#Aquest Ésser de Pau | Explore Tumblr Posts and Blogs

notinctemps · 5 years

Text

Muna

És fàcil caure a infravalorar algo que donem per fet. Fins i tot el desig de fer alguna cosa.

No som éssers autònoms sempre. Però podem desitjar, en la solitud, d’autorrealitzar-nos com a individus. Molt més enllà que en relació a algú.

Ens trascendim, en realitat, més lluny de la nostra individualitat, i no cap a persones concretes, sinó a tota la humanitat. Esdevenim, des de la nostra experiència, algú universal. De la concreció passem a la universalitat.

El nostre impuls ens trascendeix, ens fa més grans.

Això ho he escrit al meu diari, ara fa una estona.

I he pensat cony Sara sembla que t’hagis cardat una bona droga, sones així com si tinguéssis la certesa que el que dius és veritat, rotllo se’t nota segura tia. I llavors dic ai, ho podries compartir que una no cada día escribe cosas así.

No, a veure, seriosament parlant: estic molt feliç de poder dir vull fer coses, vull escriure, vull dibuixar, pensar, escoltar, mirar, ALGO. Em diràs, tia, que bé això de voler sentir que fas coses on your own, jeje, tela eh, uau. Doncs mira, sí. Que bé. Feia massa temps que devotava la meva energia potencial a... bueno, a preocupar-me per agradar a d’altres. A veure. No, no és que ara me la sudi tot i sigui feliç i no tingui inseguretats perquè si Déu existeix, Déu sap que la meva autoestima fot unes baixades més embalades que el cony de Shambala del portaventura, i que ens ha costat Déu i ajuda tornar a pujar-les, arribar fins aquí. [Sí, la referència és clara, és del grup català mainstream més bo després Dels Amics de les Arts. I me la suda el que em diguis, els Amics molen més que els Manel i això ho sap tothom i si no hi estàs d’acord és que tens mal criteri, però no tan dolent com perquè no t’agradi cap dels dos, que ai pobrets meus els que han de viure amb l’angoixa de saber que tens tan mal gust que no et poden agradar ni els Amics ni els Manel – però escolta si t’agrada en Pau Vallvé t’ho deixem passar tot i ja m’he allargat massa en aquest incís i em fa gràcia no posar punts mai].

El cas, que em perdo sempre pel camí quan intento ser clara, i no pas tèrbola. Sara: centra’t. És una merda que t’agradi algú. Però la merda més gran després d’això és no trobar motivació per esdevenir una criatura autònoma d’aquest/es altres criatures. I parlo en plural, sí, perquè sabem que les desgràcies no venen soles i els meus químics no en tenen prou amb aquesta quantitat d’irracionalitat cap a una sola persona, ni tan sols dues, sinó tres. Tres que es van intercalant i intercanviant, però sí, suposo que ja podem deconstruïr aquest mite de l’amor romàntic de t’enamores d’una persona i et focalitzes en ella i només ella. Oh però quina fal·làcia, aquesta i tot l’amor romàntic en general.

En el fons és una manera de dipositar totes les nostres expectatives (i inseguretats) cap a la figura d’algú que probablement ni coneixes. I si la coneixes és igual, els teus buits seguirant projectant-se en aquesta imatge, una façana que t’hauràs creat d’algú que ha d’esdevenir completament responsable del teu benestar emocional – i és igual que vegis que té esquerdes, perquè aquestes esquerdes han estat creades explícitament perquè tu les omplis igual que ella ompla les teves, òbviament.

Però a veure vols fer el favor de deixar-te d’hòsties i ser una mica, miqueta realista? Res, només perquè no et trenquin el cor en trossets petits sense adonar-se’n. Saps. Com per no sentir la pena més gran del món, no creure’t que ningú no t’estima i que en realitat estàs solíssima en un món ple de parelles que es fan petons i s’estimen i es fan mazo de mimos però clar, tu estàs i estaràs per semple exclosa d’aquest món perquè si aquestes tres persones concretes no volen res d’això amb tu ja mai podràs sentir-te plena de cap manera. O sigui, prou. Perquè com et creguis aquestes boludeses (leer en argentino), les hòsties seran les que et fotràs a tu mateixa.

Però no cal ser tan pessimistes. Que en el fons la tristesa és el risc d’exposar-se i ser vulnerable. Una cosa, m’estic contradient, oi? Avui he sentit d’una dona molt sàvia que deia això, que en el fons està mal vist això de les contradiccions, però que és algo absurd perquè en realitat som una constant contradicció. M’he sentit super recolzada, perquè a la uni soc bastant plasta de la paraula dualitat, perquè sempre em sento paralitzada en una espècie d’eterna inseguretat entre opinions contraposades. Però resulta que som així, els humans.

La qüestió, després de tot, potser és que està bé no perdre’s. I també està bé sentir i voler connectar a nivells diferents amb les persones. I que costa tenir un equilibri entre tot. I que per sort tinc amigues genials que m’estimen estigui com estigui, i mira que sóc tocada dels collons a vegades.

Estic escoltant el disc Muna de la Markéta Irglová, la de Time Immemorial ara tot just. I em sembla preciós.

4 notes · View notes

gsanagustin · 2 years

Photo

Que la llum ens envolti en aquests dies tant assenyalats i els poguem passar amb pau, amor i amb la companyia dels nostres éssers estimats. Bon Nadal‼️ (en Els Llums de Sant Pau) https://www.instagram.com/p/CX0_Sv-MwRU/?utm_medium=tumblr

1 note · View note

icon2021-regnumcaelorum · 3 years

Text

Comentari Iconològic

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha creat un pont entre el món espiritual o diví mitjançant l’art.

A la figura 1, hi trobem representat, en aquest baix relleu la figura d’un híbrid de brau amb ales i cap d’home, és conegut com Lamassu o Sedu i eren normalment esculpits en alabastre. La seva alçada doblava la de l’ésser humà, i originalment s’acostumava a trobar a les portes de les ciutats. Aquestes figures es representaven des de dos punts de vista: la frontal, des de la qual el visitant és observat i rebut per l’animal, i la lateral, en que el brau (o lleó) està representat en una posició dinàmica deixant veure la seva cinquena pota. Aquest personatge apareix representat amb una tiara amb banyes i una barba decorada igual que la cua i part de la superfície del cos. El tractament de les ales és minuciós i les plomes apareixen gravades d’una manera molt detallada i simètrica, gairebé ordenades.

