#La força de la determinació

[juliaridulaina]

La força de la determinació/The strength of determination/La fuerza de la determinación

La força de la determinació/The strength of determination/La fuerza de la determinación

La força de la determinació Si lluitem dins la foscor.., què passarà?Lluitar dins la foscor significa que ens estem barallant inútilment perquè no sabem contra què lluitem. S’ha d’aportar llum per esvair la foscor.Lluitar d’aquesta forma “-això no ho he fet bé; no sé perquè li he dit això; hauria d’haver-ho fet millor; sempre m’equivoco; no volia que passés però ha passat, etc…”, són tot formes…

View On WordPress

#"¡parar significa parar!" #"stop means stop!" #do things well #fer les coses bé #Fighting in the dark #hacer las cosas bien #La força de la determinació #La fuerza de la determinación #Lluitar dins la foscor #Luchar en la oscuridad #The strength of determination

[creedfilm]

Creed

Adonis Johnson (Michael B. Jordan) no va arribar a conèixer el seu famós pare, el campió mundial de pesos pesants Apollo Creed, ja que va morir abans que aquest naixés. Tot i això, és indubtable que porta la boxa a les venes, per la qual cosa Adonis es muda a Filadèlfia, lloc del llegendari combat d'Apollo Creed amb un cregut i dur contrincant anomenat Rocky Balboa.

Un cop allà, Adonis busca Rocky (Sylvester Stallone) i li demana que sigui el seu entrenador. Tot i que aquest li insisteix que havia deixat el món de la boxa per sempre, Rocky veu a Adonis la força i determinació que va veure a Apollo; el ferotge rival que va acabar convertint-se en el seu millor amic. Després d'acceptar ser el seu entrenador, Rocky entrena el jove púgil fins i tot malgrat que l'antic campió es troba en plena lluita contra un enemic molt més mortal que aquells a qui s'ha enfrontat al ring.

Amb Rocky com el seu entrenador, Adonis aconsegueix en poc temps poder lluitar pel títol, però serà capaç de desenvolupar a temps no només la determinació sinó també el cor d'un boxejador de veritat, i aplicar-ho al ring?

#cinema #Creedfilm #film

[cuentistadislexica]

S’havia esperat a que s’obrissin les portes del metro per aixecar-se amb indiferència

S’havia esperat a que s’obrissin les portes del metro per aixecar-se amb indiferència. No com jo, que ja ho vaig fer quan vaig sentir el brunzit llunyà del metro. Vaig accionar la maneta (sempre soc jo qui acciona la maneta) unes quantes vegades abans que la porta es desbloquegés (com si no sabés que era una acció totalment inútil). Mentrestant, la noia m’observava amb certa incredulitat, com si anés a aixecar una cella (però no ho va fer). I vaig entrar al vagó sense poder evitar seguir-la mirant de reüll (no era la típica noia que puja a l’estació de Gràcia) mentre pensava en com de sorprenent podia ser la vida a vegades.

No va ser fins que jo vaig torbar un seient buit (sempre trobo seients buit) que ella es va aixecar i va entrar amb una parsimònia inaudita (tenint en compte el fet que les portes es van tancar un segon més tard, amb la típica fúria del metro). El tren va començar a moure’s. Va recolzar tot el cos a un d’aquells tubs, que van des del terra al sostre del vagó, com si volgués formar un eix de simetria perfecte.

I llavors va ser ella qui em va mirar fixament, de dalt a baix, sense vergonya. S’havia adonat que no la podia deixar de mirar (tot i que d’una manera molt diferent a la seva) mentre em mossegava el llavi inferior. Vaig admirar aquella determinació en les mirades, que estava barrejada amb el típic toc desdenyós (que sovint envolta la determinació), i que s’anava convertint en admiració en el moment en què les meves dents van alliberar el meu llavi inflat. I jo, com que no podia suportar-ho més, vaig treure la llibreta i em vaig posar a escriure. I vaig saber que ella era conscient del que estava passant: clavava els ulls, que s’anaven tornant més blaus, en mi cada cop amb més força.

