#fotografia de premsa | Explore Tumblr Posts and Blogs

hauntedbystorytelling · 8 months

Text

J. Mandel ~ Jolie Baigneuse. French vintage postcard. Alfred Noyer stamp, numbered 405. | src eBay View more on WordPress

70 notes · View notes

lescroniques · 6 months

Text

La Singla, la ballarina sorda que ballava al ritme de les vibracions

Quim Casas / laopiniondemalaga.es Durant el procés de recerca del seu anterior film, ‘Peret, jo soc la rumba’ (2018), Paloma Zapata va tindre un descobriment inesperat: “Estava amb la neta de Peret repassant els arxius familiars”, explica a El Periódico de Catalunya, del grup Premsa Ibèrica, la cineasta, “i va aparèixer una fotografia feta per Colita de Antoñita La Singla ballant.”…[…]…

View On WordPress

#Antoñita La Singla #Cara Estaca #Francisco Banegas #Helena Kaittani #Jean Cocteau #La Singla #Olaf Hudtwacker #Paloma Zapata

1 note · View note

objecteiespai · 4 years

Photo

Chema Alvargonzalez (4 de gener 1960, Jerez de la Frontera – 18 d’octubre 2009, Berlín), va desenvolupar la seva carrera entre Barcelona i Berlín. Estudià multimèdia a l’Escola Massana de Barcelona (1985-1988) ...

LA LUZ EN LA PALABRA TRANSFORMA

La instal·lació de l'obra TRANSFORMACIÓ a la façana de l'Escola Massana proposa un diàleg entre la llum i el llenguatge com a conceptes i la seva relació amb l'arquitectura en la qual s'inscriu. La paraula TRANSFORMACIÓ adquireix nous significats en funció del lloc, la forma o la perspectiva individual de cada espectador; així mateix la llum funciona com a font d'energia i saviesa il·luminant al seu voltant, posant l'accent alhora en la pròpia “transformació” dels edificis i els llocs en què s'instal·la.

La paraula corpòria TRANSFORMACIÓ va ser produïda inicialment en 1994 per a l'exposició “Anys 90 Distància Zero” a cura de José Luís Brea al Centre d'Art Santa Mònica. L'obra narrava la situació de transformació urbana que s'estava donant en aquell moment a la zona de la Rambla al voltant del Centre d’Art Santa Mònica; el Barri Xino es convertia en El Raval i més tard, en un important eix turístic de la ciutat. Des de llavors, s'ha exposat en altres ciutats com Santander, Màlaga, Sta. Margarida i els Monjos i un cop més, en l'exposició retrospectiva que va organitzar al Centre d'Art Santa Mònica el 2011…

… Altres activitats inclouen la cerimònia d’encesa de la seva escultura corporal de paraules TRANSFORMACIÓ en el seu aniversari, un taller per promoure el diàleg entre Chema, antic alumne, i les generacions més joves d’alumnes i a la biblioteca ha posat a disposició un espai de consulta de materials, documents i llibres sobre l’artista i la seva relació amb la llum, la fotografia i el vídeo.

https://chemaalvargonzalez.com/2019/10/04/la-luz-en-la-palabra-transforma-x-anniversary/

https://chemaalvargonzalez.com/wp-content/uploads/2019/10/Nota-de-Premsa-La-luz-de-la-palabra-transforma-CAT.pdf

https://chemaalvargonzalez.com/curriculum-vitae/

... Un altre dels pilars fonamentals de la seva producció és l’ús que fa de les paraules corpòries, gairebé sempre vinculades a la llum, ja que aquestes li permeten transformar la realitat. Els mots van estar molt presents en totes les seves intervencions i instal.lacions per expressar la sensació d’inquietud d’un esperit que busca, mitjançant el pensament i la reflexió. Un diàleg obert a través de les paraules com ara “Transformació”, “Atzar”, “Visible-Invisible” o “Absència”, fan referència a la metamorfosi, la incertasa, el que es veu i el que s’intueix i a l’allunyament. La llum i les paraules en façanes d’edificis actúan com un gest pictòric, com a escriptures a l’aire per tal d’establir connexions i referències i alhora per reforçar el poder dels sons i el seu significat. Alvargonzález va declarar repetidament que partia de la intució, entenent aquesta llum com el mitjà que il·lumina amb la seva saviesa camins foscos i inaccesibles, però també com a element d’energia, com a trànsit del temps entre el dia i la nit o a nivell simbòlic pels colors emprats...

Chema Alvargonzález. El viaje de las palabras. Estació Central de Milà. 2003 de Chema Alvargonzález. Imatge cedida per la Memoria Artística Chema Alvargonzalez. VEGAP.

https://tempsarts.cat/en-el-xe-aniversari-del-traspas-de-lartista-chema-alvargonzalez/

youtube

0 notes

ideaimateria · 5 years

Link

Coincidint amb el 10è aniversari de la mort de l'artista multidisciplinari i ex-alumne de l´Escola Massana Chema Alvargonzalez (4 de gener 1960, Jerez de la Frontera - 18 d'octubre 2009, Berlín) la Memoria Artística Chema Alvargonzalez , l'Escola Massana i amb la participació de la companya Mariona Benaiges en la coordinació , programen un seguit d'activitats per rememorar i donar a conèixer la figura i el treball de Chema a les noves generacions de creadores.

