#esguard

[vamn3stlyq]

double vaginal penetration with big dick and black dildo hairy pussy German Bro Caught Redhead Sister Masturbate and Fuck her Cheating amy chibola mostrando calzon Aunty Romance With Doctor Naked gay male porn model first time Taped Down Twink Drained Of Cum Kinky Milf Shanda Fay gets Her Feet Fucked! Chassidy Lynn - Smoking Blowjob, Hardcore Fucking, Creampie Finish FAPPEN OP ENZOKNOL VLOG Novinha com a buceta molhadinha de porra

#sleighs #brasslike #esguard #demiscible #untethering #tirer #stump #Nandi #automanipulation #Australanthropus #jeapordizing #crossword's #three-name #collates #Nantua #cardiomegalia #vice-protector #shelvier #erucivorous #scutcheonless

[useless-catalanfacts]

Modernist tiles

In a previous post about the Modernisme architectonic style, I said I wouldn’t mention the tiles not to make the post longer... @kiragecko​ asked for some tiles, so here are some examples!

The tiles in this post are “rajoles hidràuliques” (meaning “hydraulic tiles” in the Catalan language), which is a kind of tile invented in the 1850s in Catalonia and very widespread in our country since they’re very resistant and quite cheap.

In this post I include photos mostly from the late 19th and early 20th centuries, all from buildings in Catalonia and often inspired in older traditional Catalan tile stiles and the style of carpets.

This website posted a lot of tiles from Barcelona.

These ones were in the library of Vilassar de Dalt.

Barcelona again.

The street pavement in parts of Barcelona.

Palau Baró de Quadras, Barcelona. Tiles in the walls and floor.

There’s also wall tiles in relief

The two above are in Barcelona and the bottom one in Canet de Mar.

Wall and ceiling in Hospital de Sant Pau, Barcelona.

Two examples of walls in Barcelona.

And it’s not only for the floors and lower half of walls, they used it in the outside of buildings too:

The roof of Casa Batlló (Barcelona, Catalonia). It represents the scales of a dragon, as if the dragon was asleep on top of the house.

Or to write the name of your house (Bell Esguard)

Or to make a mosaic (this is also in Torre de Bell Esguard)

For your shop’s door.

Outside domes or the top of towers.

Outdoors of two buildings in Argentona.

This is in Canet de Mar too.

We could spend pages and pages and pages on floor hydraulic tiles alone (seriously, Catalonia is FULL of different designs of them), but I think everyone who has to scroll past this post will appreciate it if I stop making it longer. If you want to see more photos of Catalan modernist architecture, the photographer Arnim Schulz has hundreds of photos in his Flickr account (or let me know if there’s interest in something else and I’ll post it).

#modernisme #arquitectura #arts #architecture #tiles #ceramic #catalunya #catalonia

[elpaisdellop]

La Torre Bellesguard pren el nom de les boniques vistes (bell esguard) que es veuen de Barcelona. És una de les obres més curioses de Gaudí, pel passat medieval de la torre afegint un toc neogòtic!

La Torre Bellesguard toma su nombre de las bonitas vistas que se ven de Barcelona. Es una de las obras más curiosas de Gaudí, por el pasado medieval de la torre, añadiendo un toque neogótico.

#Torre Bellesguard #Barcelona #Gaudi #Catalunya #Catalonia #cataluña

[carlesobiols]

À Rue Bonaparte

“J'aime l'insignifiant, le tangentiel, l'excursion latérale vers nulle part qui devient soudain révélatrice. L'idée que nous sommes en possession de la certitude, de la vérité, de la connaissance infaillible, alors qu'en réalité nous ne sommes qu'une bande de singes qui courent partout. Les gens qui pensent qu'ils sont connectés à quelque chose, alors qu'ils ne le sont pas vraiment.”