El Lamassu va aparèixer per primer cop a Assíria i tenia la funció d’expulsar als genis malignes i es col·locaven en parella a les portes dels temples per a protegir-los contra el Mal. Aquests personatges en la mitologia mesopotànica representaven un geni celestial. El toro a Mesopotània s’associava a la fertilitat, el poder i l’estabilitat sobre la terra. El cap humà els dota d’intel·ligència i representava al rei que governava en el moment, i la seva llarga barba decorada els lligava amb les divinitats.

Són éssers que representen l’equilibri entre el cel, la terra i l’aigua i poden fer d’intermediaris entre l’home i la divinitat.

A la figura 8 trobem representat l’àngel nou de Paul Klee.

A primer vista ens trobem amb una il·lustració on s’intueix una figura humana, gairebé antropomòrfica. El cap del Angelus Novus, cobert per pèl arrissat es desproporcionat en relació amb la mida del cos, els peus són bastant similars als d'un ocell i les ales semblen acabar en forma de mans. Al tronc hi té representat un pèndol, element harmònic i silenciós que marca el moviment i el temps. Mostra els ulls molt oberts, i la boca entreoberta, com si estigués veient alguna cosa i en volgués parlar.

Walter Benjamin, filòsof, crític i amic de l’artista, esdevení el propietari de l’obra i fou inspirat per aquesta i en va fer la seva propia interpretació:

Hay un cuadro de Klee que se llama Angelus Novus. En él se muestra a un ángel que parece a punto de alejarse de algo que le tiene paralizado. Sus ojos miran fijamente, tiene la boca abierta y las alas extendidas; así es como uno se imagina al Ángel de la Historia. Su rostro está vuelto hacia el pasado. Donde nosotros percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única que amontona ruina sobre ruina y la arroja a sus pies. Bien quisiera él detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado, pero desde el Paraíso sopla un huracán que se enreda en sus alas, y que es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Este huracán le empuja irreteniblemente hacia el futuro, al cual da la espalda, mientras los escombros se elevan ante él hasta el cielo. Ese huracán es lo que nosotros llamamos progreso.

Tesis IX, Tesis sobre la filosofia de la historia, Walter Benjamin

Benjamin va identificar l'àngel de Klee amb una antiga llegenda jueva inscrita al Talmud. A més a més, el filòsof va interpretar en la mirada de l’àngel nou, una visió catastrofista de la història de la humanitat, sorprès davant la barbàrie de la història passada, present i futura.

Podem trobar un altre exemple entre aquesta connexió entre el diví i el mortal amb els putti.

Un putto consisteix en la representació d’un nen grassonet, nu i alat. Els trobem en l’art religiós i en el secular. La iconografia del putti no està fixada deliberadament, de manera que és difícil diferenciar el putti, els cupids i les diverses formes d’àngels. No tenen atributs únics i immediatament identificables, de manera que els putti poden tenir molts significats i funcions en el context de l’art.

A la figura 3 hi trobem representats dos putti als peus de la Madonna Sixtina.

En aquesta obra veiem representada la Verge, el Nen, Sant Sixt i Santa Bàrbara. Aquestes figures es troben situades en un espai recollit per uns telons verds que revel·len aquesta escena i disposats per sobre d’un llit de núvols. La Verge és la figura central, i com és usual du al Nen en braços. A la seva dreta veiem Sant Sixt, que senyala l’espectador, mentre la Verge i el Nen ens miren fixament, trencant la barrera bidimensional. La corona papal de Sant Sixt descansa en el marc inferior esquerra de la pintura, que accentua aquesta connexió entre l’espectador i l’escena pintada. Igual que les cortines, que són subjectades per una barra donada de sí, separa l’espectador d’aquesta escena espiritual. A la seva esquerra està representada la figura de Santa Bàrbara, i als peus de la composició dos querubins descansant sobre els seus colzes mentre miren l’escena sobre seu.

Si seguim la mà de Sant Sixt, amb ella ens endinsem al quadre, la seva mirada està sobre la Verge i el Nen, i, a la vegada, el mocador de la verge apunta a Santa Bàrbara que està mirant cap avall, on ens trobem als àngels. D’aquesta manera es forma una composició en forma romboidal.

Però l’element que ha destacat més al llarg de la història i s’ha fet més reconegut són els dos putti que observen l’escena des de baix, amb una expressió facial tan natural que sembla que no formin part d’aquesta escena. Es creu que Rafael els va afegir en finalitzar l’obra.

Podem trobar un altre exemple d’aquesta representació de nens alats en un altre context. A la mitologia grega i romana era recurrent la representació de Cupido o Eros en forma de putto.

A la figura 4 se’ns mostra representat Cupido, el déu del desig amorós davant un fons marítim, i ofereix una de les seves fletxes a un colom, ja que es tracta del Amor Domato o Amor domat. Cupido renuncia a les seves armes i ho simbolitza cedint una fletxa al colom que, en aquest cas, pot significar l'amor conjugal. La pau i entrega del protagonista es contraposen al vol del cupidillo del fons, que es manté en guàrdia per disparar les seves fletxes.

Els putti van experimentar un important ressorgiment al segle XIX, i els podem trobar a les obres de pintors acadèmics francesos. La pintura de William-Adolphe Bouguereau va florir a l'època d'or de l'academicisme, i en va ser un dels seus representants més típics.

A la figura 6 hi trobem representats Cupido i Psique com a putti. Els personatges apareixen en una composició vertical i estan sentats sobre uns núvols, en un espai per sobre del món terrenal. Els seus braços estan entrellaçats en una abraçada suau i Cupido diposita un petó a la galta de Psique mentre aquesta aparta la mirada i es fa enrere.

Bouguereau opta per pintar de manera significativa. La carn blanca i rosada, és símbol de la seva puresa. La pintura, de tonalitats blaves, en contraposició a colors més rosats o vermellosos s’allunya del tema de l’amor prohibit i cap a la idea de l’amor jove.

