#Mercedes Gancedo | Explore Tumblr Posts and Blogs

miquelgeneblog · 6 years

Text

Meravellosa joventut

Cloenda del Premi El Primer Palau: Kebyart Ensemble. Palau de la Música Catalana, 30-11-2017. Obres de Glass, Glasunov, Magrané, Mendelssohn i Bartók.

L’acte de lliurament dels premis El Primer Palau coronova a la soprano Mercedes Gancedo com a guanyadora d’un certamen del qual han sorgit, com ens recordaven Albert Torrens, conductor de la gala, i Mariona Carulla, presidenta de la Fundació Orfeò Català Palau de la Música, els noms de Juan de la Rubia, Arnau Tomàs, Enric Martínez-Castignani o el Cuarteto Quiroga. L’acte comptava també amb la participació del president de Mitsubishi Electrics Europa, principal patrocinador del cicle, i del cònsul del Japó a Barcelona, Naohito Watanabe, els quals apostaven per una llarga continuitat del seu suport al cicle i per mantenir un intercanvi intens entre les cultures espanyola i japonesa. El jurat del premi valorava de la cantant la seva maduresa interpretativa, la seva projecció i la qualitat del programa triat, i premiava amb un accèssit a l’acordionista Nikola Tanaskovic i al duo de pianos IndiviDUAL, format per Pierre Delignies i Alice Burla. Gancedo rebé també el Premi Catalunya Música, mentre que Tanaskovic s’endugué el Premi Joventuts Musicals de Catalunya i IndiviDUAL el Premi de la Crítica.

La cloenda de l’acte corria a càrrec del quartet de saxòfons Kebyart, guanyadors de l’edició 2016 del Primer Palau. El conjunt, creat a l’ESMUC el 2014, ha pogut realitzar durant aquest 2017 una important gira de concerts arrel del seu premi al Primer Palau i dels aconseguits al Premi de Música de Cambra Montserrat Alavedra-Premi BBVA i al Concurs Mirabent i Magrans de Sitges. La formació es presentà amb un repertori variat que interpretà amb una seguretat, una energia i una consistència poc habituals en uns músics i una formació tan joves. L’inici amb Mishima de Philip Glass, amb el quartet al fons de l’escenari, no va ser el millor del concert. La música de Glass demana una claredat de veus que el quartet no va acabar de trobar, amb les veus extremes tapant les interiors, i un fraseig màntric que a estones es va veure sotragat. Un miratge. Ja davant del públic i sense partitures, atacaren el Quartet, op. 109 d’Aleksandr Glazunov amb un fraseig sòlid, segons el qual cada frase tenia sentit per si mateixa i en la seva relació amb les altres i que generava una continuïtat en el so deliciosa; un so compacte i alhora transparent, amb el qual mostraven tant la solidesa del conjunt com la individualitat de cadascuna de les veus; i una sincronització perfecta, elements mitjançant els quals explicaren l’obra amb delicadesa i claredat. Un moment important del concert va ser l’estrena d’Estris de llum de Joan Magrané, compositor recentment nomenat president de Joventuts Musicals de Catalunya. Una obra que, com el mateix Magrané explicava a les notes al programa, es presenta en forma unitària, tot i estar composta per cinc parts que s’alternen. Talment com el Kebyart Ensemble. La tensió entre individu i conjunt es va fer evident durant tota la peça, a través de les múltiples línies que es perseguien i es trobaven per a tornar-se a separar i cercar, sempre reaccionant les unes a les altres. Això era així tant en context prim i legato de la primera miniatura, amb una sorprenent sonoritat propera a la de percussió metàl·lica fregada, com en l’angulós i explosiu de la segona, i en cadascun dels contrastos proposats per l’obra, en els quals el conjunt seguí sentint-se còmode i mai perdé el sentit de la frase i d’una pulsació que sempre mirava endavant. Al Capriccio de Felix Mendelssohn vam poder descobrir el quartet en format melodia acompanyada, on es va trobar igualment còmode, amb bon gust en l’ús del rubato i transparent en la presentació de les diferents veuss. La fuga central semblava tornar-los a casa, a aquella separació i persecució en la qual neden tan a gust, jugant a parar i arrencar, a canviar volums de manera sobtada i sense aparent dificultat gràcies a una respiració comuna molt consistent. Apunteu el nom del Kebyart Ensemble, un conjunt del qual, segur, en sentirem parlar.

#miquel gené #crítica #kebyart ensemble #palau de la música #joan magrané #clàssica #música #mendelssohn #glass #glasunov #bartók

0 notes

monmundialdecatalunya · 6 years

Link

0 notes

joaquimblog · 1 year

Text

LICEU 2022/2023: ALCINA (Kožená, Morley, Bonitatibus, DeShong, Contaldo, Rosen, Gancedo; Les Musiciens du Louvre-Minkowski)

Les Musiciens du Louvre, Marc Minkovski, Magdalena Kožená, Anna Bonitatibus, Elisabeth DeShong, Erin Morley, Mercedes Gancedo, Alex Rosen i Valerio Contaldo. Alcina Gran Teatre del Liceu 17 de febrer de 2023. Foto IFL Passar de la sorollosa Rambla, galdosament i grollerament carnavalesca, al món sonor de les subtileses handelianes d’Alcina, és tota una experiència gratificant i benefactora. És un…

View On WordPress

#Alcina #Alex Rosen #Anna Bonitatibus #Elizabeth DeShong #Erin Morley #Georg Friedric Handel #Les Musiciens du Louvre #Magdalena Kožená #Marc Minkowski #Mercedes Gancedo #Valerio Contaldo

0 notes

joaquimblog · 2 years

Text

LICEU 2021/2022: DIE ZAUBERFLÖTE (Milling, Camarena, Lewek, Crowe, Oliemans, Goerne, Gancedo; Dudamel, McVicar)

