#jutjar

[surroundedbytheworld]

D'antuvi jutgem la situació del nostre grup (de qualsevol mena) des de l'interior, des d'una actitud de participació i interès, tenint una inuïció (una visió contemplativa) de les fonts inspiradores de la comunitat particular a què pertanyem. Però jutgem els altres des de l'exterior, a partir de llurs fruits heterogenis i sense distincions. Deduïm el que són d'allò que fan (segons, naturalment, els nostres criteris de judici), atribuint llurs accions a llur grup particular, cultura o religió. Quan jutgem el nostre grup, considerem els seus valors positius com a criteri decisiu d'interpretació; jutgem el que som no pas partint del que fem sino d'allò que creiem que som.

– Raimon Panikkar, La nova innocència (1998), p. 407

#quote #català #raimon panikkar #panikkar #la nova innocència #nova innocència #jutjar #hipocresia #interpretació

[stylestream]

Auli'i Cravalho | Annie Awards | 2017

#pc: jutjared #auli'i cravalho #annie awards #2017 annie awards #2017

[juliaridulaina]

Jutjar-se i canviar//Judge yourself and change//Juzgarse y cambiar

Els que son més conscients de les seves pròpies conductes poden desanimar-se i també inquietar-se quan aquelles conductes pròpies van repetint-se irremeiablement. PUNT: «Reviseu-vos» i després «canvieu». Si només us «reviseu», us descoratjareu. Els consells savis de Déu travessen tots els temps, sempre son actuals. I ara, més que mai, quan les conductes de la majoria i d’uns més que d’altres és…

View On WordPress

#conductas propias #conductes pròpies #determinació de canviar #determinación de cambiar #determination to change #el remolí ferotge dels esdeveniments #el remolino feroz de los acontecimientos #Judge yourself and change #Jutjar-se i canviar #Juzgarse y cambiar #own behaviors #the fierce whirlwind of events

[translucent-serendipity]

Vull pensar que no es tan rar que escriure em faci sentir menys sola. Com si, en prendre forma, les pròpies paraules em fessin companyia.

Amb el seu so sovint mai pronunciat, amb el temps que requereix el tastar-les. Amb la lleugeresa de l'espai que deixa treure'n el dipòsit de la ment.

Com si jo, llegint-les, fos ja una persona diferent de qui les va escriure. Més aviat sense el com, i sense jutjar-la.

#personal

[paumoody]

Anatomy of a fall

Quan vas venir a casa recordo que havies anat a veure aquesta peli. A tu segur que t’agradarà, vas dir. Tenies raó, em va encantar.

Em sembla realment fascinant pensar que la peli no va de res del que veiem, del que ens vol fer creure. La caiguda, el judici, el fill. Res.

Anatomy of a fall parla de l’amor d’una parella, del seu enamorament, d’aquí el joc de paraules. La caiguda és una metafora. Perquè la gent s’enamora? Perquè cau o és deixa caure al buit sense saber que pasarà? És l’amor d’una altre persona el que l’ha fet caure-hi? És el d’un mateix? O simplement ha estat un error?

L’amor no és mai un error, així que aquesta opció ja la podem eliminar. La película parla de la caiguda, de l’enamorament i de la segona caiguda, la pitjor, la que pot fer que faci mal de veritat. Que passa quan després del ‘estic caient en l’amor per una persona’ i després del enamorament més pur hi ha una caiguda que trenca amb tot això. La caiguda al buit, a l’oblit, al dol.

La película ens presenta uns personatges que no coneixem, que no sabem com s’estimen i que no arribem a veure junts fins que hi ha la caiguda. Ens els presenta com a parella i el primer cop que els veiem als dos el dol ja ha començat. No sabem res d’ells, només el que volem creure i el que pensem saber. Que coneixem d’aquest matrimoni com per fer un judici de valor sobre que ha passat? Res, només el prejudici que ens han imposat des de la primera escena.

Aquí comencen dos judicis, el personal i el col.lectiu.

Ella comença el seu judici particular, les múltilpes preguntes buscant un perquè, una explicació que doni sentit a la caiguda. La del seu marit, però també la seva. Acceptació, dol, impotencia…

Que ha passat? Com hem arribat fins aquí? Comencen els “ i si…” els ho podria haver fet diferent, els dubtes, les pors i sobretot la pena.