Però llavors el metro va arribar a Girona i va baixar. Vaig saber que aquella noia a peu hagués trigat, més o menys, el mateix temps que amb metro i ho vaig tornar a pensar: «ja ha tornat a passar. Algú ha fet una cosa que jo mai faria». I la vaig observar des de la finestra bruta com caminava a poc a poc, a un ritme totalment diferent al de de resta de viatgers. I vaig saber que no la tornaria a veure mai més.

#short story #train #metro barcelona

[crisbestr]

Instal·lació col·laborativa dissenyada per A Cel Obert amb la participació de 1700 alumnes de 8 centre educatius de Tortosa Organitza: A Cel Obert- Ajuntament Tortosa Lloc: Tortosa Any: 2018 Fotografies: Òscar Lanau

Desitjos és la instal·lació dissenyada per a la cinquena edició del Festival. Ha estat realitzada amb la col·laboració d’alumnes del Col·legi Diocesà Sagrada Família, de l’Escola Cinta Curto, de l’Institut Dertosa, de l’Escola de Ferreries, de l’Escola la Mercè, de l’Escola de Sant Llàtzer, de l’Institut Cristòfol Despuig i de l’Institut-Escola Daniel Mangrané. 

Anhels que voleien perquè necessiten trobar el seu lloc i fer-se visibles, ambicions que es formulen i necessiten materialitzar-se, desitjos que es pretenen i es busquen i finalment es troben, somnis que lluiten per deixar de ser-ho i fer-se reals, objectius que acaben sent prioritaris, interessos que esdevenen importants, passions que ens mouen i ens fan sentir vius. En altres cultures, aquests anhels, ambicions, objectius, interessos, passions, somnis i desitjos els formulen i els llencen al vent: els fan lliures. Perquè nosaltres no?La instal·lació pretén ser un mecanisme per escampar tota la força, l’energia, la confiança i la determinació que sovint queda a un racó i es perd, sobretot en els més petits. És una al·legoria a la vida i la llibertat que acumulen els nens. Una il·lusió que, en aquest cas, vàrem fer real i vàrem repartir sense rumb concret, però amb l’esperança intacta.

#disseny espais #efímers

[lauxzx-blog]

És l'hora de ser valenta.

Un somni, tan llunyà que semblava, et sorprèn posant-se amb delicadesa sobre el teu dit cor. Papallona salvatge que t'anima a aixecar el cap i reaprendre a contemplar el cel entre les copes verdes.

Amb el seu vol aleatori rondava per la teva llar fins avui. Avui ella et recorre la pell per pura espontaneïtat, confia en tu i es deixa analitzar amb detall.

Ara has de ser valenta, obrir les portes, endinsar-te blau endins i volar.

.

Tocant de peus a terra i deixant estar metàfores reciclades, parlem de l'essència. Fa poc que la Laura ha pres una determinació: entraré a l'ESMUC. Ho penso fer perquè sé que puc. Així mateix acabaré la carrera de matemàtiques, sé que sóc capaç de fer-ho.

.

.

Em ve de gust explicar l'historia.

Dilluns 14 de maig. Els dilluns faig classes de saxo. Sovint em fa mandra anar-hi però sempre val la pena, surto amb l'energia plenament renovada. Ho podríem definir gairebé com un ritual terapèutic.

Des que he entrat a la universitat he vist moltes persones compaginant l'estudi universitari amb l'estudi (constant, seriós i rigorós) artístic, i això m'ha fet replantejar-me molts aspectes del meu present, passat i futur. La música és una part imprescindible en la meva vida, i no han estat pocs els cops que he pensat en dedicar-m'hi. El meu estimat esperit "racional" intoxicat per la por i la uniformitat aplicada per l'anomenat "Sistema" m'ha ajudat però a reconduir-me i optar per una via amb sortida, seguint així un camí model estàndard. Ep! Que les matemàtiques m'apassionen també. El fet, l'essència, el ker de l'assumpte recau precisament aquí, en què aquestes dues passions NO són incompatibles.

