#la pròpia identitat | Explore Tumblr Posts and Blogs

elfinaldelcamino · 15 days

Text

3. Cultura Bastarda Americana

3.1. Els somnis del bastard Leonardo dreams of his flying machine

Tormented by visions of flight and falling, More wondrous and terrible each than the last, Master Leonardo imagines an engine To carry a man up into the sun...

And as he's dreaming the heavens call him, "Leonardo. Leonardo, vieni á volare". ("Leonardo. Leonardo, come fly".)

L'uomo colle sua congiegniate e grandi ale, Facciendo forza contro alla resistente aria.

(A man with wings large enough and duly connected Might learn to overcome the resistance of the air.)

II. Leonardo Dreams of his Flying Machine...

As the candles burn low he paces and writes, Releasing purchased pigeons one by one Into the golden Tuscan sunrise...

And as he dreams, again the calling, The very air itself gives voice: "Leonardo. Leonardo, vieni á volare". ("Leonardo. Leonardo, come fly".)

Vicina all'elemento del fuoco...

Scratching quill on crumpled paper,

Rete, canna, filo, carta.

Images of wing and frame and fabric fastened tightly.

...sulla suprema sottile aria.

III. Master Leonardo Da Vinci Dreams of his Flying Machine... As the midnight watchtower tolls, Over rooftop, street and dome, The triumph of a human being ascending In the dreaming of a mortal man.

Leonardo steels himself, Takes one last breath, And leaps...

- poesia de Charles Anthony Silvestri

youtube

Aquesta onírica poesia de Charles Anthony Silvestri va ser musicada pel compositor Eric Whitacre (Nevada, 1970). El text, en anglès i italià, ens apropa a l'obsessió de da Vinci sobre la construcció d'una màquina voladora. Com una versió moderna d'Ícar, Leonardo idea un motor meravellós per elevar l'ésser humà envers el Sol. Entre somnis, el Cel el crida "Leonardo. Leonardo vieni à volare". Ell dibuixa, escriu, prototipa ales i màquines voladores fins que, dins la nit, decideix llençar-se al buit...

3.2. Robert Cenedella: Art Bastard

Al documental Art Bastard (2021) en Robert Cenedella (1940) explica la seva pròpia filiació il·legítima alhora que fa un llarg recorregut per la seva vida com a productor cultural des dels anys 60 fins al present.

youtube

La seva obra és un reflexe de l'efervescència de Nova York, alhora que sovint ha suscitat polèmica dins i fora els EUA, com per exemple amb la seva obra The Presence of Man (1988) en què presenta un Pare Noel clavat a la creu, destacant la sobrecomercialització d'aquest símbol sagrat per als cristians.

3.3. Arthur Bispo do Rosário

La peculiar vida d'Arthur Bispo do Rosário (Brasil, 1909-1989) el va portar a passar cinquanta anys tancat dins una institució psiquiàtrica de Rio da Janeiro diagnosticat d'esquizofrènia. Important productor d'obres creades amb objectes trobats per designi diví, ha rebut el reconeixement de la comunitat artística internacional a partir de la mostra de la seva obra a la Biennal de Venècia de 1995.

A la imatge veiem en Bispo do Rosário lluïnt una de les seves obres més conegudes: el Manto da Apresentaçao, un mantell que va confeccionar durant dècades mentre estava internat a la Colònia Juliano Moreira, vella manta transformada en vestit majestuós, brodat amb paraules i símbols, que revelen la síntesi de la seva obra. Tal com ell mateix deia:

"Quan hi pugi, el cel s'obrirà i el temps del món tornarà a començar. Hi aniré en aquest vaixell, amb aquesta capa i aquestes miniatures que representen l'existència. Em presentaré".

3.4. Carlos Leppe: Yo soy mi padre

Carlos Leppe (1952-2015) és considerat el màxim exponent de la performance a Xile. A la seva acció corporal Los Zapatos (2000), presentada al Museo Nacional de Bellas Artes de Santiago de Xile, hi arriba en taxi, amb una pissarra penjant del coll amb el missatge "YO SOY MI PADRE", i en un estat físic molt desmillorat, com d'indigent. Al llarg de la performance, molt ben documentada i disponible a YouTube, Leppe llença sobre l'espectador imatges desagradables entorn la pèrdua de la identitat precolombina de la nació xilena, acabant amb una cita de Nicanor Parra "Mis zapatos son dos pequeños ataúdes". Poc després torna sortir del recinte del Museu per muntar-se al taxi, que encara se l'espera a la porta, i deixar l'espectador plantat sense un comiat.

youtube

0 notes

objecteiespai · 7 months

Text

View this post on Instagram

A post shared by Disseny Hub Barcelona (@dissenyhub)

instagram

Hi ha un lloc on se li dona veu al disseny jove: el Brut!💥 Abans conegut com a Campus Blanc!, el Brut! ara té identitat pròpia i un enfocament clar dirigit a estudiants que cursen carreres vinculades al disseny i professionals a la recerca d'inspiració i talent jove.⁠ ⁠ Durant dos dies podràs explorar com les noves ments comprenen el disseny.

#Instagram

0 notes

ideaimateria · 4 years

Photo

2001: Una odissea de l’espai (1968) - Stanley Kubric

Blogs:

https://judithmasats.tumblr.com/archive

https://grademagrana.tumblr.com/archive

https://laucg99.tumblr.com/archive

https://lauraroigbullidor.tumblr.com/archive

https://thelauraroig.tumblr.com/archive

https://roiglaura.tumblr.com/archive

https://lauraroigventura.wixsite.com/lauramisitio/blank

https://sofisandovalposts.tumblr.com/archive

https://georverdaguer.tumblr.com/archive

https://eye-tana-blog.tumblr.com/archive

https://eye-tana-blog-2.tumblr.com/archive

https://eye-tana-blog3.tumblr.com/archive

https://ideasenmateria.tumblr.com/archive

https://artidiss.tumblr.com/archive

https://paulasreef4.tumblr.com/archive

https://anideamatters.tumblr.com/archive

https://marinaventuraim.tumblr.com/archive

https://marinaventuraroig.tumblr.com/archive

https://albasalagonzalez.tumblr.com/archive

https://rogerllaurado.tumblr.com/archive

https://itsgarco.tumblr.com/archive

https://brunsq.tumblr.com/archive

https://marianna-bellmunt-e3.tumblr.com/archive

https://mariannabellmunt.tumblr.com/

Tasques:

1.-

2ª Entrega del BULLIDOR. treball i material. (al dia).

Desenvolupament de la proposta del 21 de desembre i del treball

+ vídeo presentació 4art assaig.

Cal distingir entre vídeo explicació, vídeo procés (make in of) i vídeo d´autor:

al blog abans de divendres 8 de gener de 2021).

No s´acceptaran treballs el 9 de gener de 2021, ni posterior.

Sí, a la recuperació, el 1 de febrer de 2021.

2.-

Tunejar el blog provant diferents plantilles per afegir pestanyes:

2.1- Plafó/Display a la capçalera del blog.

Presentació / Casa / Home / Enunciat /

Considereu la capçalera com /inici/casa/home del blog com un plafó/panell/display

Exemples professionals : www.fad.cat/adg-fad/ca www.adg-fad.org/ca/laus/premis

fad.cat/adi-fad/ca/news/5245/projectes-seleccionats-dels-premis-adi

behance.net/gallery/90653837/Nio

nendo.jp/en/works/

2.2 - Enunciat exercici /encàrrec

EL BULLIDOR : De la representació mental (idea) a la presentació material ( matèria) i viceversa.

"Canviar la resposta és evolució, canviar la pregunta és REvolució" Jorge Wagensberg

La proposta de treball consisteix en realitzar una proposta personal a partir i en relació als exercicis i eixos anteriors, per

re-formular, re-valorar,

transformar, convertir,

relacionar

, experimentar, innovar, conèixer, comprendre, aprendre, assimilar, generar, hibridar, desenvolupar, sintetitzar, conceptualitzar,

revolucionar

, practicar, participar, co-crear, construir, manipular, temptejar, dubtar, equivocar-se,

reflexionar

... amb les idees, la matèria i les eines, amb diferents tècniques, materials, eines i processos conceptuals, constructius i de transformació, en diferents mitjans, suports i contextos.

