bueno, qué coño, es que poder dormir sin tener ataques de ansiedad por Maluma a todo trapo me parece un buen motivo para disfrutar de todos esos restaurantes que van a tener cancelaciones.
En el bar de Rojas Clemente (segunda dinastía) las tres chicas de mi edad que tengo al otro lado hablan de sus recientes embarazos featuring Coronavirus. El dueño, poniendo énfasis en su acento uruguayo (uruguashhhhhyo) me ha contado que vive a tres calles de la residencia de personas mayores de Torrent en la que hay 65 contagiados. ¿Lo veo preocupado? No. ¿Lleva la paella de menú pimiento y berenjena? Sí.
Rambert, en una conversación con Rieux –el médico más comprometido y asustadizo de la novela ante el tema vírico– tenía un fuerte malestar moral por ser el único feliz en una ciudad en la que el normal transcurso de la existencia se escindía por una amenaza invisible y microscópica. «Oui, dit Rambert, mais il peut y avoir de la honte à être heureux tout seul».
A mí la ciudad me sigue oliendo a azahar. El material de las mascarillas huele a rata.
La foto es de Kike Taberner, que no tenía ni idea de para qué se la pedía pero ante el fin del mundo no ha dudado en pasármela.
1 note · View note
castellsipalaus · 5 years
Text
Fortaleza de Monzón
Tumblr media
La fortalesa de Monsó és probablement d'origen musulmà, doncs els àrabs que van escombrar el regne visigot de la Península Ibèrica s'hi van establir només tres anys després de creuar l'estret de Gibraltar, cap al 714.
Les vicisituds del territori comprès entre el Baix Cinca i la ciutat d'Osca va fer que durant prop de tres segles fos escenari de lluites entre diverses famílies d'origen àrab: els Banu Qasi i els Banu Amrus entre elles. La caiguda de la comarca en mans del rei aragonès Sanç Ramires (Sancho Remíriz, en aragonès) el 1089 va marcar el futur del castell.
En aquesta època, es va situar a la frontera entre el regne aragonès i els comtats de Barcelona i Urgell, i quan el 1137 el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va esdevenir príncep d'Aragó pel seu matrimoni amb l'infanta Peronella (Peironela, en aragonès), Monsó acaba passant a mans de l'orde dels Templers.
És en aquest context quan, després de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret davant dels exèrcits francesos comandats per Simó de Montfort, el castell fortalesa esdevé presó. Els templers hi van custodiar el rei minyó Jaume durant tres anys, del 1214 al 1217 dins les seves muralles.
El futur Jaume I el Conqueridor va compartir captiveri amb el seu cosí Ramon Berenguer V de Provença a Monsó, sota la tutela del gran mestre templer Guillem de Montredon. Sembla que els anys de reclusió en aquesta fortalesa van forjar el caràcter i el sobrenom: va conquerir els regnes de Mallorca i València, i va casar-se tres vegades i es diu que va tenir forces amants.
El bastió templer que va acollir a Jaume I va convertir-se en objecte del desig pel seu descendent Jaume II, qui el va atacar el 1309 després de l'ordre de dissolució dels Templers dictada pel Papa Climent V.
L'estructura actual del castell mostra les reformes sofertes durant segles, però sobre tot les del segle XVIII, després que la Guerra de Successió fes necessària una presència militar a la frontera entre els ja dissolts territoris del regne d'Aragó i el principat de Catalunya.
Després, les guerres contra el francès, a principis del segle XIX, les diverses guerres carlines, al larg del mateix segle, i, finalment, la guerra civil del segle XX, van acabar de donar forma al principal tret característic del perfil de la ciutat de Monsó.
Foto: monzon.es
2 notes · View notes
Note
Si en saps algo, podries explicar el que eren els furs/fueros? Veig que els espanyols ho mencionen molt, però mai m'ha quedat ben bé clar el que representaven
Simplement són les lleis d'un regne o territori. Se'ls diu "furs" quan són les lleis d'un territori dins d'un altre regne. En el nostre cas, Catalunya tenia les seves constitucions, i quan es va unir dinàsticament amb l'Aragó, l'Aragó va redactar els seus furs perquè Catalunya sabés quines lleis tenia. Amb la conquesta dels regnes islàmics al sud, es van crear furs pel Regne de València. I es van abolir amb la derrota de la Guerra de Successió i la imposició de la legalitat castellana.