Tornem a ser a dilluns. Arribo a classe i llenço un dubte innocent i amb un potencial expansiu desconegut per mi: "Jordi, quin itinerari hauria de seguir una persona com jo per acabar dedicant-se al món de la música?".

Quin detonant més encertat, quin agradable plaer el de saber que els astres es van alinear i van fer que aquella composició de mots es disparès. El cas és que aquella pregunta va ser resposta amb moltes ganes. El Jordi em va estar explicant diverses escoles, recorreguts habituals, i amb franquesa va animar-me en la meva papallona. M'explico. La papallona és una idea és una idea força intuïtiva en aquestes alçades de l'escrit, però amb una descripció concreta al darrere: El curs 2018/19 estudiar no cinc, sinó tres assignatures de mates i dedicar la resta del meu temps a preparar-me per les proves d'accés a l'ESMUC. La sinceritat amb la 1ue el Jordi va donar-me suport em va commoure, va ser un empoderament immediat. És possible? Sí. Doncs, a què esperes Laura? Ja he fet proves de nivell allà a l'escola de música i sembla que vaig al segon nivell dels tres que hi ha. No està malament per no haver fet mai solfeig! Ho parlo amb algunes persones i els comentaris són tots positius. Parlo amb el Josep. Ell és el noi de 4rt que em fa classes particulars. Va treure's el superior al Conservatori (amb piano) abans d'entrar a mates. Ell coneix la meva situació a la carrera i coneix de primera mà el món de la música. Li demano la seva més sincera opinió esperant un mur de "racionalitat", i em sorprèn donant-me un suport incondicional i veient-ho com una opció més que viable! Poc més tard parlo amb l'Adri (Massana) i em diu que ll te un pla molt similar, amb la diferència que ell no continuarà la carrera sinó que es dedicarà completament a la música. Parlo amb el Marçal Musté. Ell ha estudiat el superior a l'ESMUC i ara esta començant una enginyeria, ell m'anima, ho troba una molt bona idea, això sí, m'és franc i em recorda que serà un camí complicat. Avui, una setmana més tard i altre cop dilluns, un noi d'Esplugues m'envia un missatge convidant-me a fer una prova per ser saxofonista al seu grup: Broken Time Family. No famós, sí conegut. Uau. Quina setmana...

.

Ara és l'hora de ser valenta i dir sí al que realment vull. És un bon pla. Un futur amb sortida, i amb passió. He de fer-ho perquè sé que ho puc aconseguir!!!

[monmundialdecatalunya]

[joaquimblog]

Fabio Sartori i Maria José Siri Foto ®A Bofill

Fabio Sartori (Riccardo) i Giovanni Meoni (Renato)Foto ®A Bofill

Katerina Tretryakova Foto ®A Bofill

Patricia Bardon Foto ®A Bofill

És ben senzill avui, trist però senzill, la darrera representació de les 14 programades d’Un ballo in maschera no ha tingut el nivell que hom desitjaria pel Liceu. Mediocritat, rutina, fredor, veus pocs rellevants, producció penosa….

En el primer repartiment teníem a Beczala i Álvarez, també Sancho, per salvar un conjunt igualment mediocre i rutinari, ells i ella feien que quan intervenien tot prengués una esperançadora volada, però l’òpera mai són individualitats i menys en una òpera tan complexa i intensa, que requereix també d’una soprano i una contralt dalt nivell.

En aquest segon cast hi havia dues veus importants, la de Fabio Sartori i la de María José Siri, però el tenor italià i la soprano uruguaiana no tenen una bona tècnica, si bé ell intenta sense gaire èxit una varietat expressiva a la que ella renuncia des de la primera frase. Ella tendeix al crit i té problemes d’afinació, ell se sent segur en el registre agut en forte i els seus aguts són tan espectaculars com poc efectius. No hi ha cap mena d’emoció en el seu cant. Com és possible doncs, electritzar-nos a “Teco Io sto?” Cap distinció, cap elegància, ni s’intueix aquella alenada verdiana en les grans àries per a tenor i la soprano amb aquells arcs melòdics que en mans de cantants amb legato produeixen calfreds per l’espinada. Ja ho sabíem però una vegada més es demostra que amb un instrument poderós no n’hi ha prou. Sartori en la gran escena del tercer acte ploriqueja