2.3.- material gràfic del procés/ i fitxes tècniques

a) primeres idees, esbossos, dibuixos, materials, etc... (fotos/vídeos/animacions)

b) procés de transformació i realització dels treballs, eines, materials emprats. (fotos, animacions, vídeos)

c) resultat final de la proposta: fotos, animacions, vídeos )

d) fitxes tècniques

(Bones fotos/vídeos/animacions, estudiant exemples professionals)

2.4.- Bibliografia/Webgrafia/Videografia/Filmografia/Casos d´estudi professionals, del blog idea i matèria, exclusivament.

3.-

Investigar, re-visar i re-bloguejar re-ferents de l´arxiu individual del 7 d´octubre 2020, del blog d´idea i matèria.

Comunicació/assaig 4:

enregistrament vídeo - presentació tipus pechacucha per entregar i presentar a la propera sessió.

Exemple companya.

exemples:Pechacucha el got d´aigua , UAB, FAD (cercador), CCCB (cercador) TED: cercador: portàtil, idea, ideasted matèria, materials, canvi climàtic nature, upciclyng, reciclar, sostenibilitat, food design, Venècia -Veduta,camera obscura miralls, mirrors, espejo, palpar, estimar, felicitat, materials programables, paramètric, 4d, auxètic, kintsugi, vulnerabilitat/quotidianitat, cos,body, cuerpo, feminismes, identitat, activisme, Moma

Blog

Pel tema /plantilla del blog podeu provar i utilitzar diferents plantilles per veure quina us agrada més i és més adient pel vostre treball: Podeu mirar diferents pàgines de tumblrs i quan us agradi alguna la podeu buscar a google o a tumblr ex. https://www.tumblr.com/theme/38712 i instal.lar directament per la pestanya en blau a dalt a la dreta, sense que es desconfiguri la que teniu fins ara, a la que podeu tornar .Proveu amb diferents. a Temas, teniu altres plantilles que podeu provar.

Vista blog:

mode Archive: (cuadrícula tipus instagram)

per recerca, per mes, tipus de publicació (cita, vídeo,foto,texte,enllaç etc...), etiqueta

https://ideaimateria.tumblr.com/archive

mode Normal:

https://ideaimateria.tumblr.com/

Objectius i criteris d´avaluació:

Eix 3. El bullidor. 1ª entrega

-Explorar i experimentar en la recerca de recursos propis... 10%

-Manipulació i experimentació amb materials i tècniques específiques, tecnologies, contextos i processos conceptuals, constructius i de transformació. 10%

-Aplicar les tècniques, els procediments, els conceptes, els instruments, les eines, els recursos i els materials propis de les arts visuals, el disseny i els oficis artístics en la resolució de problemes.10%

-Distingir les diferents propietats dels materials a través de la pròpia experiència i la seva observació. 10%

-Coneixement i investigació de les propietats dels materials i dels processos de transformació dels mateixos. 10%

-Dominar els processos de transformació dels materials i el coneixement de les eines a través del coneixement i la pròpia pràctica.10%

-Investigar i experimentar formal, conceptual, tècnica, tecnològica, procedimental, material i reflexivament. 20%

-Reflexionar sobre la funció, l’ assaig i l’error, el pensar fent, l’economia dels recursos, els processos de transformació, la sostenibilitat social i ambiental. 20%

Resultats d’aprenentatge: RA2, RA 3, RA 4, RA 5

Resultats d’aprenentatge: RA2, RA 3, RA 4, RA5

RA2 (E08.5). Crear nous objectes transformant materials sòlids (fang, fusta, metall…) o eteris (aire, llum, so…), i reutilitzant o ressituant diversos tipus de materials i objectes existents.

RA3 (E14.17). Reconèixer que tota matèria és transformable i susceptible de comunicar.

RA4 (E14.18). Reconèixer la transgressió com a potencial motor de la creativitat.

RA5 (E14.19). Comunicar de manera clara oralment i a través de representacions, processos de treball, resultats i opinions.

RESULTATS D’APRENENTATGE TRANSVERSALS

T01.1. Construir posicionament i criteri propis tant a partir del seu treball com a partir del diàleg amb altres propostes o agents.

T01.2. Reconèixer les qualitats del treball dels altres com a font d'aprenentatge.

T02.1. Reconèixer l'ús, límits i diferents aplicacions de dades i documents.

T03.1. Organitzar i gestionar de forma autònoma els temps en els processos d'aprenentatge i en el seu itinerari formatiu en el grau.

T03.2. Gestionar de forma eficient els recursos que estan implicats en els processos d'aprenentatge, tant els que li han estat facilitats com els que de forma autònoma adquireix.

T04.1. Revisar el seu procés de treball a partir de criteris tant pedagògics com d'originalitat.

T05.1. Organitzar les idees i transmetre-les amb eficiència i creativitat.

T05.2. Triar el mitjà adequat a cada situació comunicativa.

T06.1. Distribuir els rols en un entorn col·lectiu de treball derivat d'un projecte segons habilitats i disciplines implicades.

T06.2. Treballar de forma horitzontal i creuada en entorns col·laboratius com a font de desenvolupament personal i grupal.

COMPETÈNCIES

E07. Aplicar les tècniques i les tecnologies adequades en funció del treball que es realitza en el camp de les arts i/o els dissenys.

E08. Analitzar i investigar les propietats dels materials i els seus processos de transformació.

E14. Identificar i aplicar els elements bàsics d'un procés d’exploració i anàlisi en un camp concret de les arts i el disseny.

COMPETÈNCIES TRANSVERSALS

T01. Escoltar activament valorant les aportacions alienes per a la construcció dels propis posicionaments.

T02. Tractar la informació de forma responsable, compromesa i honesta.

T03. Gestionar eficientment el temps i els recursos.

T04. Exercir el posicionament personal i les capacitats crítiques i autocrítiques en processos de transformació del context.

T05. Comunicar i expressar-se eficaçment, tenint en compte el destinatari i el mitjà.

T06. Treballar de forma col·laborativa, multidisciplinària i transdisciplinar.

www.escolamassana.cat/ca/idea-i-materia_27411.pdf

RECUPERACIÓ

Sessió 17

1 de febrer 2021

Recuperació 1. La nota mínima mitjana de curs ha d'estar entre 4 i 4,99. 2. L'alumne/a ha d'haver estat prèviament avaluat en un conjunt d'activitats el pes de les quals equivalgui a un mínim de dues terceres parts de la qualificació total de l'assignatura. 3. L'assistència ha d'haver estat igual o superior al 70% de les hores lectives presencials

7 notes · View notes

brunsq · 3 years

Text

Replantejament de les preguntes

Per què ens censuren?

La pregunta la vaig generar entorn la censura de la meva obra “identitat” (cosos nus), ja que el tumblr no permet la publicación de parts del cos, considerades com sexuals i pornogràfiques, quant son una forma de reivindicació, allunyada de tota connotació sexual.

Al llarg dels meus treballs m’he trobat en més d’una ocasió la censura d’aquests per mostrar pits.

Com a resposta entenc la censura com un control ideològic més, en quant artístic, moral, doctrinal, de qui s’expressa. La censura, doncs, és el control repressiu d’expressió, limitant la llibertat del subjecte.

Com utilitzar el cos com a arma de poder?

Visualitzo el cos com una arma de poder i lluita, com a forma d’expressió política, reivindicar a través d’aquest, experimentant amb el propi cos. El cos ha sigut un element repressiu, censurat, sobretot el cos de la dona, vist com objecte sexual destinat al consum de l’home, com també oprimit i controlat pel sexe contrari.

Utilitzar el cos és lluitar en contra l’opressió estructural social, política, relacional, econòmica que gira i protegeix a l’home. Ensenyar el cos, treballar a través d’ell com a pròpia eina o llenç, es una forma de provocació i fortalesa.