L’artista representà als personatges de Cupido i Psique com a putti. Cupido es representa sovint com un nadó fantàstic i entremaliat amb un arc i una fletxa, a diferència de Psique que normalment apareix més sovint com una jove. A més a més, Bouguereau la pinta amb ales de papallona, símbol de representació de l’ànima pels grecs.

La psique és un símbol de la transformació de l’ànima humana, ja que segons la llegenda mitològica Psique es transformà d’humana a immortal. “… celosa Venus, había intrigado entre los dioses para liberarse de Psique, pero también Eros (equivalent de Cupido en la mitologia romana) acudió por su parte a Júpiter, logrando que la protegiera y finalmente fuese aceptada entre los olímpicos. Se trata, en suma, de una divinización del alma humana por medio del amor.” (Diccionario de iconografía y simbología, Revilla Federico, 1999, p. 359-360.)

Passem de l’amor immortal a la mort ja que tenen una forta relació. “Morir es ser amado por un dios y participar a través suyo de la felicidad eterna” (E. Wind).

A la figura 7, l’autor ens representà l’àngel de la mort. La mort de l’enterramorts, tal com ens indica el títol. Un enterramorts veu interromput el seu treball mentre cava una tomba al cementeri per la visita de l’àngel de la mort. Aquest, sorpès, es posa una mà al pit en senyal de sorpresa i amb l’altra hi veiem captat el moment de deixar caure la pala. La mort ens és representada amb una figura femenina, vestita de negre amb ales de plomatge fosc. Amb elles gairebé abraça l’enterramorts en senyal d’acollida. Una altra interpretació podria ser que l’àngel ha vingut de manera totalment sobtada, agafant desprevingut l’home, el qual mira terroritzat la mà de l’àngel de la mort que podria estar sostenint l’ànima del vell per emportar-se-la. El paisatge nevat i blanquinós podria ser un símbol de benevolència, protecció o purificació. La pintura paisatgística experimentà una adaptació als principis simbolistes tot i que té reminiscències del paisatge del romanticisme (llocs “melancòlics”, abandonats per l’home, amplis horitzons, superfícies i línies ampliades a l’infinit).

Els simbolistes consideraven la sexualitat femenina com un poder enigmàtic i perillós, fet que podria justificar la intenció de l’artista en representar una figura femenina com a àngel de la mort.

L’art simbolista significà per a molts intel·lectuals un culte a la bellesa amb una forta càrrega espiritual. L’historiador Jean Clair considerà el simbolisme com un últim gran invent de salvar l’humanisme occidental.

En contraposició a aquest àngel fosc a la figura 2 hi trobem representat l’arcàngel Sant Miquel, considerat el príncep dels àngels. L’àngel de la mort, que recorda a l’home la seva mortalitat, es podria diferenciar de la figura de Sant Miquel, que respon a la necessitat de colmar d’alguna manera el buit entre un déu trascendent i la petitor del home.

Aquest tremp sobre fusta hauria sigut la taula central del que probablement era un retaule dedicat a Sant Miquel. L’arcàngel amb l’acompanyament d’un àngel, pesa les ànimes (psicòstasi), que apareixen representades com una figura femenina vestida amb túnica blanca i un home nu. A la mà esquerra sosté la balança i a la dreta una llança amb la qual amenaça el dimoni que fa trampa inclinant el plat de la balança al seu favor.

Normalment Sant Miquel és representat derrotant a Satanàs, l'arcàngel dels àngels caiguts o del Mal. Molts cops se’l representa per aquest mateix motiu com un àngel amb armadura de guerrer romà, amenaçant amb una llança o espasa a un dimoni o drac.

Hi va haver un gran combat al cel. Miquel i els seus àngels van lluitar contra el Drac. També el Drac i els seus àngels van combatre, però no van prevaler i no hi va haver ja lloc en el Cel per a ells. I va ser llançat el Drac, la Serp antiga, l'anomenat Diable i Satanàs, el seductor de tot el món; va ser llançat a la terra i els seus àngels amb ell.

Apocalipsis 12:7

Una altra iconografia bastant comuna és la que trobem en aquesta obra. Sol ser representat pesant les ànimes a la balança on l’arcàngel pren part al Judici Final, segons la tradició cristiana, totes les ànimes humanes seran jutjades abans de la ressurreció.

Finalment, en aquest pont entre el món espiritual i el terrenal, tenim l’àngel caigut, condemnat a viure a la terra.

A la figura 5 i 9 apareix representat aquest primer àngel caigut després d’haver estat expulsat dels cels.

Ambdós es troben asseguts, en un paisatge que fa intuir que es tracta de la terra, doncs s’hi percep vegetació al voltant i roques.

L’àngel caigut de Cabanell té una forta presència, doncs el seu rostre es mostre ple d’ira. En el cel es pot observar una difosa escena dels últims moments del combat a la batalla dels cels.

Com vas caure de cel, oh Estel, fill del matí! Tallat vas ser per terra, tu que debilites les nacions. Tu que deies en el teu cor: Pujaré al cel; a la part alta, al costat de les estrelles de Déu, aixecaré el meu tron, i a la muntanya del testimoni m'asseuré, als costats del nord; sobre les altures dels núvols pujaré, i seré semblant a l’altíssim. Mes tu, enderrocat, ets fins al país dels morts, als costats de l'abisme.

Is 14:12-15

A la tradició cristiana els àngels caiguts són els rebels, la personificació del Mal, els temptadors. El tema dels àngels caiguts o rebels no apareix gaire a la Bíblia més enllà de la caiguda de Lucifer. Tot i així, la literatura apòcrifa com el Llibre d’Enoc van aprofundir més al respecte.

Els àngels caiguts pertanyien al grup celestial que salvaguardava els inicis de la humanitat. Van ser creats específicament per Déu per vetllar per l'home, i se'ls va atorgar d'enteniment i llibertat. Aquestes característiques van portar a molts d'aquests àngels a qüestionar al seu creador, allunyant-se d'ell i cometent diferents "pecats" que els van portar a l’expulsió del cel.