No sé a quins espanyols et refereixes ni què en diuen, els únics que ho anomenen sovint són els bascos perquè es va mantenir més. Encara tenen la diputació foral i certes competències forals.
13 notes · View notes
ernestblanch · 3 years
Photo
Tumblr media
Una vegada més, anar a sentir al professor Vicent Garcia Edo es anar a plenar el cap de noves dades i novetats sobre la nostra història morellana, tan plena de matisos i clarament marcada per la seua posició centrada en la seua condició de primera vila reial del Regne de València amb Jaume I. La Fira i el Tribunal del Lligallo, uns dels més antics exemples de dret consuetudinari per a regular els conflictes del ramat mostrenc. Abans haviem gaudit de l’exhibició de gossos de rabera que habien preparat els pastors i adiestradors de la comarca, Ismael Boix i Juli Bayot. Bona injecció de mòn rural i de territori que vol tirar avant. 750 anys de fira, la més antiga del pais. I per part de l’Ajuntament i de l’Associació de la Fira han aconseguit donar-li un punt post Covid19 molt adequat i orientat a que la gent continue tenint present la realitat del sector. Es un objectiu mantenir la dinàmica per a que la propera edició de la Fira de Morella torne a tenir eixe gust arrelat en la tradició de sempre, conjuntat amb la innovació i actualització dels sectors més importants de la nostra economia. Ja esperem l’any que ve amb impaciencia. Gràcies pel vostre treball. #FiradeMorella #Morella #Ajuntament #AssociacióFiral #gossosderabera (en Morella, Spain) https://www.instagram.com/p/CTuSDIHIoPn/?utm_medium=tumblr
0 notes
benvolgutsguiris · 4 years
Text
Representació més antiga de la senyera.
Tumblr media
Aquesta és la representació més antiga de la senyera catalana de la casa Comptal de Barcelona, a la tomba de Ermessenda (1058), a Girona. L'historiador Montaner Frutos, el 1995, va argumentar que les pintures dels sarcòfags romànics dels comtes Ramon Berenguer II i Ermessenda no podien ser del segle XI perquè la pintura no hagués aguantat tres segles a la intempèrie fins que els sarcòfags van ser traslladats a l'interior del temple el 1385. Aquest argument va ser adoptat també per l'aragonès Faustino Menéndez-Pidal en obres posteriors. Aquest argument està refutat des de la publicació l’any 2000 dels resultats de les excavacions del subsòl de la catedral gironina. Aquests treballs van demostrar que juxtaposada al temple hi havia, davant seu, una galilea, o vestíbul, de nou metres de profunditat que neguen que les pintures estiguessin a la intempèrie. De fet, van trobar els dos nínxols dels sarcòfags a banda i banda de l'escalinata per on s'accedia al temple pintats de blau, així mateix, com fragments dispersos que formarien part de les cornises i altres elements decoratius d'aquesta entrada amb restes de pintura blava i vermella (a part cal recordar que existeixen pintures paleolítiques arreu que han estat exposades a condicions adverses durant milers d’anys i, tot i sofrir desgast, han aguantat. Les de la tomba només en van tenir que aguantar 300 en un ambient poc hostil).