Per altre banda comença un judici que inicia l’entorn. Que en sap? Que creu saber? Que ha sentit? Cadascú té una opinió, un judici, un culpable, una explicació de tot. Però realment som capaços d’entendre una parella a partir del que creiem saber? Aquest judici em sembla el pitjor i així ens ho fan veure a la peli. La pitjor de les parts és aquesta, una sèrie de prejudicis infundats que fan que els espectadors ens creiem capacitats per jutjar una relació de la que no en sabem res.

Així que no parlaré més d’aquesta part, d’aquest judici. Qui soc jo, qui som nosaltres per fer un judici de valor sobre una parella a la que no hem vist mai junta? De la que només en sabem una gravació, una escena.

Tornem al seu judici al personal, al que només ella enten i pot entendre. Al que val la pena fer cas. I per fer-ho he d’incloure un nou element, el fill.

El fill té una peculiaritat especial, no hi veu. En un moment concret de la seva vida, un accident el va deixar cec. El fill, per si no quedava clar, representa l’amor. Que clar, com ja sabem, és cec. Com en tota relació hi ha un moment on perdem la racionalitat i l’amor ens fa perdre la vista.

Ella centra tota la seva pena i tot el seu dol cap al seu fill. El vol proteguir, el vol cuidar i sobretot el vol aprop. Ella intenta que el dol no s’apoderi d’ella, té moments dificils però segueix lluitant per conseguir que el seu fill la cregui, la vulgui al seu costat, busca una pau que sigui la que li permeti afrontar el dol.

Tota la peli va exactament d’això, de l’acceptació del dol i del camí a la pau interior per tal de poder afrontar el que ha de venir.

I així acaba passant, ella accepta realment el dol en el moment en que el seu fill és posa del seu costat, en el moment en el que ell la creu. En el moment en el que l’amor li diu, han passat moltes coses, sí, però jo seguiré aquí això serà una cosa per sempre. I obviament no hi ha millor forma de representar l’amor entre dues persones que un fill.

Res és el que sembla i aquesta peli ens ensenya que hi ha molt més darrere del que creiem saber i entendre.

Jo ara mateix no entenc res i ho entenc tot. Seguramet no ho vull entendre. Ho simplement no ho vull acceptar. He caigut molts cops, per un motiu o per un altre, però estimar-te fa que valgui la pena cada caiguda.

Ara, sembla que he de començar un dol que mai he volgut acceptar, bàsicament perquè per mi no hi ha res de voluntari en fer-ho. Com la mare, sento que per fer-ho necessito amor, saber que passi el que passi seguirà estant, present i existint.

Sento que he de començar un llarg camí i tinc por, molta, de fer-lo sense tu. Quina paradoxa, oi? Ho sé, però la veritat és que mai he sentit res igual per ningú.

T’has convertit en la meva família, triada i no triada. Una sensació que va més enllà del que puc entenre, del que puc expresar. Laura, ho dic molts cops i no em cansaré de fer-ho, ets le meva família i mai ho deixaré de sentir així.

T’estimo

[a-c-perez]

NUMEROLOGIA D'EN PASQUAL MARAGALL :

Toca parlar d’en Pasqual Maragall: Va ser; breument, President de la Generalitat del 2003 al 2006 i va encetar un intent de modernització de l’Estatut que s’aprovà el 2008.

Fill d’una generació de la Post-Guerra i unes arrels familiars en el poeta Joan Maragall, tenia de mena una capacitat innata de manegar les emocions (41) i els anhels de llibertat (5).

Es desenvolupava com un líder (1) nat, molt treballador (4), que semblava aportar un canvi (13) cap a la moderació (14) i el diàleg amb Madrid enfront del victimisme (12) del seu predecessor.

La seva forma de fer era un tant erràtica, entre el Dogmatisme (5) i la Llibertat, un xic "Messiànic" (20) en el seu missatge, el qual amagava una personalitat un tant fosca i donada a la bona vida i segons la premsa de l’època, a l’alcohol (65), el qual li feia tancar els ulls a tot el que anava passant al seu voltant fins que va ser massa tard.