LA LUZ EN LA PALABRA TRANSFORMA

La instal·lació de l'obra TRANSFORMACIÓ a la façana de l'Escola Massana proposa un diàleg entre la llum i el llenguatge com a conceptes i la seva relació amb l'arquitectura en la qual s'inscriu. La paraula TRANSFORMACIÓ adquireix nous significats en funció del lloc, la forma o la perspectiva individual de cada espectador; així mateix la llum funciona com a font d'energia i saviesa il·luminant al seu voltant, posant l'accent alhora en la pròpia “transformació” dels edificis i els llocs en què s'instal·la. La paraula corpòria TRANSFORMACIÓ va ser produïda inicialment en 1994 per a l'exposició “Anys 90 Distància Zero” a cura de José Luís Brea al Centre d'Art Santa Mònica. L'obra narrava la situació de transformació urbana que s'estava donant en aquell moment a la zona de la Rambla al voltant del Centre d’Art Santa Mònica; el Barri Xino es convertia en El Raval i més tard, en un important eix turístic de la ciutat. Des de llavors, s'ha exposat en altres ciutats com Santander, Màlaga, Sta. Margarida i els Monjos i un cop més, en l'exposició retrospectiva que va organitzar al Centre d'Art Santa Mònica el 2011…

https://chemaalvargonzalez.com/2019/10/04/la-luz-en-la-palabra-transforma-x-anniversary/

https://chemaalvargonzalez.com/wp-content/uploads/2019/10/Nota-de-Premsa-La-luz-de-la-palabra-transforma-CAT.pdf

https://chemaalvargonzalez.com/curriculum

https://tempsarts.cat/en-el-xe-aniversari-del-traspas-de-lartista-chema-alvargonzalez/

la biblioteca ha posat a disposició un espai de consulta de materials, documents i llibres sobre l’artista i la seva relació amb la llum, la fotografia i el vídeo.

Imatges sobre chema alvargonzalez

Què ha guanyat i què ha perdut l’ Escola Massana?Com es relaciona l´Escola amb la plaça ?

LA PLAÇA DE LA GARDUNYA, A DEBAT Taula rodona amb Santi Ibarra, Juanjo Moreno, Carme Pinós, Diego Ramos, Marc Aureli Santos i Eduard Soley. Moderada per Jorge Ribalta Dijous 10 d’octubre del 2019, a les 19 h. Auditori, Planta 0 Entrada gratuïta. Aforament limitatA la primavera del 2015 es va fer el primer acte oficial d’inauguració de la plaça de la Gardunya, un cop recoberta i repavimentada després de més de quatre anys d’obres en el subsòl. La reforma s’havia aprovat el 2008 i les obres s’havien iniciat el 2010. Entre el 2015 i el 2018 es van fer les obres de la nova Escola Massana i de la promoció d’habitatges protegits. Els cursos a la nova seu de l’Escola Massana es van iniciar l’octubre del 2017 i els primers habitants dels pisos hi van arribar el juny del 2018. Les obres de la segona promoció de pisos està a punt d’acabar i properament s’obriran els locals comercials a la part baixa de l’edifici d’habitatges. Alguns aspectes de la reforma, com els Jardins Fleming o la connexió des de la plaça Canonge Colom amb el pati de l’antic Hospital de la Santa Creu, encara estan pendents per als propers anys. En qualsevol cas, la plaça ja fa uns anys que funciona i es pot fer un primer balanç de la reforma, tot i que encara no hagi acabat.Aquesta taula rodona vol obrir un debat públic sobre la problemàtica de la plaça que ha sortit als mitjans durant l’estiu, principalment arran de l’impacte de l’ocupació turística derivada del mercat de la Boqueria, i dels usos privats de l’espai públic. Aquests problemes són al mateix temps molt específics del lloc, però també són propis i significatius de la ciutat de Barcelona en el moment actual. Els participants de la taula són representants de les diferents institucions i col·lectius vinculats a la plaça.En el context de l’exposició de Jorge Ribalta Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona, 2005-2018.

http://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/activitats/la-placa-de-la-gardunya-debat/399

https://www.totbarcelona.cat/societat/la-rapida-degradacio-de-la-nova-gardunya-irrita-la-boqueria_2069444102.html

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20190824/464218821133/plaza-gardunya-mercado-boqueria-vecinos-sin-techo-inseguridad.html

https://beteve.cat/cercador/?btv_search_text=pla%C3%A7a+de+la+gardunya&btv_taxonomy=header&btv_page_num=0&btv_date_start=&btv_date_end=

http://www.tusquets.com/fichag/832/1980-del-liceu-al-seminari

https://www.arquitectes.cat/ca/arquitectura/exposicions/clotet-tusquets-1960-1980

https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/basic-search?query=Llu%C3%ADs+Clotet+i+Oscar+Tusquets&field_search_scope=metadata&filtertype=contains&sort_by=score&order=desc

http://www.setarquitectes.cat/articles/quaderns252.pdf

youtube

0 notes

art-neutre · 5 years

Text

'Antoni Tàpies Teatre' mostra els dissenys escenogràfics de l'artista | Fins abril 2020

L’Éboulement , en el cicle de teatre Les intérieurs. Théatres d’appartement del Théatre création espace, París, 1982. Fotografia: © Agence de presse Bernand, París 2019.