#bullidor

1 note · View note

thaurusus · 4 years

Text

Diuen que al voltant del 35% dels bars i restaurants de Barcelona no tornaran a obrir. Això és una molt mala notícia perquè no només suposa un retrocés econòmic i la pèrdua de llocs de treball. Els barris ara estaran més apagats i, sobretot, es perd part d'una qualitat pròpia de la ciutat, de la seva identitat. Perquè Barcelona és la ciutat europea amb més varietat gastronòmica, més que Paris, Londres i Roma. Tenim una oferta extraordinària tant de cuina local com nacional i internacional. Aquí pots trobar totes les cuines del món sense haver de moure't de casa. I aquesta increïble riquesa gastronòmica és el resultat de la riquesa cultural. Més trist és veure gent que se n'alegra de què aquestes persianes s'abaixin per sempre. Que el coronavirus no serveixi d'excusa per passar d'una ciutat cosmopolita a una ciutat provinciana. Barcelona sempre ha estat acollidora i ha fet de la diversitat un ric patrimoni local. Que aquesta virtut no desaparegui.

3 notes · View notes

daanielamtz · 4 years

Text

Una víctima de 'bullying' explica su sufrimiento para ayudar a otros jóvenes

"Cuanto más se humilla a una persona, más daño esta se deja hacer"

La Universitat de Girona premia el trabajo de bachillerato de Carla sobre el acoso

Carla Herrero tiene 17 años durante mucho tiempo sufrió acoso escolar. Lo ocultó incluso a sus padres, que se enteraron al ver su trabajo de fin de bachillerato, que incluye un vídeo titulado 'El dolor silencioso', en el que llama a otras víctimas a plantar cara al bullying (Ana Jiménez - Propias)

Carla Herrero es también Silay Alkma. Hoy son la misma persona, una chica feliz de 17 años. Pero durante muchos años fueron dos. Carla, la niña, la adolescente que sufrió bullying durante ocho años, y Silay, la niña, la adolescente que escribía con metáforas sobre el dolor oscuro. Hasta que vieron de dónde venía el dolor, porque no lo sabían"Me sentía inútil, creía que no era nadie, tenía angustia, desesperanza, depresión..., me humillaban psicológicamente, también físicamente, me convirtieron en su diversión". Lo explicaba ayer Carla, que, dice, ha perdonado y se ha perdonado a sí misma y que considera que haber sufrido es un don que ahora tiene -junto el de la alegría- para poder entender a las personas. Convirtió su historia en el trabajo de investigación de bachillerato y ha ganado el premio Consell Social en temáticas de juventud de la Universitat de Girona. Quiere compartir su experiencia y lo que ha estudiado sobre el tema para ayudar a los que están perdidos.El bullying empezó cuando tenía ocho años en su colegio de Tordera (Barcelona). Era un poco gordita, dice, y enseguida se quedó sola, cada vez más sola. Entonces se fue encerrando en sí misma, no se atrevía a hablar, ni a mirar a los ojos de los demás. Ir al colegio era horrible, pero nunca dijo nada -sus padres se enteraron del bullying cuando publicó su trabajo y el vídeo que le acompaña-. Nadie se dio cuenta, ningún profesor, y ella sintió -recuerda- que no existía.

Pesaba tanto la soledad que a los once años hizo todo lo posible para integrarse en un grupo, y entonces empezó el acoso grupal sobre ella, orquestado por la líder y seguido a ciegas por las demás. En esta etapa de paso de la infancia y de la adolescencia, en el que se toma conciencia de la propia personalidad, Carla asegura que no sabía quién era, ni qué le gustaba, ni qué quería, pero no sabía por qué. "El grupo inicia una presión psicológica sutil que provoca una confusión a la víctima -escribe en su trabajo-. Este es el primer paso que permitirá la inhabilitación del pensamiento propio de forma gradual. Después, con comentarios sarcásticos se intenta situar a esta persona en una posición de inferioridad y a continuación se la sigue sometiendo a maniobras hostiles y degradantes que la convertirán en un simple objeto fácil de manipular".Las chicas del grupo quedaban, recuerda, para orquestar cómo iban a humillarla. Y Carla vivía en un mundo cada vez más negro. Le pusieron todo tipo de etiquetas, se consideraba una nulidad escolar, una chica problemática... y cuanto más se humilla a una persona, dice, más daño se deja infligir. Y entonces se hacen cosas que no se deberían hacer, como un grito de desespero... Pero nadie escuchaba.

Por eso, para Carla lo más importante es romper el silencio con el que uno mismo se ha envuelto, y trata de hacerlo entender con su trabajo A la recerca de la pròpia identitat y especialmente con el vídeo El dolor silencioso. Romper, sobre todo, el miedo a expresarse y a expresar que uno, quizás, es diferente a los demás.La protagonista de esta historia empezó a ver poco a poco que las cosas no cuadraban, que disfrutaba más hablando con otras personas que con las de su grupo hasta que un día, cuando se acababa la enseñanza secundaria, alguien le preguntó qué quería estudiar. Carla ni se lo había planteado, pensaba que como le decían que era inútil no podría hacer el bachillerato, y le llamó la atención no saber ni qué quería, ni cuáles eran sus habilidades. Pensó que sí que podía estudiar, y empezó a abrir los ojos.Con el bachillerato llegó un cambio de centro educativo. Podía empezar de nuevo, nadie la conocía. Empezó a hablar, la relación con los compañeros fue buena y se dio cuenta de lo que le había pasado, de que nadie antes le había explicado lo que era la palabra amistad. Pensaba que en su grupo estaban sus amigas. "Soy el objeto que alguien olvidó. Soy el títere de unas brujas amargadas", ha escrito Silay en su diario recordando los años de bullying. El trabajo del instituto le sirvió para estudiar científicamente el acoso escolar y hoy Silay Alkma es el seudónimo literario de Carla Herrero, una persona que dice que se siente en paz y que quiere enviar mensajes positivos, de ánimo y de superación, en los muchos circuitos en la red que hablan de ello y en los que expresan su dolor los adolescentes. Hacerlo con su experiencia personal, cercana y de chica joven, y no ex cátedra. El problema existe, pero parece, opina, que se conlleva, que se deja pasar, y que son pocos los profesores que se preocupan cuando, recuerda, puede acabar en suicidio. Los padres de Carla se enteraron al ver el vídeo. Nunca les dijo nada, era una niña cerrada que no dejaba que se acercasen y, muchas veces sonreía. "Sí, muchos sonreímos para ocultar nuestro dolor", dice. "Conozco las lágrimas, la soledad, las humillaciones, la bipolaridad, la psicosis...", ha escrito Silay al recordar el dolor, pero hoy ha dicho adiós a la soledad - "¿dónde andas? No me busques"-. A raíz de la difusión de su trabajo y del vídeo, muchos chicos y chicas se han puesto en contacto con ella y han ido a verla para charlar. Carla empezará la semana que viene la carrera de Psicología en la Universitat de Girona.

2 notes · View notes

llibresoberts · 5 years

Photo

S, de J.J.Abrams i Doug Dorst.

Imagineu un llibre que, en realitat, són (com a mínim) tres llibres. Imagineu un llibre ple d’anotacions als marges. Imagineu un llibre en el que et vas trobant postals, documents, fotografies, fotocòpies. Un llibre, dins un llibre, dins un llibre…

La idea la va tenir el productor J.J.Abrams (creador de LOST, per exemple), però va ser el Doug Dorst i tot l’equip de la productora del primera, Bad Robot, els que s’encarregaren de dur-la a terme. El llibre, de fet, ve dins una caixa amb el títol S, ben gran, a la portada. Un cop trencat el segell, es pot accedir al llibre interior. És aquest un llibre vellot, usat, amb l’etiqueta de catalogació de la biblioteca d’on (suposadament) ha esta manllevat. Obrir-lo significa confirmar aquest fet: segells de propietat de la biblioteca i dels diferents préstecs pels que ha passat. El llibre interior es diu Ship of Theseus i, si volgués, el lector el podria llegir seguit, sense immutar-se, com si fos un llibre normal. Podria, però és que no ho és pas, un llibre normal.

Perquè des dels primers fulls que el lector se n’adona de les anotacions, amb dos colors de bolígraf diferent, i amb dues cal·ligrafies diferents. Són dos desconeguts que han coincidit a llegir el llibre i que, interessats pels molts misteris que sembla amagar la seva història i, sobretot, el seu autor, van conversant a cop d’anotació al marge cada cop que agafen el llibre i el tornen. En aquesta conversa, la Jen i l’Eric miren de resoldre els múltiples enigmes que envolten l’autor, un tal Straka, a qui ningú mai ha pogut posar cara i que era perseguit (de mort) per governs i corporacions innombrables. El llibre en qüestió és el seu treball pòstum, i per tan es creu que conté les claus per entendre l’autor i per, en última instància, “desemmascarar-lo”.