Lucifer va ser creat per Déu com el seu fill pròdig. El va dotar de gran bellesa, intel·ligència i perfecció, amb l'objectiu de ser ell qui organitzés la resta d’àngels. El seu poder va fer augmentar la seva vanitat i en sentir-se superior a Déu va voler competir contra ell. L’enfrontament amb Déu va fer que fos expulsat juntament amb altres àngels.

Així, doncs, l’àngel caigut renega del món espiritual i deixa de complir la seva funció de missatger entre ambdós móns caient al terrenal.

#comentari

0 notes

marcfarraspiera · 4 years

Text

Romanitat

A Roma, en un carrer estret i fosc a tocar del Pantheon, hi ha un peu de marbre gegant. És un dels meus llocs favorits de la ciutat. I ho és perquè representa molt bé diversos atributs clau de la romanitat. La romanitat entesa com una manera de viure i de passar l'existència. O, almenys, de com la percebo jo.

Primer, la confusió. A Roma ningú es posa d'acord en res. Tampoc amb el peu de marbre gegant. No se sap si era d'home o de dona, ni a quina estàtua pertanyia, ni on s'ubicava aquesta estàtua, ni quina finalitat tenia. Alguns diuen que representava Neró. D'altres, d'una deessa. També n'hi ha que afirmen que és un peu egipci. O que presidia l'entrada al Colosseu. Vés a saber. En el fons, tant és. Es tracta d'opinar i anar fent bullir l'olla, i que el misteri, si pot ser, no es resolgui mai, devorat per una espiral de conjectures, teories i burocràcia. A Roma només hi ha una veritat, i és que la veritat és avorrida, per això els romans s'esforcen tant a donar voltes a les coses i a divagar eternament.

El segon atribut és l'elegància. És un peu preciós. Esplèndid. Després de dos mil anys a la intempèrie, sembla un peu acabat d'estrenar i de polir. El marbre exuberant, llis i brillant, defineix perfectament els contorns i l'ondulació dels dits, del turmell i dels ossos. I el més important: el peu reposa sobre una sandàlia impecablement travada. La tradició italiana del bon calçat no és nova: els romans sabien perfectament que no es pot construir ni defensar un imperi sense soldats ben calçats. I també ho sabia Nino Manfredi quan cantava “Basta 'a salute e un par de scarpe nove, poi girà tutto 'er monno” (n'hi ha un prou amb salut i un parell de sabates noves per fer la volta al món”).

El tercer atribut és l'anarquia. Què hi ha fa un peu gegant de marbre en una cantonada d'un carrer estret i fosc? Per més incomprensible que resulti, si aquest peu l'haguessin traslladat a un museu inhòspit o hagués estat víctima d'una absurda ordenança municipal, aleshores Roma no seria Roma. El que a qualsevol espai públic civilitzat resultaria intolerable o directament inimaginable, a Roma no només és natural sinó que està completament incorporat a l'imaginari comú.

I això ens porta al quart atribut. La transcendència. Que té un revers essencial: la lleugeresa. Quan vivia a San Lorenzo anava sovint al Trastevere, i sempre agafava el tramvia número 3, que baixa per San Giovanni i dona la volta al Colosseu pel seu perfil est. Sempre em col·locava estratègicament a la finestra de la fila de la dreta per no perdre-me'n cap detall. I no em podia creure que ningú no fes el mateix. Els romans, fos quan fos, de bon matí, havent dinat, al vespre, o a la nit, no li feien ni cas: llegien, xerraven, o pesaven figues. De mica en mica vaig entendre el pes i la transcendència de les pedres, o sigui de la Història. Viure envoltat de pedres majestuoses, de temples ruïnosos i de columnes trinxades dona un sentit singular a l'existència. El que per a qualsevol persona és motiu de fascinació i d'una sensible alteració de l'esperit, per a un romà és un element més del paisatge, rutinari i pragmàtic, com un arbre, un cotxe o un fanal. Els romans, sàviament, a força de generacions i d'una cadena quasi infinita de desencisos diversos, han après a viure d'una manera subtil i despreocupada, de passada, com si la cosa no anés amb ells. El més curiós és que amb el pas dels mesos, i a base de creuar-me diàriament amb centenars de frisos, arcs i capitells esquerdats i apilats sense solta ni volta, vaig començar a imbuir-me d'aquesta lleugeresa, i em va semblar una actitud molt sàvia i necessària davant la vida: no esperar-ne massa res, assumir la intranscendència de la pròpia existència amb esportivitat i un bri de dignitat, que tot el que havíem de dir i de fer ja es va dir i fer fa dos milers d'anys. Les pedres, en el fons, ens diuen: feu el que vulgueu, que nosaltres ja hi érem i quan marxeu encara hi serem.

Per desgràcia, quan vaig tornar a Barcelona, vaig oblidar ràpidament aquesta màxima i a la llarga em vaig anar desromanitzant. Per desgràcia, a Barcelona no hi ha peus de marbre gegants, perquè tot el que és antic fa nosa i perquè tenim una relació difícil amb el nostre passat. El passat molesta perquè diu coses de nosaltres que no són agradables i ens posa davant del mirall. D'alguna manera, els romans han renunciat a l'ordre cartesià i exterminador de la modernitat, i han preferit (o s'han vist obligats a) conviure amb les restes del naufragi. És més, han construït una nova vida amb les restes d'aquest naufragi. Han incorporat el naufragi a la seva rutina i alguns fins i tot s'hi senten còmodes, tranquils o en pau.

Més coses sobre la romanitat. Sempre he tingut la sensació que els romans són uns finíssims i experts teatrers. Els encanten els dobles jocs i la ironia, i detesten la gravetat i la solemnitat (excepte quan juga la Roma). Hi ha, molt endins, un sentiment de menyspreu o de decepció cap a la resta del món perquè intueixen que el món no els ha entès. El romà és essencialment un ésser melancòlic perquè se sent sol i incomprès. El món no parla la llengua de Roma. I el romà, en general, ha après a sentir-se còmode en aquesta insularitat, que és també una insularitat paisatgística, a causa del pes i l'omnipresència de les pedres. El romà no deixa de ser un nen gran que preferiria no haver de créixer ni prendre decisions. El romà sap que el més important és viure lleuger, qual piuma al vento, que les pedres del passat ja estan bé com estan, millor no tocar-les i, si pot ser, mirar-les fixament només de tant en tant, i que no hi ha res prou greu ni dramàtic que no es pugui arreglar amb una bona taula, una conversa amb els amics o un toc inesperat i fugaç de distinció.