El seu anhel social era progressar, avançar, sempre endavant sens mirar enrere (60) ni pensar en les arrels ... tot per arribar al cim de la Generalitat i potser més ... però no va saber cuidar-se les espatlles.

Amb facilitat per ser protector i proper a la gent (6) potser pecava d’ésser massa controlador i protagonista ... i volent alliberar la gent acabà per crear noves "presons" (15) com va passar amb el seu Estatut.

El seu poder; especialment en l’Ajuntament de Barcelona, va ser la capacitat de jutjar a tothom en la seva justa mesura (74) intentant de transmetre un missatge (11) a mig camí entre l’espiritualitat i l’humanisme (2) que era el que el mantenia en peus i era el seu pilar.

Atreia la gent sensible (2); dones especialment, els que dubtaven entre d'altres (6) candidats, la gent que cercava tirar endavant i fer coses noves (7) deixant tot enrere ...

Biografia a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pasqual_Maragall_i_Mira

#Catalunya #Catalonia #Numerologia

[centennialism]

TU TRIES 2022-23

Tècnica: Stop Motion

Autores: David, Alejandro, Felisa, 

Hugo, Leonel

A través de la tècnica del stop motion amb Playmobils, Tu Tries ens mostra diverses escenes on les autores pretenen que ens adonem de com els prejudicis ens fan estereotipar a les persones cada dia.

[canalsart]

Actualment exposem Pep Codó. El poeta Gabriel Ferrater en 1971 escriu aquesta presentació de catàleg al seu amic Pep Codó, per l’exposició d’escultura a Manresa.

Tots coneixem la clàssica beneiteria del senyor que davant, posem, d’un quadre de Joan Miró, exclama: “Això el meu nen de cinc anys també és capaç de fer-ho”. Potser no tots, però, hem pensat que la resposta correcte a la beneiteria és de dir: Sí, el seu nen de cinc anys potser sí, però vostè és segur que no”. Una gran part de l’ambició dels artistes moderns, en efecte, s’orienta a recobrar l’espontaneïtat instintiva, la ingenuïtat si volem, d’on va sorgir l’impuls primer de la creació artística, i que els molts segles de refinament de la tradició havien gairebé ofegat. No es tracta pas, no cal dir-ho, de menysprear aquesta tradició ni de girar-se-li d’esquena, però cal que ens adonem que és una evolució molt peculiar entre moltíssimes d’altres que haurien estat possibles, i que de donar-li un valor absolut significa, com certes formes de patrioterisme, una autosatisfacció provinciana. La cosa és particularment sensible en el cas de l’escultura, perquè la tradició artística de Occident s’ha centrat sempre en la pintura, i ha tendit ha imposar a l’escultura uns criteris i unes normes de judici estretament pictòrics, que la desviaven de la seva pròpia i genuïna originalitat. La diferència essencial és que la pintura és un art purament visual, i l’escultura no. Un quadre ens obliga a situar-nos en un determinat lloc, immòbils, i a deixar inactius tos els sentits que no sigui la mirada. Una obra d’autèntica escultura, en canvi, ens invita a moure’ns-hi al voltant, a deixar-nos endur pel dinamisme de les formes en l’espai, i a combinar l’experiència visual amb la tàctil i amb la motriu. És per això que en l’escultura té molt menys importància que en pintura la qüestió si una obra és abstracta o figurativa. Es evident, per exemple, que aquestes formes de tub irregular que Josep Codó ens presenta en moltes variants, deriven en darrer terme de nus femenins, però fora ridícul de voler-les jutjar com a nus, i d’imaginar-nos uns originals amb què comparar-les. Son formes pures, porcions d’espai fetes concretes, i l’únic que ens demanen és que ens integrem sensitivament a l’organització de l’espai que elles proposen. Si sabem tornar-nos prou ingenus i prou desinteressats per fer-ho així, les formes ens recompensaran en abundor.

Gabriel Ferrater, Sant Cugat, 1971.

