xorradesfossils

[xorradesfossils]

Ser o no ser (actriu professional)

L'única diferència entre uns i altres és que uns cobren per fer la seva feina, i els altres no. Això deia Oriol Puig Taulé sobre els actors professionals i amateurs a la seva crítica televisiva del Llop, programa que no he vist i que segurament és una meravella. No tinc res en contra del teatre amateur, l'art ha de ser de tothom i per a tothom. Crec fermament en el poder transformador del teatre, tant pel gaudi com a eina de cohesió. La gran majoria d'actors professionals hem fet teatre amateur, tot i que alguns mai vam ser escollits per les elits teatreres de les nostres ciutats d'origen perquè no teníem els cognoms indicats; està bé no oblidar mai que el teatre amateur sovint és més jeràrquic i classista que el professional, però això ja és un altre tema. "L'única diferència entre uns i altres és que uns cobren per fer la seva feina, i els altres no." i penso en cada hora d'assaig i de funcions, de memoritzar text, de reunions amb l'equip artístic, de dormir malament pensant en tal escena o tal frase que tens travessada a l'assaig, càstings llarguíssims, càstings exprès i estressants, bitllets d'AVE amunt i a baix... i moltes d'aquestes hores no vaig cobrar ni un sol euro. Ni un de sol. Suposo que això, automàticament, em fa ser una actriu amateur. De vegades hi penso, en ser-ho, en tenir la seguretat d'una feina si és que en aquest món es pot tenir seguretat en qualsevol feina. I en les meves hores lliures, quedar amb el grup de teatre i fer els muntatges que ens vinguin de gust. Sense jugar-te el sou cada cop que trepitges un escenari, prenent-ho tot amb una lleugeresa molt més relaxada, sense haver de lluitar pels teus drets laborals o la teva dignitat com a dona en una feina precaritzada, sexualitzada i androcentrista. Però vaig triar un altre camí, com moltes de les meves companyis. Ni millor ni pitjor però completament diferent. Un dia vam decidir SER intèrprets. Dedicar les nostres hores, la nostra salut física i mental i les nostres energies en això de fer teatre. Vam decidir descartar una professió "més estable o amb més sortida" com molts dels nostres familiars haurien volgut i acceptar que allò que fèiem tenia un punt de bogeria però sabíem internament que era l'única manera de sentir-nos realitzats. Vam decidir formar-nos, jo com a mínim m'he passat molts anys de formació i encara intento continuar aprenent del meu ofici. Alguns vam tenir la sort de rebre una educació pública completíssima, d'altres es van formar en escoles caríssimes gràcies a les seves famílies privilegiades o a passar molta son i gana. Però això no és res en comparació a sortir al món real i dir als quatre vents que la teva professió és ser actriu, que pots fer altres coses per sobreviure, però que ets actriu. I ai, has sortit a la tele? I ara què fas? I fas cinema? I tu respons a les mateixes preguntes amb un somriure tímid perquè no pensin que t'ho estàs inventant i dius que sobretot fas teatre i aleshores els hi deixa d'interessar el que dius. Però tu continues sent actriu, és molt difícil deixar de ser-ho quan has hipotecat part de la teva vida per aconseguir-ho. I és dur no treballar, duríssim, i molts cops és duríssim també treballar perquè estàs exposat a tota mena de crítiques i comentaris i perquè potser et jugues el teu futur en una posada en escena.

"L'única diferència entre uns i altres és que uns cobren per fer la seva feina, i els altres no." i et veus mirant el teu compte corrent una altra vegada i quasi a les portes dels quaranta sabent que el més probable és que mai facis molts diners amb això del teatre, però què hi farem, en el fons et fa feliç. "Viure en un infern per tocar el cel de tant en tant", que deien. La diferència entre els actors i les actrius professionals i els amateurs, no és el sou, que malauradament molts cops és inexistent. La diferència és que algunis vam decidir apostar-ho tot, per molt que se'ns banalitzi una vegada i una altra. Suposo perquè som idiotes.

PD. Això va amb molt d'amor, Oriol, encara que no ho sembli. Llarga vida a la reflexió en obert.

[xorradesfossils]

Em suda el rabo, sé fer servir una pistola*.