Així, per sobre de la trama del Ship of Theseus, hi ha la trama de l’autor i dels seus col·legues, coneguts i enemics, que se’ns va explicant en els marges. Però és que, a més, la Jen i l’Eric, mentre desfan el misteri, també tenen vida pròpia i aprofiten aquest diàleg per anar-se coneixent, explicant-se les seves peripècies acadèmiques, etc.

És, per tant, un llibre completament hipertextual, en el que el lector no només ha de llegir, sinó que ha de decidir, a cada pas, què llegeix tot seguit (la següent frase del llibre interior?, la nota al peu de la traductora?, les anotacions al marge del Jen i l’Eric?). És allò que se’n diu un llibre ergòdic, és a dir aquell que li demana al lector una actitud activa de cara a formular la seva pròpia lectura. I allò més interessant és anar comprovant com, en realitat, aquesta novel·la és un cant a allò que la lectura provoca en el lector, a com tot el que llegim és, en realitat, un fil que ens porta a mil altres llocs de la nostra ments: records, altres novel·les, vivències actuals, pors i expectatives.

Així van circulant diverses línies argumentals, sovint connectades amb la identitat, la forja d’aquesta i les implicacions del saber qui s’és o no saber-ho.

És cert, per descomptat, que un llibre com aquest, amb aquesta tan particular mecànica, pot allunyar al lector del drama, de la història, dels personatges, doncs pot estar obcecat pel joc, per la mecànica, per la temptació a la digressió, a la hipertextualitat, a la procrastinació. Però l’experiment és tan absolutament fascinant que un ha de confessar haver viscut una de les més satisfactòries experiències lectores de la seva vida.

1 note · View note

republicadao · 2 years

Text

República Digital Catalana - Independència 2022-2023

Partitocràcia i Independència

Hem de partir del marc mental que la Independència ja la vàrem votar en referèndum i la vàrem guanyar, l’únic que ens cal es votar una constitució Catalana i declarar la #DUI i la República Catalana.

Com ha quedat demostrat, la independència per la via de partits polítics es impossible degut a la corrupció sistèmica de totes les institucions i d’Espanya.

L’única via possible cap a la independència és l’empoderament del poble passant per sobre els partits i institucions, i això, només es pot aconseguir per la via pacífica a través d’una República Digital, on cap govern ni partit podrà impedir que el poble decideixi el que vol i voti una constitució per fer efectiva la República Catalana.

Un cop votada la Constitució hi ha un punt crític de ruptura: deixar de pagar tots els impostos de tot, Ajuntaments, Generalitat, Estat i només pagar els impostos mínims necessaris per fer viable la República que s’establiran inicialment a la pròpia Constitució.

Evidentment, els impostos en una República Digital seran molt menors i el punt de ruptura serà de fàcil decisió pels ciutadans.

Conseqüències

El Català i l’Aranès(Occità) seran les úniques llengües oficials i no hi haurà cap llengua cooficial.

Per obtenir la Nacionalitat Catalana serà imprescindible un coneixement fluït del Català

Catalunya no assumirà cap deute espanyol.

El deute espanyol envers Catalunya al llarg dels segles es calcula aproximadament en 1 bilió d’Euros.

Aquest bilió d’Euros serà convertit en bons digitals que la comunitat internacional i Espanya hauran d’assumir.

Generalitat, Diputacions i Ajuntaments desapareixeran, totes les seves normatives i lleis quedaran derogades.

Es crearà una nova policia que substituirà als Mossos d’Esquadra.

Es crearà un nou codi penal i civil, senzill i entenedor que no estarà basat en la reinserció, sinó en la restitució dels danys a través del treball i feines públiques que augmentaran exponencialment en cas de reincidència.

Els preus d’aigua, electricitat, combustibles i serveis bàsics seran fixats per la República.

Totes les immatriculacions de l'església quedaran anul·lades.

Tots els pisos dels fons voltors i bancs seran expropiats i passaran a formar part de la República que els destinarà a lloguer social i es pagarà a aquests creditors amb els bons digitals de deute espanyol.

Tota l’administració serà digital, no hi hauran funcionaris i la burocràcia es reduirà al mínim a l’igual que els impostos.

RepublicaDAO serà la part administrativa de la República Catalana que serà controlada directament pel poble, a través d’un Parlament Virtual on els ciutadans podran proposar, votar i anul·lar qualsevol llei en qualsevol moment, assolint una democràcia real, directa i efectiva.

Consell de Savis, estarà format per un determinat nombre de persones que estaran per sobre del Parlament Virtual, podran anul·lar qualsevol llei temporalment i forçar a que el poble la torni a votar per evitar manipulacions i monopolis i vetllaran pel correcte funcionament de la República.

La República, territoris i ciutats seran controlats i administrats pel poble a través de DAOS (Organitzacions Autònomes Descentralitzades) tot de forma digital.

Tot ciutadà de Catalunya tindrà una Identitat Digital.

Tota la República Catalana es gestionarà i funcionarà de forma digital a través d’una blockchain que permetrà dur a terme tot el necessari de forma ràpida i eficaç utilitzant moneda digital i tokens per crear un ecosistema que faci viable la República.

Catalunya tindrà 3 monedes digitals de curs legal:

Bitcoin.

Una moneda pròpia basada en Tokens i un ecosistema digital.

La moneda pròpia de la blockchain que es faci servir per construir la República Digital.

Catalunya formarà part de l’EFTA i no de la Unió Europea, no ens interessa estar sotmesos a les lleis i límits europeus.

S’instaurarà un sistema de renda bàsica basat en el coneixement del Català per fomentar l'aprenentatge de la llengua, on tothom tindrà accés gratuït a cursos de Català.

Viabilitat de la República

El futur que se'ns presenta és que la feina cada cop serà més escassa i cal estar preparats i tenir un sistema mixt (Renda mínima i moneda digital).

Catalunya com a país es perfectament viable, això ho sap tothom, l’únic problema que podem tenir inicialment es amb el comerç exterior, ja que aquest és necessari fer-lo amb divises FIAT (Euro, Dòlar...)

Moneda pròpia i criptomònades: aquí és on entren en joc els economistes, s’ha de calcular quina quantitat de moneda pròpia (tokens) es necessitarà, quins tipus de tokens es crearan, quin ecosistema s’ha de crear per a que els propis tokens generin beneficis i puguin atraure a inversors o serveixin per finançar projectes i si a través d’aquests tokens es pot generar una o més stable coins.

Reestructuració del sistema empresarial, comercial, sistema educatiu i universitats, l’R+D+I ha de ser l’objectiu principal del país, per això com a República, es finançaran tots els projectes d’investigació que es considerin vitals pel país i que vagin mes enllà dels límits actuals de la ciència, és així com a través de les patents i les innovacions podem reduir la dependència de l’exterior.

S’han de preparar almenys 5 generacions de científics brillants per tota la revolució tecnològica que vindrà i poder esdevenir líders en les diverses branques de les ciències.

La globalització ha demostrat que és més un problema que una solució.

Hem de tornar als orígens, Catalunya ha de produir tot el que sigui possible per ella mateixa sense dependre de l’exterior.

S’ha de redissenyar tot el sistema empresarial per reciclar tots els materials a Catalunya sense dependre de l’exterior, s’han d’agrupar totes les compres de materials i maquinària que s’hagin de fer a l’exterior per tal de reduir costos i reciclar tota la maquinària que per una empresa ja no és viable però per altres sí que ho pot ser.

S’ha de tornar a repoblar boscos i generar un ecosistema on la gent que triï aquest mode de vida hi pugui viure i al mateix temps generi un valor afegit de neteja de boscos, plantacions , turisme, etc…

S’ha de controlar l’especulació dels intermediaris fomentant les cooperatives.

Nanotecnologia, biotecnologia, robòtica, genètica, satèl·lits, mineria sideral, espai, bioxips, bases lunars, nous sistemes de propulsió, investigació hidrogen com a font gratuïta d’energia i un llarg etc…… han de ser les bases per l’R+D+I per tenir futur com a potència mundial.

La principal feina a realitzar ha de recaure sobre els economistes i empresaris per redissenyar tot un sistema que faci viable una República Digital independent i potent a nivell mundial, bancs, moneda, empreses, universitats, educació…...

