#som aquí per fer

[translucent-serendipity]

Estic tan cansada, i es diumenge nit, dilluns matinada més aviat (4–AM!), però la meva sensació és que el cap de setmana ha volat entre reunions i ni me n'he adonat. Sort, que demà 1) li han ajornat el judici a una amiga i 2) no tinc classe, només una assemblea a la tarda, 3 horetes.

Faré... una mica de diari. De tant en tant miro les meves publicacions antigues i em fa gràcia trobar càpsules com aquesta, i veure com canvia la meva vida i el meu ús del llenguatge. Som-hi:

Estic cansada-rara. La passada nit, de fet, vaig dormir pràcticament onze hores... derivat de no haver dormit pràcticament res l'anterior, desvetllament amb dos noms i un cognom. no vam tenir sexe, però si molta tendresa. Com solem fer els divendres al vespre, vam quedar per vbeure'ns una estona i unes birres, i del Grup només érem ell (J), en T i jo, però s'hi van sumar vàries de la Mt, CJ i de CT; va ser una vetllada xulita. a mitja nit vaig (vam) decidir que no tornaria a casa, que alguna d'elles dues m'acolliria. després de la Cl vam anar al Gtz i entre ratafia i ratafia vam jugar a la petanca totes juntes. Excepte en Br i nosaltres, la resta va marxar després de les partides (algunes tenen filles, en general són un bon grapat d'anys més grans... otro ritmo). Total, que ens vam quedar xerrant fins casi les tres, quan ja tancaven, i com ambdues viuen al mateix barri vam tornar juntes caminant i deidrimin' (bé, era de nit) amb fer una mica les vàndales a una empresa que ho mereix. Arribada La cantonada, jo ja sabia que volia anar a dormir a ca d'en J, por lo que sea (buf!), tot i que no sabia si m'esperava el seu llit, un altre matalàs o una altra habitació... tot m'hauria estat bé. I sí que va estar-ho, cuqui preguntant-me si em podia abraçar, i jo que per favort.

Copypaste d'això que havia posat més amunt però... millor ara:

[

És curiós, perquè tot i que és una persona atractiva (diria, normativa), a priori no és algú per qui em senti atreta... però suposo que el roce hace el cariño, y roce en tenim de varis tipus: 1) ens veiem sovint, 2) tenim un projecte de convivència entre mans!!, 3) tenim diferències ideològiques clares, i les discutim, però 4) sovint coincidim en la forma de fer les coses i en el grau de compromís. Com deia, pot ser bastant sexi (i enriquidor!) el conflicte en aquest sentit, quan va acompanyat d'afinitat d'altres tipus. Què coi, i també va haver-hi roce subtil durant la nit, abans d'anar a se casa, vull dir, d'això que a la taula es toquen els genolls, o que vam estar com la última mitja hora al Gtz ell i jo (borratxes, almenys jo) parlant d'història de l'art, d'avantguardes, composició... entusiastes i d'apropet. En aquell moment vaig decantar-me pel seu sostre (que m'estimo molt en T i quedar-me a ca seva és molt còmode, però... una té desitjos i apetències, suposo).

i bé, és una bogeria haver passat casi cinc hores com les vam passar i encara no saber com besa l'altre. no vull fer d'això un relat eròtic però alhora sí que vull (m'escudo en l'idioma, en part, sospito que l'entenen no més de quatre mutuals). quina contenció, quin desig no satisfet, les cares tocant-se, els alès barrejant-se, les mans, acariciant-nos les esquenes, els colls (bof quan em tocava el coll per davant), els cabells, les mans, o (només ell a mi) la panxa, o (només jo a ell) l'orella. i ---- no faré d'això un relat erotic, no, i --- però no gosar més que moure'm molt subtilment estant-hi en contacte. tot plegat, una bomba que no acaba d'explotar, però alhora es tan tendre el plaer que no cal que exploti. qui ho diria. i aquí som totes molt lliures i hi ha parelles però poques de tancades, però ell en té (amiga meva tb) i no té clar fins a on els hi està bé arribar. Per això la contenció (entre altres motius, per part meva). L'últim que vull (volem) és fer patir i patir naltres. Per mi, ell concretament és, Ante todo, un amic i camarada/company. I si el millor per totes és que no ens permetem aquesta proximitat, que així sigui. Però vull saber-ho. Ho resoldrem, ho resoldrem.

]

. Total, que a les vuit i escai ja estàvem en peu, i ens acomiadàvem amb una senzilla abraçada mentre les veïnes descarregaven el menjar reciclat d'una furgoneta.

Un cop a casa, vaig esmorzar i vaig fer dissabte esperant a que pugés a casa un altre futur company de lluita, d'això nou on m'estic ficant ara. Estava una mica nerviosa per tot plegat (als seus trenta sis anys em posa una mica nerviosa, sí, però en un sentit probablement més intel·lectual que físic (tot i que... en fi; que no, no res). Però vaig sobreviure-ho. I quan va marxar, vaig aguantar potser una hora desperta (pendent de mogudes importants que estaven passant en aquell moment al poble) i no més tard de les vuit i mitja del vespre, vaig caure morta al llit. Fins avui a les set del matí, que he somiat que me mare havia tornat, i jo era al llit i els membres em pesaven tant que no els podia moure, però -somiant- tenia tanta son que no em generava ansietat o preocupació la meva immobilitat; només havia de continuar dormint. En fi, he acabat aixecant-me a les vuit i pico i he tingut un matí tranquil. He llegit, hem dinat fora al solete i xerrat amb mun pare, m'he dutxat, he imprès uns documents... i cap a la reunió. He acabat tornant a casa casi a les onze de la nit; en realitat la reunió ens ha durat fins les nou o així, però després en M, en J i jo hem anat a prendre un aquarius, una tònica i un nestea respectivament, i per variar hem continuat parlant d'habitatge, d'Iran, israhell i Palestina, de les eleccions d'Euskal Herria i de les catalanes, de la nova org fatxa de turno i de FO, del curro i dels nostres calendaris horribles que no hi quep res més... moltes coses, les de sempre. Hem fet els acudits de sempre, alguns de nous, i hem rigut una bona estona. M'agrada lo còmoda que em sento amb aquest parell, però tant. Cada cop més amb pràcticament totes (amb totes a les que estimo i tinc arreladíssimes al cor i al cos).

