lesfoteses

[lesfoteses]

Temps de préssecs

Dissabte, 2 de març del 2024

Agafant-lo amb una mà, el senyor Tomàs ja sap si el préssec és dels que a ell li agraden o no. A ell l’apassionen els de vinya: els que surten dolços, d’aquell color taronja intens, sucosos, dels que has de tenir el tovalló a la vora perquè et deixen les mans ben xopes. És dimecres, i com cada dimecres el senyor Tomàs ha baixat a comprar fruita. Avui, amb el préssec a la mà, sap que la temporada bona d’aquesta fruita acaba de començar. En vol set, un per cada dia fins el dimecres següent, que és quan en tornarà a venir a buscar. Els selecciona amb cura: no vol que n’hi surti cap d’àcid. I quan està a punt d’agafar el darrer, una mà de senyora li roba el que tenia en ment. Amb cert punt d’indignació en la mirada, alça els ulls i topa amb els d’una senyora. No l’havia vista mai: duu els cabells tintats de vermell, a joc amb un mocador fi lligat al coll, i una jaqueta oberta de color marró clar. Elegant, fa olor de cirerer. 

– M’encanta la temporada de préssecs. 

És tot el que li diu. En cap moment li planteja un “Ai, perdoni, el volia vostè aquest que he agafat?”, o un “Disculpi, m’he avançat”. La dona li dedica un somriure i se’n va a remenar les peres, mentre el senyor Tomàs arrufa una mica el nas, un xic irat. Però no se’n vol fer mala sang, així que escull un altre setè préssec i se’n va a buscar pomes. 

A partir d’aquell segon dimecres de juny, cada dimecres es veuran a la fruiteria. Passaran plegats la temporada de préssecs, més tard vindran les mandarines i el raïm. Serà en temps de carxofes quan es presentaran oficialment, i la senyora passarà a dir-se Catalina. I quan arribin els calçots, sabran on viuen un i altre, que són vidus els dos, que no tenen descendència i que disposen de tot el temps del món. 

Coincidint amb el primer dimecres d’abril, el senyor Tomàs baixa a comprar fruita. Ja ho té tot al cistell, i avui per primer cop a la vida, la senyora Catalina no ha aparegut. Tampoc ho fa la setmana següent, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra, ni l’altra… El senyor Tomàs primer es preocupa, per això es deixa caure prop del carrer on un dia ella va dir que vivia, però ni rastre del seu carro. No és fins després de molts dimecres, que un dia tocant la pera, algú li pica per darrere l’espatlla.

– M’encanta la temporada de préssecs.

És ella, però alhora no ho és. La senyora Catalina s’ha operat: s’ha fet uns llavis molsuts que semblen de vellut, una pell estirada que no dibuixa ni una rascada, els cabells se’ls ha tenyit de ros, un ros tan ros que sembla un pollastre. I els pits. Mare de Deu, quins pits: semblen dues síndries que al senyor Tomàs se li fan violents de tan a prop, ell els prefereix de la mida dels préssecs, que amb una mà ja d’allò. Ah, i s’ha posat cul, gros com un meló. I vesteix amb una faldilla arran de figa. 

– No t’havia reconegut.

– M’he traslladat.

– M’ho imaginava. 

– També m’he operat.

– M’ho he imaginat. 

– Tu, en canvi, estàs igual!

– Segueixo buscant préssecs.

– I aquests d’aquí… Estan bons?

El senyor Tomàs s’ho ha de pensar dues vegades abans de respondre.

– Aquests d’aquí encara no els he tocat.

[lesfoteses]

Sempre hi ha flors més dissortades que d’altres

Dissabte 16 de desembre del 2023

El cel, allà dalt, per sobre de la silueta que dibuixen els arbres i les muntanyes, i més amunt d’on volen els ocells, comença a blavejar. La negra nit ja no és tan negra, les estrelles s’han amagat i l’aire ja fa una estona que s’està quiet, ho sap perquè les seves fulles no es mouen gens. El silenci inunda la vall, llisca des dels cims més alts i carena les tarteres de rocallam esquerdillat, s’esmuny entre pins i avets, i més avall, entre el neret. Aquest silenci dura pocs minuts, però li basta per repetir-se que juntament amb l’espectacle visual que es va obrint pas és el seu moment preferit del dia. I des d’on és ella, enmig d’aquest prat tan gran, la vida sembla més bella.

La llum ja deixa veure on s’acaben les muntanyes i on comencen els boscos. Les minúscules gotes rodones com la lluna, incrustades a la seva tija tan dreta i tan verda, saben que desapareixeran aviat evaporades. Al seu voltant, les seves germanes també es lleven, a poc a poc, mentre de fons, els primers ocells comencen a piular. Els sent buscar-se entre les branques després d’una nit silenciosa, tranquil·la, càlida. De seguida es posaran a cercar cucs per esmorzar, cucs que ella no necessita. Ella en té prou amb l’aigua que li arriba des de les entranyes de la terra humida, que nota com infla les seves fulles blanques, a poc a poc, alhora que aquestes s'alliberen i s’estiren. El cel, d’un blau marí cada cop més clar, no deixa que cap núvol esguerri aquest matí.

L’aire també ha tornat a córrer, tan suau que només la natura el sap percebre. El silenci s’ha retirat. Ja carrisquegen els grills, ja canten els ocells, i unes vaques al sud-est mugeixen. De cop i volta, li arriba una remor llunyana. No la sap situar, no sap d’on ve, què l’ha provocat, pot haver estat un talp, un conill, una guineu, un esquirol. Mentrestant, el primer raig de llum solar, alè càlid de color groc, fa brillar les seves fulles delicades com la seda, que s’escalfen ben de pressa, igual que les petites gotes que encara eren a la tija, que de tan molles roden cap avall i se’n van. Llavors la remor torna. Ara sí que ho ha sentit bé: no són animals els que parlen, tampoc el vent ni el rierol que hi ha a uns quilòmetres a l’oest… Són veus humanes. Ho sap perquè si presta atenció, el terra vibra a cada passa que fan els bípedes. I per la quantitat de vibracions, hi deu haver almenys quatre humans. Passen uns minuts i les passes ressonen cada cop més: ara pot sentir-los fins i tot la respiració. No parlen massa, intercanvien només algunes paraules. És molt aviat per ser tan amunt, el fred alpí els deu haver expulsat d’aquestes tendes que carreguen a l’esquena. Llavors un d’ells diu “Esmorzem en aquest prat, que hi toca el sol i s’hi està molt bé”. Oh, desgraciat, i és clar que s’hi està bé, n’hi ha que hi porten tota la vida i mai han volgut marxar-ne! Els quatre individus, aleshores, amb ulls famèlics devoren el bell entorn, volen l’esplanada perfecta on deixar les motxilles, les estovalles, els coberts, els formatges i els embotits, les cantimplores, la roba i el fogonet. “Seiem aquí”, s’aventura un d’ells, amb tan mala sort que ha anat a escollir aquest precís racó, el més preciós de tot el prat, des d’on es veu tota la vall, des d’on cada dia les flors veuen aixecar-se el matí i després, caure la nit. Des d’on el món sembla tan bonic que ben mirat, es podria acabar ara i així.

[lesfoteses]

Cremo

Dimecres 25 d’octubre del 2023

L’arròs fred no val res, així que el poso en un plat i directe cap al microones un minut i mig. En aquest interval, em moco i em surten grocs, certifiquen el que ja sé per la tos que m’ha donat la tabarra tota la nit: estic refredada. Va ser ahir, a Sabadell, fent cua per entrar al restaurant. Em cago en tot per no haver agafat una jaqueta més gruixuda. El microones em diu que ja ha escalfat prou aquest arròs. Per fer-lo més digerible, li poso una amable quantitat de tomàquet Solís, remeno i me l’emporto a taula. És posar-me’l a la boca que ja em puja la mala llet: perquè ho sé, perquè no vaig néixer ahir ni és el primer cop que agafo una galipàndria. Mastego, mastego, i no sento res. Més mastego més em bull la sang i menys interès pren l’arròs. Quin sentit té menjar si no puc saber què estic menjant? No sento l’olor, ni el gust, i em goteja el moc. No em toquis perquè cremo més jo que el que escalfa un microones.

[lesfoteses]

Escena 2

Dimarts 24 d’octubre del 2023

“Què més?” pregunta la xarcutera a l’home alt i pelut del meu davant. Porta un carro petit per la quantitat de coses que ha demanat: 16 talls de llom, 10 botifarres, 20 hamburgueses, 500gr pernil dolç i salat, 10 mandonguilles, “aquesta cunya de formatge fresc que fa tan bona pinta”... Encara no ho ha posat tot dins que ja m’imagino que no li cabrà i haurà de demanar una bossa. Potser té un sopar amb amics? O una família de deu fills? O un congelador dels industrials? O gana, potser menja molt, aquest home. “Ja estarà”, li diu ell a la xarcutera. Ha fet cua, hi ha quatre persones més esperant des que he arribat jo. Ara em tocarà a mi demanar què vull. I què vull? Jo venia a buscar només 300 grams de salami, però ja que hi soc i he esperat tanta estona, potser hauria d’aprofitar. Crec que només tinc dues hamburgueses i sis salsitxes a casa… “Què posarem?”. Ha arribat l’hora.