La part informàtica de programació de la gestió d’aquesta República digital és la més fàcil i ràpida de fer, aquesta no ha de ser la limitació.

La gestió de pobles, ciutats i províncies o vegueries es farà també de forma digital on la gent votarà què vol fer a la seva ciutat/poble, però no podran imposar cap impost als ciutadans, serà la República i un equip de tècnics (variable en funció de les necessitats) els que validaran o no els projectes de les ciutats i com i quan es duen a terme aquests projectes i els impostos que cal aplicar segons les necessitats.

Tota la preparació i estudi del que es necessita per crear una República digital es pot fer online i a través de les xarxes socials, xats, vídeo, discords, github…...a través de la col·laboració de la gent, un clar exemple el tenim amb el OpenSource, on pràcticament totes les criptomonedes s’han desenvolupat a través de la col·laboració entre ciutadans.

Full Ruta Independència 2022-2023

Cada persona que disposi de d'Identitat Digital començarà a rebre incentius en forma de tokens que podran utilitzar per a diverses tasques, inversions, compres, fons de pensions, etc..

Un cop assolida una massa d’uns 3-4 milions de persones que facin servir la blockchain i disposin d’Identitat Digital, es votarà la Constitució de la República Catalana digitalment a través d’una aplicació que funcionarà sobre la blockchain, 100% verificable criptogràficament.

Un cop votada, totes les lleis i institucions Espanyoles i Catalanes queden anul·lades, i es passa a tenir una República 100% Digital, definida per la gent, sense partits, democràcia real i efectiva.

Els funcionaris que no traspassin tots els diners i actius a la República Catalana seran perseguits i jutjats sota una pena mínima de 5 anys de presó i l’embargament de tots els seus béns.

Cap país et pot negar la legitimitat democràtica i Espanya no podrà impedir de cap de les maneres que la gent voti una Constitució per fer efectiva la República Catalana.

EFTA, no ens interessa estar sotmesos a les lleis Europees.

Aquest és un petit resum de tot el que s’hauria de fer per assolir la independència i poder-la fer efectiva.

Hi ha molt a fer, i molts altres temes a tractar, però ha de ser el poble el que s'auto-organitzi ja que els polítics han demostrat que no són capaços i a més són l’impediment per assolir la independència.

Em creat un servidor discord on es podrà organitzar a la gent per discutir, aclarir conceptes i anar preparant tot el que sigui necessari per fer efectiva la República.

Podem assolir la independència entre el 2022 i mitjans del 2023, només ens hi em de posar, els polítics no ho faran, es cosa del poble.

Gràcies.

Esborrany document v1.1 - Empoderament del Poble

Twitter: @RepublicaDAO

Discord: https://discord.gg/rgqbU64B5K

#RepublicaDAO #Catalonia #FreedomForCatalonia #RepublicaDigital

0 notes

cronicasdelholoceno · 6 years

Text

‘Els desposseïts’: la utopia de voler canviar l’altre

Ursula K. Le Guin és una de les autores de ciència ficció i fantasia més brillants del seu temps i del nostre. La llarga llista de premis que va rebre al llarg de la seva carrera – incloent-hi el National Book Award o el Premi Hugo – ho acredita. Le Guin va ser capaç de conjugar entreteniment i reflexió en desenes d’obres, i, juntament amb Margaret Atwood, és considerada el màxim exponent femení de la ciència ficció en el camp de la literatura. La seva mort va ser una bona ocasió per comprovar com n’era de respectada l’autora entre els seus companys de professió. També ho és per a recuperar la seva obra. Fa uns mesos, Raig verd va publicar en català la novel·la Els desposseïts, amb què Le Guin va guanyar el premi Nebula l’any 1974. En l’edició de Raig verd, el mateix llibre forma part de la història que s’hi narra. Sense ser-ho, és tot el que un lector pot demanar a una edició de col·leccionista.

Els desposseïts s’emmarca en el gènere de la novela de ciència ficció, tan conreat i celebrat als Estats Units. No es tracta, tanmateix, d’un mer divertimento. Des d’un dualisme que fuig de la simplicitat, la novel·la presenta dos móns enfrontats i antitètics, Urras i Anarres. Urras és “tot el que un planeta hauria de ser”, segons l’única terrícola que apareix a la novel·la: és ple de vida i tan ric en recursos que la perspectiva del seu esgotament és del tot inversemblant per als seus habitants. Moralment, en canvi, Urras és una societat perversa. Els rics menyspreen els pobres, que neixen i moren en l’absoluta misèria. Les rebelions són reprimides sense concessions, perquè la necessitat i la injustícia, lluny de ser vistes com situacions contràries a la dignitat humana, es consideren merament quelcom de mal gust. Desconeixem si és l’excés de recursos el que ha definit la moralitat d’Urras perquè, és clar, en absència d’escassetat no hi ha necessitat de compartir, d’ajudar-se mútuament. Le Guin és ambigua al respecte, però tot sembla indicar que l’abudància és un tret que, com a mínim, ha influït en el desenvolupament d’una societat tan poc feta a l’empatia amb qui menys té.

A l’altre extrem, hi ha Anarres. Fundada per un conjunt d’urrastis que van revelar-se contra el règim opressor, Anarres és una societat amb un model d’organització anàrquic en el sentit polític del terme. L’individu ho és tot, és el centre. Alhora, però, té el deure moral de treballar i de formar part de la comunitat que li ho ha donat tot: menjar, educació, habitatge, una comunitat en què créixer. A Anarres no existeix el poder (almenys, en la visió idealista dels seus fundadors), i és per això que existeix la llibertat. I si no existeix el poder, tampoc pot existir la propietat privada. Els seus habitants no tenen res, perquè res és seu. No ho posseeixen – ells són els desposseïts –, tan sols ho fan servir. Ni tan sols els pares posen els noms als seus fills, ja que això, des de l’òptica dels anarrestis, significaria exercir un poder personal sobre ells, subjogant-los a la seva voluntat en la definició de la seva identitat més primerenca. Els noms dels anarrestis són assignats per un ordinador que, de forma aleatòria, tria per a ells una denominació única, que no comparteixen amb ningú. Anarres, però, és hostil i àrida. Els recursos escassegen, viure-hi és difícil. La comunitat, en conseqüència, és més necessària que mai, perquè és una condició sine qua non per a la vida. És aquesta la clau de l’èxit de l’organització aestatal d’Anarres? És l’adequació del model social a l’entorn la clau de la supervivència d’un règim polític? Heus aquí la qüestió.

A Anarres pertany el nostre protagonista, el físic Shevek. Convençut que l’entença entre ambdós móns és possible, en Shevek està decidit a viatjar a Urras per acostar postures amb el que va ser el planeta dels seus avantpassats. En intentar-ho, però, descobrirà que hi ha murs que no poden enderrocar-se. Aquest mur no és pas el que separa Urras d’Anarres, si bé és cert que qui no comparteix una mateixa realitat difícilment podrà compartir un mateix model ètic o polític. La tolerància, el diàleg i la curiositat obren meravelles quan es deixen en mans de les persones adequades, sigui quin sigui el seu origen. Optimista, Le Guin llança un missatge: l’essència universal de la humanitat sempre preval, amb independència de les seves concrecions. Tenint en compte l’apel·lació a la universalitat d’Els desposseïts, no ha d’estranyar el pes que l’autora dóna a la ciència en l’argument de la novel·la.

El mur contra el qual lluita en Shevek no és el que separa uns móns dels altres. És el que separa l’individu de la realitat en la forma que l’hi dóna l’organització social. L’ètica, la política, la ciència. Totes són vies d’aprehendre-la, d’entendre-la i de provar de vèncer a la consubstancial separació que hi ha entre dos ens que, en tant que diferents, mai podran ser el mateix. En Shevek s’adona que és la negació d’aquesta dialèctica natural el que ha començat a desvirtuar l’idealisme de l’anarquisme primigeni d’Anarres i a permetre-hi tics de totalitarisme. Tot aquell que amb la seva paraula o les seves accions negui la màxima que l’individu és inseparable de la societat s’enfronta a la sanció social (també de paraula i d’acció), que és de facto igual de poderosa que l’estatal quan qui hi dóna suport és una majoria.