Tinc claríssim que l'única manera de sentir-se protegida en un món d'homes és amb una pistola a les mans. 

Ho vaig tenir claríssim el primer dia que en vaig tenir una. I ho vaig tenir claríssim tots els dies posteriors (encara que es tractés de ficció, i es tractés d’una pistola de fogueig). Però el símbol, el poder, la força... és el mateix. 

Una pistola de 9 mm fot uns forats de la mida d’una castanya. I pesa. Té aquell pes suficient com per notar que els músculs del braç estan treballant més del que és habitual.

Jo mai havia sentit aquesta seguretat a la meva vida. La seguretat que qualsevol cosa que fes, digués o pensés no seria validada per la meva persona sinó pel poder que l’arma m’estava conferint. 

Els homes naixeu amb aquest poder. Però aquest poder no us el dóna la pistola, us el dóna la polla. El poder de dir, fer i pensar amb la paella pel mànec.

Per les dones que no em creguin: aneu al Club de Tir de Montjuïc i passeu-hi una tarda.

Pels homes que no em creguin: em suda el rabo, sé fer servir una pistola*.

#FillaDelSeuPare d'Aleix Aguilà (versió lliure de Hedda Gabler de Henrik Ibsen) Direcció de PAU MIRÓ. Amb Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. 

Del 15 al 26 de març al Teatre Lliure.

* vull que que quedi clar que ESTIC TOTALMENT EN CONTRA DE LES ARMES DE FOC, de la seva indústria i del seu simbolisme, que vull la pau mundial, acabar amb el canvi climàtic i que sigueu tots molt feliços.

[xorradesfossils]

SOU L’HÒSTIA, SOU PRECIOSES!

Una vegada, al vestuari de dones de la piscina, l'amor al gènere femení, despullat, tan vulnerable i diferent em va fer morir de sororitat.

Vaig veure-hi cossos anònims, joves, arrugats, ferits, treballats, viscuts. Jo estava a la porta del vestuari, immòbil; el vapor de les dutxes, l’olor de les cremes hidratants i dels xampús, el soroll ínitim de les converses. Tot això va venir com una onada gegant i em va deixar amarada d’amor cap a tot allò. I em vaig emocionar. 

Va ser una espècie de Síndrome d’Stendhal cap a la dona. 

Vaig entrar en aquell temple femení, em vaig dutxar, vestir en silenci. Totalment captivada i sorpresa per aquella sensació.

Aquell dia vaig veure-hi tetes caigudes, pells arrugades, cicatrius, panxes cedides pels fills, cuixes amb varius de tant treballar de peu, cel·lulítis, molta cel·lulítis. I tot això em va semblar preciós, em va semblar genuí, nostre. M’hauria agradat cridar ben fort SOU L’HÒSTIA, SOU PRECIOSES I NO ENS MEREIXEM TOT EL QUE ENS ESTAN FENT. Això hauria cridat. Per això em vaig emocionar. Perquè l’amor cap a la dona m’era una cosa estranya, una cosa que se’ns ha obligat a que sigui estranya. Perquè només podem estimar, adorar i admirar els homes. 

I jo aquell dia em vaig sentir culpable per no haver-ho fet abans.

Només volia compartir aquest petit moment de la meva vida anodina perquè avui ho he recordat i m’he tornat a emocionar. I perquè els homes que no estimen les dones s’han de combatir amb una aliança rebel forta. I sobretot amb una resposta absoluta contra la injustícia en que vivim sotmeses: L’AMOR.

Deixeu-nos estimar tranquil·les.

[xorradesfossils]

Actriu llicenciada i conilleta Playboy.

Ja tinc videobook. Això és una cosa necessària pel teu dia a dia com actriu. Vale, ja el tinc, ok. La cosa és que a conseqüencia n’he vist molts útimament, i webs, i books. 

Fa poc vaig deixar Instagram. 

I un dels motius ha estat l’hipersexualització en que les actrius ens veiem sotmeses. 

Ei, està molt bé empoderar-se i defensar el teu cos, ensenyar les tetes, el cul i el que hom vulgui. Ara, no parlo d’això. Parlo de com gestionem el nostre material com ACTRIUS. El que et ven com a professional, del teu CV. 