Dates: 25.10.2019 – 19.04.2020 Comissària: Núria Homs Inauguració: dijous 24 d’octubre del 2019, 19.00 h

Fundació Antoni Tàpies (Carrer Aragó, 255, Barcelona, Catalunya) L’exposició s’emmarca dins de l’Any Brossa, i en l’homenatge a Josep M. Mestres Quadreny amb motiu del seu 90è aniversari.

Aquesta exposició mostra per primera vegada la relació d’Antoni Tàpies amb les arts escèniques. Inclou diverses formes d’evocació del món de l’espectacle, i posa èmfasi en els seus dissenys escenogràfics. Entre el 1961 i el 1989, Tàpies va dissenyar cinc escenografies: Or i sal (1961), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), L’Éboulement (1982) i Johnny va agafar el seu fusell (1989). Atès el caràcter efímer de les representacions teatrals, les escenografies de Tàpies no es van fer per durar. Tanmateix, s’ha fet un esforç per reunir obres i material documental que expliquin la naturalesa d’aquestes intervencions. L’exposició s’articula, doncs, a partir de pintures, esbossos, gravats i llibres de bibliòfil, i de material documental divers, com ara fotografies, cartes, revistes, programes de mà, invitacions, articles de premsa i una projecció audiovisual.

Imatge de sala de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.

L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes als seus dissenys escenogràfics, ja sigui pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. Aquestes obres posen de manifest que els projectes escenogràfics de Tàpies es mantenen dins dels paràmetres de la seva personalitat artística ja que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, tenen una qualitat essencial: aquests “tàpies” que poca gent va poder veure són, potser, els que mostren d’una forma més pura la radicalitat i la capacitat evocadora de la seva obra.

Imatge de l’obra El rei de la màgia de Joan Brossa i Antoni Tàpies. Fotografia de vitrina de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.

La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.

Imatge de sala de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2019.

Citacions d’Antoni Tàpies sobre el teatre “Amb el teatre em passa com amb tots els altres gèneres artístics d’aquest segle. M’interessen tots els problemes que tenen a veure amb la idea de la mimesi, després de la invenció de la pel·lícula i la televisió. Per tant, m’interessen també tots els excessos que es permet el teatre modern, i més encara els descobriments de formes de teatre no europeu. Dissortadament, a occident encara no hi ha hagut prou ocasió de conèixer el nō, el kabuki o el bunraku, i no parlem de teatre hindú o de l’òpera de Pequín. Encara hi ha, com en la música, tot un món per descobrir, que satisfà més les meves necessitats de modernitat que no pas totes les obres de la nostra tradició cultural.” “Prefereixo certes formes populars parateatrals que es troben fora de la norma. Això, però, no vol pas dir que sigui del parer que calgui destruir les formes clàssiques de teatre o representar-ho tot al carrer o en llocs extravagants. Al contrari, crec, fins i tot, que encara és possible redescobrir molta màgia i embruix en el fet d’obrir la cortina de vellut, així com en la il·luminació teatral, les decoracions de paper i en tots els jocs escènics que es fan dins una boca representada per l’escenari en forma de capseta per a mirar-hi.”

Barbara Catoir, Converses amb Antoni Tàpies. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1988: 50, 52-53

Màscara femenina de teatre nō , Japó, segles xviii-xix. © Col·lecció particular, Barcelona © Fundació Antoni Tàpies, 2019.

Biografia d'Antoni Tàpies Antoni Tàpies (Barcelona, 13 de desembre del 1923 – 6 de febrer del 2012). Inicia els seus tempteigs artístics durant la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l’empenyen a abandonar els estudis universitaris de dret. A finals de la dècada de 1940 ja exposa les seves obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influït per Miró i Klee incrementa aleshores el factor iconogràfic i la temàtica màgica. De mica en mica incorpora elements geometritzants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives. Amb aquestes obres Tàpies assoleix, cap a la meitat dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d’escriptura, elements antropomòrfics, petjades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d’objectes quotidians i del vernís). A partir d’aquest moment, el llenguatge pictòric de Tàpies va evolucionar i va donar com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada arreu del món. Va exposar al Museum of Modern Art i al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, al Museum of Contemporary Art de Los Angeles, a l’Institute of Contemporary Arts i a la Serpentine Gallery de Londres, a la Neue Nationalgalerie de Berlín i a la Kunsthaus de Zurich, al Musée d’Art moderne de la Ville de Paris, al Jeu de Paume i al Centre Pompidou de París, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, a l’Institut Valencià d’Art Modern de València i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre molts altres. Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies va desenvolupar una tasca d’escriptor que va donar lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999). Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies el 1984 amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern.

+ informació

.

https://1.bp.blogspot.com/-b3Jvn-qfYeI/XblwvClBduI/AAAAAAAAB7o/7JBnm9Xo7_QLFZXIhAdBOjOLrVNmTPBfwCLcBGAsYHQ/s640/2.jpg http://www.artneutre.net/2019/10/Antoni-Tapies-Teatre-mostra-els-dissenys-escenografics-de-lartista.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

#Blogger #Arts escèniques #Barcelona #Catalunya #Escultura #Exposicions #Història #Llibres i revistes

0 notes

pb9c-cat · 6 years

Text

altres.

Altres meravelles culturals del Poblenou.

1. L’Ajuntament

L’ajuntament fa convocatòries de la premsa on parles sobre temes com els màsters; també ofereixen treballs. També té una bústia per enfortir l’integritat del sector públic municipal.

Pàgina web oficial.