La virtut de ser frugal

De forma intencionada o no, l’ús del llenguatge que Le Guin fa a Els desposseïts és ben bé un reflex de la frugalitat dels seus protagonistes. L’autora adopta la màxima que regeix la vida en societat a Anarres: “Qualsevol excés és excrement”. L’estil de Le Guin és transparent i gens artificiós. Fuig del tabú i del tòpic en la mesura del possible (el lector no és d’Anarres; té prejudicis, fílies i fòbies) i evita de forma molt convenient les descripcions fantasioses de móns imaginaris sovint recurrents en obres de gènere fantàstic. A Els desposseïts, aquestes descripcions contribuïrien més a allunyar el lector del veritable cor de la història que a situar-lo en un escenari concret. Al cap i a la fi, Urras i Anarres són símbols. Extrems de pols: la lluna vista des de la terra i la terra vista des de la lluna. Una vegada esboçades les seves característiques, es fa innecessari aprofundir més en el seu aspecte extern.

Quan Le Guin els descriu fent ús de llenguatge literari, acostuma a fer-ho en relació a allò que suscita als seus personatges. Els espais en si mateixos no són res, no volen dir res. Sols tenen significat i val la pena descriure’ls quan en aquesta descripció s’hi pot encabir també la d’un estat d’ànim o un sentiment (de forma molt semblant, per cert, a com ho fa Virginia Woolf). Aquest és un plantejament que afavoreix la solidesa de les tesis sobre les quals se sosté l’argument d’Els desposseïts. La veritat vestida de retòrica sovint s’acosta perillosament a la mentida. Le Guin ho sap, i en defuig. Que les descripcions dels seus personatges i espais siguin en si mateixes significatives permet a Le Guin no haver de dedicar paràgrafs i paràgrafs a reflexionar sobre la dimensió moral de les vicissituds a les quals han de fer front els seus personatges. Això ja ho incorpora la seva pròpia història personal. Potser és per això que el desenllaç de l’obra és menys apoteòsic del que un es podria esperar. El lector ha d’estar disposat a acceptar que, quan arriba al final de la història, aquesta ja ha estat narrada. L’aventura ja ha acabat. No hi ha res que importi més que el que ha deixat enrere, perquè és precisament allà on rau el valor de la història que explica Els desposseïts. En síntesi, el clímax argumental de la novel·la no coincideix amb el clímax narratiu, i això ja de dur el lector a afrontar-ne la lectura sent conscient que no trobarà un final trepidant a les darreres pàgines. El final de l’obra, de fet, va ser l’únic punt feble que algun crític va assenyalar-hi. L’escriptor de ciència ficció i editor Lester del Rey va titllar-lo de ‘deus ex machina’. Tanmateix, i considerant que en les obres de ciència ficció la realitat sempre és el que l’autor determina que sigui, quin final de ciència ficció no ho és?

De la cultura a la política

Ursula K. Le Guin recorre a l’utopia per a narrar una història que és al mateix temps una declaració d’intencions i un tauler de joc. Un tauler de joc en què les peces són els individus, les societats i les cultures, tres conceptes que, malgrat estar en permanent diàleg, fan una funció diferenciada dins de l’argument. Així, tant Anarres com Urras estan habitats per éssers humans, però la seva organització política és diferent, fins i tot oposada. Aquesta oposició condiciona la seva estructura social, però també la seva cultura. L’aparent èxit de l’organització anarquista d’Anarres no s’explica sense l’arrelament a la consciència dels seus membres de conceptes com la solidaritat (que no altruisme), la responsabilitat envers la comunitat o la inexistència de jerarquies entre individus iguals. Antropòloga de formació, Le Guin coneix el paper de les cultures com a fonament de les societats, coneixement que trasllada a la ficció. Els col·lonitzadors d’Anarres no van dubtar a crear un idioma, el pràvic, que servís per a edificar les bases de la que al seu judici seria una societat millor, més justa. El lleguatge com a primer esglaó de la formació de la consciència és el que, generacions més tard, dóna origen a una cultura comuna. Sobre aquest graó, ja és possible edificar una societat amb uns valors compartits. Si això és titllat o no d’adoctrinament i de manipulació ja depèn de quina és l’òptica de judici amb què el lector rep la història. Tot plegat, però, posa innegablement de relleu la naturalesa moldejable de la naturalesa humana tal com la concep Le Guin. Que sigui moldejable, no obtant, no significa que no posseeixi una forma pròpia que, en ocasions, pugui resistir-se a la voluntat civilitzadora i benintencionada que va guiar la fundació d’Anarres.

El desenllaç d’Els desposseïts revela que ni tan sols les societats utòpiques resisteixen l’embat de l’instint de preservació, de la necessitat de trobar l’estabilitat com a condició per a la supervivència. Però la revolució, ens explica Le Guin, és per definició inestable. Una societat revolucionària ho ha de ser a partir de tots les ments que la formen. La ment es pot permentre la inestabilitat. Les societats, no. Això no exclou que els seus membres hagin de lluitar per a fer-les penetrables a les idees, l’únic medi en què el canvi pot subsistir de forma permanent.

/ Altres crítiques.

#català #crítica literària #ressenya #els desposseïts #raig verd #literatura #ursula k le guin #le guin #ciència ficció #science fiction #review #crítica literaria #reseña literaria #reseña

2 notes · View notes

dosgossos · 4 years

Photo

les coses que acaben

i'm thinking of ending things (2020, Charlie Kaufman)

En una història en què les escales mai acaben, en què el final de l’espiral és tan inevitable com inabastable, mai pot haver-hi un subjecte clar. Perquè el subjecte és sempre objecte que és subjecte subjectat per un objecte dependent d’un subjecte: borrós, precís, etern. En altres paraules, qui diu que els pensaments que forges ara mateix, orgullosament, són realment teus? Com ho poden ser, de teus, si hi ha algú que t’està pensant, o t’està somiant, i t’està creant i, de cop, res és teu i tu ho ets tot? Com una eterna cursa de relleus en què estem predestinats a tenir només una identitat, la de tenir-les totes alhora. I les criticarem, és clar, n’opinarem i en distingirem cadascuna de les seves característiques quan les experimentem en tercera persona, i mira això i allò, i podem tenir-ne converses llargues i memorables en cotxes que mai semblen arribar al seu destí (no puc evitar esbossar un lleu somriure irònic en pensar en la conversa d’A Woman Under The Influence). Però fes-me descriure la meva persona, fes-me elaborar quatre o cinc frases sobre mi mateix, fes-ho. No en sé.

I potser per això som incapaços de trobar respostes definitives a les qüestions existencialistes que ens han preocupat durant tants anys, perquè ens quedem nedant en mars d’egocentrisme que ceguen uns ulls que es creuen enlluernats.

Nosaltres, qui? Qui som en realitat, pregunto jo, intentant trobar el sentit de tota una pel·lícula que a hores d’ara encara no entenc ni crec que ho pugui arribar a fer mai. I una pregunta desencadena en una altra, i soc incapaç de recordar la primera i de trobar-hi una resposta breu, concisa, satisfactòria. Potser ho som tot (quin vertigen), molt més que els límits materials d’un cos que no serveix de res perquè, al cap i a la fi, som capaços de transcendir els límits del temps i l’espai i ho fem a totes hores. O més ben dit, els nostres cossos estacionaris romanen intactes tota l’estona, i el temps els transcendeix i juga amb ells indefinidament.

I llavors què (ves per on, una altra pregunta retòrica que farem servir per fingir que existeixen connectors textuals capaços de trobar qualsevol mena de cohesió possible). Llavors, el film és una retrospecció? Una previsió de futur, tot a la vegada? Qui és el conserge, és ell, veritat, ho era tota l’estona? Les preguntes s’enllacen com les baules d’una cadena, la mateixa que subjecta el cotxe en una allau mentre el passat, el present, el futur, i totes les identitats possibles es barregen i s’entrelliguen. I enmig d’aquest caos, la vulnerabilitat i la solitud infinita del cos humà es deixa emportar per un altre cos-mirall i de cop tots dos, que som tots els mateixos, encetem gimcanes emocionals plenes de pautes i paranys, i construïm en va vides i futurs finits. Tot acaba morint, sí, tenim els finals (i la violència i tots els pecats i tots els defectes que tu vulguis) ficats dins del pit, ben al fons, ja són part de nosaltres. I sempre estem començant, no per voluntat pròpia, sinó perquè estem enmig d’un corrent constant que ens travessa (el que la protagonista, intentant aproximar-se’n a una òptima definició, anomena vent). I imaginem, i recordem, i en realitat res troba el seu punt final perquè ser i existir són verbs en gerundi. Penso en coses que s’acaben: penso en res, penso en tot. Recuperant l’etern principi descartià, no hi ha res més real i creïble que un pensament volàtil o un somni inexplicable.