[lesfoteses]

La llum

Dilluns 23 d’octubre del 2023

Hi ha llum, molta llum. Ben bé que els tanatoris emulen bé el cel, si és que el cel és tan blanc com el cristianisme s’ha entestat a fer-nos creure. Entra el matí pel gran finestral que fa de paret i que dona a l’aire lliure, concretament a la Ronda de Dalt, però com que estem elevats a la muntanya, no es veuen els cotxes que ens traurien d’aquesta mena de somni. Com que les parets són de fusta clara i el terra de marbre blanc fa la sensació que siguem als núvols. Estem drets, d’esquena a la llum que ens il·lumina la mollera. I llavors ve ella, dins la caixa. I l’acompanya una foto d’ella, fora de la caixa. I no és la imatge congelada d’un dia feliç (que potser sí) ni tampoc és el somriure que hi fa la dona que hi surt (que no veuré més), com notar que al meu costat tot es trenca a la vegada i tots els sanglots surten a l’uníson. I jo agraeixo tanta llum que impedeix que tot quedi a les fosques.

[lesfoteses]

Bèsties i Marta Marco

Diumenge 8 d’octubre del 2023

Surto de veure ‘Bèsties’, l’obra de teatre escrita per Marta Dolan, dirigida per Pau Roca i interpretada MAGISTRALMENT BÉ per la Marta Marco. Mira, començo dient-ho ja d’entrada perquè porto tot el trajecte en metro i fins a casa pensant-ho: la Marta Marco és la puta ama.

És un monòleg, parlant en propietat, d’una horeta que passa súper bé, és com que la Marta et fa entrar en una mena de realitat paral·lela en què en cap moment deixes de ser tu, espectadora i objecte actiu, i ella és una psicòloga i ens parla del mateix món que coneix ella, tu, i la Marta Marco. I et parla de les xarxes, de la pressió estètica, dels push-ups de Women’secret a partir de 8 anys. I et parla dels referents inconscients que prens en els actes quotidians de casa teva, quan veus els teus pares…

És que és fort, just ahir dinava amb els meus pares i parlàvem precisament d’això. Em refereixo a que els pares -tots els del món, ho diu també la Marta Marco! Bueno la psicòloga de ‘Bèsties’- activament prenen decisions davant dels seus fills, per allò que es diu de ‘donar exemple’. Però ser un referent no només passa per evitar les paraulotes davant les criatures o per deixar seure la gent gran al transport públic i dir després “sempre has de deixar seure la gent gran”, també crea aquest “referent” una cosa tan tonta com: quines lectures omplen la casa? Diaris, revistes o tablets i mòbils? Són petites “tonteries” que després descobreixes que en realitat són peces del puzzle que t’ha conformat com l’adulta que ets.

Aquest monòleg no busca donar respostes a res, sinó que és una invitació a convetir en pensaments temes que (potser) haurem d’abordar en un futur no massa llunyà. Dilemes morals que molt tenen a veure amb la pressió de les xarxes, i que si heu vist Years and Years sabreu per on vull anar, temes que ara semblen bizarros però que en el fons posen els pèls de punta perquè en realitat no són impossibles.

La Marta et posa davant del mirall i et fa qüestionar-te coses que incomoden, que no t’havies plantejat mai. Una nena de 8 anys es vol posar tetes. Què en penses? Què en pensem com a societat? N’hem de pensar algo? I prendre mesures? Contra què o qui? Hem de buscar culpables? Culpem la mare? La nena? Les tetes? Els homes? El capitalisme? I el moment de… un cop la nena s’ha fet pits nous als seus 8 anys, què fem? “De qui són aquelles tetes? De la nena? De la mare? Ha de decidir un jutge que en fem?” Pregunta la Marta Marco. Ai mira de veritat, tot el trajecte en metro que el cervell m’ha donat voltes sense acabar de treure’n aigua clara. I que interessant el procés i que guai quan el teatre serveix per això, quan en fins i tot tres moments del monòleg m’he trobat fent-me jo preguntes i havent-me de recordar que havia d’escoltar la Marta Marco o em perdria la història.

La recomano… però no cometeu el mateix error que jo d’anar-hi sola! Que és de les obres que val molt la pena sortir-ne i cascar-te un sopar de 2h (15 min de jalo i una hora i 45 de debat en bona companyia)!

[lesfoteses]

Una pistola

27 de setembre del 2023

Només al teatre et poden treure una pistola dalt de l’escenari i tu continuar amb el cul a la cadira com si res. Forma part del joc del teatre: saps que el que passa a l’escenari és mentida, que està inventat i tu, com a espectador, has de voler compartir la bogeria si t’ho vols passar bé. Ho trobo bonic, poètic! Fins i tot té un punt macabra perquè sense saber-ho, un dia els actors podrien decidir treure una pipa de veritat. Però sense arribar accionar el gatell, qui ho sabrà mai si és de veritat? Podria passar, podria haver passat ja en alguna obra i podríem no haver-ho sabut. Fascinant! Una pistola de mentida i una pistola de veritat dalt d’un escenari i sense disparar-se són el mateix.

Tot això ve perquè avui he anat al teatre amb la meva amiga N. Hem anat a veure Hedda Gebler, que si bé Ibsen deuria crear un personatge complicadíssim de desxifrar, l’Àlex Rigola n’ha fet una molt bona proposta a la nova sala de teatre Heartbreak Hotel, a Sants (tocant l’Hospitalet si és que no ho és ja). Ens ha agradat molt. Però de sortida ens ha passat una cosa prou graciosa, trobo.

Estàvem arribant al metro Santa Eulàlia quan de cop en un dels carrerons del carrer (no em feu dir ni buscar el nom perquè no me la pot suar més) veiem com dos cotxes mal aparcats sobre la vorera i dos tios asseguts a terra. Tres homes més estaven drets allà al seu voltant. També hi havia un patinet. De sobre un exclama “La rueda está aquí! Ha quedado bajo el coche”. Llavors jo he pensat “ostres, un accident! Han xocat contra un patinet i se l’han menjat”. Bueno doncs digues-li altruïsme o digues-li curiositat a flor de pell, que la N i jo ens hi hem acostat. Un dels nois estava a terra mig estirat, i m’ha semblat que potser estava ferit. Total que quan em disposo a preguntar-li “Estàs bé, necessites ajuda?”, ra: el tio que seia al seu costat se li fot a sobre i treu unes manilles i l’emmanilla allà mateix. “Tia tia que l’estan detenint” li dic a la N, “aquests no necessiten ajuda!”. Ai mira de veritat, SORT que ho hem vist abans de dir res perquè haguéssim quedat fatal oferint ajuda a un secreta mentre deté un paio.

Hem marxat i no ha passat res més, però m’ha fet gràcia!

[lesfoteses]

Brasil dia 14: ens despertem a Sao Paulo i dormim a Barcelona

Diumenge 27 d’agost del 2023

Molt heavy el que ha passat aquesta nit. L'hotel és guai, dormim a la 13ena planta i té servei de transfer que et porta a l'aeroport. Ahir, abans d'anar a jalar, vam contractar el transfer per les 16:30h. Vam dir "A las cuatro y media de la tarde". Però no comptàvem amb que el recepcionista no ho entendria així. Endevinem juntes què ha passat: a les 4:30 del matí sona el telèfon de l'habitació, a la meva tauleta de nit, i casi morim d'un infart de miocardi. Allò que despenjo i una tia de recepció em parla en portuguès. Pensava que somiava. "Disculpas, nao entendo" deia jo, i llavors presto atenció i entenc que em diu que ja tenim aquí el bus per l'aeroport. I jo WTF tia era a les 16:30h, no a les 4:30! S'ha disculpat, hem penjat però jo ja no he tornat a dormir tan bé com fins aleshores.

Quan ens hem llevat passaven pocs minuts de les 8 del matí. Ens hem dutxta sota un cel gris i tapat, plujós, a Sao Paulo, veient-lo des de la planta més alta d'aquest gratacel que no pinta res en aquest barri on som. Aquesta ciutat és espantosa, per mi la més lletja de les que hem vist fins ara: l'arquitectura és terrible, tot és gris i decadent, i només hi ha cotxes. No es veuen persones casi, només cotxes. Avui ha estat el primer cop que l'hem vist amb la "llum" del dia. Ens ha convençut igual de poc que el primer dia que vam trepitjar-la, ara fa dues setmanes. L'esmorzar de l'hotel ens ha agradat molt, només que el suc de taronja era excessivament dolç, com tot aquí.

Un cop amb la panxa plena, hem demanat un Uber i hem anat a passar el dia al MASP, el museu d'art de Sao Paulo. Sort! Perquè al carrer hi fot un fred que et mors. El museu per això ens ha sorprès gratament, i és que es troba en una avinguda que podríem mig equiparar-la a la Diagonal però en lleig, i que avui diumenge estava tallada al trànsit, de manera que hi havia tot de botiguetes i venedors ambulants de cachivaches que han fet més amè el fred de l'hivern brasileny. Primer hem visitat el museu, així també ens hem escalfat. Hi tenien alguns Picasso (però de l'època fea) i Van Gogh (de quan encara no molava), a més de Rembrandt, Renoir i Delacroix.