Die Zauberflöte ROH Producció David McVicar,Fotogrfaia de Bill Cooper (ROH), gentilesa del departament de premsa del GT Liceu Si haguéssim de valorar la primera de les 10 representacions de Die Zauberflöte pel resultat final a taló obert en acabar la representació, hauríem de dir èxit rotund i unànime, però cal matisar-lo si no ens volem deixar endur per aquest sentit tan poc crític del públic…

View On WordPress

0 notes

joaquimblog · 2 years

Text

LICEU 2021/2022: LE NOZZE DI FIGARO

Em costa trobar la justificació a aquest projecte de la trilogia Mozart / Da Ponte que Marc Minkowski porta al Liceu juntament amb el director teatral Ivan Alexandre, després d’assistir a la primera representació que es va iniciar ahir amb Le Nozze di Figaro i que avui continua amb Don Giovanni i dissabte amb un Cosí fan tutte que ja no veuré. Potser la idea teatral tingui el seu interès, ja us…

View On WordPress

#Alix Le Saux #Ana Maria Labin #Angela Brower #Ivan Alexandre #Lea Desandre #Marc Minkowski #Mercedes Gancedo #Norman D. Patzke #Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Paco García #Robert Gleadow #Thomas Dolié

0 notes

joaquimblog · 2 years

Text

LICEU 2021-2022: PIKOVAIA DAMA

Elena Zaremba i Yusif Eyvazov a Pikovaia Dama. Fotografia de ©A Bofill gentilesa del departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu. La temporada es va iniciar amb una embranzida molt engrescadora i els dos darrers títols ens han posat de cop en la realitat més crua. La pandèmia que sembla que ha causat moltes baixes a l’orquestra amb les corresponents substitucions per altres músics, les…

View On WordPress

#Antoni Lliteres #Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #David Alegret #Dmitri Jurowski #Elena Zaremba #Gemma Coma-Alabert #Gilbert Defló #Ivo Stanchev #Lena Belkina #Lianna Haroutounian #Marc Sala #Mercedes Gancedo #Mireia Pintó #P.I.Txaikovski #Pikovaia Dama #Rodion Pogossov #Yusif Eyvazov #Łukasz Goliński

0 notes

joaquimblog · 7 years

Text

Ermonela Jaho (Cio-Cio-San) Peralada 2017 Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del FIMCP

Ermonela Jaho (Cio-Cio-San) Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Mercedes Gancedo (Kate), Bryan Hymel (Pinkerton), Gemma Coma-Alabert (Suzuki) i Carlos Álvarez Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Ermonela Jaho i Bryan Hymel a Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Ahir es va estrenar la producció operística del Festival Castell de Peralada 2017, la popular, bellíssima i lacrimògena Madama Butrterfly de Giacomo Puccini, amb un repartiment de primera de confirma el que ja sabem de fa anys, que el festival empordanès aposta sempre per allò que en l’òpera és essencial i que sempre acaba enlairant la representació, les veus i a fe de déu que amb Ermonela Jaho, Bryan Hymel i Carlos Álvarez, encapçalant el repartiment, l’èxit estava més que garantit i això que en les direccions escollides la tria no va ser tan encertada.

Dan Ettinger és un director israelià que ja ha aparegut altres vegades a IFL arran de notòries produccions als principals teatres (Munich, ROH, París,, Salzburg…) per tant i tot i que no sempre el trobo encertat i quasi sempre amb tendència a la grandiloqüència sonora, l’aposta semblava interessant.

Al capdavant de la competent, però no gaire més, Bilbao Orkestra Simfonikoa la seva direcció va ser més de traç gruixut i so robust, que no pas delicat i miniaturista com l’esplendorosa orquestració pucciniana demana. Hi van haver excesos puntuals i detalls sonors una mica desconcertants, com també ho va ser que el preludi del tercer acte tingués dues parts. No sé si per accident, per un lapsus inexplicable o per una exigència de la “genial” regia hi van haver uns segons de pausa abans del cor intern de mariners, que fins i tot van motivar una incomprensible encesa dels llums de l’auditori, immediatament resolta, així com un intent d’aplaudiment de tots aquells que tant els hi era anar a veure la Butterfly o la Malú, el tema era a veure si aquella japonesa pesada es feia l’harakiri el més aviat possible i així per anar al chill out a fer la copeta i mentrestant quedava l’opció del mòbil i enviar missatges pel whastapp a la Cuqui. Coses de l’estiu empordanès.

Amb uns tempo més aviat relaxat i una intensitat sonora a vegades excessiva, la direcció d’Ettiger no ajudava gaire a gaudir de tots els detalls de la meravellosa miniatura de porcellana que és la Cio-Cio-San d’Ermonela Jaho. La soprano albanesa commou com poques perquè sabent que no té exactament la veu que demana Puccini, ja que li falta molt de cos en el extraordinàriament exigent segon acte, treballa cada frase, cada nota i cada gest, dotant a la seva interpretació d’una intensitat, una emoció i una veritat, absolutament indiscutible i abassegadora. Com que li manca potència per omplir frases com “Tienti la tua paura, io con sicura fede l’aspetto“, “Ho creduto morir… Ma passa presto come passan le nuvole sul mare…Ah! m’ha scordata?” o sobre totes elles “Trionfa il mio amor! il mio amor; la mia fè trionfa intera. Ei torna e m’ama!” fa que tot el text i el gest s’adeqüi a un personatge que fa real i intens, profund i íntim. La tragèdia sempre amagada sota l’engany d’una impossible esperança té en la interpretació de Jaho una credibilitat que fa molt de mal, per això ella és, no tenint la veu idònia per aquells moments tan intensos, una de les Butterfly de referència, molt més propera a Victoria de los Ángeles, amb un primer acte de veu immaculada, innocent, que no pas a Tebaldi, Scotto o Callas (aquesta era capaç de fer veu de nena al primer acte i després de dona maltractada a la resta). A la intensitat del final no li calia forçar la tintes del melodrama com Rechi l’obliga, per sort Jaho, cantant d’una sensibilitat extrema, com Cio-Cio-San. només li cal un lleu gest de la ma o del cap per entendre tot el que li passa per dins. A ella no li calen bombes atòmiques, la desolació és interior.