La romanitat avui no té gaire èxit perquè és un desafiament massa gran a les inèrcies, a la histèria i a la figuració. El peu de marbre gegant que hi ha en un carrer estret i fosc de Roma a tocar del Pantheon és molt útil per distanciar-se una mica del present i veure les coses amb perspectiva, i alhora és un petit gran triomf de romanitat per la seva lliçó exemplar de supervivència, bellesa i surrealisme. Com una victòria del passat, que apareix per sorpresa per riure's de nosaltres i de la nostra eterna ignorància.

0 notes

art-neutre · 5 years

Text

Exposició: RCR. El somni de la vila | Arts Santa Mònica | Barcelona

RCR. EL SOMNI DE LA VILA

Presentació del documental "Nuvolina" d'Hisao Suzuki i Júlia de Balle Exposició 02.07-29.09.2019 Inauguració: 02.07.2019 | 19h Arts Santa Mònica, Barcelona Claustre Max Cahner L’Arts Santa Mònica acull l’exposició “RCR. EL SOMNI DE LA VILA”, que aplega dues exposicions precedents a l’entorn del projecte de la Vila, un centre de creativitat compartida impulsat per la fundació RCR Bunka. Les exposicions han estat “Somni i natura”, a l’espai expositiu Catalunya a Venècia en el marc de la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2018, i “Geografia de somnis”, a l’espai expositiu de la Toto Gallery MA a Tòquio aquest any 2019. Aquest projecte d'RCR, sigles de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta arquitectes, premi Pritzker 2017, vol mostrar els seus valors que són el compartir (per engendrar noves relacions i arribar a fites més llunyanes, perquè cal transformar el jo pel nosaltres), les arrels (per prendre consciència dels valors culturals i geogràfics, perquè cal tenir arrels profundes per poder volar més alt) i la significació (per identificar la semàntica dels llocs, perquè cal aprendre a percebre), a través dels paisatges, les arquitectures existents i les noves arquitectures. Ho fa a través d’imatges en moviment —“Nuvolina”, obra d'Hisao Suzuki i Júlia de Balle— i 6 pantalles de vídeo amb: - “RCR. Càpsula la Vila” d’Isaki Lacuesta i Carolina Rosich. - “Centre de creativitat compartida”, de RCR. - “3 Debats” a Catalunya a Venècia entre Pedro Gadanho i Eva Franch, entre Glenn Murcutt, Juhani Pallasmaa i William J. R. Curtis, i, entre RCR i William J. R. Curtis. - “2 exposicions: Venècia i Tòquio” de l’Institut Ramon Llull i la Gallery MA. I ho fa també a través del bosc de papers pintats en l’espai del Claustre Max Cahner, que expressen d’una manera lliure amb taques de colors el sentiment d’espaialitat, la fragilitat del paper, la força del bosc i, sobretot, l’essencialitat de la natura com a font d’inspiració (per disposició, per cromatisme, per infinitud, per elementalitat). Expressen també la connexió entre cultures i geografies, perquè aquesta presència és la conjunció entre el municipi japonès de Yoshino i la Vila. Aquesta exposició tindrà una reverberació a la Vila, amb la reconfiguració de la part del “somni” de Venècia, i el programa obert que es farà a Olot el més de juliol tindrà una

reverberació aquí, a l’Arts Santa Mònica. Per tant, es tracta d'una mostra que planteja els intercanvis geogràfics i culturals com una base de riquesa transversal. Matèria Bosc és una selecció d'onze obres de videodansa i videoart que exploren la potència estètica del bosc a través del cos, la imatge i el moviment. És una iniciativa d'RCR Bunka amb curadoria d'Eduardo Bonito, en col·laboració amb Labea – Laboratori d'Art i Ecologia. La idea de Matèria Bosc sorgeix inspirada en la vinculació íntima que l'obra d'RCR Arquitectes té amb els arbres com a matèria primera de construcció d'espais de vida. L'arbre és un element essencial del paisatge que, a més, ens regala ombra, aliment, medicina, llenya, fusta, pau i futur; però si aprenem a mirar-lo, es converteix en un altre ésser viu amb qui compartim territori, col·laborem, dialoguem i ballem. OBRES - Gravity of Center. Canadà (2011), 13 min. - Four solos in the wild. Regne Unit (2016), 18 min. - One floor above they sing until someone swims with dolphins. USA (2017), 10 min. - Degrau em grau. Portugal (2015), 8 min. - Outside in. Suècia (2011), 10 min. - Motus Gravis. Itàlia (2013), 1 min. - Concrescence. Canadà (2017), 2 min. - The Wind Telephone. USA (2016), 6 min. - Materia - Substance. Brasil (2012), 9 min. - Zenit. Espanya (2018), 3 min. - Fase. Bèlgica (2002), extracte de 15 min. Més informació .

https://1.bp.blogspot.com/-V-BSZi-8Ps4/XRXqvaJGszI/AAAAAAAABbE/FyUXWjaaBGc9CuBG0kmkeyzOUDz68XXzACLcBGAs/s640/RCR1-el%2Bsomni%2Bde%2Bla%2Bvila%2B-%2Barts%2Bsanta%2Bmonica%2B-%2Bbarcelona.jpg http://www.artneutre.net/2019/06/exposicio-rcr-el-somni-de-la-vila-arts-santa-monica-barcelona.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

#Blogger #Arquitectura #Artistes #Barcelona #Catalunya #Exposicions #Museus

0 notes

dolorsmarintuya · 6 years

Text

ALIANCES SIMBIÒTIQUES

Un dels mites dels mariners que solcaven els oceans era trobar-se amb grans masses d'aigua d'una llum blava i fosforescent, estesa per tot arreu, que solia durar uns dies. S'anomena Mar d'Ardora. La primera Mar d'Ardora que va ser fotografiada per un satèl·lit oceanogràfic enfront de les costes de Somàlia, ocupava una extensió com la d'Andalusia.