I què he vist? Sexe. Com sempre. I no un sexe del que em pugui sentir orgullosa, del que alliberi els nostres cossos i les nostres relacions dels tòpics més cruels. No. He vist el sexe que mana el patriarcat i el capitalisme més ranci. 

És a dir, que avui en dia (o més aviat crec que sempre), vendre les teves qualitats com actriu és vendre el teu nivell de sexualitat. Ara, sempre dins d’un cànon que els homes puguin controlar, és a dir: sexual, sí, però alhora delicada, i sensible, i joveneta, amb bones tetes, però que m’hi càpiguen a la ma, i guarreta, però amb les dents ben blanquetes. I ja paro. Ecs.

Així que als que penseu: el físic va lligat amb ser actriu els hi dic: esclar. Només faltaria. I que els homes també estan lligats a cànons estètics: per suposat. Però els homes poden vendre el seu material amb un ventall amplíssim de característiques físiques perquè se’ls hi permet. Perquè no cal fer de pare de família i ser Ryan Gosling (us poso un exemple femení o no cal?).

Però per què totes les actrius ens hem de vendre amb el mateix material porno glamurós? Podria contestar que perquè molta gent creu que qualsevol paper de dona ha d’acontentar la polla dels que la miren. Però no ho diré. No ho diré perquè no ho crec. No tothom ho vol. No ho volen tots els directors, no ho volen tots els actors i per descomptat no ho vol tot el públic. 

Aleshores, potser, haurem de canviar el paradigma i nosaltres, actrius, començar a ampliar els nostres registres estilístics. 

Ens podem vendre com a conilletes playboy, meravellós, però que també podem no fer-ho i meravellós igual. Vaja, com un actor home qualsevol. 

[xorradesfossils]

A les meves estimades dones actrius.

Som moltes més, però hi ha molta menys feina per a nosaltres. (YOU KNOW: la majoria dels papers principals són masculins, les trames se centren en homes, la majoria dels guiniostes, directors, productors, són homes.)

A banda de tot això ens sotmeten a tòpics de bellesa asfixiants, a tòpics de comportaments ridículs. A tòpics en general, que tant de mal fan a homes com a dones. Dones amb caràcter, com si el comportament general fossin dones sense caràcter. Com si lluitar la guerra del patriarcat dia sí i dia també no fos suficient. La puresa, la innocència, no és cosa de dones. És cosa de tots.

I un llarg etcètera. La condescendència també és violència. 

Així que avui us ho dedico, a les meves companyes. Perquè no hem de ser les enemigues d’aquest drama. Perquè no vull competir amb les altres actrius, que prou malament ho passen. 

Vull poder competir amb els homes. Vull estar al mateix nivell, i aleshores, sí: que guanyi el millor. 

O el que estigui en el lloc adequat en el temps correcte. 

Però no em quedaré enrere per tenir tetes. Ni de conya.

[xorradesfossils]

Ma mare fumava Ducados.

El meu sentit de la privacitat potser pot semblar contradictori. Sóc molt recelosa de la informació que hi ha de mi a la xarxa i intento gestionar-la sempre jo mateixa.

Per altra banda adoro les xarxes socials, sempre i quan les controlis tu a elles i no elles a tu. M'agrada compartir, m’agrada escriure, m’ordena les idees. Per aquesta senzilla raó avui us vull compartir una cosa tan íntima com aquesta. Compartir és viure, laralà, i de viure és del que vull parlar.

Acabo l'any fent un balanç, com tothom, però en aquest any tot es resumeix en una pèrdua, que supera de lluny qualsevol altra cosa. I aquesta pèrdua, dolorosíssima, també ha estat una cistella on des d'aquest 8 abril de 2015 he recollit tantíssimes coses que no sabia de la meva mare.

Sabeu aquell tòpic de "no se sap el que un té fins que no ho perd". És cert. Però no parlo des del victimisme, des del que hauria d'haver fet i des de la lamentació, sinó que l'absència ens fa conèixer la gent d'una forma molt diferent. Sense la inèrcia del dia a dia, dels retrets, del cansament. L'absència et planteja un full en blanc que la necessitat pel record omple de manera preciosa.

