#Heinrich Christoph Kolbe | Explore Tumblr Posts and Blogs

Visit Blog

Explore Tumblr blogs with no restrictions, modern design and the best experience.

Fun Fact

Tumblr’s website traffic is steadily declining.

#Heinrich Christoph Kolbe

history-of-fashion · 2 years

Photo

1817 Heinrich Christoph Kolbe - Friedrich Platzhoff and Johanna Therese Platzhoff née Bemberg

(Von der Heydt Museum)

#Heinrich Christoph Kolbe #1810s #19th century #men #women

164 notes · View notes

gogmstuff · 1 year

Photo

It’s the later 1810s (from top to bottom) -

ca. 1815 Apolonia Kamińska née Sokołowska by Józef Reichan (location ?). From tumblr.com/lenkaastrelenkaa/701357046637936640 2048X2735 @72 1.5Mj.

1817 Lady by Jérôme-Martin Langlois (private collection). From tumblr.com/historical-fashion-devotee 1280X1597 @72 401kj.

ca. 1817 Heinrich Theodor Wilhelm and Catharina Jakobina Zanders by Heinrich Christoph Kolbe (private collection). From tumblr.com/fashion-history-germany 827X984 @72 268kj.

1819 Anna Pavlovna, Queen Consort of the Netherlands by Alexandre De Latour (Netherlands Royal Collection). From tumblr.com-historical-fashion-devotee; fixed spots w Pshop 1901X2339 @150 881kj.

1819 Sarah Maria Goodrich Giraud by John Wesley Jarvis (David Owsley Museum of Art - Muncie, Indiana, USA). From tumblr.com/historical-fashion-devotee; fixed spots & a few cracks w Pshop 2011X2241 @72 1.3Mj.

1817 Josefa Doubkova and her son Edward by Antonín Machek (National Gallery, Prague). From tumblr.com/historical-fashion-devotee; fixed spots & ridges w Pshop & enlarged to screen 1069X1400 @72 375kj.

Alexandra Buturlina by Nicolas de Courteille (location ?). From tinterest.com/joellefilori/tableaux-groupes/; blurred darker parts of bckgnd to fix spoys w Pshop 1430X1920 @96 639kj.

9 notes · View notes

toanunnery · 7 years

Photo

Christine Louise Kolbe, Daughter of the Artist

Heinrich Christoph Kolbe, 1825

#painting #art #portrait #Heinrich Christoph Kolbe #girl #Christine Louise Kolbe #white #shawl #sash #sleeves #drapery #hair #braid #19th century #1820s

5 notes · View notes

somanyhumanbeings · 6 years

Photo

Heinrich Christoph Kolbe, Bildnis einer jungen Dame (1826)

#peinture #portrait #Femme #Kolbe #19e

26 notes · View notes

arawhuman · 3 years

Photo

POV: Alan Rickman from the renaissance era reads you a poem. Original painting (on second slide) : Goethe as poet and artist in front of Mount Vesuvius Painter: Heinrich Christoph Kolbe Poem: The Long War For Peace Day Author: Laurie Lee Less passionate the long war throws its burning thorn about all men, caught in one grief, we share one wound, and cry one dialect of pain. We have forgot who fired the house Whose easy mischief spilled first blood Under one raging roof we lie The fault no longer understood But as our twisted arms embrace the desert where our cities stood Death's family likeness in each face must show at last our brotherhood - - - #arttherapy #poetryporn #poetryofinstagram #poetrycommunity #poetrylovers #poetsociety #poem #alanrickman #HarryPotter #snape #goethe #renaissance #darkaesthetic #darkacademia #darkacademiaaesthetic #darkacademiavibes #darkacademiabooks #darkacademiastyle https://www.instagram.com/p/CTUjqnmLi12/?utm_medium=tumblr

#arttherapy #poetryporn #poetryofinstagram #poetrycommunity #poetrylovers #poetsociety #poem #alanrickman #harrypotter #snape #goethe #renaissance #darkaesthetic #darkacademia #darkacademiaaesthetic #darkacademiavibes #darkacademiabooks #darkacademiastyle

1 note · View note

joaquimblog · 7 years

Text

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSERDirettore Omer Meir Wellber Regia Calixto BieitoPhoto ©Michele Crosera

Fondazione Teatro La Fenice RICHARD WAGNER, TANNHÄUSER Direttore Omer Meir Wellber Regia Calixto Bieito Photo ©Michele Crosera

Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.

El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.

Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.

La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.

El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.

El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia, mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.

La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.

Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)

Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.

Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.

Richard Wagner TANNHÄUSER

Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl Walther von der Wogelveide: Cameron Becker Biterolf: Alessio Cacciamani Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti Reinmar von Zweter: Mattia Denti Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte Un jove pastor: Chiara Cattelan Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan

Orchestra e Coro del Teatro La Fenice Director del cor: Claudio Marino Moretti Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Calixto Bieito Disseny de vestuari: Ingo Krügler Disseny de llums: Michael Bauer Escenografia: Rebecca Ringst

Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017

Mentre es pugui:

Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.

LA FENICE 2016/17:TANNHÄUSER (McNamara,Pohl,Balakin,Kinča,Stundyte;Bieito,Meir Wellber) Alguna vegada Bieito m'ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m'ha agradat i en altres m'ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l'escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s'explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l'encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l'essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l'acceptaran mai.