Bryan Hymel i Carlos Álvarez varen inaugurar la temporada de la Scala amb aquests dos personatges i cal dir que a Peralada encara han estat millor.

El tenor nord-americà canta fàcil, no fa patir, té una veu agraïda i brillant, tot i que no sempre encerta en l’emissió més beneficiosa per a la seducció. En qualsevol cas i davant de tants tenorets poca substancia o tants destralers incapaços de controlar materials de primera categoria, l’aparició d’Hymel, un tenor valent que abraça títols d’exigència màxima, ha de ser per força benvinguda, perquè la veu hi és i no hi ha ni tibantors, ni oscil·lacions,ni crits, ni notes dissimulades o passades de puntetes per les frases més compromeses. El duo és passional i en el tercer acte es mostra vençut amb arrogància en un “addio fiorito assil” (en la versió de Rechi hauria de dir addio contaminato assil) de sobrada generositat. No cal dir que hauiria de ser un indiscutible a les temporades del Liceu, on no ha debutat encara.

Carlos Álvarez és un dels pocs barítons de qualitat que hi ha a l’actualitat, barítons no n’hi ha gaires i de qualitat menys encara. El cantant malagueny està en un moment vocal esplèndid, però l’excel·lència d’Álvarez no és limita a l’estat vocal, sinó a la millora que ençà la superació dels seus greus problemes vocals, ha fet en l’emissió, ara molt més clara i lliure. El seu fraseig sempre entenedor, és precís i intencionat, hi ha en el seu cant, una noblesa i una qualitat que el fa de lluny i sempre per a mi, és clar, el millor baríton de l’actualitat.

Gemma Coma-Alabert signa amb aquesta Suzuki la confirmació d’una carrera esplèndida, ja sigui per una veu sempre ben projectada, com per la interpretació acurada i entenedora en el fraseig i intencionada. Excel·lent.

També em va agradar molt el Goro de Vicenç Esteve Madrid, un cantant que coneix tots els els trucs de la interpretació escènica que domina de cap a peus. El fraseig intencionat i l’emissió precisa perfilen una magnífica prestació.

En rols més petit va destacar molt la Kate Pinkerton sortida de Written on the Wind de Douglas Sirk, de Mercedes Gancedo. No recordo que mai hagi sentit tan i tan bé les frases cabdals d’aquest personatge en el tercer acte. Gancedo ha de fer rols més importants ja!.

També va estar molt ben cantat i magníficament emès el Yamadori de Carles Pachón i no em va agradar tant el Bonzo de Pablo López Marin a qui vaig trobar que li mancava rotunditat autoritària en la maledicció.

El cor del Gran Teatre del Liceu va acabar la temporada 2017 amb una magnífica prestació, tant en la intervenció del casori, com en les intervencions fora d’escena, ja fos l’abocador i climàtic cor a “bocca chiusa” com en l’accidentat preludi simfònic del tercer acte.

Joan Anton Rechi, que ha empalmat el vergonyant Trovatore goyesc amb aquesta Buttefly atòmica, parteix d’un fonament per ami erroni, si hem de fer cas a les declaracions que vaig escoltar-li a TV3. Ell creu que ha de potenciar l’acció escènica per fer arribar l’emoció al públic. No sap que Puccini, un equip vocal com era el cas, potent i de qualitat, i un director d’orquestra sensible, és suficient per fer plorar al més insensible. Tot ja està escrit i la història ja és prou, ja qui diu que en excés, emotiva com per fer aflorar les llàgrimes en el moment que Butterfly ens treu el “Dolore” per a sorpresa de Sharpless, o quan Butterfly esclata de joia en veure el Abramo Lincoln atracat al port de Nagasaki, quan tots menys ella sabem que l’espera el pitjor, per no parlar quan Kate diu aquella frase que en a mi em fa tan de mal: “E il figlio lo darà?” i Butterfly respon amb tota dignitat “A lui lo potrò dare se lo verrà a cercare”, abans d’agitar les metafòriques ales de papallona ferida de mort en un moment orquestral emotiu i descriptiu com només Puccini sap fer. Amb tot aquest material sensible, de miniatura i farcit de gestualitats menudes, Rechi no en tenia prou o no en sabia que fer, i trasllada l’acció a la Nagasaki de la segona Guerra Mundial, en el moment del llançament de la bomba atòmica 9 d’agost de 1945 (demà farà 72 anys).

El primer acte no el situa al turo a sobre de la badia on hi ha la caseta de paper on Pinkerton celebrarà el seu turisme sexual pervers amb una menor. Rechi el situa en el consolat nord-americà i si d’entrada té la seva cosa aviat vaig deixar d’interessar-me en adonar-me’n que la proposta no té dramàticament ni cap ni peus. En plena guerra i just abans de l’explosió mortal, quin sentit té que al consolat enemic estigui per celebracions i brindis amb la parròquia local, per celebrar el “novissimi legami”entre un tinent i una geisha. Nio amb calçador és creïble Com tampoc té cap sentit que Goro entri a fer les seves amenaces com si estigues a cal sogre, en el consolat. Que el duo acabi en una habitació d’hotel ja no quadre si tens a Suzuki i Goro rondant pel que se suposa que deuen ser les habitacions del costat. Però que el final de l’intens duo quedi avortat pel terrabastall atòmic a la manera de final del Samson et Dalila de Saint-Saens, utilitzant el sensorround que es va fer famós en aquella Earthquake de Chralton Heston i Ava Gardner l’any 1974, és desolador. El senyor Rechi necessita ser més protagonista que Puccini, ras i curt.