I es que ma mare era una dona preciosa, una feminista de les valentes, lluitadora incansable i patidora de les injustícies que l'envoltaven. I sempre la recordaré d'aquesta manera, perquè és el meu record, i me'l guardo com jo vull, que les coses dolentes ja les vam patir juntes.

Ma mare no feia petons. I avui li reivindico. Perquè vivim en un món on si una mare, si una dona, no fa petons ja no és mare, ja no estima i ja no es preocupa, i res més allunyat de la veritat. La dictadura dels petons i dels carinyitus. Segurament ma mare quan els feia eren tan autèntics que fer-ne d'altres li semblava una banalitat.

Ma mare no portava mai talons. I avui li reivindico. Perquè sempre va ser una dona elegant, l'elegància de fer les coses amb cura i no la de tapar les teves feminitats curvilínies amb un vestit Chanel. L'elegància de ser mare de dues filles i lluitar pels seus drets de dona-persona. L'elegància de la valentia en un món de covards. La valentia de la classe treballadora i honesta.

Ma mare no deixava mai propina. I avui li reivindico. Perquè les propines no són justes, en molts casos eximeixen el propietari de pagar un sou digne als cambrers. Perquè ma mare era una dona de conseqüències a llarg termini, i no d'efectismes superficials per a caure bé.

Ella també em va ensenyar les coses importants. Les aparentment fàcils. Les que pregunten els nens i poca gent sap respondre:

Ella em va ensenyar que a les guerres, no hi ha dolents o bons, que tot és més complicat.  

Que les sabates sempre s’han de portar netes (això encara em costa).

Que qui s'avorreix és perquè no té imaginació.

A netejar bé el lavabo i a estendre bé la roba.

Que les persones, vinguin d'on vinguin, mereixen ser escoltades i apreciades. Que els prejudicis no serveixen de res.

A escoltar Erik Satie.

Que “Tu també castigada, per chivata!”

Que la maquetació gràfica és un art perfeccionista preciós.

Que hi ha una manera de plegar les tovalloles que et fa sentir que visquis en un hotel 5 estrelles (i un cop ho proves no hi ha volta enrere).

A mirar "Some Like It Hot" per enèsima vegada sense avorrir-te. I Indiana Jones.

I que deixar de fumar, fins i tot Ducados, no és tan difícil.

Sé que ho vas fer tan bé com vas poder. Per tot això, i per tot el que vindrà: gràcies.

T'estimo.

[xorradesfossils]

Hedda Gabler, segon intent.

Holaamicsmeustots,

Avui tinc un dia obsessiu. He llegit la versió acabada. Ja tenim text. I  ara sí que ve la feina de veritat. Així que escric una miqueta.

Ja he disparat una pistola. I me n’adono de l’essencial que era provar-ho. Check. 

Però avui vull parlar sobre actituts femenines, actituts masculines, responsabilitats masculines, responsabilitats femenines, envers l’OCI, el PASSATEMPS femení i el masculí.

Tanco un moment els ulls i em plantejo si tot el que he fet al llarg de la meva vida ho podria haver fet essent un home. O si pel contrari podria haver fet d’altres coses, o diferents, o millors. Els homes s’ho passen millor? Possiblement depèn de l’home i de la dona, però en general penso que els hi és més fàcil i tenen molts menys càrrecs de consciència, que al cap i a la fi és el principal impediment per a no passar-ho bé.

Tots voldríem en una altra vida ser Joan Laporta, però ningú ser la Rita Barberà.

Per tant, divertir-se i ser dona és més difícil. Hem de lluitar amb nosaltres mateixes per divertir-nos, amb les nostres pors. Tenim la paraula RESPONSABILITAT tatuada al front. Sigues responsable del que t’envolta, dels teus amics, del teu propi cos. Les dones som més responsables. Hem de ser-ho. Si no què farien els homes? Doncs no divertir-se tant.

Ser dona és més avorrit. 

I encara més quan s’és mare.

Hedda Gabler busca la diversió. Lluita per divertir-se. Però una es torna exigent amb la diversió, cada cop més. I fa por divertir-se. Què dirà la gent? 