La visita ens ha agradat, poc que ens l'esperàvem així! A més tenen una botiga de souvenirs preciosa d'on no m'he emportat res però bueno. La Clara s'ha comprat cinc postals totes iguals (perquè era el dibuix més maco, la resta eren Cristos i coses fosques).

Des d'allà hem passejat per la "Diagonal" tallada i ens hem topat amb uns otakus disfressats de pikachus i un grup d'orcos (de disfressa), feien bastanta jerna. Tinc una teoria que no reproduiré aquí sobre la gent que queda per disfressar-se i performar. La Clara els ha definit com La Cubana de Sao Paulo, però per les pintes terrorífiques potser semblen més aviat trets de La Purga infinita o així. Total, que hem sudat d'ells, no hi hem interactuat. Amb qui sí que hem interactuat és amb el capitalisme: ens hem fotut un cappuccino en un Starbucks del davant del MASP. País de contrastos, fa quatre dies érem a l'Amazones i mira avui. Orden y progreso, com clama la bandera del Brasil.

D'allà ens hem pirat en Uber (perquè ha començat a ploure) fins l'hotel, on ens hem menjat un bocata de provolone (saladíssim! I tenia gust del bacon que deuen haver fet a la planxa pel client que venia abans nostre). Hem dinat a la sala d'espera de l'hotel, on ens han passat a recollir -ara sí- a les 16:30h. A la terminal 3 hem aprofitat per comprar dos souvenirs (imans) i aigua i picoteo. A la Clara li han fet llençar una salsa per cuinar que havia comprat pel seu pare ahir a Manaus. Fills de puta, que injust.

---

Només queda 1h i 50 per aterrar a Roma. M'acabo de despertar. Gràcies a Deu he dormit gairebé tot el vol, i jo que volia aprofitar per escriure i tal. La Clara no pot dir el mateix: no ha aclucat ull en les 11hores i 15 minuts que portem aquí. Fa cara de cansada.

Ens han portat l'esmorzar al cap de mitja hora d'haver-me despertat. Un cinnamon roll d'aquests i un entrepà de formatge i pavo fred una mica desagradable. Ah, abans de caure adormida he pogut remirar 'La grande bellezza' en italià. L'avió és molt més guapo i està més ben equipat que el de l'anada. Després d'esmorzar he jugat a l'Angry Birds. La Clara s'ha fotut la primera temporada sencera de The White Lotus i li ha agradat molt. Per fi ha entès les referències de quan estàvem a Ilha Grande.

---

Ja som a l'avió de Roma a Barcelona. Tots els catalans que no hem vist en les últimes dues setmanes s'han posat d'acord per agafar aquest avió. Tenim uns nens a la fila de darrera i en diagonal que espero que no ens donguin la turra. A l'aeroport hem fet un cafetó i hem tocat el piano en una zona de restaurants. Està guai. Tenim moltes ganes d'arribar però portem un retard de 50 minuts aquí, sempre passa: quan més pressa tens, pitjor. Ai tinc un deja-vu!

Ha estat un plaer compartir aquest viatge amb la Clara, la Laia, l'Eli i la Joana. Sempre més el recordarem, el portarem per sempre al coraçao.

Ah! Sembla que ja arrenca. Besets i fins la propera ♥️

[lesfoteses]

Brasil dia 13: teatre Manaus i ‘Rewind’

Dissabte 26 d’agost del 2023

Ja som a l’avió camí a Brasilia i aprofito per actualitzar el diari, concretament el matí que hem compartit les cinc juntes a Manaus abans que la Clara i jo marxéssim.

Com ja vaig dir ahir, l’Eli s’ha llevat abans per anar a l’otorrino. No l’he sentit marxar però la resta de les meves companyes sí, de fet, només m’he llevat quan ha arribat. I segons m’han dit he parlat en somnis. He dit “hem perdut les raquetes”. Random. Sort que he dit això i no algo més compromès. Totes juntes i sense passar per la dutxa hem anat a esmorzar a un lloc de pijos de la plaça del Teatre de Manaus. Allà ens hem fotut un bon àpat (menys pel cafè, que en aquest país és putament asquerós) i a les 10h hem entrat a visitar el Teatre Amazones.

Hi hem entrat gratis gràcies a un contacte de la Joana. Ens ha fet la guia un noi ultra simpàtic que es deia Samir. Ens hem fet unes quantes fotos i fins i tot ens han deixat tocar el piano que hi ha al hall. Després hem comprat quatre souvenirs i a les 11:30h ens ha passat a buscar el servei de cotxe de l’Antonio Jungle Tour cap a l’aeroport. Ens hem dit adéu (la Laia, la Joana i l’Eli continuen uns quants dies més el viatge) i he sentit molta pena per dins. M’ha sabut molt de greu separar-nos, estic ñoña. Per cert ahir vaig descobrir que cadascuna portava el seu Relec (antimosquits) menys jo!! Que agafava el de totes LOL. Ha estat sense voler, jurat!

El conductor que ens ha vingut a recollir era un home que amb la mà esquerra agafava el volant i la dreta la tenia fent el signe de stop, tipo quieta oberta i mirant endavant. Raríssim. No he entès a qui estava demanant algo o saludant, potser perdó? Ni puta idea però s’ha estat així tot el trajecte. Només l’abaixava per canviar de marxa. He dit ja que aquí tothom condueix fatal? A més van enviant whatsapps i escoltant notes de veu. No ens hem matat de miracle.

Hem arribat bé de temps a l’aeroport i ens hem passejat per algunes botiguetes de Brasilia, també hem fet un cafè. Faig una peste a suat que espanta.

Ah, durant el vol de Manaus a Brasilia només he llegit. No la Sílvia Soler, l’Eli m’ha deixat el ‘Rewind’ i me l’he acabat durant el següent vol fins a Sao Paulo. Quina santa meravella de llibre, el recomano infinit!! Ara: he plorat tota l’estona, amb cada capítol. Al costat de la Clara, al vol fins Sao Paulo, una dona feia un skype abans d’enlairar-nos i no parava d’ensenyar-li l’avió i de retruc les nostres putes cares. Ens parlen i no entenem res de l’idioma, marxem igual que com vam arribar: sense pillar el portuguès.

Aquest últim vol ha estat més mogudet, unes quantes turbolències. Normal. Hem aterrat i fotia un fred i un mal temps que flipes. Plovia. Un Uber ens ha dut dins a l’hotel Monreale Plus no-sé-què de 3* i ara mateix ens sembla el paradís. Per fi un llit gran, mantes, tou, olor de net, sense haver de patir per paneroles o granotes!! Hahahaa el lavabo és perfecte i hi ha silenci absolut. He hagut de desendollar la nevera, això sí, perquè fotia brunzit.

A Sao Paulo hem arribat a les 21:25h, mitja hora tard perquè hem sortit amb retard, #sorpreses. I mentre fèiem el check-in hem vist que fins les 22:30h hi havia buffet per sopar a l’hotel així que DE CAP QUE HI HEM ANAT!! Ha estat fantàstic i ideal tot. A les 00:00 ja estem llestes per caure rodones. L’alarma de demà que soni a les 9, ara toca dormir!!

[lesfoteses]

Brasil dia 12: fins sempre, Amazones!

Divendres 25 d’agost del 2023

Avui he passat la pitjor nit de totes les nits aquí. M’he anat desvetllant constantment a les 2:30h, 2:47h, a les 3… horrorós. La Laia igual. Hem abaixat el ritme del ventilador i jo he hagut de sortir a fora a pixar perquè el lavabo estava PLE de granotes. Em sento més segura pixant a la intempèrie que dins del wc amb les granotes. He tingut molts malsons i em fa mal tot el cos de la posició. No m’atreveixo a moure’m en aquest llit per por a que em salti una granota o un llangardaix a la boca. Per no parlar de les aranyes, que està fotudament plena d’aranyes també aquesta selva. El terra com que són taulons és una autopista d’entrada i sortida de tots els bitxos haguts i per haver aquí. La Clara creu que no descanso pel permanent estat de tensió en el que viu el meu cos. Compro 100000% la teoria.

A les 5:30h com deia ahir ens hem tornat a enfilar a la canoa i vinga, a veure monos i tucans des del riu. És preciós, realment sort que el que veiem aquí és màgic perquè macho, sinó no compensaria l’angoixa per la fauna. Les vistes no s’assemblen a res del que hagi vist mai fins ara. A mi sempre m’agrada buscar paral·lelismes amb casa (Catalunya), tipo “Ah mira s’assembla al Delta”, o “això em recorda a la plaça de Vic” però aquí a la floresta (com se li diu aquí) res s’assembla ni a casa ni a enlloc més. Bona senyal!

Cosa negativa: la infinitat de mosquits que hi havia voleiant la canoa. Ah i en un moment he notat que em picava l’esquena i era una puça!!! Dios el que faltava nano, l’Arca de Noé. La part bona és que les puces no porten la malària. Espero no pillar polls, tot i que res em sorprendria ja.