Jean-Luc Godard

Fins i tot un miop de mirada obnubilada per varis glops de Pastis marsellès ingerit en el seu comptoir decimonònic i llardós, pot ser capaç de guaitar no gaire metres enllà, la magnificència del quadrant d’or format pel Café de Flore i els Deux Magots sota l’atent esguard de la Basílica de Saint-Germain-des-Prés. A les antípodes de l’halo fúlgid, chic i pretesament intel·lectualoide que encara procuren emanar els arxiconeguts cafè brasseries del bulevard, -amb l’obstacle d’una enèsima bestiesa de l’avantguarda urbanística com és la Fontaine de l’Embâcle de la qual prefereixo desconèixer el nom del mestre d’obres-, s’hi amaga un d’aquells locals parisencs d’aparença escarransida, aurèola de neó desgastat i tendals embrutits on, amb el pretext de servir incessantment glops de xarops varis a clients poc ortodoxos, ofereixen tot el decalatge de tabaqueria que els francesos, -encara prosèlits en l’art de la fumarel.la-, desitgen.

El bar Le Quebec l’enarbora un d’aquells rètols color grana amb el Sancta Sanctorum terme de “tabac” talment com a esquer d’un bestiar del tot variat que practica el pelegrinatge a aquesta parròquia del vici. I si bé és cert que els vidres entelats del tuguri deixen entreveure el caldo de cultiu generat al seu interior, no ho és menys el fet que no deixaria de ser excessivament pretensiós abonar-se en l’art de la descripció o haver pretès capturar fotogràficament bafs, riotes i figures desmanegades abduïdes per aquella llum tènue i vaporosa. Allò cabdal, un cop més, és ser aquell espectre de mirada àvida que sense mai prendre part en l’escena principal, forma part de l’atrezzo general i captura amb la retina aquelles estampes més genuïnes que un sempre recordarà.

David Lynch sempre ens ha dit que ‘If you want to catch little fish, you can stay in the shallow water. But if you want to catch the big fish, you've got to go deeper. Down deep, the fish are more powerful and more pure.’ Em sembla una ressenya tan simple com alhora revulsiva d’entomar l’art de la contemplació que sempre, incansablement, procuro aplicar-me. Cercar aquell matís, capbussar-se en aigües ombrívoles, escapar dels convencionalismes i els dogmes que la societat postmodernista ens impregna. Al cap i la fi, creuar el bulevard i endinsar-me a Rue Bonaparte per retrobar en una cofurna adotzenada al cor de la refinament de la rive gauche la gènesi dels amors i desamors, de les confessions que eren inconfessables, dels burgesos vinguts a menys que malden per mantenir-se dempeus tot dringant copes esgrogueïdes i escopint fum com antany.

[albertotal]

Pujant al Carmel, vol. I

Tira un parell de pisos capamunt, que no es nota, ho pintem tot de gris i au.

L'Església tampoc té manies a l'hora de fer els seus collages.

El camí cap als turons de Barcelona és ple de carrers anònims, fora de les guies de turisme, que passen a tota velocitat, mentre es puja en bus o cotxe.

La verticalitat a la muntanya, de pujada, pugem pisos, aprofitant qualsevol racó. No ho trobareu en cap postal, per això us deixo una mostra.

Sí, les fotos estan fetes sense enquadrar, sense reposar. No pot ser d'una altra manera, són fruit d'un esguard, d'una mirada que has de capturar així, a cop d'ull, sense recreacions, sense filtres, sense esperar que la llum s'hi posi a lloc. Són un instant, així han de ser.

A veure, que el telèfon podria ser millor i treure millors fotos, també és veritat.

#Carmel #BCN #caminada

[babysuitcollective]

Je ne suis pas seule avec ma solitude.