Si al menys la còpula nupcial hagués tingut lloc a la caseta a dalt del turó, les possibilitats de salvar-se dels efectes mortífers de la bomba haurien estat plausibles, però en la cambra del “hotel Savoy” al bell mig del Nagasaki més cosmopolita, no. Com s’ho fan per salvar-se dels efectes radioactius tots els protagonistes no ho sé, ni Rechi tampoc, però a qui l’importa un anàlisi del que ens proposa?

La desolació escènica tres anys després és total. El segon i el tercer acte en un espai demolidor, per fer més trista la història, no tenen cap sentit, perquè Rechi hauria de saber que la tragèdia de Madama Butterfly està en l’interior del cor de Cio-Cio-San, no en l’escenografia, i quan aquesta és dolça, amable i de postal, encara fa més mal al cor.

A Rechi no li sap cap greu ensenyar-nos des d’un bon principi del segon acte a Dolore, el fill de Cio-Cio-San i Pinkerton, si bé costa creure que aquell nen de ben bé sis anys sigui una criatura en qüestió (n’hauria d’aparentar tres), a no ser que els afectes de la radiació l’hagin fet créixer de manera accelerada. Ensenyar el nen abans d’hora és un atemptat als cops d’efecte teatrals que Puccini i els seus soferts llibretistes tan bé gestionaven.

No té cap sentit, per molta solidaritat amb el poble japonès que tingui, que Sharpless porti la roba estripada i feta un nyap com si fos la que portava tres anys enrere el dia de la fatídica deflagració atòmica. De fet cap dels altres personatges que surten al segon acte van tan estripats com el consol: ni Goro, ni Yamadori, ni Butterfly, ni Suzuki ni la criatura, ningú. Per què doncs el pobre Carlos Álvarez va fet un “Ecce homo” tres anys després? i això que és el consol dels Estats Units.

Un moment especialment grotesc forçat per la partitura és el duet de les flors. Feia riure per no dir plorar, veure a Suzuki i Butterfly anant a buscar unes flors esplèndides com d’un “garden del Maresme” en mig de la ferralla, per repartir-les estratègicament en grupets ridículs. Jo de Jaho o de Coma-Alabert li hagués dit quatre coses ben dites al responsable de l’estupidesa.

Totes aquestes anècdotes sense cap mena de sentit i moltes més que us podria explicar, no deixarien de ser disquisicions sobre un sense sentit escènic, si no fos que Rechi vol jugar, encara més que Puccini, amb el sentiments del respectable i abans de la mort de Butterfly ens regala un fastigós estira i arronsa amb el nen que vol anar amb sa mare, Suzuki que el retén pels peus i la mare que ara l’agafa i ara el deixa, per remoure les tripes i provocar el plor fàcil, absolutament innecessari i pura pornografia emocional a l’estil d’aquell final de The Champ (1979) de Zefirelli.

Rechi (i el seu equip) que deu estar de moda entre l’establishment operístic local i se m’escapen els motius a no ser que res tinguin a veure amb les qüestions artístiques, no va rebre l’esbroncada que es mereixia, no tant com a Il Trovatore, però també. La producció es compartida amb la Deutscher Operam Rhein de Düsseldorf, però allà estan curats d’espants.

Em va semblar escoltar una lleu buada per a Ettinger i per a tota la resta i merescudament un triomf total, sobretot per Jaho, que sense necessitat de bombes, radioactivitats i manipulacions afegides, va saber extraure amb el seu art, l’essència del seu meravellós rol, en una nit operística on el protagonisme va ser per a les veus.

Si demà teniu oportunitat d’apropar-vos a Peralada no ho deixeu de fer, allò que és fonamental en l’òpera està més que garantit i la Cio-Cio-San de Jaho, és de les que no s’obliden.

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA 2017: MADAMA BUTTERFLY (JAHO-HYMEL-ÁLVAREZ;RECHI-ETTINGER) Ahir es va estrenar la producció operística del Festival Castell de Peralada 2017, la popular, bellíssima i lacrimògena…

0 notes

joaquimblog · 7 years

Text

Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena (Rigoletto), María José Moreno (Gilda), Ana Ibarra (Maddalena) i Enrico Iori (Sparafucile) Rigoletto, producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

María José Moreno (Gilda) Rigoletto Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

María JOsé Moreno (Gilda) i ANtoniono Siragusa (Duca) a Rigoletto, Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

No em vaig endur cap sorpresa, no esperava més del que vaig rebre, senzillament cal dir, perquè ara ho utilitzaré alhora de valorar les representacions liceistes, que en cap dels casos la tarifa 4 (de 270€ a 13€) d’una representació que segons quin dia de la setmana també es representa en tarifa 6, es justifica, perquè aquest segon repartiment de Rigoletto és, sent generós, un bon Rigoletto d’un teatre de segona categoria, però en canvi els preus que paguem són de teatre de primera amb cantants de primera i per tant com que no es compleixen cap de les dues coses, em semblen un abús.

Riccardo Frizza ha millorat respecte al dia que vaig veure el primer cast, diria que no va amb tanta cura a l’hora de controlar el volum i la direcció guanya amb intensitat i color verdià, sense aquelles delicadeses belcantistes amb que tractava a Camarena i Álvarez.

L’Orquestra del Liceu va mostrar un bon so i un bon equilibri, amb bones intervencions solistes i sense els desconnexions entre fossar i escenari del dia del primer cast, mentre que el Cor d’homes va repetir la magnífica prestació en la que segurament és una de les millors de les darreres temporades. Bravo!