[elblogdenaiaramartinez]

Llei UE IA

Per a mí, esta nova llei de la UE sobre la IA, que fa referència a una regulació sobre els usos de la IA, hem pareix una molt bona idea, ja que és una bona manera de que els perills que te la IA disminueixquen i tots poguesem utilitzar-la.

La idea de que s’apliquen restrinccions i sancions depenent del risc de l’us de la ide hem pareix una gran idea. Jo crec que és una manera de que totes o la majoria de persones o empreses comencen a fer un bon ús de la IA.

Desde el meu punt de vista, posar sancions econòmiques o legislatives per a les persones i empreses que no cumplisquen aquesta llei es la millor forma de restringir els perills de la IA. Per al nivell més alt, per exemple, jo posaria una sanció legislativa, d’uns 10 anys de presó, i per al nivell menys elevat, posaría una sanció econòmica d’entre 100€ i 200€, depenent de la situació econòmica de la persona o empresa, es a dir, son sancions que, per a mi, estàn igualadas al nivell de risc.

Alguns exemples d’aquestsnivells de risc que actualment ja existeixen serien, per exemple, per al nivell més elevat els sistemes de puntuació on qualsevol pot votar-te i depenent dels teus vots pots fer unes coses o altres, cosa que hem pareix horrible ja que, per a mi, no és just que tingues que dependre de la resta de la població per a poder fer unes coses o altres, cosa que ja està pasa t en Xina. Per exemple, un exemple del segón nivell sería la creació d’audios i vídeos que condicionen a l’hora de jutjar a algú, cosa que no hem pareix bé ja que pots estar jutjan algú inocent i dexant algú culpable lliure. Per al tercer risc, un exemple seríen els chatbots, que, normalment, et condicionen a l’hora de triar algo o donar la teua opinió, cosa que crec que no tindrien que fer els chatbots, ja sols estan per a ajudar-te, no condicionar-te. I, finalment, per al últim nivell, un exemple seria una IA que t’ajude en tot el que li demanes sense cap tipus de legislació legal que, actualment, son les més conegudes.

Per a concluir, per a mi, imposar aquesta llei seria la millor manera de tindre contralts la majoria d’usos de la IA utilitzada per les persones o empreses, amb una sanció igualada amb el nivell de risc.

Font de la imàtge: https://www.telefonica.com/es/sala-comunicacion/blog/una-regulacion-europea-de-la-inteligencia-artificial-adecuada-y-sin-fronteras/

Creadora de la imàtge: Raquel Carretero

#IA #tecnologia #UE #leyueia #inteligencia artificial #AI #peligrosia

[viajealoeste]

Alors on danse.

La vida és una dansa.

No la vull jutjar per si és va bé o malament, ràpida o lenta, amunt o avall, alegre o trista.

La vull jutjar per si hi ha o no moviment.

En realitat, quan més desgraciat m’he sentit a la vida és quan m’he sentit estancat en mirar al futur.

Precisament l’experiència dels darrers mesos ha estat terrorífica, i durant el doctorat…

Seré així tota la vida? Serà així tota la vida? I si no puc canviar? Sempre la mateixa feina, la mateixa gent, el mateix jo...?

Però, i si em garanteixo a mi mateix que no m’estancaré: que sóc vingut a la vida per canviar?

Em faig la promesa íntima que sempre estaré atent al canari que és l'angoixa quan el nus s'està eixamplant?

La mort és l’absència de moviment. La vida és la promesa de canvi. L’estabilitat és només una cara del caos.

D’aqui el terror que s’intueix entre lletres: “Feia setmanes que el temps entre ells s'havia encallat”

[benvolgutsguiris]

En serio, és humiliant formar part de l’Estat Espanyol. Mal dia que Ramón Berenguer IV va decidir que era una bona idea unirse a aragonesos i començar així un viatge que ens ha portat fins al punt que els castellans es creuen amb el dret de governar-nos i jutjar-nos.

#catalunya #trapero #espanyols

[supergriseldaworld-blog]

AGREEMENT

Atrapada. 

Sentencia de conveni firmada. 

Jutjar la vida.

Acord entre vius que no temen la mort

entre línies que ens sotmeten a mandats. 

Aniquilador.

amants de discussions infinites i farta de les lletres en anglès

no relaciono el temps lliure sense tu.