Hi ha qui afirma que l’orígen és el següent:
Lejos de mirar hacia reinos peninsualares o a Francia, Borrell y sus sucesores pasarían a gravitar en la órbita política pontificia (Ramon Borrell tuvo una gran influencia en Roma cuando el monje Gerbert, gran amigo de la família, fue designado papa con el nombre de Silvestre II) y su nueva bandera sería, como la de otros Estados bajo la protección de Roma, la de las barras rojas sobre fondo amarillo. La bandera, que no tenía un número fijo de barras, llega a Catalunya con la independencia de facto, la no renovación del vasallaje a los reyes franceses, la integración en la órbita política pontificia. Año 1000. Un siglo y medio más tarde, con la unión dinástica de las casas soberanas de Barcelona y de Zaragoza, “la señera” se convertiría en el estandarte de la Corona de Aragón. Y posteriormente pasaría a ser la bandera de todos los territorios de la corona: Catalunya, Aragón, Mallorca, Regne de València, Cerdeña, Sicilia y Nápoles. La bandera quatribarrada es el símbolo del nacimiento de los condados catalanes como entidad política independiente. Pero también es el símbolo de identidad de todos los países de la Corona de Aragón que, durante más de cinco siglos, compartieron historia y proyectos. Però aquí hi ha un anàlisis bastant equidistant, que contradiu aquesta hipòtesis “Romana”: http://omnibus-dubitandum.blogspot.com/2013/08/la-bandera-catalana-origen-y-polemica.html Però per acabar de liar la troca, tenim aquesta entrada de la wikipedia, on es diu que va ser l’esglèsia qui va adoptar les 4 barres i no a la inversa, entre altres coses: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hip%C3%B2tesi_dels_lemniscs
8 notes · View notes
andreuct · 4 years
Text
Tumblr media
LLEGENDES ALACANTINES. L'OMBRA DE MARIOLA
Anònim
En els "Anals del Regne de València", de Francisco Díaz, se cita un Castell anomenat "Mariola", castell que figura enclavat en la serra del seu nom entre Banyeres de Mariola i Bocairent.
La Serra de Mariola és universalment coneguda per la riquesa i varietat de les seues plantes aromàtiques i medicinals, i és, sens dubte, un dels més bells paratges de la província d'Alacant.
En aquest lloc, diu l'esmentat cronista, va existir una important població romana, que, segons les dades recollides en els citats Anals, va ser fundada per Sexto1 Mario, amo i senyor d'aquest important territori.
En lloc tan deliciós no podia faltar el toc de gràcia: la llegenda, flor delicada que brolla sempre en els llocs privilegiats.
Aquesta llegenda, que relatarem, té, com tantes altres, el seu origen en un fet històric relatat per Tàcit en el llibre IV dels seus Anals, fet que discorre allà per l'any 38 de l'Era Cristiana quan Espanya estava sotmesa al poder de Roma i la llum de l'Evangeli no il·luminava encara al nostre país.
La residència d'aquest important personatge era el Castell al·ludit que portava el nom del seu amo i per la qual cosa es deia la "Torre de Mario", a que el seu al voltant es va anar formant un poble que vivia a l'empara del poderós senyor espanyol i els habitants del qual li rendien tribut de vassallatge. El castellà tenia una sola filla anomenada Mariola, en la qual havia posat no sols tot el seu afecte sinó també les seues legítimes esperances per a la continuació de la seua preclara estirp. La xica ja està promesa a un noble jove anomenat Aulo Emilio, que exerceix un important càrrec a Cartagena, prop del Pretor Romano.
Per a l'orgull representant de Roma resulta intolerable que dins de la seua jurisdicció existisca una persona de tanta importància com Sexto Mario, al qual, en el seu interior, tem com a un poderós rival, envejant-li, a més de la seua riquesa i prosperitat, el seu poder reconegut i acatat per tots els habitants de la comarca. També ha sentit parlar de la bellesa de la seua filla Mariola, i sense tindre en compte els sentiments de la jove, i sí, en canvi, els que li dicta la seua ambició, decideix fer-la la seua esposa. D'aquesta manera no sols disposarà dels seus béns, sinó que, també, tindrà sotmés al pare. El sap que d'una manera lleial i franca no aconseguirà res, perquè no ignora que se'l considera com a un enemic. Així és que decideix emprar l'astúcia i fins a la traïció si calguera.
Aulo Emilio s'assabenta dels seus propòsits i ràpidament avisa a Sexto Mario. El més important és posar a Mariola fora de perill, llevant-la del constant setge del romà.