No estic sola amb la meva solitud. Estic sola, quan t’he de soportar. Veient com contemples el teu melic lleig que es creu saberut. No estic sola quan escric. Ni caminant pel mon. Estic sola al veure el teu turbi esguard ple de gelosia desitjar el meu cap. Estic sola quan m’envolten gents com tú que han de seguir allo que el ramat diu. Pero jo no estic sola amb la meva solitud. Sol…

View On WordPress

[miquisteps]

👁 Esguard d'ànima retinguda en teles d'aranya. #moments #miquisteps #sensefiltres #nofilter #viatjar #travel #trip #viatgerurbà #urbantraveller #08611 #CalRosal #Olvan #Berguedà #Catalunya #Catalonia (at Colònia Industrial Cal Rosal) https://www.instagram.com/p/CE0A578BySF/?igshid=z0ccce4fqpky

#moments #miquisteps #sensefiltres #nofilter #viatjar #travel #trip #viatgerurbà #urbantraveller #08611 #calrosal #olvan #berguedà #catalunya #catalonia

[praza-catalunya]

Guerrero Medina, artista nin utópico nin apocalíptico

Por que no século XXI un creador plástico quere reinterpretar a Velázquez? Será certo que todas e todos os pintores, en conxunto, miran de plasmar o mesmo ao longo dos tempos? Cada pintor –ao tempo-- está toda a vida a facer o mesmo cadro? A Fundació Vila Casas sorprende –outra volta-- cunha antolóxica potente do artista Guerrero Medina. Compromiso social e virtuosismo estético percorren lenzos e outros soportes á procura dos retratos das teimas de cadaquén.

Lito Caramés

Guerrero Medina. Camí de l'exili, 1975

Guerrero Medina – El meu compromís. Fundació Vila Casas. Exilis

El seu ofici artístic que es va fonamentar en l’assumpció d’un cert llegat de la tradició expressionista reconfigurada amb una proposta neofigurativa en què el paisatge i la figura humana tenien una centralitat indiscutible, a principis del segle XXI redirigeix el seu esforç i esguard cap a la història amb majúscula, però fixant l’atenció en les conseqüències que els grands esdeveniments històrics tenen sobre les persones. (Jordi Font, 2014).

José María Guerrero Medina (Jaén, 1942), pintor desde os anos sesenta da pasada centuria, é unha persoa sensible afectada polos acontecementos que rodean o seu vivir. Máis ca outros creadores. Na ampla mostra que agora lle dedica a Fundació Vila Casas nos seus Espais Volart --Guerrero Medina–El meu compromís-- hai moitas pezas dunha das súas series máis recentes: Exilis. No ano 2014 o Museu Memorial de l’Exili (MUME), radicado na vila de La Jonquera, fronteira con Francia, organizou precisamente unha mostra de Guerrero Medina co devandito título, e moitas das pezas proveñen da mesma. Cómpre aclarar, tamén, que as orixes desta serie arrinca da mostra Batecs de Memòria que se fixo no Museu d’Història de Catalunya no ano 2001. Desde entón e ata agora estas pezas teñen pasado por outras exposicións.

Guerrero Medina. Muerte de un Miliciano, 2009

Guerrero Medina leu e estudou documentos para coñecer exactamente a traxedia da retirada das tropas e civís republicanos polas fronteiras naqueles xaneiro e febreiro de 1939. Fuxindo da morte segura, e procurando no país que proclamara Liberté, Egalité, Fraternité, unha vida digna, atopáronse recluídos en praias e nas peores condicións. O pintor de Jaén plasma con toda a crueza esas realidades. Na longa serie Exilis, hai fileiras de persoas marchando por camiños de montaña, como formigas. Hai mulleres e homes arrimados a barreiras de arame con espiños buscando a liberdade. Relacionadas coa serie hai todo un estudo da famosa fotografía de Robert Capa, Muerte de un Miliciano, aquel soldado republicano que cae ferido en Cerro Muriano (Córdoba). Nos anos 2011 e 2012 o MNAC programou dúas importantes exposicións temporais sobre as fotografías da Guerra Civil Española de Robert Capa e Gerda Taro (Això és la guerra e mais La Maleta Mexicana). Coas versións en tinta chinesa sobre esta fotografía, Guerrero Medina estuda non as formas externas, senón a dor, a tensión corporal; a alma do soldado caendo. Sobre estes dous grandes fotógrafos (Robert Capa e Gerda Taro) hai publicada unha biografía ben novelada: Esperando a Robert Capa, de Susana Fortes.

