#tenebrós | Explore Tumblr Posts and Blogs

negreabsolut · 5 months

Text

En Femto.

#art #pintura #art digital #Femto #Berserk #monstre #fantasia #fantasia èpica #espasa i fetilleria #fosca #por #creatura #criatura #tenebres #tenebrós

43 notes · View notes

jordillobet-blog-blog · 4 years

Photo

..i abaix Talarn i món tenebrós .😣😨😎😁 https://www.instagram.com/p/B6-tLhOoqQh/?igshid=1c7izy4n0zoeg

0 notes

revistapoetryspam · 5 years

Text

El ritme infinitesimal/ XESC ALEMANY

The rhythm which projects from itself continuity bending all to its force from window to door, from ceiling to floor, light at the opening, dark at the closing.

Robert Creeley (The Rhythm, 1962)

[Que per cada fosca intermitència una mirada fonda apaivagui la por. Que per cada llum fugada mil intercanvis òptics lluents i els frecs blans de les epidermis suades alliberin els cossos de llurs destins petris].

No sempre creus el que vius. Alguns capvespres, fosca entrant, no goses enfrontar-te al tremolor tèrbol de tes mans culpables. És com si hagueres perdut la capacitat de pessigar-te, d’agitar enllà del cos l’experiència de despertar. No sempre anuncia la nit aquesta lluna blavíssima, diàfana com un núvol massa àlgid per eternitzar-se. No sempre t’arrauleixes vora la finestra closa, no sempre, tot i això, xuples el fred exterior a través dels ulls, a través del color. Però hi ha dies assolellats esculpits per climes torbats i tu, justament, tan allunyat de casa. Hi ha dies de fosca sobtada, tan inesperada com un vel tenebrós. Hi ha vespres en què vols lligar l’esguard al carrer rere el vidre nítid i abocar-te del tot als darrers trots oscil·lants del veïnatge. Voldries, però no reïxes a apedaçar l’esperança esmicada a través dels rostres estranys que enfilen l’avinguda ignota que ara tant t’atreu, com un riu magnètic, com ones de mans i de llavis cruixents engolits per albades soporíferes, com l’ona làcia que anit t’estremí els peus i la saliva a ritme d’electrònica i a cops de neó.

.

#POESIA #Xesc Alemany #El ritme infinitesimal #poesia spam #primer número poetry spam

0 notes

macarulles · 5 years

Photo

Bosc tenebrós. https://www.instagram.com/p/BrFh7kJFZxiVg1M1eDHM9KT_G4vqE8vUJP2Fbk0/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=17v1hs0g7oscr

0 notes

monmundialdecatalunya · 6 years

Link

0 notes

aventuresdoceania · 7 years

Photo

Wanaka (dia 1): Clutha River, Mt. Iron (Wanaka) - 18 d’agost de 2017

Avui el Luke i jo hem agafat el cotxe i hem marxat cap a Wanaka. Ell coneix un canadenc, amic dels seus pares, que té una casa a un poble anomenat Hawea Flat, al costat de Wanaka, i ens ha deixat una habitació per passar les dues nits. Hem arribat a Wanaka a la tarda, però això no ens ha frenat a gaudir del dia al complet. Hem anat al Clutha River, un riu que neix al llac Wanaka. Les aigües eren verd esmeralda, probablement unes de les millors aigües dolces que he vist mai. Caminant per la vora del riu hem trobat un gronxador lligat a un arbre, amb la corda de color verd menta i un pal de fusta al capdavall. Ens hi hem gronxat una estona, escoltant els ocells i el soroll de l’aigüa cristalina. Al cap de poc hem tornat cap al cotxe i ens hem dirigit cap als peus del Mount Iron, una muntanya des de la qual es poden gaudir de vistes panoràmiques del llac i els seus voltants.

Pujar el Mount Iron no ha sigut gens difícil, menys d’una hora per pujar. Mentre pujàvem hem vist infinits conills que semblaven estar acostumats a veure humans. A l’arribar a dalt hi havia una mena d’escultura amb una roda que et marcava tots els cims que teníem al voltant. Al cap de poca estona hem baixat per un camí alternatiu que feia un “loop” (una volta) i hem passat enmig d’un bosc verd i humit, amb un cert aire tenebrós. Hem tornat al cotxe i hem conduït fins a la ciutat de Wanaka, una petita ciutat turística plena de restaurants i bars davant del llac. Ell coneixia un lloc amb paradetes de menjar (“food trucks”) i hem menjat burritos mexicans. M’he demanat un burrito vegà que era simplement deliciós. Ell s’ha acabat el seu en literalment dos minuts, mentre que jo, com us podeu imaginar, he tardat bastant més. Xerrant, xerrant, ens ha passat l’estona volant. Hem anat cap a Hawea Flat, on teníem l’habitació, i ens hem instal·lat. És una petita habitació addicional de la casa, amb un llit i un parell d’armaris, res més.

Ara toca dormir, demà ens espera un gran dia.

0 notes

miquelgeneblog · 7 years

Text

ENORME VOLODOS

Arcadi Volodos, piano. Josep Pons, director. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.L’Auditori, dissabte 11 de març de 2017.Obres d’Hèctor Parra i L.V. Beethoven.