Durant l’esmorzar m’ha vingut la caca però em fa tanta angúnia cagar i pixar en aquest lavabo que se m’ha tallat. Quin desastre! Després de jalar hem sortit a caminar per la floresta. La idea era buscar aranyes i taràntules, per sorpresa de ningú i tenint en compte el pànic per les granotes, lo de les aranyes ja ha sigut next level. A cap de les cinc ens feia puta gràcia veure aquestes criatures peludes i perilloses, però hi hem anat! I potser per la calor, la poca il·lusió o tot plegat, l’activitat que havia de durar 3h n’ha durat la meitat. El Leo ens feia seguir-lo pel bosc, la Joana, l’Eli i jo darrera i la Clara i la Laia, súper cagades, al final. La Clara no parava d’anar dient “però un moment, si a cap li fa gràcia veure aranyes, per què no li diem? Per què no ho frenem ara que som a temps? Per què anar a passar-ho malament si cap ho vol?”. Tenia raó i quan li hem dit al Leo, ha canviat l’activitat: s’ha dedicat a explicar-nos i ensenyar-nos les propietats dels arbres així com la manera de fabricar armes i trampes per animals. Una masterclass. Ens ha fet un barret, un tira fletxes, una trampa… i tot amb pals i troncs i fulles que anava recollint. Suàvem moltíssim mentre observàvem com ens fabricava coses. Anàvem dient “oh” “wow” “¿a ver a ver cómo lo haces?” mentre ens regalimava aigua pel sottoteto. En un moment ens pregunta: “teniu set?” i totes “síiii” pensant-nos que ens duria de tornada a les cabanyes a beure llimonada, quan de sobte agafa un arbre, una liana de l’hòstia, i amb el matxet li carda dos talls que la talla i se l’emporta. Llavors ens fa “té, beveu”. No és conya si dic que de la liana ha començat a caure un xorro d’aigua heavy. Jo anava a beure fins que la Clara ha dit “recordeu què ens van dir els del Clínic: res de beure i menjar coses sense netejar abans o bullir”. Total, que ens hem cagat i per por a cagar diarrea la resta dels nostres dies hem declinat l’oferta del Leo tot i estar mortes de set. Ell s’ha fotut tota l’aigua de la liana.

Avui ha estat heavy perquè a les 11:15h ja estàvem entaulades per dinar. Peix fregit, pasta i arròs. El menú de sempre (i boníssim!!). Hem jalat i a migdia ens han fet empaquetar les coses. Avui s’ha acabat la nostra aventura a la selva! Una estada meravellosa!! El que no enyoraré seran les putes granotes, aranyes i dragons. Tenim una mica de ganes de tornar a Manaus, només per dormir i dutxar-nos a gust un dia sense haver de patir pels bitxos!

—-

Cinc hores de cotxe i gairebé trallo a l’arribar a Manaus. Ens ha tornat a portar el conductor simpàtic de l’anada, un tal Vildomur (que no es pronuncia ni s’escriu així) i si preteníem poder dormir, la il·lusió se n’ha anat a la puta merda quan ens ha dit de posar reggaeton a tota hòstia des del primer minut. S’ha cascat un intereogatori de cal Déu sobre el que havíem fet i vist a la floresta. Reconec que m’he fet l’adormida en algun moment de lo cansada que estava. Ah i ell conduia una mica malament… aquí tothom condueix fatal, he de dir. I amb el reggaeton es pensava que ens animaríem però… no exagero si les cançons que posava eren del 2000. Osigui wtf? No els arriben les novetats a Manaus o qué onda? Ni les coneixíem, ni la Clara que n’és fan se les sabia!

Un cop a l’hosal ens hem dutxat per fi en condicions malgrat que ens ha vingut a saludar una panerola gegant que l’Eli ha matat d’un taconasso. Me la suden ja les paneroles, després del que hem viscut.

Per sopar hem optat per un clàssic dels àpats de comiat: una pizzeria. Demà la Clara i jo marxem cap a Brasilia i Sao Paulo, així que tocava dir adéu a la ciutat. Manaus és lletja del cagar, decadent, però després et sorprenen alguns bars, restaurants i racons que t’enamoren. Com el casal on hem anat a fer l’última caipirinha. Estaven fent una jam session, un paio amb flauta travessera i un guitarrista. Aquí hem fet una mica de recap del viatge i ha estat molt bonic.

L’Eli demà al matí haurà d’anar a l’otorrino per lo de l’orella infectada, es veu que la mare del recepcionista és otorrina i li han donat hora per les 7 del matí. Jo a aquella hora espero estar dormint.

[lesfoteses]

Brasil dia 11: a pescar piranyes

Dijous 24 d’agost del 2023

Hem arribat rebentades després de tot un dia fora de casa, amb zero ganes de buscar granotes. Avui el nostre dia ha començat a les 5:30h del matí, per la qual cosa mitja hora abans ja estàvem despertes, després d’haver-nos adormit cap a quarts de 22h. Seguim per cert sense cobertura ni wi-fi, desconnexió total.

Hem sortit a veure ocells i a veure com s’aixecava el dia aquí enmig de la selva. Ha estat molt bonic, hem fet unes quantes fotos en silenci (cosa que costa perquè tremendes cotorres estem fetes) i hem vist per cert l’autocar escolar que passa a recollir els nens dels “poblats” de la zona. Un cop de tornada, hem anat a esmorzar al menjador on ja a les 7 ens esperaven amb el jalo a punt. Aquí a totes els encanta la pinya, diuen que és la millor fruita que han tastat mai. Però com que jo la trobo asquerosa sigui del Brasil o de l’Ametller origen, no noto la diferència. L’he tastat un cop i ja no repetiré.

Plenes, m’he dutxat. Per sort no hi havia granotes, pel matí deuen dormir. Ah i he aprofitat per fer caca. I res, des de les 9 que hem sortit de casa fins les 18h que hem estat dalt d’una canoa per l’Amazones i afluents.

La llanxa d’ahir ha estat les nostres cames. Primer per anar a veure on es troben l’afluent on estem situades i el riu Amazones. Està a la quinta polla (2h). Però bueno és perquè cada cop que el Leo divisava un mono/iguana/ocell bonic/caiman aturava la llanxa per veure’l uns minuts, deia “là, là. Cappuccino” (que és com li diu als monos mig marrons mig pel-rojos). Bua avui per cert ja hem perdut la vergonya i aprofitant que ahie ens va ensenyar el so gutural per cridar els caimans, avui no hem parat de fer-lo nosaltres. És com un “mu” cap endins, cridat afònic, enèrgic. Ha d’anar acompanyat de picades de mans seques, no tipo aplaudiment eh? Raríssim, i un punt ridícul, però paradoxalment funciona. I funciona tant que en un moment ens hem aturat a la vora del riu per veure el rastre que deixen aquests animals quan surten de l’aigua i el Leo s’ha posat a fer el so. Total, que de cop i volta sentim alguna cosa grossa que entra a l’aigua, com si algú s’hagués capbussat. I després silenci. Diooosss VAYA PUTA RALLADA. Totes “Leo Leo vámonos”, i sí sí ell també ho ha vist clar i ha encès el motor y hasta luego Maricarmen. Ell també s’ha cagat.

El matí ha passat molt entretingut, l’única pega ha estat el puto sol, fa una calor exagerada. Ens hem estat banyant en crema solar i Relec totes les hores que ha durat la passejada. Quan quedaven potser 45min per arribar a on es creua el nostre riu amb l’Amazones (on hi desemboca, per ser concreta, ja que l’Amazones sembla un puto mar), l’Eli diu “merda ties, he tacat a gas”. Efectivament: li ha vingut la regla mentre érem a la canoa i portava una rodanxa de sang que flipes. El Leo té sort que no li ha tacat el seient de la barca. I no és conya que tan bon punt hem acabat de veure el súper Amazones (que és tan gran que fins i tot té onades. Molt loco, és gegant) la Joana diu “ties, crec que a mi també m’acaba de venir la regla”. Així ha sigut, amb la diferència que la Joana ha sabut parar l’hemorràgia abans del merder i ha avisat per no repetir la matanza de Texas.

Hem fet un pipí per la selva, aprofitant un dels camins que deuen fer els caimans quan surten a prendre el sol, i veient l’Amazones. Les dues regloses han pogut canviar-se. La part bona és que sempre podran dir que van veure l’Amazones mentre menstruaven.

Cap a les 14h el Leo ha aparcat la llanxa en una mena de bosquet i ens ha demanat que féssim un foc, una petita foguera, mentre ell preparava tot el tinglado per cuinar el dinar. Ha estat xulíssim! Ell s’ha encarregat de dur pollastre (que s’ha descongelat amb el sol del matí mentre anàvem en canoa), arròs i verdures. I com que té coneixements de fuster, ha muntat la infraestructura d’una cuina amb pals i servint-se d’un matxet.

Nosaltres només teníem una tasca: fer el foc, i sort de la Laia que clarament guanyaria Supervivientes de les que som aquí! Ens ha anat guiant del que calia fins que l’hem encès. No sé si el Leo s’havia imaginat que ho aconseguiríem. L’aigua per cert per cuinar l’hem agafat del puto rio. Asco. Sort que bullit tot es mata.