Encara sort que li queden les pistoles de son pare. I amics que li fan de confidents per poder veure el món prohibit des del pany de la porta.

Per cert, FILLA DEL SEU PARE s’estrena el 7 de desembre a Temporada Alta. 

#filladelseupare heddagabler companyiasolitaria temporadaalta

[xorradesfossils]

Hedda Gabler, primer intent.

Hola família.

Resulta que una comença el procés de pre-assajos de “Filla del seu pare” i li entren dubtes, curiositats, moltes ganes i molts nervis.

Escric una mica per a mi mateixa però si sé que ho llegiu segur que m’hi aplico una mica més.

D’entrada rellegeixo l’obra bans de tenir la versió lliure definitiva que preparara l’Aleix Aguilà, i aprofito la immensitat d’internet per buscar clubs de tir on poder fer unes pràctiques (tinc concertada una cita al Club de Tir de Montjuïc i ja friso!). Articles diversos i curiosos. Algún llibre de la biblioteca i tot el puto dia amb la senyora Gabler al cap. 

Però avui em centro en LES PISTOLES. 

Com veieu el  primer nivell a internet de dones + armes no passa de l’imaginari més porno-cutre que us pogueu imaginar i és que si et prens seriosament una dona amb pistola potser li acabes per tenir por, i clar, millor ridiculitzar-la. 

Però no desisteixo. IN INTERNET WE TRUST. Jo hi confio. I he trobat interessants tutorials a youtube, amb personatges entranyables preparats per l’apocalipsi (sic) o amants de les armes amb samarretes de Bob Dylan. GOD BLESS AMERICA. 

Però el cas aquí present és la introducció al món de la destructora senyoreta Gabler, filla del militar Gabler. I em plantejo perquè la gent s’aficiona a les armes. A disparar. I és que deu ser una sensació molt gratificant, poderosa i relaxant. El ZEN de la pólvora. El ZEN del control i de l’autocontrol. I encara més si et ve de família.

I com es pot protegir una dona en el món on vivim si no és amb una arma?

Només amb una arma una dona se sent protegida en un món d’homes. 

I quan t’embarques en una vida que et destruirà i que tu mateixa has triat (o t’han fet triar anys i anys de prejudicis), sempre va bé tenir una arma a prop. No?

“I'll marry her and I'll feel fine I'll feel fine when I make her mine”

#filladelseupare HeddaGabler pistoles

[xorradesfossils]

TRISTOS TÒPICS FEMENINS.

No volia escriure tan seguit, però avui és 8 de març, cony!

Sempre des del filtre del teatre, i l'art interpretatiu en general, volia avui fer una breu introducció al meravellós món dels tristos tòpics femenins:

La dona ha de ser més baixeta i més petita que l'home, si pot ser de caràcter feble, un caràcter fort ja serà un personatge, si ets lletja millor que facis comèdia, si ets guapa agafa't fort, si ets massa guapa segurament només podràs fer de tia bona, si ets exhuberant ya ni te cuento, si ets rossa semblaràs més innocent que si ets morena, quan tinguis 50 anys pobre de tu que no estiguis més bona que tots el teus parteners masculins i si tens molt d'èxit sempre hi haurà gent que cregui que has passat per seleccions sexualment qüestionables. 

Som moltes més dones que homes en el món de la interpretació, MOLTES MÉS, i per desgràcia hem de competir molt sovint per aquell únic paper en la mateixa obra on n'hi ha 10 de masculins. Això és així per desgràcia històrica.

Ànims. Per sort això només són tristos tòpics, antics, amb ferum de naftalina, que anirem airejant de mica en mica. La història de les dones l'escrivim lluitant cada dia i només sent crítics amb aquesta manera de fer podrem crear uns models femenins molt més alegres, justos i versemblants on tots hi guanyarem.

Sense les dones no hi ha revolució, ni bon teatre. 

Sigueu felices i escridasseu ben fort la tele quan apareguin els anuncis de Vitalinea.

[xorradesfossils]

Per la porta gran.

Sovint quan esmorzo miro Els Matins de TV3, la nostra. 