Giovanni Meoni no té ni una bona veu. El color és poc baritonal, però tampoc és un tenor curt, ja que en la zona aguda pateix molt, la veu perd cos i sovint s’introdueix en el terrenys poc adequats del crit. No té un legato que atorgui força i bellesa al seu mediocre “Eri tu”, que intenta salvar amb cops i efectes de veu del tot inadequats. la zona central i greu no són distingides. Portar aquest senyor quan a tenim a Juan Jesús Rodríguez en l’oblit em sembla un escàndol.

Qui ha enredat a Patricia Bardon a cantar Ulrica? la contralt anglesa es dintingeix en el repertori barroc, però Verdi és tot un altre món i necessita d’una projecció i emissió que ella no té. Canta bé, això és prou conegut, però no Ulrica, per Déu!

Katerina Tretyakova és un Oscar correcte però no llueix perquè no té l’agilitat espurnejant que Verdi demana al patge. La veu es projecta bé, assoleix l’agut amb determinació i té un abona tècnica, però el rol d’Oscar és complicat, necessita d’una lleugeresa desenfadada, entre la inconsciència d’una joiosa adolescència i la picardia de qui se sap un “influencer” com diríem ara i Tretyakova no ho assoleix amb naturalitat o facilitat. La veu sembla més propicia per altres rols. En qualsevol cas ella ha estat la millor de les tres cantants femenines.

La resta repetien els rols ja vist el dia 10, tret del servent d’Amelia que ahir va ser cantat per Emili Rosés.

No em va acabar de convèncer Renato Palumbo, ja que com el dia 10 hi va haver en la seva direcció uns contrasts de tempo i intensitats poc intel·ligibles, si bé és veritat que també va saber crear moments de qualitat en una orquestra no del tot implicada. El cor va estar millor que el dia 10, amb  una sonoritat més compacte, equilibrada i de qualitat.

I què dir de la producció? Dons que des del quart pis és encara més lletja i evidència la inconsistència del no res i un vestuari que hauria d’avergonyir a un suposat dissenyador de nivell. Vergonyós i vergonyant qui lloga una bunyol com aquest.

Que el Liceu ha perdut pistonada fa temps que ho sabem, que ens prenen el pel amb uns repartiments de teatre provincià però a preu de les millors produccions a les millors cases operístiques, ja fa temps que ho venim denunciant, però el que em sap més greu de tot, és la tristor que produeix veure com el públic, en altres temps actiu i crític protagonista del “Feedback” que sempre s’ha de produir entre l’escenari i la sala, ahir i amb una òpera intensa farcida de amb grans àries, duos i escenes,  la sala no va acabar de despagar mai d’una letàrgica migdiada no del tot ben aprofitada per culpa de veuarres mal utilitzades, crits i volums orquestrals excessius en mig d’un no res teatral que sobrepassava la mediocritat per esdevenir sense embuts, un producte de mala qualitat.

Els que no han pogut veure a Beczala o Álvarez no s’ho mereixen, però tots, inclosos el que hem gaudit d’aquest dos grans artistes no ens mereixem una inauguració tan galdosa.

Giuseppe Verdi UN BALLO IN MASCHERA

Renato Giovanni Meoni Amelia Mara José Siri Ulrica Patricia Bardon Oscar Katerina Tretyakova Silvano Damián del Castillo Samuel Roman Ialcic Tom Antonio Di Matteo Un jutge José Luis Casanova Un servent d’Amelia Emili Rosés

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu Direcció del cor: Conxita García Direcció musical Renato Palumbo

Direcció d’escena Vincent Boussard Escenografia Vincent Lemaire Disseny de vestuari Christian Lacroix Disseny de llums Guido Levi

Gran Teatre del Liceu, Barcelona 29 d’octubre de 2017

L’apunt del primer cast:

https://infernemland.blog/2017/10/11/liceu-20172018-un-ballo-in-maschera-12-beczala-alvarez-alkema-zajickboussard-palumbo/