No em relaciono sense tu, ni lliure, ni temps. 

i torno a la mateixa idea.

Quan va desaparèixer el teu somriure?

Quan va desaparèixer el meu?

Serà un abisme.

Perdo. 

Aquesta és la sensació que tinc.

Et perdo.

Missatges que envio i que encara estan per llegir

una hora i  mitja desconsolada

i les melodies que pressionen el llagrimal.

Tinc un nus a la gola que m’esborra l’amabilitat

escoltar el piano profund de Van Etten i identificar-me amb la gravetat

Caure en la impotencia d’això és com és.

No tinc aliats, la major part del temps soc un instrument desafinat

i el delicte és sé qui sóc.

No reconeixe’t , es no reconeixe’m?

Aprofito les caricies de transcició entre el canvi d’una roba a una altre,

estàs fred però t’he fet riure.

Me’n adono.

No ens hem mirat suficient als ulls.

#hijo #poesia #poesía #poesie d'amore #poetry #poema #poemasbreves #poemsporn #poems on tumblr #poem a day #poem about him #escritura #escribir #sentimientos #feelings #emociones #emoción #separados #loveislove #love #barcelona #bcncultura #bcncity #catala #catalan

[nosce]

El Cant de la Sibil·la... ¡y que se acabe El Mundo ya!

El Cant de la Sibil·la… ¡y que se acabe El Mundo ya!

  ¡Gracias por esta maravilla, E.! . El jorn del judici parrà el qui no haurà fet servici. Jesucrist, Rei universal, homo i ver Déu eternal, del cel vindrà per a jutjar i a cada un lo just darà. Ans que el judici no serà, un gran senyal se mostrarà: La terra gitarà suor i tremirà de gran paor. Terratrèmol tan gran serà que les torres derrocarà; les pedres per mig se rompran i les muntanyes se…

View On WordPress

[ni4ndr4]

9 de novembre,2021

Avui he tingut un somni increible, a la par que trist, no entraré en detalls perque m’avergonyix ser tan idealista, y tenir somnis tant de quinceanyera quan ja estic en la vintena.Era idílic, les rises resonaven i el lleuger to de realitat era incongluent pero perfecte.Tot desmuntat per l’alarma del telefon despertantme a les 10:47,fentme tornar a la realitat en el que ni res es tan ideal , ni jo soc un personatge de la meva propia película, en la que jo també son directora de casting, per el que vec.

Pense si algún día deixaré de ser tan indealista, i deixaré de jutjar als altres segons el meu propi filtre, i veuré coses bones en tot el món i no sols en els que a mi em pareix bé.A vegades pensé que pot ser soc mala gent, després penso que no a tot el món li cau be tot el món i es algo normal, després deixe de pensar en aixó i començo amb altra cosa.

Qué es el que ens fa especials?es tot una ilusió ,alimentada per el egocentrisme i el síndrome de pensar que som els protagonistes de la nostra vida, sense caure en que tot el món es individual i te el seu propi món; em mareje cada vegada que ho pense.Mai serem tant especials com nosaltres pensem que som.Aquella parella que vas tindre, encontrará algú més, els amics que tingueres fa anys faran uns nous i arribará un punt que ja no sapiguen ni reconeixete pel carrer, la escola a la que vas tots els díes en la cual et saluden com si fores una entre un milió, teniu els vostres propis acudits i pareix que sou el grup més interesant de l’historia, bueno , tindrán posiblement 1500 alumnes més en els próxims 5 anys i tu pasaras a 6é plá.Wow.Com es la vida.

Soles pensar que no sóc especial per ningú em gela la sang,quin afán de protagonisme, guapa.

[babysuitcollective]

Com.

Com podem parlar de feminisme? Com? Quan una dona Es menys preiada per ser bisexual I ser conscient i dir-ho Sense embuts. Com podem jutjar Persones tant fermes del passat I fer acussacions dehonestes Mentres el joves parlen Del clitoris de la noia Que van coneixer rient al cercle d’amics Taractan-la com una mercaderia De rebaixes I esclatant en un riure Per tractar-la de puta.

View On WordPress