Hem dinat parlant d’avortaments i terrorisme, sort que el Leo no ens entén perquè fliparia, i cap a les 16h hem tornat a la llanxa, i uns metres més enllà ens hem aturat per pescar piranyes des de dalt de la barca. Jo no he pescat una puta merda, ni una trista sardina. Vaya fail. I només un cop he notat que m’estirava alguna cosa però tirava tan fort que ni el Leo l’ha pogut treure, ha dit “Deuria ser un cat fish”. No sé què cony és un cat fish però bueno, l’important és que quasi el pesco. La Laia ha pescat dues piranyes (però una l’hem tornat per bebé), la Clara 3, l’Eli una i la Joana una. Algunes d’aquestes les hem alliberat per petites. Al final hem tornat amb cinc peixos. Per pescar fèiem servir les restes dels pollastres del dinar, em refereixo a la cresta, el fetge i els dits de les potes. Feia angúnia, bastant asco. Avui m’he plantejat fer-me vegetariana però per sort se m’ha passat. Hem tornat amb els dits bruts i amb una pudor espantosa. Crec que demà em tallaré les ungles.

Quan hem acabat de pescar hem fet una darrera sessió de fotos a la Golden hour i ja hem tornat a les cabanyes. Òbviament ja ens estaven esperant les granotes! Que avui per cert han convidat a una amigueta, un llangardaix bebé! Amb la Laia, pujant les escales, hem vist per la ranura de la porta dos capets, una granoteta i el llangardaix, que en veure’ns han entrat cap a casa. De puta madre, ja sabem amb qui dormirem avui!

Ens feia tanta jerna treure la granota que ni llençant la paperera contra la paret l’hem fet baixar. Ha calgut cridar el Leo (cridàvem “Ajudaaa” a grito pelao) perquè vingués a salvar-nos. Ell l’ha tret amb la mà, tal qual. He certificat que jo aquí no hi podria viure. És que ni una setmana aguanto aquí, ja t’ho dic.

Després de sopar les piranyes que hem pescat hem vingut a l’habitació a dormir. Demà a les 5:30 hem tornat a quedar amb el Leo per veure l’alba des de la puta canoa del cul trinxat. Bona nit i reseu per nosaltres!

[lesfoteses]

Brasil dia 10: les putes granotes

Dimecres 23 d'agost del 2023

Escric aquestes paraules des d'una cabanya perduda pels boscos de l'Amazones. Ja hem començat l'Antonio Jungle Tour, tot i que el nostre guia no es diu Antonio sinó Leo. No són ni les 14h i fot una calor que ni a Andalusia. Potser la humitat és del 95%, no és broma, és escandalós com es pot arribar a suar. Tot el matí l'hem dedicat a arribar fins aquí en cotxes, hem fet transbord de jeep i tot! De l'hostal hem marxat un grupet d'unes 10 persones, però només nosaltres cinc farem nit en aquestes cabanyes del mig de la selva amazònica, la resta del grup avui dormen en hamaques i demà en unes altres cabanyes. Tot això ho dic perquè m'ha sabut una mica de greu no coincidir amb la resta de la gentada, hi havia dos italians de 34 anys majos, una parella sènior que anaven disfressats iguals amb roba de Dora l'Exploradora, i algú més que no m'he esforçat a retenir les seves cares. De tota aquesta gentada ens n'hem separat durant el transbord de cotxes, llavors a nosaltres ens han dut per unes carreteres de puta pena fins les cabanyes del Leo i el Samba.

Fa tanta calor que la Clara gairebé es desmaia. És que clar, ens hem llevat a les 6 i des de llavors que no menjàvem res. I estem tan deshidratades també... un drama. El Leo ens ha ensenyat la finca i l'hort de plantes aromàtiques i medicinals del veí, i després hem dinat capicuru (peix típic) amb arròs i pasta. Quanta, quanta gana! I que bo que estava. Després: temps lliure, que és el que estic aprofitant per escriure fins aquí.

---

Són les 20:45h i ja estem al llit. Jo amb la Laia, al de matrimoni, tot i que tenim llitera però ja us dic que no la penso fer servir, dormirem juntes. Per què? Doncs comencem pel principi: després de descansar a la cabanya havíem d'anar a veure els ocells des d'una canoa per l'afluent de l'Amazones que dona a la nostra cabanya, que diguem. Abans de sortir, he pensat "calla, aprofito per cagar així la feina feta...". Total, que cago. I m'eixugo, i m'aixeco... i estiro de la cadena... i plop. Una cosa marró que surt de dins del vàter i es queda a la tassa. El primer que penso "quina vergonya, la caca ha sortit del vàter". Però allò que m'hi fixo bé... i és UNA PUTA GRANOTA. No era un cagarro era una granota, petita però marroneta, viva! Ha saltat des de dins!! He fotut un crit que gairebé mato la Laia, fins i tot ens han sentit des de la caseta del costat on dormen les altres. Ens ha costat una estoneta alliberar la granota amb la paperera de l'habitació, hem aprofitat la bossa de plàstic per treure-la.

Llavors hem anat a fer l'activitat, una mica turbades pel que acabava de passar però tot ok. El Leo ens ha dut en canoa pel riu per anar a veure micos, ocells i dofins. Pleno absoluto. Hem vist de tot! Només l'Eli ha portat binocles i la Laia la càmera bona, mare meva tindrem fotos del viatge per parar un tren. Sort que venia el Leo, no només perquè és l'únic que sap fer anar una canoa sinó perquè ens anava indicant cap on havíem de mirar. Ah! I hem vist i fotografiat un parell de peresosos!!! Moníssims! Eren dificilíssims de veure perquè es camuflen de puta mare. Ha estat preciós. De tornada a sobre hem enxampat la Golden Hour i ha estat potser la posta de sol més bonica que he vist mai. Espero viure molts anys i lúcida per recordar-la per sempre més! Un silenci, uns colors, una de sons d'animals...! Brutal, és espectacular. L'Eli ha fet una reflexió que m'ha agradat: "mentre nosaltres a Barcelona ens estiguem rallant per qualsevol merda, aquí el Leo continuarà passejant tranquil·lament en canoa buscant micos". La vida segueix, i aquí la vida que segueix és aquesta. Meravellós.

Quan hem tornat d'aquest bonic somni ha passat el que passa sempre, una de cal y otra de arena. Hem entrat al lavabo de la nostra caseta i oh... què hi havia? Una altra granota. Otra vez el susto, el moment de "què fem ara" i el tràgic final d'haver de posar l'animal dins de la bossa per alliberar-lo. Ho hem hagut de fer dues vegades més perquè n'hem descobert més, de granotetes. Normal, entren per tot arreu, és una casa de fusta de llistons amples que deixen veure el terra de sota. El millor ha estat quan hem cridat a les altres perquè vinguessin a ajudar-nos i la resposta de la Clara ha sigut "no, si aquí en tenim cinc". Les granotes poblen aquest campament. El Leo ens ha dit que no són verinoses i que no hem de patir. Però a mi el que em fa cosa és que se'm fiquin a la boca. La resta me la suda.

Després de sopar (que per cert tot està boníssim) a les 19h, hem sortit a veure els caimans. Fa respecte perquè hem tornat a la canoa (tenim el puto cul quadrat de tant seure i tanta incomoditat) i des d'allà el Leo anava enfocant a la costa per veure els ullets dels caimans reflectides. Bon cangüelo. La Clara tenia molta por. Es veu que -ens ha dit el Leo- els caimans més grossos fan 6 metres i els petits entre un i dos. Pels ulls, el Leo ha sabut que en teníem un de gran just davant, hem fet mitja volta.

Quan hem tornat a les habitacions, OH NO LA PESADILLA. Ens esperaven un arsenal de granotetes dins del lavabo, preparades al mirall i al telèfon de la dutxa per saltar-nos a la puta cara. Surten del vàter. Hem decidit doncs dormir al mateix llit, així ens sentim més protegides. A la Laia també li fan jerna. I mira que la Laia és una exploradora nata. Ah, i deixarem el ventilador encès tota la nit pes espantar els mosquits, perquè joder, hem vingut cagades pels mosquits però qui se'n recorda ara dels putos aquests quan tens l'habitació plena de granotes??

[lesfoteses]

Brasil dia 9: Manaus i paneroles

Dimarts 22 d'agost del 2023

Tremenda bajona hem sentit amb la Laia quan hem descobert que a Manaus hi ha una hora menys que a Sao Paulo, per la qual cosa no arribem ara a les 15:45h sinó a les 16.45h. Ens queda una puta hora dins d'aquest avió encara. Per sorpresa de ningú ens han repartit més menjar, l'snack de cortesia de sempre: xuxes i galetetes amb mermelada i unes patates fregides. Això pel que fa al vol de Sao Paulo a Manaus, però és que el de Rio a Sao Paulo TAMBÉ ens han repartit porqueries! És un no parar, aquesta companyia Azul... Però comencem pel principi, ja que em sobra una hora per escriure.

Hem dormit plàcidament al motel, no hem sentit ni cops ni trets, cada cual més esperat que l'altre. La Clara és la primera que s'ha llevat i es volia dutxar (de fet, ho volem totes perquè ahir tornant de la platja ningú es va dutxar), però després de tenir l'aigua rajant molta estona ha descobert que no funcionava l'aigua calenta així que ha desistit. Ella i nosaltres també. En canvi a l'habitació de l'Eli i la Joana han trucat a "recepció" (la dona del parking) i ha pujat el garçon (així l'anomenen els de l'hotel) a ensenyar-los que si es deixava rajar 15 minuts, al final sortia calenta. Em sembla d'un malbaratament terrible, prefereixo fer pudor. Vale que tenen l'Amazones, però NO gasteu així l'aigua tio! En fin, la hipotenusa. Hem trucat perquè ens portessin l'esmorzar i en menos que tarda un rayo ja teníem un altre cop el garçon a la porta amb una safata enorme plena de jalar. BONÍSSIM! Melò, pa, embotits, sucs de taronja acabats d'exprémer i cafè. Per ser un motel, totes hem coincidit en que l'èsmorzar estava de puta mare. El recomano. L'esmorzar.