Tinc la sensació del tot certa que Charlie Kaufman, des de casa seva i al meu costat a la vegada, riu desesperadament de mi sabent que, mentre escric aquestes paraules, milers de persones també ho estan intentant i entre tots, jo sol, ell mateix, intentem rebuscar al fons del cervell paraules buides de sentit per descriure un film inefable o la vida mateixa. Potser perquè ell sap millor que ningú quina és l’essència de la humanitat, potser perquè em coneix personalment millor que ningú, potser perquè ha entès que tot és futil i fa gràcia. Perquè sap que, d’aquí a uns segons, tancaré l’ordinador i tornaré a fer la meva vida normal, creient-me jo i cometent els mateixos errors que se m’han ensenyat a fer i oblidant-me de tot això. Tret, és clar, d’aquest buit, aquest nus que se m’ha fet a dins que no em deixarà descansar fins que li trobi el sentit complet a la pel·lícula, a mi, a tu, a tot.

No he entès gaire la pel·lícula, no sé si es nota. Però crec que una mica sí. Com totes les coses.

0 notes

panoramiques · 4 years

Photo

La plana de l’#AltCamp: perifèria industrial o territori amb identitat pròpia?

En aquest article analitzem els trets que la caracteritzen, l’evolució del seu paisatge, les amenaces a què ha de fer front i les alternatives socioeconòmiques [1/6] http://www.panorama.cat/pr/la-plana-de-lalt-camp-periferia-industrial-o-territori-amb-identitat-propia/

0 notes

brownichu27 · 4 years

Text

Ursula K. LeGuin, La mano izquierda de la oscuridad.

(Decido poner la edición en catalán porque la española es de 2000, y no he conseguido encontrar ninguna más actual).

L’Ai arriba al planeta Hivern amb la intenció que aquest s’aliï a la Federació Galàctica de mons habitats per éssers humans, l’Ekumen. L’habiten dues civilitzacions enfrontades i l’Ai haurà de trobar quina pot ser l’adequada per a l’aliança. A més, es troba una singularitat entre els éssers que hi viuen, no són ni homes ni dones, són hermafrodites que en el període de kèmmer o zel adopten un sexe o l’altre.

¿Dónde encontrarla? Raig Verd Editorial

¿Qué opina Elia? Una obra clave de ciencia ficción que explora la cuestión del género en un planeta donde los habitantes son neutros y cambian todas las estaciones para convertirse durante pocas semanas en macho o hembra. Estimula la reflexión sobre muchos temas cruciales.

Anne Marie MacDonald, Así vuela el cuervo.

«Los pájaros fueron testigos del asesinato. Abajo, entre la hierba que acababa de brotar, destacaban las diminutas campanillas blancas de los lirios de los valles.» Como si de los primeros compases de una gran sinfonía se tratara, así empieza este frondoso thriller, escrito con el pulso, la habilidad y la ambición que solo laten en las obras más perdurables. Una familia feliz, compuesta por un comandante de las fuerzas aéreas, su mujer y sus dos hijos, Mike y Madeleine, se instalan en Centralia (Canadá) para proseguir con sus modélicas vidas. Pero pronto todo empieza a oscurecerse lentamente: Jack, el padre, se ve involucrado a través de un colega en la protección de un científico nazi que busca asilo político. La hija, Madeleine, asiste con otras niñas a unas extrañas clases particulares durante las que sufre abusos que no se atreve a confesar. El brutal asesinato de una de sus compañeras sacude más tarde la ciudad y empieza a poner de manifiesto los inquietantes e inconfesables secretos que se esconden tras la figura aparentemente amable del padre.

¿Dónde encontrarla? Amazon

¿Qué opina Elia? Una novela apasionante situada en una base aérea de Canadá durante los años sesenta. Empieza en la luz y se va oscureciendo paulatinamente.

Cristina Fernández Cubas, Todos los cuentos.

Cristina Fernández Cubas ha creado uno de los universos más originales de la literatura española, un espacio donde lo inesperado y lo cotidiano, lo inexplicable y lo real, se entrelazan secretamente para ofrecer una insólita visión de la experiencia humana. Mientras despliega audaces tramas narrativas, pobladas de escondites transparentes, altillos que encierran mundos perdidos, grietas por las que se atisba el horror, personajes desdoblados, conspiraciones que muy pocos perciben y apariciones inquietantes, la autora nos introduce en campos tan dispares como el inescrutable código de la infancia, la vida tras las celosías de un convento, un viaje sorprendente al corazón de África, la búsqueda de la identidad, la indefensión ante lo desconocido, o los perversos juegos de la memoria y el olvido.

¿Dónde encontrarla? Editorial Tusquets

¿Qué opina Elia? Relatos fantásticos de una gran autora española que nadie debería perderse.

Mercè Rodoreda, La plaza del diamante.

Mercè Rodoreda

(Vuelvo a elegir la edición en catalán pues se trata de una autora catalana, que escribió la obra en catalán.)

La vida de Natàlia, la protagonista i narradora de La plaça del Diamant, es capgira quan coneix Quimet: el seu nom canviarà i passarà a dir-se Colometa, i la seva petita vida personal, plena de maldecaps, es barrejarà amb els grans esdeveniments col·lectius que sacsegen la societat catalana del primer terç del segle xx: la República, la guerra, la postguerra. Colometa en viu les conseqüències, sola i amb els seus dos fills, fins que, en un procés d’alliberament del passat i de reconciliació amb un present ple de mancances, recupera la seva pròpia identitat. Així, La plaça del Diamant es converteix en una crònica fidel i intencionada de la vida popular de la ciutat, d’una Barcelona genuïna, actualment en vies d’extinció.

¿Dónde encontrarla? Club Editor

¿Qué opina Elia? Una de mis novelas favoritas de todos los tiempos, tanto de autores como de autoras. La historia realista de una muchacha desde los años veinte hasta bien entrada la posguerra española. Bellísima.

Daphne Du Maurier, Rebecca.

“Anoche soñé que volvia a Manderley…”. Nadie que conozca la película basada en esta novela podrá olvidar la voz en off que recita la frase inicial de la obra más lograda de Daphne du Maurier: Rebeca. Así comienzan los recuerdos de la segunda señora De Winter, que la transportan de nuevo a la aislada y gris mansión situada en la húmeda y ventosa costa de Cornalles. Con un marido al que apenas conoce, la joven esposa llega a este inmenso predio para ser inexorablemente ahogada por la fantasmal presencia de la primera señora De Winter, la hermosa Rebeca, muerta pero nunca olvidada. Su habitación permanece intacta, sus vestidos listos para ser lucidos, y su sirvienta, la siniestra señora Danvers, aún le profesa una devoción malsana. Y con el espeluznante presentimiento de que algo maligno le está aprisionando el corazón, la joven comienza a investigar el verdadero destino de Rebeca: el oscuro secreto de Manderley.

¿Dónde encontrarla? Amazon

¿Qué opina Elia? Novela psicológica y policiaca que siempre se puede releer. Quien no la conozca disfrutará doblemente. Hay también una película de Hitchcock.

Barbara Vine, La mariposa negra.

After his unexpected death, celebrated author Gerald Candless’s daughter Sarah sets out to write her father’s biography. She is determined to learn about the man that was always present in her life, and yet was always a mystery to her.

As Sarah begins her research, she quickly discovers a darker side of her father which begins to explain not only her father’s seemingly unending need to reinvent himself through his work, but her mother’s strange behavior toward her father as well. And as she continues to dig, shocking details come to life that may help to explain a long-forgotten murder.

¿Dónde encontrarla? No he conseguido encontrar referencias a esta obra en español, solo la foto de Grijalbo.

¿Qué opina Elia? Barbara Vine es el sinónimo que Ruth Rendell usaba para sus novelas más psicológicas, aunque siempre dentro del género negro. Esta es una de mis favoritas. Secretos en el pasado de un gran escritor.