LICEU 2017/2018: UN BALLO IN MASCHERA 2/2 (Sartori-Meoni-Siri-Bardon-Tretyakova;Boussard-Palumbo) És ben senzill avui, trist però senzill, la darrera representació de les 14 programades d'Un ballo in maschera…

#Antonio Di Matteo #Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Damián del Castillo #Emili Rosés #Fabio Sartori #Giovanni Meoni #Giuseppe Verdi #José Luís Casanova #Katerina Tretyakova #LICEU #María José Siri #Patricia Bardon #Renato Palumbo #Roman Ialcic #Un Ballo in Maschera #Vincent Boussard

[dinsteu-blog]

Molta llum i un cel ben blau per recórrer. Que la por, la mentida, la força i la manipulació no facin decaure l'alegria, la determinació, la voluntat i la llibertat. Molta pau i tranquil·litat, el camí és llarg i venim de lluny. Que l'exemple i les bones pràctiques siguin el motor del canvi. #referendum #volemvotar #referendumcat #referendumcatalunya #pau #pauialegria #pelsquejanohisou #pelsquevindran #pernosaltres #nomagradagenselqueveig #democracia #llibertat

#pau #referendumcatalunya #pauialegria #referendumcat #pelsquevindran #referendum #nomagradagenselqueveig #volemvotar #pelsquejanohisou #llibertat #pernosaltres #democracia

[jackjallen1-blog]

kako napraviti pare

No cal dir que sense vapor no pot haver-hi un bany de vapor. Però, ¿com es crea el vapor? El que el genera, i el que es requereix per a la producció eficient de vapor? En aquest article examinarem generadors de vapor i tot el necessari per fer vapor.

generadors de vapor per a ús residencial són unitats elèctriques que poden anar pràcticament en qualsevol lloc. Ells no han d'estar a prop del bany de vapor, i es poden situar fins a 40 peus de distància. Els seus requisits bàsics són un subministrament d'aigua i una connexió elèctrica. Alguns models també requereixen un drenatge.  kako napraviti pare

Vapor components del generador

La unitat de generador de vapor consisteix en un tanc per contenir aigua, una connexió per a aigua d'entrada, i una sortida per al vapor. Un element elèctric a la part inferior del dipòsit d'aigua escalfa l'aigua, i la mida i la potència elèctrica d'aquest element és un factor en la determinació de la quantitat de vapor de la unitat pot produir.

El dipòsit d'aigua ha de ser hermètic per tal de permetre que la pressió de vapor s'acumuli. La pressió de vapor és una força formidable que és prou fort com per locomotores elèctriques! Per tal de suportar la pressió de l'acumulació de vapor d'aigua, el tanc d'aigua ha de ser molt fort. d'acer soldat és el material més comú per a tancs d'aigua.

Com a mesura de seguretat, el tanc d'aigua ha de tenir una vàlvula d'alliberament de pressió en cas que la pressió de vapor és massa alta. La vàlvula de seguretat és una necessitat absoluta. L'explosió dels tancs pot causar una gran quantitat de danys i fins i tot la mort.

El subministrament d'aigua entrant pot ser calenta o fred. L'alimentació d'aigua calenta en el generador de vapor permet que el vapor s'acumuli més ràpidament, però molts generadors d'utilitzar una alimentació d'aigua freda i tot i així proporcionar vapor en una quantitat de temps raonable.

Per controlar la quantitat de l'aigua en el tanc, una sonda de nivell d'aigua està connectat a una vàlvula que converteix l'aigua en o fora automàticament. La vàlvula s'alimenta amb electricitat i utilitza un solenoide per controlar el flux d'aigua.

Abans que l'aigua passa a través de la vàlvula de solenoide, que primer passa a través d'una vàlvula de tancament principal. És una vàlvula mecànica simple i es pot utilitzar per tallar el subministrament d'aigua al generador de vapor quan es necessita manteniment.