De sortida a buscar els Ubers que ens portaven a l'aeroport gairebé em deixo els dos mòbils al motel. Ah i ahir crec que no vaig explicar que se'ns va obrir una ampolla d'aigua al maleter del mini bus per la qual cosa tinc tota molla la motxilla, fins i tot el bikini que duia penjant per fora perquè s'assequés. Aquest matí estava una mica més sec, però fatal tot, de veritat. Ahir em vaig emprenyar.

L'Uber que ens ha portat a l'aeroport s'ha saltat un semàfor en vermell i amb la poli davant. Ben bé que no es mata més gent en aquest país perquè el Cristo els deu protegir a base de resar-li tant. El més xungo ha estat la connexió, perquè el primer avió (per sorpresa d'absolutament ningú veient com funciona el país) ha sortit tard. I si ja sortint on time haguéssim tingut 50 minuts per fer el transbord d'avions, retrassant-se'n 20 doncs ja sabíem que tocaria córrer. Ara el misteri serà saber si la Joana té la motxilla facturada, perquè el temps de fer el canvi d'avió ha estat molt just... i sabent com va tot aquí no ens sorprendria que haguéssim d'esperar l'avió de demà per recollir el seu equipatge perquè no han arribat a temps d'embarcar-lo. Seguirem informant.

Ara el pilot ha dit per megafonia que ja devem estar arribant i que a Manaus fan 35ºC. A Barcelona estan a 37ºC es veu... Des del cel veig l'Amazones! És un riu que mai hagués pensat que arribaria a veure amb els meus propis ulls. Recordo a 5è de primària parlar-ne per primera vegada, i tenir la certesa que estava tan lluny que podria perfectament ser un decorat i no existir en realitat. Doncs mira, avui l'he vist des del cel. I és brutot, però deu tenir de tot.

---

Hi ha hagut moments de tensió. La cosa és que a l'aeroport ens esperaven dos matons i dos cotxes per portar-nos a l'hostal de Manaus, però nosaltres no comptàvem amb què ens voldrien fer pagar el tour per la jungla abans de res. Llavors ens hem cagat perquè òbviament no hem vingut carregant 500€ en tokens d'aquí, la nostra idea era aquesta tarda anar a un Western Union d'aquests i treure la pasta i Santas Christmas, però clar... quan el paio ens ha dit que es pagava a l'arribar a l'hostal ens hem vist obligades a buscar de pressa un Western Union. Hem acabat al que hi ha en un Carrefour dels afores de Manaus i ens hi han dut els dos matons. Anàvem en cotxes separades. Un cop allà, oh surprise, NO totes hem aconseguit treure la pasta. De fet, la pobra Laia ha hagut d'avançar-nos 1.500 euros per pagar també lo de la Clara i lo meu. L'Eli i la Joana ho volien fer amb els seus Western Union personals però l'app (o el banc) no les ha deixat. Sempre passa: quan més pressa tens, pitjor surten les coses. Total que elles dues han hagut de pagar a l'hostal amb targeta (amb recàrrec) i ens han portat a una saleta del hostel amb un tal Edisson, que ha comptat els bitllets davant nostre. Semblàvem traficants. L'Eli estava molt agobiada i pesada, amb angoixa, i el pitjor és que havia d'anar a comprar tabac. Ho ha aconseguir i llavors s'ha calmat.

Després d'aquest moment dels diners i de la tensió, hem anat a descansar una estona. Dutxades, hem sortit a sopar a un restaurant boníssim que es diu Caixio (o algo així) on el menjar estava deliciós! Però si fos un Joc de Cartes els haguéssim suspès el servei. No ens han entès i la Joana i jo gairebé ens quedem sense peix i sense filet mignon. En aquest restaurant hem tastat la piranha. Boníssima! És com una truita de riu però en versió gourmet. Quan hem tornat a l'habitació ens hem trobat la bossa de crackers nostra al terra (culpa nostra) oberta... i què hi havia dins? una ✨PANEROLA GEGANTINA✨. Dios que puto asco. Sort que dormo en una de les lliteres de dalt. L'Eli l'ha matat amb el peu i hem llençat les galetes.

[lesfoteses]

Brasil dia 8: Hotel Paraguai

Dilluns 21 d'agost del 2023

Són les 14h i escric aquestes línies des de la Praia Lopes Mendes, situada en una de les cantonades d'Ilha Grande. És una platja molt maca, d'aquestes llargues i de sorra blanca i que se t'enganxa fins a dins del cul. El problema només és un: que han vingut uns francesos al nostre costat amb un altaveu i música de merda. En quin moment creus bona idea posar música a tot drap en una illa paradisíaca?

Hem arribat que feia núvol però ara carda un sol de justícia. La Joana i jo estem contentes perquè per fi tornarem morenes i per fi hem enxampat un dia soleiat per anar a la platja. Ahir a aquesta hora ja ens estàvem morint de fred i fent petar les dents. He de dir que Deu n'hi do com apreta la solana. Crec que el sol crema més aquí que a les costes catalanes. Ah, i hem après la lliçó: avui portem Ruffles que ja ens hem zampat. L'Eli també ha portat el rincón del snack, però igualment dinarem quan tornem a la Pousada, que és on hem deixat les motxilles per venir aquí a passar el matí. Ens han dut en una llanxa petiteta on no hem passat fred com ahir. Un taxi boat, perquè uau li hem pillat el gust a anar en Uber a tot arreu i aquí no podia ser menys (amb l'excepció que en aquesta illa no hi ha carreteres sinó servei de llanxes per moure't d'un lloc a un altre). No hi ha cobertura a Lopes Mendes però sí unes onades espectaculars. Oneja bandera vermella i hi ha un surfista intentant fer algo. Jo només m'he banyat un cop i ha estat per fer pipí, costa entrar al mar amb aquestes onades la veritat, i a mesura que avança el dia han anat creixent. Espero que no em vingui la caca perquè aquí no hi ha lloc per cagar.

De tornada a la llanxa cap a la Pousada, l'Eli s'ha menjat una cosa desagradable: s'ha fet un entrepa amb el Bimbo que ens sobrava i una xocolata de barra que de la calor s'havia desfet. I s'ho ha untat com Nocilla, deixant-se els dits i la cara brutíssimes i sense cleenex ni res similar on netejar-se. Una dona al seu costat (amb ulleres de sol que l'ajudaven a dissimular) se la mirava amb cara de perplexitat. Hem tingut una tornada plàcida fins a Angra dos Reis.

Allà ens esperava un bus mini i privat per dur-nos fins a l'hotel Paraguai. Crèiem (il·luses) que podríem fer-hi la migdiada dins, però que va, cap de nosaltres ha aclucat ull. També hi deu tenir a veure que hàgim acabat dinant en un bar d'ilha Grande a les 16h. Tenim un cacao encara d'horaris que flipes, i ja portem aquí una setmana. Hem dinat unes hamburgueses boníssimes, teníem totes moltíssima gana.

Dues hores i mitja després de sortir en mini bus des d'Angra dos Reis hem arribat a l'hotel Paraguai, que està molt a prop de l'hotel des d'on sortirem demà cap a Sao Paulo per després anar cap a Manaus.

L'hotel Paraguai es troba relativament a prop de Lapa, el barri guai, però l'hotel TÉ TOT UN TEMA: en realitat és un motel on la gent paga per venir-hi a follar esporàdicament. Ho hem descobert per vàries coses: l'entrada és pel parking de l'hotel, la recepció és literalment la caseta on normalment s'hi estan els vigilants de parking. Tenim les habitacions 202 i 203 i UAU, a la segona (on hi dormim la Laia, la Clara i jo) hi ha tota la paret del capçal recoberta de mirall que fa de paret. Està pensat per follar i veure't en l'acte. A l'habitació de l'Eli i la Joana hi tenen una nevereta d'aquelles típiques però pleníssima d'alcohol, i just a sobre un petit cub-vitrina, que fa com d'expositor, amb condons i lubricants per comprar. Lol. Fins i tot hi ha cendrers a les habitacions i l'esmorzar te'l porten directament, no hi ha restaurant com a tal. Ho fan perquè així no et puguis creuar amb d'altres persones, segurament, no sigui cas que et pilli un conegut (i tu a ell) fotent-li les banyes a la parella...

Per sopar hi ha hagut un moment de dubte perquè l'Eli volia que anéssim a Pedra do sal, que es veu que els dilluns ve a ser com una mena de FM Gràcia permanent i la gent va pel carrer i menja i beu a terra, amb música per tot arreu. El planazo pintava bé, hem buscat fotos a Google i tot guai, però... ens hem agobiat. Bàsicament perquè de les cinc, totes estàvem mig moribundes de cansament. No ens venia de gust ni haver d'esquivar penya ni haver de menjar dretes ni pixar en polyclyns, així que al final hem trobat un restaurant on anar-hi. La sorpresa ha estat quan a l'arribar ESTAVA TANCAT. Com tot el que hi havia per la zona. Sent dilluns, sembla ser que els restaurants també xapen allà. Sense baixar de l'Uber i com que el conductor era majo, hem canviat de destí i hem acabat al primer bar de Lapa on vam anar a fer l'última cervesa, el segon dia. Allà hem sopat una mica i ens hem pres la primera pastilla de Malarone, que és el medicament que ens ha de "protegir" de la malària. La Laia diu que potser somiem coses bèsties per culpa de la merda aquesta. Ja ho veurem.