En aquells temps, d'intrigues i traïcions, tots els senyors posseïen un refugi secret. Sisé Mario també tenia el seu, i allí va ser on va enviar a la seua filla. Aquest refugi era el retir favorit de Mariola, i per això el seu pare l'havia preparat d'una manera digna de la seua opulència.
Abans de prosseguir el nostre relat volem dir que aquest retir existeix en l'actualitat i se'l coneix amb el suggestiu nom de "La Gruta de Blanca". Es troba situat en la part oriental de la serra, a una considerable altura sobre el nivell de la vall de Cocentaina. Es tracta d'un buit de grans dimensions a l'interior de la roca i la denominació de la qual prové dels marbres que produeix aquella pedrera posada en explotació pels contestans.
Aquesta és la realitat actual, però les narracions de l'època romana ens la presenten com una gruta fantàstica digna de ser habitada per les fades del bosc. Era, diuen, una mansió de delícies, tallada en la mateixa roca, amb esveltes columnes i elegants arcades de brillant marbre, on la llum es trencava i fulgía amb tots els colors de l'iris. El sòl estava cobert de riques pells, i els divans amb meravelloses teles orientals. Per onsevulla hi havia artístics pebeteros que perfumaven l'ambient. Tot allò que la més refinada dona puga desitjar es trobava reunit en aquesta meravellosa gruta per a esbarjo de la seua propietària, la bella i gentilíssima Mariola.
A aquest lloc extraordinari, considerat per alguns narradors superior a la Gruta de Calipso, es va traslladar Mariola amb els més lleials dels seus servidors i amb el seu més fidel guardià: una pantera, "La Pinta", que la seguia dòcilment pertot arreu com un falderillo.
Mentrestant, el Pretor Cayo Lúculo no ha perdut el temps i decideix posar en pràctica el seu pla. Fingint una visita amistosa es presenta al castell on se li rep amb els honors deguts al seu alt càrrec. I com van passant els dies sense que Mariola faça acte de presència, el romà s'impacienta i a penes pot reprimir la seua còlera. Per fi manifesta el seu desig de saludar-la i retre-li homenatge, però el seu amfitrió contesta amb evasives que serveixen per a exasperar més i més la seua impaciència, ja que estava acostumat al fet que els seus desitjos foren ordres promptament obeïdes.
I calladament, solapadament, la traïció va preparant el parany en la qual tots cauran amb un crit d'horror i de desesperació.
Va caure Lúculo aconsegueix subornar a un dels criats perquè li descobrisca el parador de la seua mestressa. I una nit, quan tots dormen, ixen els dos del castell amb direcció a la gruta. La foscor és quasi absoluta. La nit està ennuvolada i freda. El vent, en passar entre els arbres, xiula d'una manera lúgubre i inquietant. A la llunyania, l'udol d'un gos és com un presagi d'agonia i mort... El romà i el seu acompanyant avancen silenciosos, sense percebre el matís sinistre de l'ambient. Els dos són víctimes de les seues baixes passions i no els interessa una altra cosa que l'assoliment dels seus fins. Així, cadascun sumit en les seues íntimes preocupacions, arriben a la "Gruta Blanca". Una vegada allí, el Pretor, sense fer el menor soroll, es llisca fins a l'alcova de Mariola. La jove està encantadora en el seu plàcid somni, i Cayo Lúculo queda veritablement corprés d'ella i decideix amb més fermesa que mai fer-la seua. I mentre la contempla extasiat, un crit espantós esquinça el silenci de la nit.
Un només ser s'havia adonat d'aquesta visita: la "Pinta", que s'abalança contra el criat infidel i l'esbocina.
S'arma el consegüent rebombori, i el Pretor, aprofitant la confusió general, aconsegueix fugir, però no sense abans ser reconegut i ser descoberta, per tant, la seua traïció.
En assabentar-se Sexto Mario de l'ocorregut, té una violenta entrevista amb el seu hoste, i encara que aquest, dominant el seu orgull, intenta disculpar-se i li demana formalment a la seua filla per esposa, es nega rotundament a escoltar-li, i tirant-li en cara el seu deslleial procedir, el llança de la seua casa.