2. Flor de Maig

Fou una cooperativa de consum històrica nascuda l'any 1890 al Poblenou. Va esdevenir una de les més potents de Catalunya. Els seus fundadors, aficionats al cant coral, li van donar el nom d’una de les més cèlebres composicions d’Anselm Clavé, La Flor de Maig.

La Cooperativa va anar creixent, a través de l’absorció o fusió amb altres cooperatives i va contractar treballadors per al seu transport i venda. Es van ocupar a desenvolupar escoles nocturnes per a adults, preocupats com estaven per la cultura de la classe obrera, amb una biblioteca ben equipada, de pedagogia cooperativista, d’esperanto, també d’activitats de descans, teatre i cafè.

El 1908 la Cooperativa va adquirir una finca rústica a Cerdanyola on va construir una granja que servia per proveir-se de productes frescos, hortalisses i carn, així com de lloc d’esplai i descans, tot un èxit. Però precisament aquest èxit “comercial” seria causa, primer d’un estancament i després d’una confusa sensació de crisi que es consolidaria a la República. El 1978 va ser recuperat per l'Associació de Veïns del Poblenou que va impulsar la constitució d'un ateneu popular.

3. La Teixidora

Va ser fundat l’1 de gener del 1888 per el nucli d’entusiastes de les doctrina de Francesc Pi i Margall. Poc després, van traslladar el local al carrer María Aguiló 27, i van quedar-se allà fins el 1939. Durant els anys 20, el centre va dur a terme una important labor cultural d’oci y formació dirigida als veïns del barri barcelonès del Poblenou. L’edifici va quedar abandonat des de la dècada del 1970 fins que va ser ocupat novament i baptisat com La Teixidora en la tardor del 2007.

Pàgina web oficial.

4. Can Felipa

Can Felipa és un centre d’ arts performatives i visuals centrats en els artistes, amb exposicions, actuacions i tallers. Ofereix serveis com un entrenador personal que et pot oferir molts tipus de resultats; també té un servei anomenat medicina esportiva, que té d’objectiu poder avaluar el nostre estat físic, prevenir futures lesions i assessorar-vos sobre l’activitat més beneficiosa per a la vostra forma física i els vostres reptes; al centre també hi han cursos de natació per tot tipus d’edat; a part de tot això el centre també ofereix:

Terma amb cromoteràpia.

Revisió mèdica inicial.

Fisioteràpia i massatge.

Dietètica i nutrició.

Medicina Tradicional Xinesa.

Venda d’articles esportius.

Pàgina web oficial.

5. Teatre Nacional de Catalunya

El Teatre Nacional de Catalunya o abreviat com TNC, és un teatre públic creat per el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Les entrades poden arribar de 10- 20€; a vegades hi poden arribar a un preu més alt. També hi han xecs regals que serveixen per regalar cultura; teatre s’hi venen per 20€ i s’hi poden bescanviar per events, abonaments, llibres o un sopar en el TNC.

Pàgina web oficial.

6. MUHBA

El Museu d’Història de Barcelona és un museu de ciutat que conserva, estudia, documenta, divulga i exposa el patrimoni històric i l’història de Barcelona des dels orígens fins a l’actualitat. Es troba en la plaça del Rei, en el cor de la Barcelona antiga i gestiona diversos centros patrimonials distribuïts per els distrits i barris de la ciutat. Va ser inaugurat el 14 d’abril de l’any 1943.

Pàgina web oficial.

7. Biblioteca Manuel Arranz

És una biblioteca creada el 2009 i situada a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Porta el nom de Manuel Arranz en homenatge al professor, historiador i arxiver que va fundar La Flor de Maig i membre i president de l’Arxiu Històric del Poblenou.

Inclou sales d’ordinadors i àrea infantil. Hi ha llibres en català, castellà, francès, etc. cadascun organitzat en literatura i teatre. Per agafar un llibre has de fer-te el carnet. El carnet és vàlid per a totes les biblioteques públiques de Barcelona i Catalunya. El prèstec dura un mes aproximadament i pots renovar-lo tres cops.

Pàgina web oficial.

8. Llibreria NoLlegiu

Aquesta llibreria, és un espai per compartir experiències lectores, activitats relacionades amb la literatura i els llibres i un centre de promoció i agitació cultural. La NoLlegiu ocupa tres plantes gràcies a les aportacions econòmiques de moltes persones.

A la planta baixa hi ha la llibreria amb llibres tipus com la narrativa, l’assaig, la novel·la gràfica i una primera secció de poesia. A la primera planta, hi ha tot l’oferta d’art, poesia i fotografia i una selecció d’editorials. I a la segona planta, hi ha la seu de l’Escola de Lectura Creativa vinculada a la llibreria amb cursos molt més intensius.

Pàgina web oficial.

9. L’Etcètera

Aquesta llibreria està especialitzada en la cultura, en el llibre, en el paper i les persones. Si no hi ha un llibre te’l localitzen. I tot i ser a internet hi ha un espai físic per oferir els seus llibres. També comparteixen i promocionen les activitats dels veïns, dels seus amics, de les botigues humils que fan diligentment la seva feina, de la gent que admiren.

Pàgina web oficial.

10. Llibreria La Retrobada

La Retrobada és una llibreria de segona mà on podràs trobar llibres usats en bon estat i de tots els gèneres, marxandatge literari i cafè. La idea neix un any enrere de dues llibreteres, la Noelia i la Marina, amb ganes d'obrir el seu negoci i amb la seva pròpia visió del món del llibre. Per això ens van establir al Poblenou, una zona on es valora la proximitat i el comerç local.