Que els moments climàtics s’han de saber administrar en la mesura i en el moment oportuns és una obvietat per a tothom que es dediqui al món de l’espectacle. La tradició, però, mana, i la programació d’un solista amb orquestra requereix una obertura prèvia a la seva intervenció i una segona part dedicada només a l’orquestra. El risc que es corre és que si el solista resulta excessivament brillant, la segona part esdevingui un simple tràmit, com aquell segon temps a l’estadi amb un 5-0 al marcador.

Aquest va ser el resultat de la visita d’Arcadi Volodos a la Temporada de l’OBC. Mà a mà amb l’OBC i Josep Pons, director convidat que habitualment treballa amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, van oferir una magnífica versió del Concert per a piano en do menor de Ludwig van Beethoven que va eclipsar tot el que va venir després.

L’obertura del concert corria a càrrec d’una orquestra reduïda a formació de cambra que interpretà Fibrillian d’Hèctor Parra, a la qual el compositor també anomena Simfonia de cambra nº 2 en homenatge a Arnold Schönberg. Parra es troba amb una carrera plenament llençada i és compositor habitual en les actuals programacions de música de la ciutat –ha estat compositor resident al Palau de la Música la temporada 2015-2016 i a L’Auditori de Barcelona les temporades 2015-2016 i 2016-2017. Fibrillian és una obra que, com el mateix compositor explicava a l’inici del concert, pren del concepte de fibra la idea central per a modelar les diferents línies sonores que interactuen en el temps i l’espai. Unes fibres que es mostren, a través de gestos veloços i violents, en tensió, i que generen un so apretat i amb poc contingut d’harmònics que resulta petit i, fins a cert punt, tancat en si mateix. A la segona secció de l’obra, Parra amplia la dimensió d’aquests gestos, la qual cosa permet al so expandir-se i a l’oient percebre més nítidament les línies que generen la textura contrapuntística en què es basa l’obra. En cap dels moments, però, l’orquestra no va acabar d’omplir l’espai i es va generar un cert distànciament entre so i oient: o l’orquestra era massa petita, o l’espai massa gran, o l’obra cerca generar aquest distanciament en la seva percepció?

Arcadi Volodos, que durant la setmana va estar oferint diverses classes magistrals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, va seguir impartint lliçons durant la seva interpretació del Concert nº 3 en do menor de Ludwig van Beethoven. La seva proposta de l’obra va ser rica en contrastos i plena d’interés, i la llarga ovació amb què el públic vam reconèxier la tasca del pianista, el director i l’orquestra corroboraven que la impressió no havia estat només personal.

Un inici orquestral sense nervi, reposat, impregnava la introducció del primer moviment de cert aire pastoral, en comptes del drama i la violència que hi hem aprés a escoltar. L’entrada de Volodos trencava amb la idea de contenció, potent en els acords, punyent a les escales d’un do menor ara sí tenebrós i agressiu. Conceptes que l’orquestra recollia acte seguit i que explotava en la transició cap al desenvolupament. Aquí el conjunt va decidir tornar-se a replegar, però ja sense abandonar el foc, que tots podíem percebre per sota, com les brases que esperen el seu moment per a tornar a cremar ja en la reexposició, brillant en contrastos expressius. Coronant tot el monument, Volodos es mostrava totpoderós, amb un enorme registre dinàmic -potent en els forte i magníficament contorlat en els piano-, de caràcter i una gran capacitat per a direccionar la intensitat des de la dinàmica, el tempo i la respiració. Combinant tot això, va fer de la cadença del moviment una absoluta delícia.

El Largo va assentar la proposta d’interpretació, amb la sempre difícil tasca que imposen els moviments lents, més encara si s’encaren des d’una lectura reposada, de retenir el tempo sense perdre la fluïdesa mètrica i la intel·ligibilitat del fraseig. Un so relaxat i alhora ample, subtil i ple de ressonàncies, que arribava a tots els racons de la sala, i sobre el qual Volodos es permetia un joc mètric que ens feia ballar amb ell.

A l’Allegro final l’orquestra treia guspires dels seus atacs i, tot i que mantenia la idea de repós en la pulsació, va mostrar un gran sentit de la pulsació i fins i tot moments de groove, aquella manera de sentir i transmetre el ritme propi del jazz i que fa moure peus, cos i, en els millors moments, com aquest, l’ànima.

Volodos va saber atemperar les pulsacions accelerades i la temperatura elevada de la sala amb un bis que ens convidava a rebaixar el to i que donava un toc terrenal a la situació. En el segon, però, ens va tornar a llençar pels aires i no ens va deixar més remei que posar-nos de peu per a despedir-lo.

Als bons de Bartók (El mandarí meravellós, op. 19) i Schreker (Obertura per a un drama) els deixarem per a un altre dia.

Més d’Hèctor Parra: http://miquelgeneblog.tumblr.com/post/158386541178/experi%C3%A8ncia-trepidant

#arcadi volodos #obc #josep pons #l'auditori #beethoven #hèctor parra #crítica #miquel gené #música #music

0 notes

negreabsolut · 5 months

Text