A mesura que el vapor s'acumula, que passa a través del tub de connexió de sortida que està connectat a un bany de vapor. El vapor passa a través de les caps de vapor que són controlades per qualsevol d'un interruptor on / off o un temporitzador. L'interruptor on / off fa que el capçal de vapor per sobresortir de la paret del bany de vapor i deixa sortir el vapor. temporitzadors opcionals es poden utilitzar per limitar la quantitat de temps que es genera vapor i per apagar el generador de vapor de forma automàtica.  kako uloziti novac i zaraditi Tot i la relativa simplicitat del generador de vapor, és important tenir-lo instal·lat professionalment. Si la pressió de vapor s'acumula de forma inesperada i no pot ser alliberat a través d'una vàlvula d'escapament connectat correctament, una situació perillosa pot resultar. Un lampista amb llicència pot fer la feina correctament i garantir un bany de vapor segura.

[juliaridulaina]

🌹I si el defalliment ve...🌹And if despondency comes...🌹Si el desfallecimiento viene...

🌹I si el defalliment ve…🌹And if despondency comes…🌹Si el desfallecimiento viene…

Si el defalliment ve… Avui és Sant Jordi, el dia que una rosa es torna objectiu, i també el drac.., i el príncep.., i la princesa.La rosa vermella per a mi representa la força recuperada; el drac… la negror que ens influencia; el príncep… la determinació de canviar; la princesa… jo, l’ésser, l’ànima. Didi Sudesh ha dit Déu té la imatge de l’arbre tal com és sempre; en canvi nosaltres, si estem…

View On WordPress

#a rose #Didi Sudesh #🌹And if despondency comes... #🌹I si el defalliment ve... #🌹Si el desfallecimiento viene... #el drac #el príncep #la princesa #Sant Jordi #the dragon #the prince #the princess #una rosa

[nanroigblog]

http://nanroig.com/els-vents-marcians/

Els vents marcians

Els vents marcians tallen muntanyes, mouen la pols, aixequen pols.

Aquesta seqüència d’imatges mostra un remolí de pols, un diable de pols, que s’escapa dins del cràter Gale, com s’observa, en la tarda d’estiu local de la Mars Rover el dia 1 de febrer de 2017.

A Mart, el vent governa. El vent ha estat modelant els paisatges del planeta vermell des de fa milers de milions d’anys i continua fent-ho avui. Estudis tant de l’orbitador de la NASA com del Rover revelen els seus efectes en gran i petita escala, als paisatges estranyament estructurats dins del cràter Gale.

Curiosity , en el vessant més baixa de la muntanya Sharp, una muntanya estratificada dins del cràter, ha iniciat una segona campanya de recerca de dunes de sorra activa en el flanc nord-oest de la muntanya. El Rover també ha estat observant remolins que porten pols i comprovant fins a quin punt el vent mou grans de sorra en un sol dia.

Les observacions del cràter de Gale han confirmat patrons a llarg termini i taxes d’erosió eòlica que ajuden a explicar la raresa de tenir una muntanya estratificada enmig d’un cràter d’impacte.

Les observacions combinades mostren que els patrons de vent en el cràter avui difereixen de quan els vents del nord van eliminar el material que una vegada va omplir l’espai entre la Muntanya Sharp i la vora del cràter. Ara, la pròpia Muntanya Sharp s’ha convertit en un factor important en la determinació de les adreces locals del vent. El vent va formar la muntanya; Ara la muntanya forma el vent.

L’atmosfera marciana és unes cent vegades més prima que la de la Terra, per la qual cosa els vents en Mart exerceixen molta menys força que els vents a la Terra. El temps és el factor que fa que els vents marcians siguin tan dominants en la configuració del paisatge. Els científics van proposar per primera vegada en 2000 que el monticle al centre de Gale cràter és un romanent del vent erosionant el que havia estat una conca totalment plena. Calculen que el gran volum de material eliminat – 64.000 quilòmetres cúbics – és consistent amb les observacions orbitals dels efectes dels vents en i al voltant del cràter, quan es multipliquen per mil milions o més anys.

Crèdits: NASA / JPL-Caltech / TAMU

#crater Gale #Curiosity #vents marcians