És una proliferació de trilions del Vibrio harveyi, un bacteri bio-luminiscent associat a microalgues de plàncton. Sobtadament s'il·luminen, a fi d'atraure les balenes i altres especies perquè se'ls mengin i poder romandre ens els seus budells, veritable paradís on s'hi reproduiran, per en acabat tornar a l'oceà.

S'ha constatat que els microorganismes tenen consciència, són lliures, no tenen jerarquia i es comuniquen transversalment de manera instantània entre si per decidir per consens tot allò que els permet adaptar-se i evolucionar.

Nosaltres també som microorganismes. Són els nostres aliats i no els nostres enemics com hem paradigmat fins ara. "Ser microbiòtic", com em va introduir el company d'estudi Òscar Balada, té a veure amb estimar i sentir-se agraït als microorganismes que ens poblen, que som i que ens envolten. Sense microorganismes no existiria la vida. Nosaltres morim, però els microorganismes, no. No en sabem tant com els bacteris.

La microbiòtica busca, conscientment, la comunicació amb aquest món invisible per anar trobant les aliances simbiòtiques saludables i l'equilibri global.

Aquestes aliances innoven l'ajuda mútua entre els éssers vius com les claus de l'evolució i l'origen de la vida, com va introduir na Lynn Margulis, fa més de 40 anys. I deixa obsolets, tant el patró bacteriofòbic de Pasteur, que considera els microbis com l'origen de malalties que hem d'eliminar amb antibiòtics, bactericides, pesticides, com la teoria neodarwinista basada en la competència com a motor de l'evolució de les espècies.

Un Model global de la realitat, ens permet cultivar les aliances simbiòtiques de vida, de tot amb el Tot. De micro a macro i viceversa. Inclou les connexions sintròpiques/entròpiques. On el divers sempre hi cap, on els oposats somriuen i es piquen l'ullet a distància, on floreix el coneixement i la pau de la festa de la vida.

Dolors Marín Tuyà.

Psicòloga i membre del Grup d’Investigació Globàlium de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs

0 notes

nunoxaviermoreira · 6 years

Photo

L'Àngel del campanar del Vendrell by esta_ahi Notícies històriques: A finals del segle XVII la Vila del Vendrell havia fet una gran creixença en la població i un nou temple, en consonància amb l'augment i importància de la Vila. El Sr. Bisbe de Barcelona, Dr. Ximenez de Carcante, va donar la llicència per poder treballar els dies de festa i va concedir 40 dies d'indulgència a tots els que prenguessin part en aquesta obra. El decret episcopal fou signat el 4 de gener de 1728. Les obres del temple foren començades a 13 de juny de 1732, com consta en la làpida que hi ha a la façana del temple: "Aquest Sagrat Temple, dedicat al Salvador Transfigurat, fou començat a causa de las reduïdes dimensions de l'antic l'any del Senyor 1732, el dia 13 de D. Gaspar de Molina i Obeda; Abat de S. Cugat Senyor d'aquesta baronia el molt ilustre Sr. D. Josep de Roger i mossèn el RMD. Antoni Ferrer". Campanar Fou projectat el 1769 per Joan Antoni i rovira de Tarragona. Les obres acabaren l'any 1784. el mateix any foren col·locades les campanes, una de 25 quintars amb el so de la nota mi i amb el nom de Salvadora. L'altra pesa 18 quintars, fa la nota fa i té el nom d'Anna. Totes dues foren foses a la vila per Jaume Mestres de Reus i beneïdes el 24 de juliol del mateix any. El 4 de març de 1874 (tercera guerra carlina) les tropes carlines van entrat dins el nucli liberal d'El Vendrell. L'últim nucli de defensa fou el campanar, a les pedres del qual encara es poden veure impactes de bala carlins. La construcció de l'Àngel s'inicià el mes de juliol de 1784, un mestre argenter de Vilanova i la Geltrú anomenat Josep Romeu. Destinat a l'ornamentació del campanar de la Vila. La dita escultura tenia doble finalitat: ornamentació i senyalar la direcció d'on bufa el vent. El sis d'agost, festivitat de Sant Salvador,c del 1784 fou col·locat al cim del campanar. Quan la guerra amb el francès (tenia el quartell general a El Vendrell) aquests tiraven a fer blanc amb al cama encongida de l'Àngel fins que aconseguiren tallar-la. La cama fou guardada a la Casa comunal. A l'any 1859 un huracà li arrencà l'ala dreta, i l'altra 26 anys després. El sis de novembre de 1825 quedà immòbil. L'Àngel fou restaurat el 1971(1959?) i restituït al seu lloc per un helicòpter nord-americà. En paraules de l'"speaker" de la Ràdio i Televisió de París, dites en el reportatge de la reposició de l'Àngel: "mentre aquestes màquines de guerra es dediquin a passejar àngels pel dolç cel de Catalunya, tot anirà bé, perquè això serà signe de pau" (Julià Antoni i Ramírez) L'antiga trona era col·locada a la banda dreta del creuer. Al construir-se la nova trona fou col·locada a la banda esquerre. L'àmbit presenta en una de les seves cares, aquesta inscripció: "Joan Constant, mestre fuster d'El Vendrell, F. Carulla Ribera, artista escultor de Barcelona ho han fet. El Sr. Arxiprest, J. Tous Farell, pare que la beneí en la diada de Santa Anna, el 26 de Juliol de 1953". patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic... REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA - 319 L'Angel del campanar del Vendrell, a Reus Es amb motiu de la seva restauració que ha vingut a Reus la popular figura que corona el campanar de I'església. parroquial del Vendrell, figura que fins a I'acabament del segle passat, amb el seu curt i elegant robatge tirat endarrera, com si volegés a I'impuls de I'oreig, amb la mà esquerra recolzada i la dreta extesa signant amb l'index la direcció del vent., feia de magnífic i gegantí panell que amb dalé guaitaven tots els veïns de la vila quan el mal temps regnava. Ara, mutilat, amb la pèrdua de les dues ales que el vent feia giravoltar, i de la cama dreta, restava immòbil, sofrint l'eix o fusell que el sostenia les fortes sotregades que els vents de tots els quadrants li donaven. Aquesta figura és feta de planxa de coure pintada; és escaient, d'atinades proporcions, posa natural i d'un dibuix vigorós i relativament correcte. Resulta en conjunt una obra artística beu encertada. L'historiador vendrellenc Jaume Ramon i Vidales en un estudi fet I'any 1895 i publicat al setmanari "El Vendrellense", diu que algú ha suposat i tal volta amb fonameiit que representa a Tobias, el tendre company de Sant Rafel. En Josep Romeu, argenter de Vilanova, el construí l'any 1784 segons resava una inscripció a la planta de la sabata de l'extremitat que se li desprengué i que deia "A 31 Juliol de 1784 lo treballa Joseph Romeu argenter de Vilanova ab ajuda de Joseph Dalmau". Fou pujat al campanar el dia 6 d'agost de 1784, diada de Saut Salvador, patró de la parròquia, després de la missa major, essent beneït pel Rector d'aquella parròquia. Segons diu el senyor Jaume Ramon, "contra la tradició que els fadrins anaren a buscar-lo a Vilanova i d'allí el portaren en llurs espatlles, fins al Vendrell, passejant-lo a l'arribada, precedits de les gralles, per la vila; afegint que al passar pel carrer del Recó descansaren, deixant-lo travesser al carrer, agafant tota l'amplada del mateix, uns vint pams". A l'Arxiu parroquial del Vendrell hi ha una nota de despeses per la conducció de l'Angel des de Vilanova al Vendrell, nota que és com segueix: Pel sopar de 21 fadrins a 8 sous ... 8 ll. 8 s. Pel dinar meu i sopar .... 18 s. Pel dinar i sopar d'un home ... 12 s. Per tres piensos de mula i altres tres d'un burro i estada ... 1 ll. Per set carniceres de carn per l'esmorsar ... 2 ll . 12 s. 6 d. Per 10 pans de ral pel dit esmorsar ... 1 ll. Pel vi i treball de coure la carn... 1 ll. 10 s. Per l'aiguardent s'ha gastat en el dit viatge ...1 ll. 10 s. Per un jornal i mig d'un home i un burro ... 15 s. Per l'albarà ... 1 s. Total 18 ll. 6 s. 6 d. L'any 1811, després de la presa de Tarragona pels francesos aquests es traslladaren a la vila del Vendrell i per via de distracció emprengueren la feina de mutilar-lo a trets, aconseguint fer-li caure la cama. Així restà fins I'any 1859 que un furiós huracà li feu caure una de les ales. A darreries del segle passat un altra huracà li arrencà l'ala que li restava. El doctor Angel Mercadé, president de Ia Secció Científica de la nostra entitat, i fill de la vila del Vendrell, concebí la idea de la restauració, costejada per tots aquells conveïns seus que com ell, viuen allunyats del seu poble nadiu. Es feren gestions prop del mestre calderer de Reus En Baldomer Martinez per tal de que fes la restauració corresponent, el qual determina que fos portat al seu taller a l'objecte de fer-la amb tota la cura, com així ha ocorregut. El dia 16 d'octubre passat va ésser retornada a la vila que per espai de 144 anys l'ha tinguda com el seu Angel de la Guarda. Ara també, com en I'any 1784, la vila tota es llenca al carrer pcr a presenciar l'arribada del seu Angel, i també com llavors fou passejat al so de les típiques gralles, segurament, però, amb més dalit ara que abans, per l'enyorança que de ben segur sentien en el seu cor tota la generació que ell ha vist nèixer. Es de creure que de la seva estada a Reus hom en guardarà sempre record. No en debades el senyor Martinez, en posar-li la cama nova, a la sola de la sabata hi gravà aquestes inscripcions la primera de les quals és reproducció de l'antiga: A 31 JVLIOL DE 1784 LO TREBALLA JOSEPH ROMEV ARGENTER DE VILANOVA AB AJVDA DE JOSEPH DALMAV. RESTAURAT MESTRE CALDERER BALDOMER MARTINEZ DE REUS L'ANY DEL SENYOR 1928 - P. F. M. raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/download/197226/292899. Però aquella restauració havia estat únicament de la figura superior. El mecanisme de rotació i l’eix interior es van anar deteriorant fins que aquest segon va acabar foradant la figura del àngel. Calia doncs tornar a actuar sobre el conjunt. Però eren temps difícils. L’any 1958, les dificultats i el pressupost semblaven insalvables. Per sort, l’acció decidida de Jaume Nin Mercader “Clavetaire”, proposant i demanant ajuda a les forces nord-americanes de la base de Saragossa i la flota comandada pel portaavions Forrestal que fondejava sovint a Barcelona, van aconseguir el miracle. Com en una versió moderna de Calabuch, la pel·lícula de Garcia Berlanga, un helicòpter dels EEUU es va encarregar de baixar i pujar, un mes i mig després, la figura de l’àngel de Tobies per fer-ne possible la restauració. Novament amb actes de celebració multitudinària i amb l’establiment del costum de tocar la sola de la sabata del peu dret, on està gravat el nom de l’autor, per tenir sort. lafura.cat/dossier/al-vendrell-festa-major https://flic.kr/p/26pwsu5

#IFTTT #Flickr #elvendrell #arquitectura #architecture #campanar #campanario #àngel #ángel #veleta #p

0 notes

ribesorg · 6 years

Text

Tardes Literàries

Cinc cèntims de la tertúlia del passat divendres...

La mort a Venècia, de Thomas Mann

(traducció: Joan Fontcuberta)

· Tertúlia de divendres 20 d’abril de 2018

A la trobada del Club de lectura Tardes literàries del mes d’abril tocava comentar un gran clàssic: La mort a Venècia, de Thomas Mann. Una obra que ha estat objecte d’estudi des del mateix moment de la seva aparició i de la qual també és ben coneguda la versió cinematogràfica.

La primera consideració que s’ha plantejat ha estat el motiu real de la novel·la. És a dir, ¿què esdevé prioritari en aquesta narració: la trama que s’hi desenvolupa o el missatge de caire filosòfic que transmet? Perquè en la ronda inicial de valoracions de la lectura aquest aspecte ha sorgit de forma prioritària en les diverses intervencions.