Àngel Òdena té una veu de privilegi, de baríton sense discussió i de baríton dramàtic, una veu gran i que s’esplaia sense cap mena de dificultat per tota la sala sense cap perjudici per culpa d’una escenografia que sembla perjudicar a segons quines veus més que a altres..El baríton tarragoní no és un prodigi com a intèrpret i com acostuma a passar amb el cantants amb un instrument prodigiós, sembla que es refií del seu privilegi vocal mentre que la part interpretativa la relega a un segon terme. Durant tota la primera part (els dos primers actes) es va dedicar a llençar la veu de manera imponent tot i que en les llargues frases i les notes que necessitaven l’imprescindible fiato, la veu mostrava una oscil·lació enutjosa segurament de desgast o d’esgotament. El seu “pari siamo” va ser intranscendent, pla, poc dramàtic, només una lectura d’un personatge tan ric de matisos i tan polièdric que necessita quelcom més que ser llegit per arribar a commoure. A la segona part va millorar involucrant-se molt més en la tragèdia a partir d’un “Cortigiani vil razza dannata” molt més intens que sobrepassava una lectura correcte, transmetent emocions, quelcom que s’agreix, però hi ha aspectes que Òdena desatén i que són imprescindibles per fer de la seva interpretació una gran interpretació o per dir-ho d’una altra manera, per esdevenir un cantant excepcional. Potser és una qüestió tècnica, un control desigual de la seva emissió o una manca de precisió dramàtica en un rol on cada frase necessita ser dita amb convicció i veritat. Òdena va acabar triomfant davant d’un públic poc exigent malgrat el que havia pagat.

Antonio Siragusa sempre juga amb el handicap conegut d’una veu lletja i un timbre ingrat. Tampoc té una presència distingida i elegant que el faci creïble com a Duca, un personatge que a banda del poder que utilitza per obtenir tot el que desitja, també ha de seduir i també quan ho ha de fer disfressat de Gualtier Maldé davant de jovenetes virginals a la sortida de missa. El tenor italià té una bona línia però la veu no sembla la més adequada per fer front a aquest rol de tenor líric. Ell és un líric lleuger amb un bon bagatge en el repertori de contraltino rossinià massa allunyat del tenor líric verdià. El seu registre agut és esplèndid però li manquen masses coses per arrodonir un Duca convincent, seductor, elegant i aristocràticament pervers.En el seu gran moment a l’inici del tercer acte, queda curt en la volada lírica d’una veu que de manera natural no omple el personatge, ni tècnicament, ni en la vessant interpretativa. Ja no era d’antuvi l’opció més idònia per complementar a Javier Camarena, però després de la representació d’ahir només puc dir que el senyor Siragusa s’equivoca cantant Verdi.

Maria José Moreno hagués hagut d’anar al primer cast perquè és molt millor que Rancatore, però és una Gilda vocalment feble. Verdi demanava una altra vocalitat de soprano i massa sovint s’han fet càrrec d’aquest rol les sopranos coloratura, oblidant la part dramàtica que també té, i que posa en dificultats a les lleugeres quan han de fer front a la zona central i greu dels moments més intensament dramàtics (tercer i quart acte). És clar que el seu “caro nome” és una delícia en la pulcritud i justesa dels picats o aquell llarg fiato en la nota conclusiva en piano i també la intensitat de “tutte le feste al tempio! va ser colpidora, però Gilda és molt més i en moltes estones queda superada, ja sigui pel registre, ja sigui per la intensitat orquestral. És una soprano exquisida, musical i de línia elegant, però la seva veu per a Gilda i en un teatre com el Liceu, no sembla la més adequada.

Malament Enrico Iori com a Sparafucile i sorprenent el canvi d’Ana Ibarra, de soprano lírica plena a mezzosoprano en menys de 15 anys. Algunes coses no deu haver fet bé perquè hem perdut massa aviat una veu lírica de grans possibilitats i no hem guanyat una mezzosoprano rellevant, només tenim una cantant que fa front a la descarada Maddalena amb una desimboltura vocal poc natural.

La resta, tots els rols secundaris repeteixen en ambdós repartiments excepte el patge que en la funció d’ahir va ser Mariel Fontes, amb les mateixes virtuts i defectes esmentats en l‘apunt del 25 de març.

La producció em reafirmo amb tot el que vaig dir, és una magnífica perquè sense trair res, innova el concepte escènic sense renunciar a la bellesa estètica tot i despullar l’escenari fins a un ninimalisme, aquesta vegada atractiu, tot i que el vestuari barroquitzant de Sandy Powell amb l’assistència del regi Lorenzo Caprile és vistós i agraït.

Liceu molt ple, a l’inici amb un públic més aviat fred, però a partir del “Cortigiani” més generós tot i que la sensació no va ser en cap moment d’assistir a una representació memorable, més aviat va ser com ja he dit tot just començar, una bona representació d’un teatre de segona, quelcom que no ens agrada perquè no és ni al que aspirem ni sobretot, el que paguem.

LICEU 2016/2017: RIGOLETTO (2) Ódena-Moreno-Siragusa-Iori-Ibarra;Wagemakers-Frizza) No em vaig endur cap sorpresa, no esperava més del que vaig rebre, senzillament cal dir, perquè ara ho utilitzaré alhora de valorar les representacions liceistes, que en cap dels casos la tarifa 4 (de 270€ a 13€) d'una representació que segons quin dia de la setmana també es representa en tarifa 6, es justifica, perquè aquest segon repartiment de…

#Ana Ibarra #Antoni Marsol #Antonino Siragusa #Àngel Òdena #Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Enrico Iori #Gemma Coma-Alabert #Gianfranco Montresor #Giuseppe Verdi #Josep Fadó #María José Moreno #Mariel Fontes #Mercedes Gancedo #Monique Wagemakers #Riccardo Frizza #Rigoletto #Xavier Mendoza

0 notes

joaquimblog · 7 years

Text

Carlos Álvarez (Rigoletto) Gran Teatre del Liceu Fotografia ®A Bofill

Rigoletto al Gran Teatre del Liceu. Producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

Javier Camarena (Duca de Mantova) Liceu 2017 fotografia ®A Bofill

Carlos ÁLvarez (Rigoletto) Desirée Rancatore (Gilda) Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

®A Bofill Mercedes gancedo (Comtesa Ceprano) i Javier Camarena (Duca)

Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d’aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest Rigoletto amb el primer repartiment va tenir lloc ahir divendres la tercera de les 13 representacions previstes d’aquesta nova producció deguda a la directora holandesa Monique Wagemakers en coproducció amb el Teatro Real i que sense cap mena de dubte, per a mi és un dels atractius de la proposta, al costat del debut com a Duca del tenor mexicà Javier Camarena i el retorn en el rol protagonista del baríton malagueny Carlos Álvarez.