Estan canviant coses. Jo continuo comprometent-me i assumint més i més responsabilitats. Durant les properes setmanes hauré d'analitzar com tirar-ho endavant i quines coses deixar de prioritzar per poder dedicar temps a d'altres. Aquesta setmana en particular és una bogeria. No sé. Està bé però em fan por coses, em fan angoixa d'altres, i encara d'altres em fan mandra. Però ho faré, d'alguna manera sempre acabo fent-ho. Només sé que compto amb gent que m'estima i treballo perquè ellis puguin comptar amb mi, i això li dona sentit a tot. Ahir a la tele feien Expediente X i el meu pare parlava de com la tendresa, les carícies i la tranquil·litat de l'amor quotidià és més maco i omplidor que el sexe i la genitalitat i, tot i que li queda lluny, com d'agrait se sent d'haver gaudit d'aquests tant intensament i durant tants anys de la seva vida... i no podria estar-hi més d'acord.

I ja prou de xerrameca, que és tardíssim. Bona nit i estimeu tant com pugueu les coses belles d'aquest món. Olors boniques per a totis🌼

#personal #per posar en privat?

[elfalciot]

Les Mini-Vacances (Vol.2)

Després d'una dutxa ben refrescant per calmar una mica els ànims, i un bon esmorzar al buffet de l'hotel, vem baixar fins la platgeta més propera. Malgrat el lloc era preciós, l'excés de gent, tovalloles a tocar, canalla cridant i jugant, va fer que al cap de no massa estona decidíssim marxar.

No massa lluny d'on estàvem, ja s'acabaven les edificacions costaneres, i el camí de ronda s'enfilava entre roques i bosc, amb les cales petites i de més difícil accés que ens quedaven a sota.

-Ens arribem a la nudista? ( Va dir ella amb un somriure)

+Som-hi.

El camí principal s'endinsava un tram dins el bosc, i en un dels espais més planers, amb uns quants caminets secundaris que s'endinsaven cap dins l'espessa vegetació li vaig comentar:

+Si aquests arbres poguessin parlar. El munt de trobades furtives que hi deuen haver hagut per aquí dins..,

Ella es posà a riure sense parar de caminar i seguí pel camí principal. En sortir dels arbres, ja ens apareixia la nostra cala, a sota les roques. Poca gent, una aigua cristal·lina i un silenci que per si sol ja et feia gaudir.

L'espai nudista ocupava dos cales amb sorra, una de mes gran i l'altre més menuda, on ens vem instal·lar. Mentres acabava d'estirar la tovallola, i encara d'empeus li vaig dir:

+Darreres teu. A l'altra roca. N'hi ha un que no et treu l'ull de sobre.

-Ah si?? No l'he vist, no m'hi he fixat quan hem arribat.

+Ha ha ha. Típic en tu. Però ell si que s'ha fixat en tu..

-Doncs a veure com reacciona...

I sense deixar de donar-li l'esquena es va treure el vestidet de platja quedant amb el bikini encara posat. Jo mentres m'anava traient també la roba, veia que ell continuava mirant.

+No perd detall . (Li vaig dir amb to maliciós).

Ella és tragué la part superior del bikini, i feu lliscar la calceta cames avall, aprofitant per mostrar-li el seu cul, i segurament també l'entrecuix quan es va ajupir per acabar de recollir la roba.

Amb els dos ja completament nuus i estirats damunt la tovallola, la nostra conversa començà a girar entorn d'aquell desconegut i si se'ns obriria alguna oportunitat de joc i provocació. Mentres m'escampava crema per l'esquena se'm va acostar a l'orella per xiuxiuejar:

-Ja saps com m'excita el sol i l'aigua de mar sobre la pell nua. I el meu sexe no para de recordar-me que aquest matí l'has deixat a mitges. (Les seves mans ja és refregaven amb la crema per les meves natges mentres em continuava parlant). - Així que ara la teva Puteta anirà a temptejar el terreny a veure que hi ha de bo i profitós per aquí.

Em premé amb fermesa la galta del cul i el meu sexe s'endurí ràpidament. Ella s'aixecà i em digué en veu alta per assegurar-se que l'altre noi la sentís:

-Vaig a banyar-me. Vens?

+ No. Em quedo un ratet aquí llegint( Vaig contestar mentres buscava el llibre que duia a la bossa.)

Camí de l'aigua, ella passà per davant del noi. Ell se la mirà de dalt a baix i li somrigué. Ella li tornà el somriure mentres s'acariciava els pits lleugerament fent veure que s'espolsava una mica de sorra. S'adentrà uns metres dins l'aigua tota sola. El noi dubtava de què fer. I en veure que jo sols feia cas al llibre, li seguí l'estela cap dins l'aigua. Ella estava quieta d'empeus amb l'aigua que li arribava poc més amunt de la cintura quan ell se li acostà. Vaig veure que es saludaven i es van passar un ratet parlant fins que es van començar a endinsar més. Ja sols veia els seus caps dins l'aigua. Fins un punt que es van anar allunyant, i les roques em tapaven la seva visió. Van estar una bona estona fins que ella va sortir primer.