[lesfoteses]

Brasil dia 7: les illes paradisíaques

Diumenge 20 d'agost del 2023

El fred que hem passat avui ben bé que no ens el podíem imaginar quan carregàvem les motxilles amb dos bikinis, samarretes de màniga curta i només un jersei. A les 10:30h havíem quedat amb el Lázaro (el Lazarillo de Tormes per nosaltres), que és el paio del tour que vam contractar ahir per anar a fer una volta per les illes paradisíaques. Abans d'això, hem baixat a esmorzar a la Pousada Exuberante. Dormim totes a la mateixa habitació i només tenim un lavabo, veurem què passa quan arribi l'hora de cagar. Total, l'esmorzar: a veure, sent sinceres, per les fotos a Internet ens l'imaginàvem més copiós, però he de dir que està boníssim. Jo he menjat el de sempre, però hi havia un parell de sucs que fotien mala pinta i fruites desconegudes (o enemigues per mi) que evidentment no he tastat perquè sabia que no m'agradarien. Hi havia pinya (hi ha pinya per tot arreu en aquest país), i no hi havia síndria. Mentre jalàvem, Espanya ha guanyat el mundial femení, 1-0 contra Anglaterra. Ens n'hem alegrat, cosa que ens ha fet una mica més espanyoles que ahir i que demà, perquè ja no ho tornarem a celebrar. L'Eli ha anat al CUAP i ha descobert que té l'orella infectada. Però li suda el candau, s'ha banyat igual avui.

Havíem quedat com deia a les 10:10h al lloc del guia, el Lazarillo, però per algun motiu que desconeixem ens hem hagut d'esperar un porrón d'estona fins que han arribat la resta de companys de l'expedició: dues noies brasilenyes més o menys de la nostra edat (Jennifer i Brenda, que la primera de fet s'assembla molt a una periodista que coneixem per la qual cosa quan parlàvem d'ella al seu davant ens hi referíem amb el nom de la que coneixem). Les dues ens han caigut molt bé. No puc dir el mateix de la resta de companys: una parella on el paio anava disfressat amb samarreta de fer immersions de 80m i la seva dona de celles pintades. I ojo: duien una puta nevereta amb un barrilet de cervesa de 5L, llaunes de cervesa i una puta ampolla de cava i una de ginebra. WTF per quatre hores de viatge per les illes tot aquell mini bar?? Les brasilenyes també duien un vi rosat i galetes. I nosaltres? Què portàvem nosaltres? Una puta merda, res de res. perquè es veu que hem considerat que no ens donava la gana carregar el rincón del snack (que és una bossa de súper mig desmanegada on hi acumulem galetes, patates i merdes que ens ecolomen als avions o comprem random). Doncs res, nosaltres ni unes tristes Ruffles.

El Lazarillo no havia de venir a l'expedició però el tio s'ha animat, així que cap a les 11h sortíem del port d'Ilha Grande cap a Cataquases (o algo així). Anàvem fotent uns bots dalt de la llanxeta que mare de Déu, sort que ens podíem agafar i que duiem les tovalloles com a mantes, una imatge decadent. Llavors tot el dia l'hem passat d'illa en illa, a cadascuna de les quals ens hem fotut un fart de fotos de postureig que flipes. El gran problema és que no ha sortit el sol en cap puto moment. La crema de sol ens ha fet companyia i prou. A la primera parada, en una illa "caribenya" on l'aigua era transparent, hem conegut tres basques que ens han fet algunes fotos (perquè els les hem demanat). Elles portaven Ruffles i cartes. Joder, el País Basc un altre cop ens passa la mà per la cara.

Allà la Laia ens ha fet una breu classe de com fer la roda i el pino puente aquell, algunes han progressat millor que d'altres, només diré això. A la primera platja ens hem banyat totes malgrat el mal temps, però a la següent parades ja han arribat les primeres baixes: la Joana s'ha posat les bragues i ha decidit que ja en tenia prou de fred. És que clar, la llanxa anava follada i entre el poc sol, aigua freda de l'Atlàntic i les tovalloles mullades... doncs apa. La tovallola de l'Eli era la de la Pousada...

La de la següent parada ha estat al costat d'unes roques on hem pogut veure peixets perquè duiem (hem llogat*) unes ulleres per fer snorkel. Si et pixes també se t'acosten els peixets, ho he comprovat. La Clara també ha decidit que prou de banyar-se i s'ha tret tot lo mullat. El Lazarillo estava ben entretingut i hem descobert que té un apanxeta ENORME i que el banyador quasi li deixava veure el pito. Creiem que tirava la canya a l'Eli i a la Jeni i/o la Brenda, de fet s'ha acabat acomplant a les seves compatriotes.

La tercera parada ha estat en una platja on hi havia una palmera en forma d'L des d'on ens hem fet fotos cual Dulceida.

Pujant a la llanxa de tornada, l'Eli ha decidit que no hi havia escala per frenar-la i s'ha deixat la pell de la cama allà enganxada, menjar per peixos. S'ha fet mal. Ja la tenim amb l'orella i ara la cama lesionada. A l'última illa ja no ens sentíem els dits del fred i teníem totes els llavis morats pel fred. PERÒ... I LES FOTOS? I LES MERAVELLOSES FOTOS QUE ENS HEM FET, QUÈ? Compensa.

Hem dinat tardíssim per la gana que teníem. Quan quedaven dues platges per anar a dinar, nosaltres ja apretàvem al Lazarillo perquè ens portés a jalar. Abans d'arribar al lloc del restaurant hem fet una última parada enmig de l'aigua, només l'Eli s'hi ha banyat en aquest punt perquè la resta roçàvem la hipotèrmia.

Al lloc on hem menjat ens han servit la millor milanesa que he tastat mai, exageradament bona. Però com tot en aquest paíus, les dimensions són excessives i no ens ho hem acabat. Era una milanesa per a dues persones i dos plats de peixos... doncs de peix fregit n'ha sobrat. Llavors hem fet un cafè i hem pirat, encara mortes de fred cap a la nostra llanxa. Bua, al lavabo hi hem hagut d'anar sense xancles perquè ens les han fet guardar des del principi del dia. Puto asco, la Clara té por d'haver pillat fongs. Al final res.

Un cop a la Pousada ens hem pogut dutxar i descansar una mica. Durant l'estona a la llanxa ens hem fet amigues de la Jeni i la Brenda, que també s'han avingut com deia amb el Lazarillo. Per la qual cosa hem quedat tots a les 20h al Che Lagarto, que ve a ser el bar/restaurant de la penya jove d'Ilha Grande, on surten de nit. Bueno, aviam, l'ambient era el típic que definiríem com "insegur" perquè estava PLE d'homes solters que buscaven dones i aquí tots són ultra babosos. Hem trobat a faltar l'existència del feminisme. Tots els homes tenen bastanta pinta d'agressors. N'hi havia un que anava borratxo i no parava de voler-nos treure a ballar una a una, hem declinat, però a mi m'ha fet un petó asquerós a la galta que evidentment no havia demanat.

Al principi hem sopat i estàvem més modestes, però hem acabat ballant amb la Jeni i la Brenda i després de sopar totes hem sortit a la pista de ball, on hem certificat que ens movem fatal. Aquí la penya balla bé, qui més qui menys, saben moure la cintura quan ballen. Nosaltres semblem pals, ens movem poc, no tenim articulada la cintura. Les ties feien twerk com no he vist en ma vida, real que ens sentíem com aliens aquí, com si tinguéssim les cames de fusta. Ens hem mogut musicalment esquivant babosos cançons com Danza Koduro i Daddy Yankee. Hem fracassat només en una cosa: volíem posar la Mushkaa però el DJ ha sudat de la nostra puta estampa. Hem conegut un noi que diu que és músic i que va tocar a Barcelona. I allò que li preguntem el nom i ens diu "Chocolate". I jo em pensava que era el nom artístic... fins que he descobert que no, que és el nom de veritat. Déu meu, terrible. N'hem fugit.

Abans de mitja nit ja érem fora, així que l'Eli s'ha pogut posar les gotes per l'orella infectada a la Pousada. Demà anirem a la platja perquè en principi surt el sol. Més tard tornarem a Rio.