Per tal de que el Rigoletto prengui la grandesa i la dimensió dramàtica que la partitura conté, cal un director que no es limiti a acompanyar amb discreció i cura belcantista. Riccardo Frizza no esguerra res, però és incapaç de dotar a la narració del tremp verdià que distingeix l’obra del compositor de Busseto de la resta dels compositors italians del ottocento. Frizza acompanya i fins i tot embolcalla amb una curosa pulcritud i discreta presència, i amb aquest caràcter poc rebel i enèrgic és impossible aixecar guspires de indignació en l’acompanyem del “Cortiggiani” o en el dramàtic i terrorífic tercet “Somiglia un Apollo quel giovine…” abans de la tempesta i del assassinat de Gilda. Amb Frizza tot això queda aigualit, tou o sense la tensió que distingeix ja al gran Verdi dels belcantistes precedents. Tampoc va estar del tot encertat en quadrar les escenes concertants i malgrat que l’orquestra va mostrar en general un bon estat de forma, no se li va treure tot el rendiment que l’obra demana.

Possiblement la direcció de Frizza beneficiava a Camarena tant com el perjudicava l’escenografia tan oberta, però el cert és que en cap moment em va envair aquella especial tensió que els bons directors verdians saben extreure de les brillants pàgines orquestrals que sempre hi ha en les seves partitures, ja sigui en pàgines exclusivament orquestrals (el climàtic preludi amb el tema de la maledicció) o acompanyant als cantants amb molt més protagonisme i subratllant amb deteniment el caràcter i la psicologia dels personatges, les escenes i les situacions dramàtiques.

El cor masculí del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García va tenir unes brillants i acurades intervencions, molt equilibrades i amb un so tan homogeni com bell. Bravo!

El Rigoletto de Carlos Álvarez ha millorat respecte a aquell de la temporada 2004/2005 que ja em va agradar molt, però ara el baríton malagueny és més intèrpret i l’emissió molt més clara i lliure. Ençà el retorn després del període d’aturada forçosa, la seva emissió ha guanyat amb nitidesa i encara que hagi perdut una mica de volum sonor, no perd presència gràcies a una millor impostació i a un fraseig acurat. Sap dotar a cada escena del tractament dramàtic més ajustat i sense emfatitza en excés un rol propens a la sobre actuació, la seva interpretació acaba sent de categoria, verdiana i allunyada dels efectes veristes que tant mal han fet en el distingit cant verdià. En aquest sentit la dualitat d’airada venjança o patètica súplica en les dues vessants del seu “Cortigiani” esdevé pel meu gust, modèlica, si més no en el panorama baritonal dels nostres dies. Bravo per la distinció, l’elegància, la forza i l’acurat dibuix d’una psicologia tan complexa.

La Gilda de Desirée Rancatore és inadmissible. No té el nivell per cantar al Liceu, o no l’hauria de tenir. La soprano palermitana, en altre temps espectacular Olympia als Contes d’Hofmann, no té l’instrument en condicions per cantar una Gilda prou solvent. Els greus no existeixen i els supleix amb una veu lletgíssima i no correctament recolzada, mentre que els aguts en forte son oberts i oscil·lants, per tant els evita sempre que pot substituint-los per pianíssims, en moltes ocasions desafinats i un cant sense cap mena d’interès, segurament perquè quan es perd la joventut i no hi ha prou tècnica, només queda els residus d’una veu malaguanyada en repertoris equivocats. Gilda ja va quedar clar que no era per a una líric-lleugera, però és que Rancatore ara ja no té ni una parcel·la vocal on poder.la classificar.Incomprensible que maria José Moreno no formi part d’aquest primer cast i per altra banda, incomprensible que no hagin donat aquest rol a una soprano d’aquí. L’èxit assolit (tampoc res de l’altre dijous) denota les ganes de fer un èxit per part d’una part del públic.

L’esperat debut de Javier Camarena com a Duc de Màntua m’ha decebut una mica. La veu és magnífica, però encara poc apropiada pel rol. Possiblement també s’ha de fer amb el rol i ha d’agafar una confiança que encara no té. Quan la tingui i gaudeixi cantant ens el farà gaudir escoltant-lo, però ahir encara no va ser el cas. Té la classe i l’elegància d’un cant refinat, fruit del belcanto que el caracteritza, però li manca el volum en els moments més compromesos i una solidesa més corpòria en el centre. En la zona de pas, l’agut i sobreagut no hi ha problemes, sempre i quan el director d’orquestra no el perjudiqui. D’acord que la no escenografia del muntatge escènic no l’ajuda, però aquest no és el problema per el qual no podem dir encara avui, amb plena seguretat i certesa que aquest sigui un rol que li convé a la veu. Ahir va mostrar algun problema i fins i tot em va fer patir a “la donna è mobile” on quasi vaig arribar a pensar que hi hauria accident, però sortosament no va ser així. El seu “Ella mi fu rapita!,,,Parmi veder le lagrime” i posteior i compromesa “Possente amor mi chiama” van mostrar totes les virtuts d’un cantant exquisit, però també les limitacions d’un instrument que tit i ser més adequat que el de Juan Diego Flórez, encara no té suficient solidesa per a ser el Duca malauradament seductor.