Na serie Exilis, o autor de Pintant a Velázquez elabora moitos, moitos retratos de persoas anónimas, de mareas humanas que, con poucos trazos e cores apagados, marchan en ringleiras interminables. Por haber agora na Vila Casas hai ata un recipiente transparente inzado de area da praia de Argelers, areal tristemente coñecido por ser un dos lugares onde os franceses amorearon as persoas que fuxían da represión e do vandalismo. Algunhas das pezas desta serie tan dura están resoltas por vieiros que tamén outros artistas atoparon. É o caso de Anxo Baranga, que no ano 2006 creou varias pezas para a serie Na Procura dun País, nas que tamén se amosan os exilios forzados de tantas e tantas comunidades.

 Anxo Baranga. Na Procura dun País, 2006

Guerrero Medina – El meu compromís. Fundació Vila Casas versus MACBA?

Arribats en aquest punt, hi ha qui es compromet a expressar-se segons el camí que li és propi, tot i que no resta aliè als corrents i modes del seu temps, prefereix seguir el curs que li dicta la seva pròpia enegia. Jo hi crec, en aquest compromís. (Guerrero Medina, 2019).

A Fundació Vila Casas, que leva tantos anos facendo unha inmensa traballeira para potenciar as actividades artísticas feitas en Cataluña e en presentar esas creacións ao público, enche agora os andares dos Espais Volart cunha antolóxica, Guerrero Medina–El meu compromís, onde se poden contemplar (e valorar) as realizacións de Guerrero desde os anos 60. En total Vila Casas mostra máis de 120 pezas, a meirande parte son pinturas de grandes dimensións, aínda que tamén están presentes esculturas, acuarelas ou traballos con tinta chinesa.

É doado ir repasando series e, con non estar organizada a mostra polos ditados da cronoloxía, si é posible repasar as evolucións estilísticas deste home que bebeu as realidades rurais xienenses dos anos 40, e posteriores, e que logo veu vivir a Barcelona, coñecendo así outros modos, a industria, etc. E sempre, como el mesmo di, no resta aliè als corrents i modes del seu temps. Por iso non debe estrañar na súa propia evolución estética atoparse con anos de informalismos, mesturados con regresos a certo neofigurativismo tensado. O humanismo propio de Guerrero vaise atopando ao longo das décadas, referenciando a figura humana como o eixo principal de toda a súa produción. É certo que ten devoción pola natureza, pola paisaxe, pero aí está o humano como guieiro dos intereses.

Guerrero Medina. Pintant a Velázquez, 24, 2018

A Fundació Vila Casas está apoderándose do rol que lle corresponde ao MACBA, o Museu d’Art Contemporani de Barcelona?

A Fundació Vila Casas leva anos organizando e programando exposicións temporais de tal envergadura que deberían ser institucións públicas as que executasen esas antolóxicas. Nos últimos anos é de xustiza citar a exposición conmemorativa do décimo aniversario do pasamento de Josep Guinovart que organizou –xunto co museo Guinovart de Agramunt-- a Fundació Vila Casas. Por que non o fixo o MACBA? O ano pasado programou Jaume Xifra. Home, natura, realitat, todo un repaso da vida deste artista; en 2018 tocoulle aquenda a Lita Cabellut. Retrospective, outra exhibición de poderío por parte do mecenas, o señor Antoni Vila Casas.

Ao respecto da realidade actual no mundo da arte en Barcelona, o analista e crítico Sergi Vila-Sanjuán publicou, a mediados do ano pasado, un artigo no suplemento Cultura/s da Vanguardia («¿Qué pasa en el mundo del arte barcelonés?»), no que acusa de pasividade ás institucións públicas de Cataluña, provocada en parte pola “pasividade” (non dedicar recursos económicos) das autoridades políticas. Recomendable lectura. No escrito menciona á Vila Casas como entidade privada que está a facer o que non fan as institucións públicas, e carga as tintas principalmente contra o MACBA. Que está a pasar no MACBA? Pode ser que, desde a “crise da Besta e o Soberano”, a institución non acade os seus espazos, os seus roles? A mentada crise veu provocada pola exhibición, na exposición La Bèstia i el Sobirà, da peza HC4 Transport, da artista Ines Doujak. A tal peza representa a un home, con gran parecido físico ao rei Juan Carlos, sodomizado por unha dirixente mineira boliviana e mais por un lobo. Liouse tal rebumbio que, primeiro retirouse a peza, logo volveuse expor, pero dimitiron (verbo en principio imposible de conxugar en pasiva!) ao director do MACBA, Bartomeu Marí (que agora dirixe un museo en Corea!). Unha censura en toda regra!