Jo continuava de bocaterrosa. Ella, amb el cos ben moll es va estirar de panxa enlaire al meu costat; després d'un llarg i calent petó, va fer lliscar la seva mà per engrapar el meu sexe i em va dir:

- Estarà una bona estona més dins l'aigua. Porta una bona empalmada. Com tu ara mateix ( I va somriure amb malícia per afegir): - Ens hem besat i grapejat. Ell volia més. Però allà no he volgut. Li he dit que intentaria desfer-me del meu marit avorrit per poder anar a algún altre lloc.

Ens vem posar a riure els dos.

-Riu, riu. Que aquest me'l penso fer ara mateix. No deixaré escapar aquesta oportunitat.

+Mmmm... Bona polla?

-Siiii. L'he tingut a les.meves mans. I ara mateix tinc ganes de menjar-ne -la i d'engolir-la fins al fons...

+Em poses calent!

-Ja ho veig. I jo estic ben calenta!

+ Molt bé Puteta. Endavant doncs. Pots escollir entre dos opcions. Tu decideixes:: La primera, aneu a la nostra habitació de l'Hotel i sense presses... Segona opció, et perds pel bosquet, i alguna que altra cosa més ràpida i intensa segur que cau...

-Mmmmmm... Ets un Calent! I més calenta que em poses.... M'ho rumio de camí. D'aquí una mica sabràs quina opcio he triat. I vigila la trempera, que estem en un lloc públic...

+Doncs quan vulguis. Que el teu amic ja ha sortit de l'aigua.

Jo vaig continuar estirat bocaterrosa per amagar la meva trempera, i amb la lectura com a excusa mentres ella es posava el vestit, sense el bikini ni res a sota. Agafà la seva bossa per emprendre el camí. En passar pel seu costat, li feu un petit gest amb el cap perquè la seguís. Ell va comprovar que jo no m'immutava per res més que no fos la meva lectura , i la seguí.

Un cop estigueren fora, i després d'esperar a que s'alleugeríís la meva erecció, vaig anar a fer un merescut bany refrescant.

En sortir de l'aigua, tenia un missatge seu al mòbil.: "Estic al bosquet".

Em vaig tornar a estirar bocaterrosa, tancant els ulls i gaudint d'aquell moment. Hi havia calma i silenci en l'ambient, però el cor m'anava a cent. Una barreja d'emocions dins meu. Excitació, morbo, curiositat per saber què feia, certa enveja per no ser-hi allà. I imaginar el que estaria passant sabent que ella ho gaudia plenament..

La vibració del telèfon en entrar un nou missatge seu em va fer obrir els ulls. "Mmmm... Feina feta. Mamada i empotrada ràpida entre els arbres. No he deixat escapar ni una gota de la seva llet.. Vols saber més detalls? Doncs vine cap a l'hotel. Vaig tirant. Estic xopa i vull més. No tardis. Et desitjo"

Buff! Quina cremor!

"Espera'm ben nua i estirada damunt del llit. Amb el Plugg clavat al cul. Ara vinc. Jo també et desitjo"

Vaig recollir les coses i vaig emprendre el camí. Poc abans d'arribar al bosquet on havien anat ells, em vaig creuar amb una persona. Si era ell, el noi. Els dos ens vem creuar la mirada darrere les nostres ulleres de sol. Però cap dels dos ens vem immutar i cadascú va seguir el seu camí.

En arribar a l'habitació, allà estava ella, ben nua i amb el seu cul en pompa esperant. No vaig tardar ni cinc segons en treurem la roba i acostar-me a ella per clavar-li dues bones bufetades al cul.

Continuarà...

[ecoamerica]

Watch the 2024 American Climate Leadership Awards for High School Students now: https://youtu.be/5C-bb9PoRLc

The recording is now available on ecoAmerica's YouTube channel for viewers to be inspired by student climate leaders! Join Aishah-Nyeta Brown & Jerome Foster II and be inspired by student climate leaders as we recognize the High School Student finalists. Watch now to find out which student received the $25,000 grand prize and top recognition!

#ACLA24 #ACLA24HighSchoolStudents #youtube #youtube video #climate leaders #climate solutions #climate action #climate and environment #climate #climate change #climate and health #climate blog #climate justice #climate news #weather and climate #environmental news #environment #environmental awareness #environment and health #environmental #environmental issues #environmental education #environmental justice #environmental protection #environmental health #high school students #high school #youth #youth of america #school

[tanzania2023]

17 Juliol: Llac Manyara

Aviam, això va així:

Jambo: Hola

Asante: Gràcies

Karibu: Benvinguts / de res

Raca Raca: depressa

Pole Pole: A poc a poc

Tafadhali: Si us plau

Habari za asubuhi: Bon dia

Usiku mwema: Bona nit

Hakuna Matata: cap problema

Avui després d'esmorzar hem fet el checkout del Olerai Lodge i ja hem tingut problemes per pagar. La Visa no l'acceptava la màquina i hem de pagar amb dòlars. I aquí tenim el problema: bitllets petits? No. Bitllets una mica trencats o arrugats? No. Bitllets d'abans del 2009? No. I així hem anat passant l'estona, triant els bitllets un per un fins que als senyors els agradin.