El Pretor, enfurit per aquesta humiliant decisió, jura venjar-se. El primer que fa és retirar-se a Cocentaina i organitzar l'atac al Castell, ordenant no sols la seua destrucció, sinó el saqueig de tot el territori, la riquesa del qual tant ambiciona. I perquè el seu legítim amo no puga fer cap reclamació, el declara traïdor a Roma.
La misèria i la mort es possessionen del lloc on poc abans regnava l'alegria i l'abundància. Misteris del cor humà, capaç de destruir allò que més ambiciona quan no pot aconseguir-ho!
Amb tots aquests esdeveniments Aulo Emilio està profundament apesarat. Fa molt temps que no veu a la seua promesa i tem perdre-la per sempre. Posa en joc tota la seua influència per a salvar al pare i a la filla. Però la fatalitat no solament fa inútils tots els seus esforços, sinó que cada vegada complica més les coses i les empitjora. En les freqüents visites que fa a Cayo Lúculo coneix a la seua germana Julia, la influència de la qual anava a ser fatal per a la seua causa.
Aquesta dona, amiga íntima de l'Emperador, és tan immoral i superba com el seu germà. S'avorreix lluny de Roma i pretén trobar en Aulo Emilio un lleuger entreteniment. Decidida emprén la seua conquesta, però totes les seues arts de seducció s'estavellen davant la indiferència del jove. Ella tampoc està acostumada al fet que la desdenyen, i a poc a poc va posant més interés en el joc fins que el que va començar sent un banal passatemps arriba a convertir-se en una vertadera passió.
La seua experiència femenina endevina a una rival el nom de la qual no tarda a conéixer, i llavors els seus mals instints li aconsellen una cruel venjança. Per a aconseguir-la s'uneix al seu germà amb la finalitat de perdre a aquests desgraciats éssers, que no han comés més delicte que creuar-se en el seu camí, però com saben que la regió camina molt regirada i tots estan de la part de Sisé Mario, decideixen que el més convenient per al seu pla és aparentar una reconciliació, perquè temen sorgisca una protesta i l'Emperador s'assabente de la veritat.
Cayo Lúculo des d'aquest moment comença a preparar la seua revenja, per a això aconsegueix una ordre imperial cridant a Roma a Sisé Mario i a la seua filla. Això significa un alt honor i, per tant, el Pretor i la seua germana s'ofereixen per a acompanyar-los en el seu viatge. També anirà Aulo Emilio, perquè Julia, solapadament, ha aconseguit guanyar-se la confiança dels joves i s'ha convertit en el seu confident i amiga.
A Roma, l'Emperador, alié per complet a aquest complot, els rep molt amablement i per a complimentar-los els convida a les festes de Palacio, satisfent-los d'atencions.
El Pretor no pot prolongar per més temps la seua estada a Roma i ha de tornar a Espanya on li reclamen les obligacions del seu alt càrrec.
D'aquesta manera, Julia es queda sola a Roma, on podrà obrar amb tota llibertat. No tarda a posar en pràctica els seus vils propòsits valent-se de la gran influència que exerceix prop de l'Emperador.
El primer que fa és separar als enamorats per a així poder actuar més lliurement en la conquesta de Aulo Emilio. Alhora, coneixent bastant bé la manera de ser de l'Emperador, es dedica, amb gran astúcia, a ponderar en la seua presència els encants de Mariola. L'estratagema té èxit i Tiberi queda corprés de la bellesa i joventut de l'espanyola. Immediatament intenta seduir-la, però Mariola ho rebutja sense contemplacions. Com és natural, Tiberi no pot acceptar aquesta repulsa, perquè està acostumat a satisfer tots els seus desitjos i tracta d'imposar la seua voluntat per la força. Llavors Sisé Mario no té més remei que intervindre en la defensa de la seua filla i tement la còlera de l'Emperador decideix que el millor serà allunyar-se del perill tornant a la Pàtria, de la qual mai degueren eixir.
El mal és que no comptava amb la crueltat de Tiberi, que exasperat per la seua passió contrariada i per les intrigues de Julia, ordena la detenció de pare i filla.