Guerrero Medina.Pintant a Velázquez, 11, Esopo, 2018 

Guerrero Medina: Pintant a Velázquez

Vaig triar Velázquez –o ell em va triar-- i vaig realitzar prop de vuitanta obres de petit format sobre paper del Nepal. Com tots el temes que engego necessito interioritzar-los per tal de poder fer-los meus, i ser capaç posteriorment d’expressar-los amb la màxima fluïdesa. Vaig triar personatges “velazqueños”, alguns de rellevants però també d’altres de secundaris: les seves cares ampliades amb l’objectiu de la meva mirada pretenia dotar-los d’un protagonisme que probablement no tenien en la pintura original. (Guerrero Medina, 2019).

Conta o artista, nun dos escritos que forman parte do catálogo publicado por Vila Casas co gallo da exposición Guerrero Medina–El meu compromís, que había tempo que lle rondaba polos miolos a idea de xogar a versionar a algúns dos grandes clásicos da pintura. É dicir, penetrar as razóns que levaron a un “mestre” a optar por tal composición, por tales tipos humanos ou aquelas outras paisaxes. Dise “mestre” con toda intencionalidade; no mundo da pintura (como en tantos outros ámbitos da vida) aínda as linguas non teñen a flexibilidade suficiente como para aceptar unha expresión como “mestra da pintura”. E escolleu Diego de Silva y Velázquez. Analizando, estudando os seus personaxes Guerrero foi comprendendo psicoloxías, fenotipos, e –como non!-- mirándose neles, como espello, foi atopando a súa propia imaxe; a imaxe de todos os humanos. E a esencia do traballo artístico. 

Guerrero Medina.Mujer en sueño, 1976

Leva razón Guerrero cando afirma que moitos dos personaxes aos que escolle (femininos e masculinos) para traballar nese ano 2018, non son protagonistas dos icónicos lenzos de Velázquez. Por que opta por estes individuos secundarios? A coherencia vital, o compromiso social de Guerrero, encamíñao cara a senda dos perdedores, daqueles dos que en moitos casos descoñecemos ata os seus nomes. Por que, senón, escolle a cabeza da fiandeira que se atopa en primeiro plano á dereita do famoso cadro? Fiandeira que está diante, si, pero á que non se lle ve a face. A pintura de Guerrero vén sendo unha homenaxe ao traballo silandeiro de tantas e tantas xeracións que permitiron (e permiten) a existencia das sociedades.

Unha proposta para Guerrero (ou calquera outro artista con sensibilidade social): facer unha serie sobre Las Kellys, as limpadoras de hoteis, ignoradas, mal pagadas, escravizadas nos templos do luxo.

Na longa serie –excepcional serie, por certo-- Pintant a Velázquez, non falta o can de Las Meninas, nin un dos “compañeiros” (borracho?) de Baco, o que mira de fronte, sorrinte, ao espectador. Que atopou nesa face Guerrero? A simplicidade da ebriedade?, a ironía de quen se sabe camarada dun deus inmortal?

Guerrero Medina.Garrote, 1974

Guerrero Medina – El meu compromís. Fragmentos da Memoria. Denuncias.

Ni utòpic ni apocalíptic sinó conmogut testimoni dels crits, del fred en totes les seves formes i del dolor com a denúncia del fracàs fonamental de l’anima i el cos. Des dels violents “necis” dels anys setanta als fantasmes figuratius i cromàtics de la seva memòria d’inicis del segle XXI, quaranta anys ens contemplen i el mateix fan amb la pintura i l’escultura de Guerrero, ambdues humanistes perquè han percebut que l’home és la criatura més desmesurada mai coneguda fins ara. (M. Vázquez Montalbán, Guerrero Medina, 2004).