Un cop passat el tràngol, enfilem cap a Napuru Waterfalls. La carretera surt desde la principal i té tants sotracs que sembla el Shambala. Passem pel mig de poblats amb carrers estrets, avançant un munt de nens uniformats que van al cole. La carretera es cada cop més verda, més selvàtica i més elevada.

Arribem a una esplanada on ahir hi havia l'arribada d'una maratón i encara queden restes de la carrera.

Hi ha una guixeta on una noia amb un entusiasme zero ens cobra 10 dòlars per cap.

Havent pagat, tres xavals apareixen per fer-nos de guies i ens acompanyen per un camí verd, humit i preciós. Sembla un bosc del Pirineu però amb plantes selvàtiques.

El camí rellisca i fa molta baixada, no es fàcil. Es molt dret i complicat, però aviat arribem a baix de tot on corre un riuet de muntanya preciós. Anem caminant pel riu, sortejant pedres, rocs i l'aigua. Els guies ens ajuden.

I, una estona després, arribem al final del camí: un salt d'aigua molt alt envoltat de verd i roca. Es preciós i ha valgut la pena venir.

A la tornada ja som amics de tota la vida amb els guies, que son molt bons nanos. Un es Massai i va descalç.

Un cop al cotxe de nou, anem a l'oficina de Roadtrips a recollir l'entrada al Serengeti, que ens costa gairebé 2000 dòlars pels 4, el guía i el cotxe, per 3 dies.

Dinem a una pizzería i enfilem cap el Llac Manyara, al Maramboi Tented Lodge

A mig camí ens trobem un mercat rollo encants dels Massai i li demanem al xòfer de parar. Es un mercat impressionant, no hem vist mai res així. Ple de Massais vestits de forma tradicional venent de tot: taronges, patates, cebes, llavors, sabates, roba, radios, i fins i tot cabres. En serio, hi havia un camió ple de cabres i els Massais feien cua per comprar-ne.

Hem fet fotos però no els hi agradava gaire i fins i tot una noia ens ha renyat.

Ha estat molt impactant i autèntic

Seguim cap al Lodge i en arribar ja ens hem trobat jirafes, impalas, monos babuins, ñus, i més bitxos.

El Lodge es espectacular, a prop del llac. Ens reben amb un suc boníssim i anem a veure la posta de sol a la piscina, des d'on truquem a l'Arnau.

Les habitacions són tendes i no tant impressionants

Només entrar ens surt un porc senglar (Pumba) de sota l'habitació, que marxa espantat.

Sopem a la terrassa del Lodge amb espelmes.

[lesfoteses]

La puta tos

11 de gener del 2023

L'instint assassí també pot sortir-me al teatre. Ahir, hores després de quedar-me tancada a l'ascensor, vaig anar amb el Marc a La Villarroel a veure 'Ragazzo', un monòleg que interpreta l'Oriol Pla. Fa un paper sensacional i crec que és una obra que val molt la pena sobre l'activista italià Carlo Giuliani, assassinat a tiros per la policia a Via Tolemaide de Gènova, l'any 2001.

Qui no va fer un paper sensacional va ser el Marc, que quasi em fa emprenyar perquè va arribar passades les 20h al teatre, quan en teoria començava l'obra. Per sort això no és ni Alemanya ni el Japó: som a Barcelona i aquí no som tan puntuals. A mi m'encanta la gent puntual, crec que és la meva virtut preferida.

Com deia, el Marc va arribar abans de començar l'obra, per tant, finalment no va caldre que m'emprenyés pel seu retràs. El que no ens esperàvem és el que passaria a continuació: comença l'obra, primer fosc… Una dona files darrere nostre tus. No em vaig immutar, però sí fixar-m'hi, pensant "ai, aquesta, a veure si ara està malalta i ens donarà la turra tota l'obra amb la seva tos". No m'equivocava massa: NO NOMÉS ella tenia tos, 30 segons després, un home de segona fila tus. Però no és tos de malaltia aquest cop, és carraspera, allò que rasca el coll en dos tempos, com si el paio hagués de parlar (? wtf ets al teatre, no has de parlar) i s'esclarís la veu. L'Oriol Pla no s'havia aixecat del llit -literalment l'obra comença amb ell al llit-, que una tercera persona també fa la carraspera. Ja està. En aquell moment vaig veure clar que el públic que m'havia tocat no sabia que era al teatre sinó que es pensava que era una jam session de la tos i que tothom hi podia participar. No van parar en tota l'obra de tossir. Que si el tio de davant, la tia de darrera, la senyora de més enllà, MARE MEVA. Si estigués pirada, m'hagués aixecat de la cadira i hagués cridat "a la de 3 tossiu tots a la vegada i JA NO TORNEU A TOSSIR MÉS EN TOTA L'OBRA". O hauria escanyat l’home de dues files endavant, cridant "para de tossiiiiiir que no sentim res" mentre els meus peus haguessin quedat a la falda de la noia la fila del darrere i li hagués tacat el jersei blanc que ens il·luminava a tots, amb les meves vambes. Potser hagués acabat a Twitter fent això. O pitjor, a l'En Blau. Per sort no estic pirada.