Pàgina web oficial.

11. El Centre Moral i Cultural

El centre Moral va ser una escola i s'organitzaren activitats recreatives com ara teatre, un grup de caramelles, jocs infantils i també una cooperativa de consum. Actualment, és un centre que es fan classes de música, teatre i ballet. Hi ha un auditori o sala d’actes a la planta baixa. També té un bar amb una terrassa.

12. Espai Subirachs

És un museu petit que conté les obres del senyor Josep M. Subirachs. Actualment, la seva filla és la propietària del museu.

Josep M. Subirachs va ser un escultor que va treballar molt. D’entre les nombroses obres monumentals que va realitzar destaca, el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Basílica de la Sagrada Família. L’Escala de l’Enteniment fou una altra obra de Josep M. Subirachs (1927). La seva producció, àmplia i variada, inclou, a més, dibuixos, pintures, gravats, litografies, cartells, tapissos, escenografies i dissenys de joies i de medalles. El seu univers iconogràfic, personal i inconfusible, amb un rerefons cultural ric de referències simbòliques, és l’essència que distingeix la producció d’un dels exponents més representatius de l’art català del segle XX.

Pàgina web oficial.

#txt

0 notes

itaminohana-blog · 7 years

Photo

Dades generals Títol: Tsunami Nom de l'autor/a; Toshiyuki Tsunenari Nacionnalitat: Japonés Any: 13 març, 2011 Procedència de la imatge: https://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2012/general-news/toshiyuki-tsunenari Gènere: Reportatge Paràmetres tècnics B/N / Color: Color Format: Rectangular horitzontal Càmera: Digital Objectiu: Teleobjetiu Dades biogràfiques i crítiques Dades biogràfiques: Toshiyuki Tsunenari és un fotògraf d'Asahi Shimbun. Ell va néixer a Osaka, Japó en 1968 i es va unir a Asahi Shimbun en 1987. Toshiyuki té tres premis de Tòquio de l'Associació de Fotògrafs de Premsa i un premi més lluny de l'Associació de la Premsa de Kyushu Fotògrafs. Comentaris de l'autor: Una dona plora entre les ruïnes de la localitat de Nator. El 13 de març, dos dies després del tsunami que va devastar una àmplia extensió de la costa del nord-est del Japó. Abans una próspera població de les zones rurals, uns 74.000 habitants, Natori va quedar virtualment eliminat del mapa. La població va contar amb un avís d'alerta de 30 minuts des de que es va produir el terratrèmol fins a l'arribada del tsunami. El 14 de març es comptabilitzaven 2.475 morts i més de 15.000 desapareguts. És possible que la xifra exacta de morts no es conegui. La destrucció causada pel tsunami afecte a la infraestructura regional de tal manera que les operacions de rescat i recuperació van tenir que fer davant d'dificultats insalvables. Als finals de juliol, s'havia pogut esborrar-menys de la meitat dels enderrocs en les tres prefectures més afectades, i sé que només s'havia pogut reprendre una tercera part de l'activitat pesquera local. (Asahi Shimbun) Descripció del motiu fotogràfic Una dona sentada plorant en mig de la devastació provocada per un tsunami. Elements morfològics Punts: El punt de fuga hi es cap els edificis que hi han de trasfons. El punt d’atenció es la dona plorant. No hi ha soroll. Línia: Tot tipus de linies cap a totes direccions. Plans: 4 (La noia, la brossa, els edificis i finalment el cel) Escala: PG Forma: Organiques com la noia i algunes plantes i inorganiques com totes les escombreries i els edificis de trasfons. Textura: La textura de tota la polució en general formada per les escombreries. Nitidesa de la imatge: Molta amb una mica de profunditat de camp. Il.luminació: Natural per la llum del sol picat amb clau alta. Contrast: Més llum que ombres. Tonalitat: Suau i freda. Sistema sintàctit o compositiu Ritme: Molt ritme a cause de la brossa i les destrosses. Distribució de pesos: Ni simetrica ni asimetrica del tot. Llei dels terços: No Estaticitat / dinamisme: Estàtica Recorregut visual: Desde abaix a l’esquerra arribant a la noia i anant de esquerra a dreta mentres pujem amb reseguint els plans entre els de deixalles, edificis, etcetera. Pose: Espontània. Espai de la representació Camp / fora de camp: Més escombreries, brossa, deixalles, edificis i en resum, devastació. Espai: Obert al exterior. Temps de la representació Consideracions subjectives sobre el temps representat: Fotografia actual Seqüencialitat / narrativitat: No forma part de ninguna serie Articulació del punt de vista Punt de vista físic: Frontal Mirades dels persontages: Cap a la inmensitat del mar de deixalles (esquerra) Actitut dels personatges: Noia trista plorant. Qualificadors: Representa la tristesa d’haber perdut el lloc on hi pertenyia i tot el que l’envolta per una tragedia. Versemblança: Si Interpretació: El fotograf amb aquesta imatge ens sugereix un escenari devastat en el que l’unic que podem pensar es tota la destrucció que ha format una catastrofe natural com es el tsunami, en el punt d’atenció hi es la noia plorant, que representa la tristor per la perdua d’un lloc on ella pertenyia i tenia vida. La fotografia expresa tristor i por a la vegada, pel que em fa a mi pensar, mai m’agradaria vivir la mateixa situació que aquesta noia.