A partir d'aquest moment, ningú torna a saber res d'ells.
Aulo Emilio, entretant, fa desesperats esforços per a trobar-los, però totes les seues perquisicions són inútils. Una gran tristesa s'apodera d'ell i Julia aprofita aquest estat d'ànim per a aconseguir el seu propòsit estant sempre al seu costat sol·lícita i afectuosa. Fingeix ajudar-lo i fa tot el que pot per a distraure-li, sense aconseguir el més xicotet triomf. A la fi, desesperada i avorrida, decideix acabar d'una vegada amb aquesta situació que el seu orgull no pot patir per més temps. Ha arribat el moment de venjar-se de l'home que no ha sucumbit als seus arts de seducció. Encara cal continuar fingint una mica més...
S'aproximen les festes del circ i Julia li demana a Aulo Emilio que l'acompanye i així podrà distraure's també ell. El jove tracta de declinar aquesta invitació, però observa una cosa maligna en l'expressió de Julia que li sobresalta i l'obliga a acceptar.
I mentre es debat en una horrible incertesa arriba el dia tan desitjat com temut.
El circ presenta el seu aspecte de sempre. Les tribunes de l'Emperador i dels patricis són una parenceria de riquesa i bon gust, marc adequat per a les dames que allí llueixen la seua bellesa. En les repletes graderies la multitud crida i s'enfervoreix davant el bàrbar espectacle. Es van succeint la lluita de gladiadors amb les conegudes escenes de crueltat inútil. Després...
Hi ha un silenci expectant. En l'ambient es percep la tragèdia i només s'escolta el pantaixar de les respiracions. Començarà el número de les feres, i en aquest moment en l'arena apareixen dues figures commovedores: un ancià i una joveneta que romanen estretament abraçats. En els seus rostres es reflecteix una gran pena i desesperació. S'endevina que no poden comprén la causa de tot això. Per les galtes de l'ancià esvaren les llàgrimes. Tal vegada en aquest suprem instant recorda la pàtria llunyana, els feliços temps transcorreguts en la serra perfumada... La jove no plora. Està pàl·lida, rígida, com a absent...
El patetisme del grup desperta en les graderies un sentiment semblant a la pietat a i se senten algunes frases de compassió. A més no són aquestes les víctimes que a ells els agraden, perquè ni l'extrema joventut de la xica, ni l'avançada edat de l'home, els permetran el menor gest de defensa i, per tant, no hi haurà lluita ni emoció. Moriran i res més.
En les tribunes a penes hi ha hagut una mirada de curiositat. La majoria roman indiferent. Només dues persones acusen en el seu semblant les seues oposades emocions. Julia té els seus ulls fixos en Aulo Emilio i hi ha tanta maldat en la seua expressió que el seu bell rostre resulta repulsiu. En canvi Aulo Emilio... s'ha quedat paralitzat pel terror, però quan apareix un tigre, que s'abalança sobre Sexto Mario, un crit ronc, inhumà, ix de la seua gola. Ràpidament, atropellant quant s'oposa a la seua frenètica carrera, arriba a l'arena en el moment en què sale una pantera...
Llavors ocorre una cosa inaudita, mai presenciat en aquell lloc. L'animal arriba on ha caigut Mariola esvaïda i es tira al seu costat sense fer-li el menor mal. És la "Pinta"! La pantera que Mariola havia oferit com a regal a l'Emperador!
El públic, sorprés pel que està ocorrent en l'arena, crida demanant el perdó per a la víctima, i mentrestant, Aulo Emilio ha arribat fins ella i l'alça als seus braços, dirigint-se després a l'eixida seguit de la pantera. Ningú s'oposa al seu pas i aprofitant la confusió que regna en el circ aconsegueix posar-se fora de perill.
A Roma hi ha molts espanyols que quan s'assabenten de l'ocorregut protegeixen als joves i els oculten fins que poden eixir de la ciutat i tornar a la Pàtria.
És un retorn molt trist, perquè Mariola ha perdut la raó en el circ i no la recuperarà mai.