Total que avui, per coses de la vida (mentida, per coses laborals) he anat a l'Antiga Fàbrica Damm al photocall que munten dels nominats i nominades dels premis Gaudí, que seran el diumenge 22. Total, que qui hi havia? Efectivament, Oriol Pla. I m'hi he acostat i li he preguntat: "escolta, tu eres conscient ahir a 'Ragazzo' de la quantitat de gent amb pulmonia que hi havia? No paraven de tossir". I m'ha confirmat que sí, i que "és tot un tema això de la tos, però crec que la majoria de cops és la tos nerviosa quan hi ha silencis". Doncs mira, si és així -que segurament sí perquè qui deu tenir més experiència amb la puta tos de la penya afortunadament no soc jo-, crec que hi ha individus d'aquesta societat que tenen una feina pendent que és aprendre a interactuar en el silenci. I arribar puntuals als llocs, també, ja que hi som.

Com deia, he estat a la Damm. La Damm és un espai meravellós que sempre m'ha agradat molt, i no per la birra (que és la meva preferida entre les poques cerveses que tolero). A la Damm hi ha cerveses per tot arreu, però per tot arreu. Els que fan la newsletter deuen somiar en cerveses. Està plena de cerveses l'entrada, la sortida i també el lavabo. Et rentes les mans després de fer caca al costat d’Estrelles selectes que no estan a la venda. Hi ha fins i tot samarretes de cerveses allà exposades amb les ampolles. Marketing. Bueno, total, que he entrat a fer pipí i mentre estava pixant he sentit que entrava algú i que tan bon punt es posava a pixar, patapam. Un tro, uau, quin pet s'ha tirat la pájara aquesta. M'he tapat la boca per no riure perquè el que em pensava que era només un pet ha acabat sent un fusil de asalto M4 i vinga metralleta. M'he espantat i tot. He pensat "Pobra, es pensa que està sola". I res, que per pudor -mai millor dit- m'he quedat més estona de rigor per esperar que sortís i així no havíem de creuar mirades. Quina vergonya. Ara deu dormir pensant que ningú l'ha sentit fer caca a la Damm, però filla, t'equivoques.

[marketinianaenpracticas]

Dilluns, 25 de març de 2024

Bon dia,

Sóc la Laura Moya i sóc alumna de 4t del Grau en Publicitat i Relacions Públiques de la UAB. Faig les pràctiques aquest segon semestre, entre febrer i maig de 2024.

Ja ha passat un mes des de que vaig començar les pràctiques a l’empresa en la que estic treballant, una empresa del sector hoteler; li direm “Hotel Costa Daurada”☀️. Estic de trainee al departament de Màrqueting, comptant amb mi som dues, i compartim espai amb el departament de Vendes i Esdeveniments.

Al principi vaig haver d’empapar-me de la filosofia de l’empresa i de la cadena hotelera a la que pertany. M’agrada que s’hagi de seguir un protocol i a la vegada ho puguem adaptar a la propietat individual. Poc a poc, amb la meva tutora, la DIRCOM de l’hotel, he anat desenvolupant diferents activitats: recerca de mercat, bases de dades, pressupostos, aprenentatge sobre la cadena, etc., però el que més m’agrada és quan m’encarrega creativitats, com ara invitacions, flyers, pòsters, muntatges de vídeos, etc.🎨🎥 Em fa molta il·lusió veure que el que he après aquests anys a la carrera es comença a veure reflectit en, de moment, petits projectes. Estic emocionada pel que queda per venir, ja que a partir d’abril comencen a haver-hi esdeveniments i en seré partícip.

Per a mi, fer pràctiques en una bona empresa és la clau, ja que et comences a sentir realitzada, i que el que has estat fent durant aquests anys, en el meu cas 6 anys perquè vinc d’un grau superior, comença a sortir a la llum.✨

Deixo una foto per aquí amb l’equip del departament de Vendes i Esdeveniments i companyes de despatx.

Amb molta il·lusió, a seguir creixent i endavant!😜

Laura M

#trainee #marketing #uab #publicidad #hotel

[evadubosc]

Primer mes com Community Manager

Les meves responsabilitats són de gestionar i crear contingut a les xarxes socials, principalment, Facebook, Instagram i LinkedIn, tot i que també redacto articles per la secció d’actualitats de la web de l’empresa.

El punt de partida quan vaig començar, va ser d’esborrar totes les publicacions que tenien a l’Instagram i Facebook. Ells no tenien una estratègia a les xarxes socials molt definida, per tant, els primers dies ens reuníem tot l’equip de màrqueting per pactar i definir una estratègia més sòlida a les xarxes. Abans, a l’Instagram i Facebook hi havia publicacions totes diferents que no seguien cap estructura i no hi havia molta coherència. Vam fixar la nostra estratègia en un target específic per cada xara social. Com vaig dir, som uns distribuïdors, per tant, vam fixar els nostres dos targets principals: empreses fabricants (btob) i els propis consumidors que trobaran els productes en les botigues (btoc). L’estratègia que vam fer consisteix en una comunicació btoc a Instagram i Facebook i més btob al LinkedIn amb un to més formal.

A més, cada vegada que faig una publicació mesuro tot l’impacte que rep, des dels likes, comentaris, impressió, taxa d’engagement, els clicks, etc. Haig de fer un seguiment setmanal i extreure unes conclusions un cop s’acaba el mes.

Per tant, de moment he aprés com és participar en una reunió de màrqueting amb tot l’equip del departament. He après com es calcula exactament l’engagement, ja que abans no ho sabia fer i tenia una idea equivocada del que realment és. A més, començo a aprendre i familiaritzar-me amb totes les mètriques i kpi’s. Ja sé on puc trobar l’audiència que més rep les nostres publicacions a cada xarxa social.