0 notes

hauntedbystorytelling · 9 months

Text

Heat wave in Paris (Rol · 1921)

Agence Rol ~ La chaleur à Paris [fillette prenant de l’eau à une borne-fontaine], 1921 [detail] view more on wordPress

Agence Rol ~ Heat in Paris [girl taking water from a standpipe] [press photography], 11.07.1921 La chaleur à Paris [fillette prenant de l’eau à une borne-fontaine] · [photographie de presse] · [Agence Rol 11-7-21] | src BnF

view more on wordPress

#1920s #Agence Rol #Marcel Rol #chaleur #fountain #heat #heat wave #Hitze #press photography #fotografia de premsa #fotografía de prensa #Pressefotografie #photographie de presse #stampa fotografica #standpipe #street photography #summer #summertime

130 notes · View notes

joaquimblog · 1 year

Text

LICEU 202272023: MANON (SIERRA-FABIANO-DUHAMEL-NAOURI;MINKOVSKI-PY)

Nadine Sierra i MIchael Fabiano a Manon. Gran Teatre del Liceu. Fotografia de David Ruano gentilesa del departament de premsa del GTL Hauré de confessar, perquè crec que té la seva importància en la valoració de la primera funció de les 11 programades aquesta temporada de la popular òpera de Jules Massenet, Manon, que el seu autor no és el que més estimo dels operistes francesos, ni aquest títol…

View On WordPress

#Albert Casals #Alexandre Duhamel #Anaïs Masllorens #Anna Tobella #Inés Ballesteros #Jules Massenet #Laurent Naouri #Manon #Marc Minkowski #Michael Fabiano #Nadine Sierra #Olivier Py #Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu #Pau Armengol #Tomeu Bibiloni

2 notes · View notes

marcfarraspiera · 7 years

Text

Bowie

David Bowie es presenta a l’estudi amb una àncora vermella tatuada al pòmul dret. El fotògraf no ho veu clar. Això ho hem de tapar. El músic agafa un pintallavis vermell i es dibuixa un llamp que li travessa mitja cara. Després repassa el contorn amb un retolador blau. Els cabells panotxa lacats cap enrere. Tanca els ulls. Clic. La resta, és història.

La gènesi de la portada d’Aladdin Sane, el disc que va propulsar David Bowie a la fama sideral, és una de les moltes anècdotes que m’explica Chris Duffy, fill de Brian Duffy, eminència de la fotografia britànica, íntim col·laborador del músic de Brixton i artífex de molts dels seus hits fotogràfics.

Duffy em rep un parell d’hores abans d’inaugurar Bowie by Duffy, una exposició a la Chelsea Proud Gallery sobre les cinc sessions en què el fotògraf va treballar amb el músic, repartides entre 1972 i 1980. En una sola sala de menys de 20 metres quadrats, hi compto només deu obres, la meitat de les quals són obres mestres de la fotografia musical.

Ja se sap que ser fill d’artistes no és fàcil, i encara menys d’una celebritat. Chris Duffy va aparcar la càmera fa temps i ara es dedica a gestionar i promoure el llegat del seu pare. És un home robust, amb la closca afaitada, que es presenta amb texans gastats i un polar de muntanya. Fa glopets a una beguda isotònica. Té un parlar eixerit i una mirada blau elèctric, com si una part de Bowie l'hagués fagocitat i parlés a través seu.

Em sorprèn que es refereix al seu pare pel cognom –Duffy- i a Bowie pel nom de pila –David-, com si l’art passés davant la família. No entro en disquisicions paternofilials i em limito a escoltar-lo i a guiar la conversa cap als records d’aquelles cinc sessions de fa quatre dècades. Duffy pare era el fotògraf titular, però en Chris era el seu assistent, va presenciar totes les sessions i fins i tot va fer algunes fotografies.

Mentre parlem, m’adono fins a quin punt les estrelles del rock són capaces de transcendir els límits de la seva obra i deixar empremta. Veig la portada de Lodger i veig Mad Men, i alhora veig les sèries d’arlequins i veig l’ombra allargada de Fellini i la Commedia dell’Arte. Bowie se’m va revelant com un personatge lunar i inquietant, tan fascinant com glacial, sovint amb clarobscurs, sempre diferent. Un dels pocs artistes tocats per la pols màgica de les estrelles, capaç de canviar la història del rock amb un pintallavis, igual que Marlon Brando va canviar la del cinema amb una pell de taronja.

La primera sessió és per a Ziggy Stardust, l’àlbum que ho canvia tot. Al cap de pocs mesos, la segona, Aladdin Sane, es converteix en un clàssic. Parla’m d’aquesta imatge.

És la foto clau. Aquí n’exhibim una edició limitada, signada per en David, i que ha estat triada per a l’exposició David Bowie is del Victoria and Albert Museum que girarà per tot el món [a Barcelona, al Museu del Disseny a partir del 25 de maig]. D’alguna manera, aquesta foto es va fer més famosa que la portada de l’àlbum original [la imatge Eyes Closed, molt semblant, però amb els ulls tancats – i la mítica gota d’aigua sobre la clavícula]. És una imatge extraordinària que ha esdevingut una icona cultural. Ha estat reproduïda arreu del món en tota mena d’objectes, imants de nevera, tasses, samarretes. Sempre he dit que si hi ha una imatge que sintetitza tota la seva carrera, és aquesta. Quan en David va morir, gairebé cada diari i revista van reproduir-la a la portada. És una imatge increïblement potent.