L'altre dia i arran de la malaurada mort de la Rosa Novell un dels periodistes/col·laboradors/tertulians va fer un comentari que ha acabat germinant en aquest escrit: "Ella no va fer mai de criada, oi? Va entrar per la porta gran."

Ole. Així va resumir el periodista l'èxit d'una llarga carrera d'actriu.

Porto uns dies reflexionant gairebé en veu alta com una persona senil sobre el que jo opinava d'aquest comentari indignant. Així que millor desenterrar aquest bloc i compartir-ho amb tots vosaltres.

La porta gran del teatre no existeix, no hi ha porta gran. No entres a cap plaça de toros ni el públic et treu carregat a les seves espatlles. Això no existeix, i en el cas d'aproximar-se seria una minoria tan petita que dir que existeix seria un insult per a la gran majoria. Alhora tampoc volem ser el focus de les frustracions de tot el món, m'explico:

Qualsevol persona pot tenir més o menys "èxit" a la seva feina, pot fins i tot treballar de qualsevol cosa que no tingui res a veure amb el seus estudis, jo no m'hi fico. Per sort la feina no ho és tot.

Ara bé, cada cop que un periodista/tertulià/col·laborador amant de la moda i del glamur, afincat a LA NOSTRA televisió des de temps immemorables, parla dels actors principals o mediàtics com únics mereixedors de l'èxit m'hi cago i m'hi pixo.

Els actors secundaris o de repartiment, aquests "criats o criades", cambrers, tietes, amics o amants dels protagonistes, enemics, veïns, pares, mares o germans; perruquers, caps o empleats, barons, comptes, capellans, servents... són part de la trama, una trama que poc interès tindria sense cap d'ells. Són la companyia, la gent que sobreviu, i dic SOBREVIU perquè torno a repetir que la porta gran no existeix. Que cobren molt menys que els protagonistes i que en moltes ocasions suen igual o més que ells. Amb això no vull desmerèixer la feina de LES GRANS FIGURES, ben merescuda la tenen, però aquest mèrits venen donats per tants factors diferents que em fastigueja a nivells exosfèrics el despreci del comentari del senyor tertulià.

I ja sé que molts pensareu que és per la meva feina que m'ofenc, però trobo que porta intrínsec un mal endèmic de la nostra societat: idolatrar allò fàcil, allò ràpid, allò visible. I és normal, però no espero això d'un periodista cultural. Digueu-me utòpica. 

[xorradesfossils]

TupperDog.

[xorradesfossils]

Moments èpics de Youtube.

[xorradesfossils]

23 d'abril.

RUNA

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la

maó sobre maó fins a la mida

que veus, una paret de casa humil.

Fixa't com es clivella,

com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,

feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,

amb mans obreres de paraula,

nit rera nit,

pacientment plego la runa

i novament edifico.

(Joan Vinyoli)

[xorradesfossils]

Les tradicions de Setmana Santa em fan més vergonya que els toros.

[xorradesfossils]

Bona nit.

[xorradesfossils]

8 de març

Juan va de putes.

Com qualsevol, tots els homes en algun moment de la seva vida, diu ell.

Parlem de música clàssica.

Com hem arribat als puticlubs? O potser hauríem de dir puticofradies?

“És millor escoltar...” això. I d’aquí als puticlubs...

Elles de vegades em parlen de com han arribat fins aquí. "Jo sóc de València, tinc dos fills, sóc divorciada..."

No m’interessa. No em diguis aquestes coses. Jo he vingut a prendre una copa, ja ho saps... I clar: jo pago.

(Orelles que no senten...)

Un dia una parlava de Thomas Mann, Les Germanes Brontë.

Prefereixo no saber com va arribar fins allà, diu ell.

Era d’aquí?

Sí, esclar. Si d’aquestes n’hi ha una entre cent, segur que és d’aquí.

No serà equatoriana, ja m’entens.

  Converses que comencen amb Dire Straits i acaben a l’Equador.

[xorradesfossils]

Triodos Bank, l'únic lloc del món on obres un compte corrent i t'assessoren el teu part natural. I plantes sequòies per la deforestació, i els clients són gent feliça, i els treballadors beuen Yogi Tea...

Matins moderns i modernistes.

A Grècia, un cop per setmana, algú es pren foc davant del Parlament.