També, treballo conjuntament amb un dissenyador gràfic que és qui fa tota la part artística de les publicacions. Moltes vegades pactem junts el disseny visual de les publicacions amb les eines digitals de disseny, per la qual cosa també estic aprenent bastant sobre disseny i sobre algunes eines com Indesign o Photoshop, que és el que ell utilitza per editar.

PD: L’altre dia es va celebrar una de les exposicions del sector d’alimentació animal més importants a nivell mundial (expozoo animal show) a Paris i alguns companys del meu departament hi van anar per promocionar la marca. Aquí vaig ajudar a fer alguns cartells per penjar-los a l’stand com merchandising.

Eva Dubosc.

Empresa de distribució d'alimentació animal.

2n Semestre.

11 de març del 2024.

#community manager

[ecoamerica]

Watch the American Climate Leadership Awards 2024 now: https://youtu.be/bWiW4Rp8vF0?feature=shared

The American Climate Leadership Awards 2024 broadcast recording is now available on ecoAmerica's YouTube channel for viewers to be inspired by active climate leaders. Watch to find out which finalist received the $50,000 grand prize! Hosted by Vanessa Hauc and featuring Bill McKibben and Katharine Hayhoe!

#ACLA24 #ACLA24Leaders #youtube #youtube video #climate leaders #climate solutions #climate action #climate and environment #climate #climate change #climate and health #climate blog #climate justice #climate news #weather and climate #environmental news #environment #environmental awareness #environment and health #environmental #environmental issues #environmental justice #environment protection #environmental health #Youtube

[paumoody]

Anatomy of a fall

Quan vas venir a casa recordo que havies anat a veure aquesta peli. A tu segur que t’agradarà, vas dir. Tenies raó, em va encantar.

Em sembla realment fascinant pensar que la peli no va de res del que veiem, del que ens vol fer creure. La caiguda, el judici, el fill. Res.

Anatomy of a fall parla de l’amor d’una parella, del seu enamorament, d’aquí el joc de paraules. La caiguda és una metafora. Perquè la gent s’enamora? Perquè cau o és deixa caure al buit sense saber que pasarà? És l’amor d’una altre persona el que l’ha fet caure-hi? És el d’un mateix? O simplement ha estat un error?

L’amor no és mai un error, així que aquesta opció ja la podem eliminar. La película parla de la caiguda, de l’enamorament i de la segona caiguda, la pitjor, la que pot fer que faci mal de veritat. Que passa quan després del ‘estic caient en l’amor per una persona’ i després del enamorament més pur hi ha una caiguda que trenca amb tot això. La caiguda al buit, a l’oblit, al dol.

La película ens presenta uns personatges que no coneixem, que no sabem com s’estimen i que no arribem a veure junts fins que hi ha la caiguda. Ens els presenta com a parella i el primer cop que els veiem als dos el dol ja ha començat. No sabem res d’ells, només el que volem creure i el que pensem saber. Que coneixem d’aquest matrimoni com per fer un judici de valor sobre que ha passat? Res, només el prejudici que ens han imposat des de la primera escena.

Aquí comencen dos judicis, el personal i el col.lectiu.

Ella comença el seu judici particular, les múltilpes preguntes buscant un perquè, una explicació que doni sentit a la caiguda. La del seu marit, però també la seva. Acceptació, dol, impotencia…

Que ha passat? Com hem arribat fins aquí? Comencen els “ i si…” els ho podria haver fet diferent, els dubtes, les pors i sobretot la pena.

Per altre banda comença un judici que inicia l’entorn. Que en sap? Que creu saber? Que ha sentit? Cadascú té una opinió, un judici, un culpable, una explicació de tot. Però realment som capaços d’entendre una parella a partir del que creiem saber? Aquest judici em sembla el pitjor i així ens ho fan veure a la peli. La pitjor de les parts és aquesta, una sèrie de prejudicis infundats que fan que els espectadors ens creiem capacitats per jutjar una relació de la que no en sabem res.

Així que no parlaré més d’aquesta part, d’aquest judici. Qui soc jo, qui som nosaltres per fer un judici de valor sobre una parella a la que no hem vist mai junta? De la que només en sabem una gravació, una escena.

Tornem al seu judici al personal, al que només ella enten i pot entendre. Al que val la pena fer cas. I per fer-ho he d’incloure un nou element, el fill.

El fill té una peculiaritat especial, no hi veu. En un moment concret de la seva vida, un accident el va deixar cec. El fill, per si no quedava clar, representa l’amor. Que clar, com ja sabem, és cec. Com en tota relació hi ha un moment on perdem la racionalitat i l’amor ens fa perdre la vista.

Ella centra tota la seva pena i tot el seu dol cap al seu fill. El vol proteguir, el vol cuidar i sobretot el vol aprop. Ella intenta que el dol no s’apoderi d’ella, té moments dificils però segueix lluitant per conseguir que el seu fill la cregui, la vulgui al seu costat, busca una pau que sigui la que li permeti afrontar el dol.

Tota la peli va exactament d’això, de l’acceptació del dol i del camí a la pau interior per tal de poder afrontar el que ha de venir.

I així acaba passant, ella accepta realment el dol en el moment en que el seu fill és posa del seu costat, en el moment en el que ell la creu. En el moment en el que l’amor li diu, han passat moltes coses, sí, però jo seguiré aquí això serà una cosa per sempre. I obviament no hi ha millor forma de representar l’amor entre dues persones que un fill.

Res és el que sembla i aquesta peli ens ensenya que hi ha molt més darrere del que creiem saber i entendre.

Jo ara mateix no entenc res i ho entenc tot. Seguramet no ho vull entendre. Ho simplement no ho vull acceptar. He caigut molts cops, per un motiu o per un altre, però estimar-te fa que valgui la pena cada caiguda.