En quin context musical i social apareix?

Quan es va publicar el disc, regnaven les bandes dels 60 –Beatles, Stones, Hendrix-, però la generació posterior no tenia uns referents propis. Hi havia una nova fornada de músics en auge –Deep Purple, Emerson Lake and Palmer, les bandes de heavy-rock-, i a principis dels 70, va aparèixer Marc Bolan, el pioner del glam rock.

Cada època té la seva imatge. Aquest look era totalment revolucionari, i des d’aleshores ha quedat fixat en la memòria de molta gent. Segurament és la imatge més icònica de tot el repertori d’en David, el resumeix perfectament.

Encara vau fer tres sessions més.

La tercera va ser sobre la pel·lícula The Man Who Fell To Earth, rodada a White Sands, New Mexico, el 1975. És una de les sèries més interessants, probablement la meva preferida.

La quarta sessió és la del disc Lodger, el famós falling man. Vam treballar amb el dissenyador Derek Boshier. És una fotografia molt tècnica, perquè en David està estirat i és retratat des del sostre. Duffy va treballar amb una càmera d’alta qualitat, però al final va fer una polaroid per jugar amb la llum, i quan en David la va veure, va decidir que era la definitiva. Va ser la portada de l’àlbum. I crec que va funcionar, perquè és una imatge angoixant, i això és exactament el que en David buscava.

L’última sessió és Scary Monsters (and Super Creeps). Duffy s’havia allunyat de la fotografia, havia renunciat al seu estudi i estava a punt de retirar-se. Jo l’havia assistit durant anys i havia començat la meva pròpia carrera. Em va trucar i em va demanar si podíem fer servir el meu estudi amb en David. I com que també havien de fer una sessió de premsa, em van oferir fer les fotografies. I així va ser com vaig fotografiar David Bowie.

Aquesta mostra ofereix una perspectiva molt interessant, del 1972 al 1980. Crec que ressalta moments decisius de la carrera d’en David. Encara que molts altres fotògrafs també l’han retratat, aquestes són imatges essencials.

És una exposició només per a fans?

En David té una gamma de seguidors molt variada. Un amic meu em va enviar uns vídeos del seu fill de tres anys cantant, paraula per paraula, diverses cançons seves. A cada època de la seva carrera en David va tenir seguidors diferents, i fins ara. Quan va morir, vaig pensar que durant tota la meva vida, des de Space Oddity, The Man Who Sold The World i Hunky Dory fins a Aladdin Sane i Ziggy Stardust, en David sempre hi ha estat present. La seva influència ha estat constant i omnipresent. Per a molta gent, en David és una tela blanca damunt la qual han pintat les seves vides. Va ser un home prolífic, l’efecte del qual només vam començar a entendre a partir de la seva mort i de la reacció global.

Què esperes que sentin els visitants davant d’aquestes fotografies?

Cadascú reaccionarà d’una manera diferent, en funció de la relació que tingui amb en David. Alguns recordaran quan van escoltar l’àlbum per primera vegada, quan van comprar-lo a la botiga o quan van llegir-ne un article a la premsa. En algun moment de les seves vides, en cadascun d’ells, en David va tenir una aparició estel·lar.

Has treballat amb molts músics i artistes de primera línia. Bowie era diferent?

Era molt intel·ligent. Aprofitava l’energia i creativitat de tota la gent que l’envoltava. Tenia un mena de truc. Tenia idees i desenvolupava conceptes nou, i crec que per això ell i Duffy van entendre’s tan bé, perquè s’alimentaven mútuament de les idees de l’altre. ‘Utilitzant’ Duffy, en David sabia que donaria una volta de rosca a les seves idees i en trobaria d’encara més innovadores.

En quina sèrie s’aprecia aquesta simbiosi?

L’exemple perfecte és Aladdin Sane. En David va venir a l’estudi per a la sessió de fotos. Duffy li va preguntar, com es diu l’àlbum? I ell va respondre, A lad insane [un noi boig], i Duffy va entendre Aladdin Sane. Fins i tot involuntàriament, en David absorbia tot el talent aliè per fer créixer la seva idea. Era molt llest.

A propòsit de la relació entre música i fotografia, en aquest cas es van potenciar mútuament per crear una nova forma d’art, fins al punt que no podem entendre l’àlbum de Bowie sense aquesta imatge, ni viceversa. Què n’opines?

Absolutament. La imatge sempre ha estat important per a totes les bandes per projectar-se i explicar qui són, què diuen i què fan. La fotografia és imprescindible per representar les idees implícites en la música perquè les projecta i les fa visibles.

En David era tan llest que primer va crear un personatge i un look, i quan la gent els va assimilar, els va destruir i en va crear de nous. Sempre mirava endavant, i això fascinava tothom. Sabia perfectament quan calia matar un personatge, un look i un estil de so i tornar a començar.

Per últim, l’herència de Bowie va més enllà de la música?