[lesfoteses]

Brasil dia 6: Ilha Grande

Dissabte 19 d'agost del 2023

Queden 20 minuts per agafar un puto ferry que ens ha de dur fins a Ilha Grande. Estem estirades sobre l'asfalt del que sembla ser el parking del moll, hem llegit una mica i ara l'Eli parla de no sé quin maromo i de Tv3. La Laia llegeix un llibre de bruixes titulat (oh sorpresa) 'La bruja'. Segons diu: "no em farà aprendre res però sí reafirmar el que ja sé". La Joana té entre les mans un assaig sobre mallorquins i franquisme que ha escrit el Grabrile Ensunyac. La Joana m'ha demanat un boli per subratllar-lo, "ara mateix estem repetint el passat. La història és cíclica" afirma. L'Eli s'indigna perquè els demano a totes que em facin una decla sobre el llibre i em retreu que així no es fa periodisme, que ho hauria de formular en format pregunta en comptes de demanar ja una declaració per posar al diari. Li responc que és el que té ser amigues, que podem separar el gra de la palla des del minut 0 i que no cal convocar rodes de premsa. La Clara, per fi, s'està llegint 'Permagel'. Ja va fracassar el màster per convertir-se en lesbiana, veurem si ho aconsegueix l'Eva Baltasar amb aquest llibre. Sobre 'Permagel' confessa: "Espero liar-me amb una pija brasilenya després d'acabar-lo", diu ella SENSE CAP COACCIÓ NI MANIPULACIÓ MEVA NI AMENAÇA. L'Eli s'està llegint 'Rewind' de Juan Tallón, porta fent-nos update cada dia del que va passant cada dues pàgines. En el seu cas, li he demanat dues paraules perquè si no és capaç de cascar-se una ponència de doble pàgina i despiece. Les dues paraules de decla que em fa són "he plorat". Jo estic llegint un llibre que no recordo ni com es diu però que no m'està agradant gens. És de la Sílvia Soler, que m'agrada el que escriu a l'ARA però aquest llibre no m'està agradant gens. La meva frase seria: "M'hauria d'haver endut els contes del Monzó".

Hem arribat a Ilha Grande després de quasi perdre la meva motxilla per la borda. Perquè l'home del vaixell l'ha col·locat sobre el seient macho, que casi queia per la banda tio, sort que li hem dit, sinó potser ja no tindria res. Fins aquí l'illa tot és molt The white Lotus!! Hem viatjat en una mena de llanxa per 11 persones a tota hòstia. Durant el trajecte interpretàvem la BSO de la sèrie que marcarà la nostra estada en aquesta illa paradisíaca. L'hostal es diu Pousada Exuberante.

És un poblet preciós, petitet i molt pensat pel turisme, perquè està ple d'argentins i derivats. El que passa és que hem tingut mala sort i a l'arribar feia calor, però ens ha donat per dinar en un restaurant de batalla súper bo (hem menjat peix), el problema és que quan hem sortit el cel s'havia tapat molt. No ens hem pogut banyar. Tot i que l'Eli i jo ens hem mullat fins les cuixes, intentant accedir a una cala mig amagada. És que no només és hivern aquí, i per tant a les 18h ja és fosc, sinó que la marea puja, EVIDENTMENT. Per la qual cosa si ens volem banyar ens haurem d'espavilar i anar-hi demà pel matí. Amb l'Eli hem trobat un gronxador i ens hem fet una breu sessió de fotos. Nano, farem una bona quantitat de posts a Insta que flipes.

A l'Eli li fa mal l'orella i creu que demà anirà al CUAP d'Ilha Grande. De camí al restaurant on hem sopat pasta, hem contactat un tour en vaixell per demà a les 10:30h que ens farà veure les illes. És molt guai on som perquè també hi ha molts gats. Però crec que tant gats com gossos tots tenen puces. Però me la suda, jo els toco igualment.

[lesfoteses]

Brasil dia 5: welcome to favela

Divendres 18 d'agost del 2023

Avui era un dia important, ens arriscàvem a ser segrestades en una favela que va trobar l'Eli un dia navegant per Internet des de la redacció del diari. Però ha sortit tot bé i la prova és que soc aquí escrivint aquestes paraules.

Ens hem llevat, un dia més, abans que sonés l'alarma. Ja no sé si és vici o jet lag. A les 7:32 ja estàvem totes dutxades i preparant l'esmorzar. Se'ns ha acabat el cafè, per la qual cosa hem sortit a comprar-ne dels d'emportar en una bakery moderna que hi ha al carrer Vinicius de Moraes. D'allà i amb els cafès (que avui ens han servit ràpid, no com el tonto d'ahir), ens hem dirigit a la platja d'Ipanema per fer-nos una foto de postureig, amb el pedrusco de fons del Pao de Azucar. És que aquesta foto la volíem fer el primer dia a l'arribar, però feia tan de núvol que qualsevo podria pensar que en comptes de Rio això és Blanes o Castelldefels. Bueno total, que ens hem fet la foto sota la mirada atenta dels primers maleantes del dia. Ens hem dirigit cap a la favela del Ranieri. Es tracta d'una favela especial, posem-hi context perquè si no, ens pesa massa la mala consciència... la típica síndrome que pateixen totes les persones blanques amb una mínima consciència de classe que viatgen a països en vies de desenvolupament (em refereixo per exemple a nosaltres anant al Brasil i concretament, a veure una favela). Hem conegut el projecte Morrinho (que després hem intuït que deu voler dir 'turó petit' perquè morro vol dir turó). Neix dins de la favela de Pereira Silva (el turó de la Peira per nosaltres). Fa uns anys, segons ens ha explicat el Ranieri, això era com el càrtel de Sinaloa: tiros, drogues i armes, segurament tos podrien ser simpatitzants del RCDE amb aquesta definició... xd és broma. Volaven els trets per la favela i era molt difícil la vida allà, ara sense conyes. Però cap a finals dels 90 va canviar la cosa. Primer perquè la policia va entrar-hi i es va carregar quatre dels líders narcos més xungos del moment, i després perquè el patriarca de la favela va decidir que aquest espai seria lliure de tiros (però no de drogues, que perduren fins avui) i que fins i tot s'obriria al turisme. Com? Doncs muntant-hi un alberg, una pousada que avui encara funciona. La situació va canviar fins al punt que avui és la favela més segura de Rio.

Feta l'explicació, ens hem presentat a la favela en Uber, primera contradicció assenyalada. només començar, l'Eli s'ha cascat un speech amb el Ranieri sobre els nostres privilegis i contradiccions a casa seva. Tant ell com la mediadora de la favela ens han dit que prou de tonteria i que estan encantats amb la nostra presència, perquè la visita de turises com nosaltres els suposa un important ingrés i som una veu al món exterior, per difondre el seu projecte.

El tour que ens ha fet per la favela ens ha semblat molt interessant i necessari, la veritat és que n'hem sortit satisfetes. La Clara i la Joana, que eren les més reticents, tampoc se n'han penedit quan hem acabat. No hem tingut por en cap moment, només quan uns gossos ens han bordat. La gent de la favela ens ha rebut molt bé, tot i que hauria de dir "els homes", perquè crec que només hem vist dues dones en tot el matí, i totes dues estaven treballant. La veritat és que recomanem a tothom que hagi de venir a Rio i que tingui certa sensibilitat, doncs que conegui el Projecte Morrinho. Teniu més informació a la web.

La segona contradicció del dia ha estat quan després de visitar la favela ens hem comprat souvenirs de Rio i tal, i hem pagat més diners per un estampat que per la visita que ens ha fet el Ranieri. bueno, això l'Eli, si som sinceres... Ara, el souvenir està guapissim.

Hem baixat a peu fins les Escaleiras de Selarón, les de les rajoles. Avui per fi les hem vist a color! Ah, i he vist quatre gats en tot el matí, dels quals un bebé negre preciós a les escales però amb una important infecció ocilar. Espero que el portin al veterinari i visqui molts anys.

Hem dinat en un restaurant d'allà al costat, uns plats ben copiosos que hem rematat amb cafès, avui sorprenentment tota la restauració s'ha posat d'acord per posar fi al seu retràs i ens han servit ràpid. I bueno, la idea era passar per casa i descansar però com sempre se'ns ha tirat el temps a sobre, així que hem fet via cap al Pao de Azucar o Terrón de azúcar com m'agrada dir-li a mi.

32 pavos per pujar als 2 pedruscos, macho! Però les vistes molaven molt, llàstima que de tanta gent que hi havia fent fotos no es veia una puta merda. Es veien més mans i mòbils que el sol rogent. Una mica fail. La Clara no ha pujat fins al terrón perquè li ha entrat el cangüelo, però hem fet moltes fotos! Ah, increïble: a que no sabeu a qui ens hem trobat a dalt? Als balears que parlaven en castellà!! D'allà hem pillat un altre Uber cap a Copacabana, on hem anat a fer una birra (unes quantes) en un chiringuito de platja. De camí hem posat la Mushkaa a Spotify, Diabla, i el taxista de l'Uber se l'ha guardat a favoritos.

Post birra hem anat cap a casa i hem sopat gairebé després de destrossar la cuina per culpa del cony de cafetera, que deixa anar el poso del cafè i ho taca tot. Demà marxem a Ilha Grande a les 7.45h així que toca apagar el llum i dormir. A la Joana li molesta la llum, és que ella dorm al sofà (i cada dia li fa més mal l'esquena).

PD. Hem descobert que hi ha rentaplats després de quatre dia rentant-los a mà.

PD 2. L'Eli ha preguntat al porter de la finca on ens allotgem si porta pistola. Li ha explicat una truculenta història que ha acabat amb una abraçada inesperada i incòmoda per ella i amb l'Eli abandonant l'espai cames ajudeu-me. Aquesta gent està a anys llum dels punts lila i els protocols contra l'assatjament, ho dic per ell i per tots els que ens hem trobat fins avui.