Ara, sembla que he de començar un dol que mai he volgut acceptar, bàsicament perquè per mi no hi ha res de voluntari en fer-ho. Com la mare, sento que per fer-ho necessito amor, saber que passi el que passi seguirà estant, present i existint.

Sento que he de començar un llarg camí i tinc por, molta, de fer-lo sense tu. Quina paradoxa, oi? Ho sé, però la veritat és que mai he sentit res igual per ningú.

T’has convertit en la meva família, triada i no triada. Una sensació que va més enllà del que puc entenre, del que puc expresar. Laura, ho dic molts cops i no em cansaré de fer-ho, ets le meva família i mai ho deixaré de sentir així.

T’estimo

[entreceliterra]

Swaruu, i les seqüel·les

Swaruu. Fa anys que m'hi vaig enganxar uns mesos. No sé què me'n va desenganxar, algun comentari a les xarxes socials, potser. Però, hi he tornat a caure. Ara, més fort. I és que les explicacions que dona són brutals, en la seva major part.

Per a novençans, comencem pel principi.

Ja fa uns quants anys, va sortir un compte a Youtube amb el nom d'Agencia Cosmica. Presumptivament, es tractava d'un dona extraterrestre que es dedicava a explicar coses científiques molt per sobre del nivell que coneixem, i també a destapar "cosetes" que l'elit manipuladora ens amagava -i ens amaga. La propietària del compte, que es fa dir Gosia, transmitia els coneixements en qüestió en castellà.

Així com jo me'n vaig desenganxar, van passar moltes altres coses que llavors no sabia i, en part, continuo sense saber-ho. Perquè la Swaruu no era l'única que hi havia, i algunes de les seves companyes també transmetien informació. Es veu que van haver de marxar i la Swaruu restà sola i... no sé què més.

Swaruu i les seves companyes venen de planetes al voltant de l'estrella Tàígete, a les Plèiades.

Quan m'hi vaig re-enganxar, el panorama havia canviat. Relació dels comptes de Youtube implicats:

-Agencia Cosmica, versions en castellà i en anglès, continua dirigida per Gosia. Transmet entrevistes amb Swaruu d'Erra -la Swaruu d'abans-, Athena Swaruu, Yàzhi Swaruu, Anéeka de Tèmmer.

-Despejando enigmas, dirigit per Robert, també recull entrevistes amb les mateixes dones, i fa molts directes per a comentar els vídeos emesos. En castellà.

-Red Agartha, dirigit també per Robert i és, segons ell mateix, d'entreteniment.

-Swaruu Oficial, dut completament per Minerva Maria Swaruu, sense intermediaris, en versions castellana i anglesa.

-Za'el d'Erra, dut completament per Za'el, també en castellà i anglès.

La pàgina web: swaruu.org/ S'hi troben transcripcions dels vídeos, i també un fòrum.

Excepte Gosia i Robert, tots els esmentats són extraterrestres, a bord de la nau insígnia taigetiana Toleka, en òrbita baixa al voltant de la Terra.

Erra i Tèmmer són dos dels quatre planetes del sistema Tàigete, essent Tèmmer on hi ha la capital del sistema, de nom Toleka.

Sí, hi ha moltes Swaruus, i aquest és un tema que em costa d'entendre. Té a veure amb la reproducció per partenogènesi generació rere generació, tot i que això tampoc és així, però no sé com dir-ho, i tampoc ho entenc gaire. La qüestió és que ha generat una "espècie" diferent de la taigetiana: la swaruuniana.

Swaruu d'Erra i Anéeka de Tèmmer "han passat a millor vida". Eren joves, no sols d'aspecte. Aquesta gent pot viure uns nou-cents anys, i sense envellir. Els bitxos raros som els terrestres, no pas ells.

Per cert, molts d'aquesta gent han viscut a la Terra, i saben perfectament com estan les coses aquí, a part de tenir la visió més de conjunt que tenen com a externs.

Esporàdicament, participa als vídeos la reina Alenim de Tèmmer, present a la seva nau insígnia com a missatge polític, i no precisament cap a la Terra. I no us penseu que la reialesa aquesta té res a veure amb la nostra!

La presència de més dones a bord de la Toleka -Za'el és l'únic home esmentat- és perquè en la seva societat, les dones són les més interessades en les ciències, la política i les arts, mentre que als homes els acostumen a atraure més les relacions.

Són exteriorment com nosaltres, i de fet no tenen cap problema a fer-se passar per un de nosaltres quan els cal. Ens diuen que la "raça liriana" -humans estal·lars- està escampada per tota la galàxia, i els taigetians no són els únics que ens visiten, ni molt menys.

Formen part de la Federació de Planetes Units -sí, com a Star Trek-, la qual no sembla que estigui jugant net cap als seus propis membres. La tripulació de la Toleka ha tingut un "despertar dolorós" en aquest aspecte, i per això la seva reina s'ha quedat en òrbita de la Terra amb la seva nau insígnia. L'exopolítica està calenteta, calenteta...

La nau Toleka està escortada per la nau insígnia dels seus aliats felins, el poble Urmah -els "gats", que són els guerrers alfa de la galàxia, ens diuen les Swaruus-, els quals encara fa més temps que es malrefien de la Federació, i pràcticament van per lliure. També la nau Urmah té a bord el seu rei. L'exopolítica no va camí de calmar-se, és evident.