Espectacular el Sparafucile del baix Ante Jerkunica i eficaç i vistosa la Maddalena de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze.

Solvència garantida amb el Marullo de Toni Marsol, el Borsa de Josep Fadó i el Ceprano de Xavier Mendoza, mentre que al Monterone de Gianfranco Montresor li mancava registre o contundència colpidora en la famosa “Maledizzione”.

Coma-Alabert com a Giovanna, Mercedes Gancedo com a Ceprano i el patge de Yordanka León van completar amb categoria la llista de rols petits però imprescindibles.

Em feia tanta por la producció de Wagemakers que potser per això m’ha agradat tant. Encara que sembli mentida no és gens fotogènica perquè en el teatre guanya molt.

És una producció aparentment espartana, amb poc elements escenogràfics, més enllà de l’enorme ring de boxa o pista de circ que ocupa una àmplia zona central de l’escenari, nio hi ha res més a banda de l’escala que tant ha molestat a molts i que té un efecte visual/estètic bellíssim, junt amb la resta d’espai escènic dissenyat per MIchael Levine (un assidu col·laborador de l’equip creatiu dels muntatges de Carsen).

L’encert de la producció és la radical senzillesa d’aquest espai que serveix, gràcies a un bellíssim disseny de llums de Reiner Tweebeeke (traspassat fa 4 anys) de pista d’aquest circ de criatures cruels, vestides amb espectacularitat gràcies als dissenys de Sandy Powel, però que deambulen amb sinistre interior negre com a cruels executors d’un món sense pietat, que observa des de la barrera, fora del perímetre d’aquest escenari vital.

La inclinació oscil·lant d’aquest plataforma en moments concrets ofereix un efecte teatral d’impacte..

No es traeix mai a la història i res impedeix, ans al contrari, seguir-la amb credibilitat, fins i tot en la sempre complicada escena del rapte. Hi ha moments teatrals molt aconseguits, com la confrontació entre Rigoletto i els cortesans envoltant la tarima, o la combinació de colors de vestuari i plataforma, d’una eficàcia escènica admirable..

Vaig llegir que anava en contra dels cantants i no puc estar més en desacord, altre cosa és que el cantants per la seva fisiologia vocal necessiten plafons que els ajudin a projectar la veu en una òpera que ara per ara encara els hi va una mica gran.

Producció bellíssima, teatralment intel·ligent i respectuosa, que estic segur que amb un director d’orquestra inspirador i una soprano mereixedora de ser Gilda al Liceu, hagués esdevingut el millor Verdi de les darreres temporades al teatre, tot i així segurament ho és.

LICEU 2016/2017: RIGOLETTO (ÁLVAREZ-RANCATORE-CAMARENA-JERKUNICA-KEMOKLIDZE;WAGEMAKERS-FRIZZA) Amb un Liceu quasi ple a vessar i amb ganes d'aplaudir fins més enllà del que es mereix aquest…

#Ante Jerkunica #Carlos Álvarez #Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Desirée Rancatore #Gemma Coma-Alabert #Gianfranco Montresor #Giuseppe Verdi #Javier Camarena #Josep Fadó #Ketevan Kemoklidze #Mercedes Gancedo #Monique Wagemakers #Riccardo Frizza #Rigoletto #Toni Marsol #Xavier Mendoza #Yodanka León

0 notes

joaquimblog · 4 years

Photo

LICEU 2019/2020: Cavalleria Rusticana I Pagliacci (2). LO SALVA MARTIN MUEHLE

Las expectativas eran casi nulas y si no llega a ser por la sorpresa de encontrarme con un tenor de verdad, Martin Muehle, el resultado hubiera sido incluso peor que el previsible. Cómo la Sra. Scheppelmann tuvo la desfachatez, a la sombra de dos títulos populares que se venden solos y con el atractivo de contar con Roberto Alagna, de rellenar el resto con tanta mediocridad vocal? La respuesta es sencilla, un director mediocre programa mediocridad. Pankratov no es ni seguramente será nunca una Santuzza, pero es una voz y una cantante notable fuera de estilo, pero es que Oksana Dyka es un atentado al arte canoro, una cantante insufrible, de voz fea, timbre ingrato y gritos desaforados . A su lado y por gran y disgusto, el Alfio de Ángel Òdena no ayudó en nada a subir el nivel de teatro sin categoría. La voz del cantante catalán muestra un agotamiento notable, con oscilaciones y fluctuaciones sonoras, muy desagradables porque la voz es grande y la proyección descontrolada la convertía en inquietante.

El tenor Martin Muehle fue una sorpresa. No es un prodigio canoro y la voz a veces queda carente de proyección, pese a tener un volumen más que suficiente. Comenzó poco sutil a la siciliana y poco implicado en el dúo con Santuzza, pero a partir del brindis y en la despedida a la madre estuvo bien y a ratos mucho más que bien. Se reservaba para Pagliacci, claro y fue en la genial ópera de Leoncavallo donde demostró que mirarse con el gran Del Monaco es una buena elección si no se tiene suficiente personalidad arrolladora para ser lo que debería ser él mismo. Mostró carácter y seguridad del todo convincente en un rol tan denso. Me gustó y pese a no tener la personalidad de Alagna, la voz es mucho más idónea para Canio que no la del tenor francés. Él verdaderamente fue el más relevante de una tarde discreta.