Les clubaires han considerat que el viatge a Venècia de l’escriptor Gustav von Aschenbach tot cercant la inspiració, i l’enamorament en què cau durant la seva estada, és el pretext per oferir-nos tot un tractat ètic i estètic sobre l’art, l’existencialisme, i la psicoanàlisi, entre d’altres disciplines imperants en l’època.

El protagonista apareix dibuixat, a les primeres pàgines de la novel·la, com un home regit pel rigor, el mètode, l’autocontrol. Un home que no es permet donar sortida a les emocions i, d’aquesta manera, estableix un sistema de vida basat en la rutina i la imposició d’uns hàbits que el mantenen en equilibri. Amb el viatge que emprèn s’inicia la seva “humanització”, i a partir d’aquest besllum de canvi ens convida a tot un seguit de reflexions sobre l’existència humana, sobre moral, i també, com s’ha dit més amunt, sobre art.

Han cridat l’atenció les constants referències a la mitologia clàssica, aspecte que a l’autor li serveix per elaborar subtils simbologies entre el mite i els diversos aspectes que ens va mostrant. I encara en aquest terreny de la simbologia també s’ha destacat la multitud de dades i elements que ens ofereixen informació més enllà del simple esdeveniment que ens narra en cada passatge. Seria el cas de l’home estrany que veu Gustav von Aschenbach mentre espera el tramvia al costat del cementiri; o el personatge del vell disfressat de jove i que al protagonista li causa fàstic i rebuig; o també el viatge en la góndola que sembla un fèretre, amb l’enigmàtic gondoler que, en referir-se al pagament del trajecte, li diu “haurà de pagar”.

Quant a la relació d’enamorament que s’estableix amb el jove Tadzio, hem comentat àmpliament si es tracta d’amor o és l’admiració davant la bellesa. Però sigui com sigui el que s’ha destacat en positiu ha estat el tractament elegant amb que l’autor, Thomas Mann, desenvolupa el tema.

En definitiva La mort a Venècia és una novel·la densa, intimista i reflexiva que demana una lectura activa.

· L’autor

Escriptor alemany (1875-1955), era fill d’una antiga i rica família de comerciants de Lübeck. Va estudiar a Munic i, més endavant, juntament amb el seu germà Heinrich, va viatjar a Itàlia, on va començar a escriure la seva primera obra important, Els Buddenbrook (1901), en la qual descriu la decadència d’una família burgesa de Lübeck. Amb tot, la seva atenció se centra més en els éssers humans i en els seus caràcters que no pas en la situació política i social que els envolta. Per l’altra banda, l’altre gran tema que el preocupa i que planteja en els seus escrits és el conflicte entre la intel·ligència (l’art) i la vida, una polèmica que exposa a Tónio Kröger (1903) i a La mort a Venècia (1912).

Durant la Primera Guerra Mundial es va enfrontar al seu germà Heinrich pels atacs d’aquest contra el nacionalisme alemany, del qual ell n’estava clarament a favor tal com es pot comprovar a Consideracions d’un apolític (1918). Però més endavant no només es van reconciliar, sinó que Thomas es va convertir en un fervent defensor de les llibertats democràtiques. És en aquest període quan escriu el que hom ha considerat la seva obra mestra, La muntanya màgica (1924), on fa una profunda anàlisi de l’època a través de diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos. També correspon a aquesta etapa la narració Mario i el mag (1930), una dura sàtira del feixisme.

Amb l’arribada de Hitler al poder, ell es va exiliar (1933), i davant el risc d’una nova barbàrie va escriure un seguit d’articles (1938) on destacava el valor de les forces espirituals i intel·lectuals i advertia d’aquest perill a les potències democràtiques occidentals que havien permès el desenvolupament del feixisme (un dels articles versa sobre la Guerra Civil Espanyola).

Altres obres que podem destacar seria la tetralogia Josep i els seus germans (1933-43), d’una gran matisació psicològica i inspirat en el tema bíblic; la biografia novel·lada de Goethe (1939), que converteix en un homenatge a l’humanisme europeu; la seva també gran novel·la El Doctor Faustus (1947); i Confessions de l’aventurer Felix Krull (1954).

El 1929 va ser guardonat amb el premi Nobel de literatura.

· L’obra

El cèlebre escriptor alemany Gustav von Aschenbach, protagonista d’aquesta novel·la breu, viatja a Venècia cercant la inspiració perduda. L’home es troba tot just passada la plenitud de la vida i se sent cansat. Però un cop instal·lat a l’hotel no aconseguirà la pau que busca per renovar-se, sinó tot el contrari: veurà trontollar el seu equilibri emocional. El motiu és ben concret: s’enamorarà de la bellesa angelical d’un adolescent polonès, Tadzio, i aquest enamorament el durà a un declivi psicològic anorreador.

Aquest plantejament, simple en aparença, servirà a l’autor de l’obra, Thomas Mann, per elaborar una detallada i profunda descripció del conflicte psicològic d’Aschenbach, ja que la seva moral, emparada en els convencionalismes i les normes que regeixen la societat del seu temps, no pot admetre l’embat d’aquesta passió sota la qual, però, anirà caient.

Paral·lelament a aquest lluita entre el rigor intel·lectual i el desig, l’obra ens presenta una altra problemàtica que es converteix, de la mà de Thomas Mann, en una clara denúncia vers una societat que està perdent els seus valors: la ciutat dels canals és víctima d’una epidèmia de còlera, però les autoritats ho amaguen perquè és època de turisme i no poden tancar les portes de Venècia per obvis motius econòmics. Gustav von Aschenbach, després de preguntar insistentment a diversos personatges amb qui es creua, se n’assabenta, i davant d’aquesta realitat ha de prendre una decisió: posar-se en perill i continuar prop de Tadzio, o fugir de Venècia.

La mort a Venècia centra el seu interès en el drama interior del protagonista, però cal no oblidar que a causa del simbolisme de les temàtiques que s’hi exposen, poden ser diverses i variades les interpretacions que se’n facin. Perquè una altra de les matèries que sovint han estat estudiades arran de la lectura de la novel·la és la del paper de l’artista vers la societat, i on es troba l’origen de la força inspiradora de l’art: en l’intel·lecte o en l’ànima.

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl

(abril 2018)

from ribes.org http://bit.ly/2KelwNH

#Sant Pere de Ribes #ribes.org

0 notes