El seu promés no podrà mai! fer-la la seua esposa però dedica la seua vida a cuidar-la i protegir-la. També s'ocupa dels seus béns, i com ella ja no podrà gaudir dels seus tresors, els oculta en la"Gruta Blanca".
Quan els contestans coneixen aquests successos juren venjar als seus senyors. Reconeixen a Aulo Emilio com al seu nou senyor i sense perdre un moment s'alcen contra Cayo Lúculo, a qui tots odien, declarant-li guerra sense quarter. Hàbilment ho van assetjant fins que, per fi, aconsegueixen fer-ho presoner. El romà intenta subornar-los i els ofereix honors i riqueses. També els fer veure que la venjança de Roma serà terrible si a un delegat de l'Emperador li ocorreguera alguna cosa.
Els espanyols no contesten. Somriuen enigmàticament quan se'ls parla de riqueses. Són ells, precisament, els que li l'oferiran a ell! I, en efecte, ho condueixen a la "Gruta Blanca", al lloc on estan els tresors que tant ambicionava. Li'ls mostren i allí ho deixen en companyia de la "Pinta"...
* *
Molts pastors i alguns caminantes asseguren haver vist per la serra, a altes hores de la nit, la figura fantàstica d'una dona que vaga pels voltants de la "Gruta Blanca". La segueix sempre una altra ombra més xicoteta que recorda la forma d'una pantera.
Els habitants d'aquells contorns no temen a l'aparició i per això no fugen, perquè saben que no els farà cap mal. Alguns la descriuen com una jove bella, embolicada en blanques i flotants vestidures. És bellíssima, segons diuen, molt pàl·lida i porta solta al vent llarga cabellera rossa que l'envolta com un halo lluminós. A vegades es queda quieta a l'entrada de la "Gruta" i llavors sembla una transparent estàtua d'alabastre.
Quan el caminante, atret per un misteriós poder, tracta d'acostar-se, la figura s'esvaeix i flota com un girón de boira...
Al seu pas entre els arbres se sent sempre un rumor suavíssim que, a vegades, és lamente i, a vegades, sospir. Sospirs i laments que infonen a la serenitat de la nit una dolça melancolia.
És l'ombra de Mariola! –diu el vianant esglaiat-.
L'ombra de Mariola!... Blanca, lleugera, transparent, va creuant la serra inundant-la de misteri i poesia... De poesia feta amb llamps de lluna, amb delicioses fragàncies, amb sospirs d'amor...
I en la nit serena, la brisa es fa dolça carícia i l'aigua corre amb un rumor trist i tranquil, com si fora comptant a les estreles el romanç d'uns amors desgraciats.
Per això la serra més bella i fragant de la regió porta el nom de la bufona i desgraciada Mariola.
0 notes
universfaller-blog1 · 4 years
Photo
Tumblr media
Falla Reino de Valencia - Maestro Serrano La comisión de la falla Avda. Regne de València – Maestro Serrano, tras la votación y por unanimidad, aprueba la continuidad de nuestras representantes del ejercicio 2019/2020 para el ejercicio 2020/2021. Y, se procede a nombrar, para el ejercicio 2020/2021, a: Marta Murciano Fontestad, Fallera Mayor Infantil Cristina Luján Vidal, Fallera Mayor ¡¡¡Enhorabuena!!! https://www.instagram.com/p/CA8tjLRq7Te/?igshid=y9scnbuxsxj8
0 notes
que-noticias · 5 years
Text
Cs ve "insostenible" el tráfico en la intersección de calle Ruzafa, Regne de València y Germanías
Cs ve “insostenible” el tráfico en la intersección de calle Ruzafa, Regne de València y Germanías
EUROPA PRESS
El grupo municipal Ciudadanos (Cs) en el Ayuntamiento de València ha calificado de “insostenible” la situación del tráfico en la intersección de la Gran Vía Germanías, la calle Ruzafa y Regne de València y ha criticado al concejal de Movilidad Sostenible, Giuseppe Grezzi, por “intentar arreglar el empastre, que él mismo ha provocado, con más prohibiciones”.
Así se ha expresado el…
View On WordPress
0 notes