También me gustó más Dinara Alieva que no Kurzak. La voz no tiene mucho proyección pero es mucho más adecuada que la señora Alagna, tanto por el color, como por el temperamento dramático / vocal. Desgraciadamente Òdena cantó Tonio y el prólogo, que masacró. Manel Esteve mejoró mucho el Silvio del primer reparto, aquel fracaso Ducan Rock que sólo viendo la foto se entiende por que lo contrataron. Esteve es un cantante muy experimentado que sabe perfectamente sus virtudes y limitaciones y saber en todo momento cómo dar relieve al personaje, con pasión y sin dejarse llevar, controlando siempre y demostrando que es un cantante que siempre da y transmite confianza. El Beppe / Arlecchino de Vicenç Esteve es vocalmente más limitado, ya que en la parte más aguda la voz del tenor catalán pierde seguridad y consistencia. Teatralmente no conlleva problemas, dibujando perfectamente el doble personaje. En Cavalleria brilló Mercedes Gancedo y la Mamma Lucia de la incombustible Elena Zilia. Bien la orquesta del Liceu bajo la dirección inspirada de Nánási y efectivo el Coro, haciendo ostentación de los fuertes como contraprestación a unas medias voces inexistentes. Urge una intervención en profundidad. Quiero mucho al Cor del Liceu y valoro mucho y mucho la tarea imposible de Conxita García, ellos y ella lo saben, es por eso que hace mucho tiempo que exijo una intervención para salvar uno de los puntales de la casa. Los que hace tiempo que me leéis lo sabéis. La producción sigue siendo el gran acierto de la programación de estos títulos, servidos en esta ocasión por cantantes mediocres con contadísimas excepciones. Así y pagando lo que se pagaba ayer por asistir a tanta mediocridad provinciana, el Liceu no tiene ningún futuro.

Feliz Navidad

#Cavalleria Rusticana #Pagliacci #Martin Muehle Liceu

0 notes

joaquimblog · 4 years

Photo

LICEU 2019: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI

El popular doble programa verista ha tornat al Liceu després de 8 anys d’absència en l’aclamada producció (amb raó) Damiano Michieletto i sota l’excel·lent direcció musical de Henrik Nánási que ha tret passió de l’orquestra liceista i ha mostrat amb cruesa el límit vocal d’un cor que amb cor i orgull, però sense qualitat sonora, necessita una millora urgent

El gran protagonista ha estat sense cap mena de dubte Roberto Alagna que ha assumit amb una passió i entrega abassegadora els rols de Turiddu i Canio, com feia molt de temps que no es veia al Liceu. Alagna per sort, encara canta a l’antiga i malgrat l’evident desgast vocal en la zona aguda del seu registre líric, el seu Canio, i sobretot el seu Turiddu són dels que fan agitar el públic del seient, perquè Alagna és tot emoció. El fraseig claríssim i la emissió ferma, l’entrega sense reserves i la italianitat a flor de pel, continuen sent les senyes d’identitat d’un tenor ja veterà que pot assumir encara sense complexos l ridícules transfiguracions escèniques els rols protagonistes, perquè a banda de la veu, el seu físic i la seva agilitat escènica es conserven en un estat òptim. Ha començat tibat en una siciliana més aviat escanyada. En el duo amb Santuzza ha extret totes les virtuts i en el comiat a la mare, després d’un expansiu brindis, ha signat amb rúbrica generosa una interpretació d’aquelles que arrosseguen a tot un teatre a l’entusiasme col·lectiu.

Amb ell Elena Pankratova, que no debutava a Barcelona com s’encaparraven a dir a TV3, ja que va cantar una magnífica Turandot amb l’OBC en el comiat de la passada temporada, Va mostrar amb sobrada facilitat la importància d’una veu que llueix més en el repertori germànic (les magnífiques Kundry a Bayreuth o la tintorera de Die Frau ohne Schatten, per exemple, ho acrediten. La seva Santuzza es poderosa de recursos, ajustada i expansiva, però no em commou.

Gabriele Viviani és un Alfio discret, per tant un insuficient Tonio a Pagliacci, que malmet el pròleg a uns nivells provincians poc admissibles.

La veterana Elena Zilio, és una més que notable Mamma Lucia i la magnífica Mercedes Gancedo és una luxosa Lola.

Pagliacci va mostrar el límits de Alagna en un segon acte que va denotar l’esforç del Turiddu i d’un primer acte molt bo rubricat per un “Vesti la giubba” senzillament perfecte. Després el tenor francès va patir de valent per acabar l’obra sense vorejant un ensurt, que es va albirar en un parell d’ocasions. En qualsevol cas tan de bo tots els cantants s’entreguessin d’aquesta manera. Alagna fa estimar l’òpera. Bravo!

La resta no està a l’alçada, començant per la seva senyora, una veu discreta, limitada i justeta per a Nedda. Ella ha volgut fer creure que té una veu de lírica ample i senzillament és una veu de soubrette.

lamentable el Silvio de Duncan Rock, tant que fins i tot ha motivat lleus mostres de protesta del públic en acabar la funció. Com deu ser perquè el públic que ara s’ho empassa tot, l’hagi buat.

Bé el Beppe de Vicenç Esteve.

La producció de Michieletto és un encert total. No traeix, ofereix una visió de conjunt interessant, especialment remarcables l’escenificació dels dos interludis, on s’explica la preqüela de Pagliacci a Cavalleria i la seqüela de Cavalleria a Pagliacci.

L’ambientació de les escenes és portentosa, el treball amb els intèrprets és molt notable, l’escenografia és tan senzilla d’estructura com perfectament il·lustrativa d’uns ambients que ens situen de manera exacte en el drama. Excel·lent disseny de llums i vestuari. És una producció rodona, intel·ligent, amb un parell o tres de tocs genials i un altre parell o tres discutibles, però que sense trair res i explicant el de sempre, aconsegueix mantenir al públic que ha vist mil i una vegada aquesta trama, en tensió. Bravo

#Liceu Roberto Alagna Elena Pankratova Damiano Michieletto Henrik Nánási Cvalleria Rusticana Pagliacci

0 notes