O percorrido vital de Guerrero Medina é tan dilatado, foi tan valorado por plumas tan formidables como Vázquez Moltalbán, que é escusado pretender vestir máis os méritos deste artista. As súas series teñen pasado pola introspección persoal e, desde logo, pola observación da realidade social e a toma de posición ante as inxustizas.

Dentro da última categoría, a denuncia, entran de cheo series como Garrote, creada por Guerrero no ano 1974, xusto nos tempos que a ditadura fascista condenaba a morte a Puig Antic, e executábao. Son un mangado de pinturas ao óleo que veñen denunciando ao franquismo con representacións de figura humana, atada a unha cadeira, e co pescozo esnaquizado. Algunhas dos composicións desta serie (como outras máis) danse un aire a figuras confeccionadas por Francis Bacon. Bacon tamén tiña unha querencia especial por Velázquez. Ou foi Velázquez quen escolleu aos dous pintores?

Guerrero Medina.Retrato de mi padre, 1978

Respecto daquelas creacións nas que domina o traballo introspectivo, a reflexión persoal, Guerrero pode presentar Fragments de la Momòria, serie elaborada hai poucos anos e na que o pintor imponse o reto de deixarse levar polo que a súa propia memoria lle dita. Así comeza a riscar imaxes sobre unha superficie, deixando que vaian saíndo, para logo permitir que a linguaxe artística e a acumulación de lembranzas acaben resolvendo a composición que vén saíndo polas beiras dun surrealismo persoal, con fondos uniformes, neutros, e figuras ben definidas, con certas choscadelas ao que definira de Chirico nas súas metafísicas composicións.

Outro tanto vén acontecendo coa serie Retratos de soledades. Esta serie, de final dos anos 70 ten, como case todas, unha uniformidade formal e compositiva: sobre unha tela de 100x80 cms. e un fondo relativamente uniforme, que vai dos ocres aos verdosos, amosa –na parte central inferior-- o torso dunha persoa definida con cores escuros. Persoa que, deste xeito, vese diminuída, rebaixada nas súas proporcións ante a inmensidade do fondo uniforme que a rodea e –semella- a esmaga cara baixo. Son realmente retratos de soidade, retratos existencialistas. Anacos de realidade nos que o peso da vida sobre os ombreiros é tan oneroso que as figuras déixanse afundir na súa conformación máis terreña, máis material. Desta serie a obra máis coñecida –e a máis representativa-- é Retrato de mi padre, 1978. Observando a pintura do medio corpo sentado en cadeira de enea, é fácil chegar a unha cova xienense onde esa persoa remoe as soidades nese ventre terreal.

Lito Caramés

EXPOSICIÓN:  Guerrero Medina – El meu compromís

Fundació Vila Casas

ata o 24 de maio de 2020

[revistapoetryspam]

Sonet a una servidora // SANDRA DERMARK

en novembre de MMXVIII

Vint-i-sis anys i quart i encar Fadrina, cap i espatles sobre els altres descolla: esguard de mel de romaní que esbrina i es meravella, distant de la colla. Càndida pell d’estels escandinava, pentinat de garçonne d’or i de coure, somriure honest sota la galta eslava, esquena ampla i ferma com un roure… de pensaments un lepidopterari on les passions llurs crisàlides deixen, rere seu, una Verge i un rosari que, trencats de Reforma, s’esvaeixen, mentre ella té l’esguard a allò contrari, on Voltaire i les Llums més rellueixen.

.

#Sandra Dermark #Sonet a una servidora #sonet #poesia #poesia spam #primer número poetry spam

[blogrefelet]

València De bat a bat, obertes les portes, poca cosa quedava lliure dels esguards...

[tastatast]

Rice!

Entrem expectants i il·lusionats per a retrobar Miguel Sánchez Romera, el neuròleg argentí de L’Esguard de Llavaneres, i tornar a tastar la seva cuina després d’uns deu anys del tancament del restaurant. Aquell restaurant situat en una antiga masia i amb una de les cuines més creatives de Catalunya en aquella època.