Rosa Montero, Historia del rey transparente.

En un turbulento siglo XII, Leola, campesina adolescente, desnuda a un guerrero muerto en un campo de batalla y se viste con sus ropas de hierro, para protegerse bajo un disfraz viril. Así comienza el vertiginoso y emocionante relato de su vida, una peripecia existencial que no es sólo la de Leola sino también la nuestra, porque esta novela de aventuras con ingredientes fantásticos nos está hablando en realidad del mundo actual y de lo que todos somos. Historia del rey transparente es además un insólito viaje a una Edad Media desconocida que se huele y se siente sobre la piel. Una historia que conmueve por su grandeza épica. Un encuentro deslumbrante con unos personajes inolvidables. Una gran fábula para adultos que posee el embeleso y la capacidad metafórica de los relatos esenciales. Uno de esos libros que no se leen, sino que se viven.

¿Dónde encontrarla? Amazon

¿Qué opina Elia? Perfectamente ambientada, tierna, dura. La historia de una muchacha medieval que tiene que hacerse pasar por hombre para sobrevivir en el panorama de un mundo hostil en el que, sin embargo, también hay amor y amistad.

A.S. Byatt, Posesión.

Un oscuro graduado en literatura inglesa descubre dos cartas inconclusas y nunca enviadas del eminente victoriano Randolph Henry Ash, cuya destinataria era una mujer que posiblemente fuese su amante. La mujer es Christabel LaMotte, oscura y ambigua poetisa de la época, reivindicada en la actualidad por feministas y lesbianas. Si realmente existió una relación entre ambos, ha hecho un descubrimiento que puede catapultar su carrera académica. Ayudado por una seductora especialista en la obra de la poetisa, seguirá el rastro a través de diversos documentos y reconstruirá una historia de pasiones que encontrará su peculiar espejo en el presente.

¿Dónde encontrarla? Editorial Anagrama

¿Qué opina Elia? Una estupenda novela sobre el mundo de la escritura, la creación y la investigación literarias. Dos tiempos, dos grupos de personajes, muchos secretos que se van revelando, y una magnífica prosa.

Connie Willis, El libro del día del Juicio Final.

A mediados del siglo XXI, Kivrin decide viajar en el tiempo para observar in situ una de las eras más mortíferas y peligrosas de la historia humana: la edad media asolada por la peste negra. Kivrin queda atrapada en uno de los años más horribles del medioevo, mientras sus compañeros de Oxford, en el año 2054, son víctimas de una enfermedad desconocida e intentan rescatarla. Kivrin descubre que se ha convertido en un ángel de esperanza.

¿Dónde encontrarla? Amazon

¿Qué opina Elia? Mezcla de ciencia ficción y novela histórica, una historia que nos lleva a una de las peores pandemias de la humanidad: la Peste Negra en Inglaterra. Preciosa.

No tienes ni idea de lo que me ha costado reducir la lista, pero he tratado de que haya variedad y que sean novelas que todo el mundo pueda disfrutar. Sé que muchas son en inglés original, pero es que yo leo muchísimo en inglés. He quitado muchas de las que había puesto, pero no quería pasarme demasiado.

Gracias por la entrevista!

Encuentralo en Lektu

#UnAñoDeAutoras: Elia (@elia_barcelo) nos recomienda a sus autoras favoritas Ursula K. LeGuin, La mano izquierda de la oscuridad. (Decido poner la edición en catalán porque la española es de 2000, y no he conseguido encontrar ninguna más actual).

#UnAñodeAutoras #elià barceló #recomienda

0 notes

objecteiespai · 1 year

Text

View this post on Instagram

A post shared by Museu Picasso Barcelona (@museupicasso)

instagram

La passió pel dibuix de Picasso va néixer com tota gran revolució: des de dins, amb un impuls excepcional i un desig intens de treball com a reafirmació de la pròpia identitat.

🧑‍🎨 Els dibuixos de l'artista, nascuts del que ell anomenava, ja des de ben petit, ''La Fábrica de Dibujos de Pablo Ruiz Picasso Barcelona'', eren el resultat del que ocorria al seu laboratori d'experimentació. Allà, dins d'una ment inquieta, entaulava diàlegs amb la tradició anterior, èxits i evolucions, i trencava, progressivament, amb l'imperatiu establert tot entrellaçant geometries i vivències personals de l'entorn.

View this post on Instagram

A post shared by Museu Picasso Barcelona (@museupicasso)

instagram

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221227/8659304/kahnweiler-picasso-klee-i-els-altres.html

#Instagram

0 notes

el-salero · 5 years

Text

PAISATGES EMERGENTS, MAPA EXPANDIT I GEOHUMANITATS

Per conèixer i representar el territori s’empra el mapa. I el mapa és la representació sintètica de conèixer i trepitjar el territori. El coneixement geogràfic ha combinat tradicionalment el saber de diferents disciplines amb la pràctica de l’exploració i el treball de camp. Al mateix temps, el concepte de paisatge ens ajuda cada cop més a definir els principis de les societats contemporànies. El paisatge, entès com una construcció de la pròpia societat, i amb una enorme càrrega cultural i simbòlica, s’ha convertit en un element central del desenvolupament de qualsevol territori. El concepte de paisatge no remet només al seu paper cabdal en l'àmbit de l'ordenació territorial, sinó també en el del patrimoni, de cultura, l'economia, o les identitats territorials. Avui, tots els paisatges són culturals, en tant que són el resultat d’una actuació humana mil·lenària.

L'enorme mutabilitat dels paisatges contemporanis indueix a l'emergència constant de noves formes de paisatge que anuncien l’essència geològica del territori i també transformacions futures que seran més significatives que les actuals, i que cal llegir, entendre, representar, i a les que s'ha de donar respostes de gestió i planificació adequades. Estem davant d’un canvi en la manera com les persones es relacionen amb el seu territori i el seu entorn més proper, que reclama canvis en la manera de plantejar aquesta relació. El paisatge és el rostre d'un territori. I, com tot rostre, es transforma i, al seu torn, està ple d'empremtes del seu passat. Es pot copsar això en un mapa?

A partir d’aquesta pregunta metodològica i emprant les geohumanitats com a forma de pensament que estimula la creativitat acadèmica, la ponència exposa l’experiència de la realització d’un mapa expandit del Geoparc de la Catalunya Central a partir de la transdisciplinareitat acadèmica-artística, la posada en pràctica de diferents metodologies centrades en el caminar per ampliar la noció de la transferència de coneixement en relació als paisatges que deriven d’uns processos geològics molt determinats. Prenent l’àmbit acadèmic de la geografia i el mapa com a representació i resultat sintètic del paisatge, es posen el valor les metodologies abordades en contextos de recerca (punt 4), es plantegen desafiaments de la recerca creativa en col·laboració en el marc de les geohumanitats (piunt 5), per tal d’abordar la transferència de coneixement del territori en la pràctica de la recerca activista (punt 7).

Paraules clau: Mapa expandit, paisatges emergents, geohumanitats, geoparc, treball de camp, geocreativitat.

Bibliografia:

Careri, F. (2013). Walkscapes. El andar como pràctica estética. Barcelona: Gustavo Gili.

Clément, G. (2018). Manifiesto del tercer paisaje. Barcelona: Gustavo Gili.

Colafranceschi, D (2007). Landscape + 100 palabras para habitarlo. Barcelona: Gustavo Gili.

Daniels, S; DeLyser, D; Entrikin, N; Richardson, D (eds) (2011). Envisioning Landscapes, Making Worlds. Geography and the Humanities. London: Routledge.

Dear, M; Ketchum, J; Luria, S; Richardson, D (eds) (2011). Geohumanities. Art, history at the edge of place. London: Routledge.

Hawkins, H (2016). Creativity. Key ideas in Geography. Live, work, create. London: Routledge.

Hernández León, J.M (2016). Ser-paisaje. Madrid: Abada Editores.

Ingold, T (2007). Líneas. Una breve historia. Barcelona: Gedisa.

Nogué, J; Sala, P; Grau, J (2016). Els catàlegs de paisatge de Catalunya. Metodologia. Olot: Observatori del Paisatge.

Stilgoe, J (2018). What is landscape?. Cambridge: The MIT Press.

0 notes