Sens dubte. La seva carrera va créixer orgànicament i durant molt de temps, i avui els artistes han de ser número 1 immediatament, i si aconsegueixen un hit, al cap de dos mesos ja ha caducat. Aquest procés frenètic genera molta mediocritat. Quan vam treballar amb en David, no hi havia Internet, ni mòbils, ni Skype ni xarxes socials. Teníem temps de desenvolupar els projectes. I això no serveix només per a en David, sinó per a l’art en general. La immediatesa no permet la maduració de l’art.

Bowie té hereus?

Mai no veurem una llum igual. Però ens ha deixat un llegat meravellós.

0 notes

hauntedbystorytelling · 1 year

Text

«The Scissor Dive» (sic). Press Photograph, 1933 | src The Classic Photo Fair London 2023 via ODLP ~ l’œil de la photographie

View on WordPress

#diver #diving #falling #1930s #press photography #fotografía de prensa #pike dive #fotografia de premsa #mid air #midair #photographie de presse #backward dive #Pressefotografie #sports #stampa fotografica #suspended

76 notes · View notes

hauntedbystorytelling · 2 years

Text

Louis Froissart (1815-1860) :: La rive gauche de la Saône, la Presqu’Île, est sous les eaux dès le 18 mai. [Inondations de Lyon (1856) : vue de la montée des eaux sur le quai Saint-Antoine et le quai des Célestins]. | src Actu.fr

Louis Froissart (1815-1860) :: [Inondations de Lyon (1856) : vue de la montée des eaux sur le quai Saint-Antoine et le quai des Célestins]. 1856-05-19 | src Bibliothèque municipale de Lyon

View more on WordPress

Louis Froissart (1815-1860) :: [Inondations de Lyon (1856) : vue du quai Saint-Antoine, du quai des Célestins et du quai Tilsitt]; 1856-05-18. | src Bibliothèque municipale de Lyon

Louis Froissart (1815-1860) :: La rive gauche de la Saône. Inondations à Lyon, 18-05-1856; épreuve sur papier salé. | Scanned from publication.

View more on WordPress

30 notes · View notes

joaquimblog · 7 months

Text

LICEU 2023/24: EUGENE ONEGIN (Samoilov-Mkhitaryan-Bros-Faus-Palka:Loy-Pons)

Eugene Onegin, Acte 1r. Producció de Christof Loy. Gran Teatre del Liceu 2023. Fotografia gentilesa del Departament de premsa Aquesta sí que és una òpera per inaugurar temporada, a banda de ser una obra bellíssima i popular, feia vint-i-cinc anys que no es presentava a una temporada del Liceu i 36 que no es veia a l’escenari de la Rambla, perquè l’edició de l’any 1998 va ser al Teatre Victòria…

View On WordPress

#Adam Palka #Christof Loy #Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Cristina Faus #Eugene Onegin #Iurii Samoilov #Janina Baechle #Josep Bros #Josep Pons #Josep-Ramon Olivé #Kristina Mkhitaryan #Mikeldi Atxalandabaso #Mireia Pintó #Piotr Ílitx Txaikovski

0 notes

joaquimblog · 10 months

Text

LICEU 2022/2023: L'INCORONAZIONE DI POPPEA (Fuchs-Kožená-Breiwick-Hansen-Sabata-di Pierro;Bieito-Guglielmi)

L’Incoronazione dI Poppea. Producció de Calixto Bieito. Fotografia de David Ruano gentilesa de Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu LA PRÈVIA Si Jordi Savall i Calixto Bieito eren com aigua i oli, pot ser que el mestre igualadí hagués hagut de renunciar a dirigir una magnífica producció amb la qual ell se sentia incòmode. L’aposta era arriscada, d’acord, però també valenta i no crec en…

View On WordPress

0 notes

joaquimblog · 1 year

Text

LICEU 2022/2023: TOSCA (Radvanovsky-Grigolo-Lučić;Villalobos-Sagripanti)

Sondra Radvanovsky (Tosca) Producció Rafael Villalobos Gran Teatre del Liceu gener 2023. Fotografia de ©A Bofill, gentilesa del departament de Premsa. El Liceu feia goig ahir, quasi un ple absolut i ambient de gran esdeveniment. Tosca era Sondra Radvanovsky i, per tant, una de les reines indiscutibles de la casa tornava a interpretar aquest rol, ja ho havia fet l’any 2014, però ara potser, fins i…

View On WordPress

#Felipe Bou #Giacomo Puccini #Giacomo Sagripanti #Hugo Bolivar #Jonathan Lemalu #Manel Esteve #Milan Perišic #Moisés Marín #Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu #Rafael R. Villalobos #Sondra Radvanovsky #Tosca #Vittorio Grigolo #Zeljko Lucic

0 notes

joaquimblog · 1 year

Text

LICEU 2022-2023: TOSCA (Agresta-Fabiano-Lučić;Villalobos-Nánási)

Tosca, acte 2. Fotografia de ©A Bofill gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu Producció de Rafael R. Villalobos, escenografia de Emmanuele Sinisi, vestuari de Rafael R. Villalobos, disseny de llums Felipe Ramos, pintures de Santiago Ydáñez Estava cantat des de feia mesos que la nit de la primera representació de la Tosca dirigida per Nánási i Villalobos al Liceu hi hauria…

View On WordPress

#Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu #Felipe Bou #Giacomo Puccini #Henrik Nánási #Hugo Bolivar #Jonathan Lemalu #Manel Esteve #Maria Agresta #Michael Fabiano #Milan Perišic #Moisés Marín #Rafael R. Villalobos #Tosca #Zeljko Lucic

0 notes