Tot i així, el plat més rellevant de la primera visita al Rice! va ser el Barcelona Roll, cinc colorits uramakis amanits cada un amb un condiment diferent com curri, cúrcuma, soja envellida o tinta de calamar i un sisè uramaki amb la barreja de les cinc espècies anteriors. Un plat diferent però que té més estètica que qualitat.

Sortim una mica desil·lusionats per no trobar ni l’estètica ni la complexitat de la cuina del recordat Esguard ni tampoc la seva carta de vins. Un sentiment massa habitual entre cuiners que ens havien fet molt feliços i tornen amb “noves” propostes.

Més fotos de Rice!

#Rice! #Miguel Sánchez Romera #Barcelona #Eixample #restaurant #tancat

[bellesguardgaudi]

Josep Maria Jujol deixar la seva empremta a Bellesguard amb aquesta rajola on podem llegir (Bell Esguard). Josep Maria Jujol deja su huella en Bellesguard con esta baldosa donde podemos leer (Bell Esguard). Josep Maria Jujol left their mark on this tile Bellesguard where we read (bell Esguard). https://www.instagram.com/p/BwuYCx2Bk_o/?igshid=18u4es2w00sw

[panoramiques]

Les Planes del Pont d'Armentera: barraques i barraques de pedra seca sota l'atent esguard de Selmella (at Pont De Armentera, Cataluna, Spain) https://www.instagram.com/p/BvE1fX5B-Ch/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=1u4vcpb3rkajn

[elpaisdellop]

The Torre Bellesguard gets its name from the pretty views (“bell esguard” in Catalan) of Barcelona you can see from there. This work by Gaudí, built between 1900 and 1909, evokes medieval times, but has a neo-gothic essence, making this one of the architect’s most curious works.

#Gaudi #Catalunya #Catalonia #Cataluña #Barcelona

[bocaccio-barcelona]

www.ccma.cat/catradio/directe/icatjazz

VERMELL

Així, una pinzellada de vermell; del vermell reflectit pel vitrall al seu pit. Vermells, grocs i verds, dominen els vitralls que rodegen el meu estudi. Una de les torres del castell.  La Pèrfida Estruc, es grata el cony de forma marrana. Un toc per aquí, un altre per allà, i d´aquí a mitja hora donarem per acabada la sessió. La primera.

En la segona, es vesteix de cuiro i em pega. Em surra el cul, fins que el tinc del vermell de la teta.

En la tercera, em clava els ullals, com els clava el gat al coll de la gata.

Al límit.

És llavors, que m´escorro udolant.

La vaig conèixer tres anys després de la mort de la meva estimada esposa. Morir de pena en constatar que m´havia oblidat d´ella mentre la pintava: fascinat.

La Pèrfida sorgí d´un camp de blat, com si en fos la filla. Després de besar-nos, ens vam donar la mà mentre xerràvem, camí del castell. El groc del blat i el verd dels prats, esquitxaven les seves galtes vermelles.

-És clar que posaré per tu –em va dir. Tot el que vulguis, tot el que em demanis.

-I em clavaràs els ullals?

-Tant com vulguis...

 Ara el meu esguard sembla el d´un Sant Crist.

Demà me´ls clavarà del tot. Sense limit.

Demà em matarà.

Joan Portales. 06/02/17

www.tallerelbarcodepapel.es

[albertotal]

Pel llindar d’Horta i Nou Barris, camí de La Guineueta. Tres esguards de tres èpoques, de tres intencions: dels cataus on amagar aquell que venia a buscar-se un futur, fugint de la misèria, fins als nous petits formiguers per aquells que n’ocupaven els primers.

I, al mig, com fora de lloc, tot i ser el primer, un edifici modernista, construït, com fora de lloc. Ca l’Oliveres.

Qui decideix quin territori val on o val? Qui acaba construint i decideix perquè es construeix allò.

#nou barris #Horta #bcn #modernisme #formiguers