Ens diuen que, si la nostra percepció no estigués tan limitada, podríem ser capaços de veure les nou-centes naus "aparcades" al voltant de la Terra, d'un munt de races diferents, la gran majoria vetllant pels "seus" que s'han encarnat a la Terra. Pel que sembla, una vida curta i caòtica com les que hi ha aquí és suficient per a donar-los una bona empenta espiritual. El fomut del cas és que moltes d'aquestes ànimes queden atrapades a la xarxa de control mental bèstia que hi ha aquí, i que la Federació tol·lera, recolza i fomenta. La Terra és un taulell de joc on les ànimes, dins del seu avatar -un cos biològic terrestre- tenen les seves experiències. Per tant, no hi ha cap pressa en "alliberar-la" de les males pràctiques de l'elit que hi mana i de les de les races extraterrestres i astrals regressives que les recolzen. Les ànimes que venen a ajudar de veritat, venen creient que és possible perquè no saben del doble joc que la Federació té cap als seus membres.

La Federació de Planetes Units és la mestressa absoluta del planeta Terra, per a bé i per a mal, a desgrat dels Karistus -éssers molt avançats del planeta Júpiter que reclamen que la Terra els pertany, i han trencat relacions amb la Federació.

La missió principal de la tripulació de la Toleka és la divulgació, precisament el que estan fent, amb unes limitacions tremendes imposades per la Federació la qual, per cert, no sembla tenir-ne el mateix respecte. Aquesta divulgació no li agrada gens, i és ella, la Federació, la que no vol que se sàpiga que hi ha extraterrestres. O sigui que els nostres governs, negant-ho tot, no han fet altra cosa que obeir els amos i senyors.

La raó de la divulgació és que nosaltres siguem capaços d'obrir la nostra ment, i la nostra percepció, car només així podrem escapar de la xarxa de control mental que ens envolta, i que s'enforteix a cada dia que passa.

El major excepticisme a que s'enfronta aquesta gent és que són massa com nosaltres, individualment i col·lectiva. Això és degut a que els extraterrestres han estat a la Terra per molts milers d'anys -potser cents de mils i tot- i, com diu l'hermetisme: "el que és a dalt és com el que és a baix". Nosaltres som ells -barreja brutal de races estel·lars, inèdita a qualsevol altre lloc que coneguin- i tenim coses de totes i cadascuna de les societats amb les que hem estat en contacte. Recordo que un cop l'astròloga i sensitiva Sol Ahimsa va dir que la Terra era com la cafeteria de la Guerra de les Galàxies.

Una part dels temes tocats als vídeos:

-Les emocions

-Navegació estel·lar

-Notícies -"Toleka News"

-Portals

-Les manipulacions de l'Elit terrestre

-Races extraterrestres

-Els planetes del sistema solar

-Exopolítica

-La mort i l'entrevida

-L'astral, arconts i fauna diversa 4D

-La Federació de Planetes Units

-La raça liriana

-Altres races estel·lars

-Entrevistes a un Urmah

-3D, 4D, 5D i les freqüències

-La 5D i la seva desmitificació

-La Lluna, el Diluvi, la màtrix 3D, i els cinturons de Van Allen -segons ells, va tot lligat

-Estratègies per a contrarrestar la màtrix 3D. Espiritualitat

-Les mentides de la "Nova Era"

-La història oblidada, l'alterada i l'esborrada

-Jesús de Natzaret, Roma i el Vaticà

-La religió

-El temps i els viatges temporals

-La societat taigetiana

-La Manifestació

-Els acords de percepció i les limitacions que imposen

-Les diferents formes en què els extraterrestres es fan passar per terrestres

-Telepatia natural i artificial

-Les intel·ligències artificials

-Les naus taigetianes

-La gent no real -portals orgànics/terminals de la màtrix

-L'Antàrtida

-Consells de salut

-Armes nuclears i d'energia

I jo, m'ho crec, tot això?

Reconec que em donen mooooltes respostes. Explicacions científiques, filosòfiques, espirituals... per a ells tot és el mateix. De moment, m'han fet reconèixer els desavantatges d'acceptar que hi ha cada cop més impossibles, i ja estic treballant per a trencar la percepció tan limitada que tenim, i cada cop puc creure'm més coses. Per exemple que, realment, vivim en un holograma creat per la nostra pròpia ment, i les explicacions de per què han estat comprensibles per a mi. Però hi ha altres coses que em costen, així que no en faig cas, al menys de moment. Per què no agafar el que ens pot ser útil?

#divulgació taigetiana #swaruu.org #extraterrestres #pleiadians #toleka

[jaumesclub]

⏰#UnHome10 #539 🚀 Benvingut, benvinguda a una nova entrega carregada de notícies fresques i entreteniment de primer nivell amb "Un Home 10"! Com sempre, portem la diversió directament a YouTube des del nostre canal de Twitch JauFibla. El responsable? Ja ho sabeu, el sempre simpàtic sex symbol Jau Fibla, que ens manté a totes i tots enganxats amb el seu gran atractiu i estil únic! I a sobre, en català! 🌍 En l'episodi d'avui, celebrem el Dia Mundial del Turisme amb consells d'experts i anècdotes divertides. També és el Dia Europeu del Donant de Medul·la òsea i de la llet escolar! 🎈 També volem felicitar dos aniversaris molt especials: 🎉 La grandíssima Jenna Ortega: 21 anys i brillant com una estrella! 🎂 Gwyneth Paltrow: 51 anys en plena forma! 📰 Repassem també les notícies del dia: Hem tingut la continuació del debat de la suposada investidura de Feijóo, el drama que Shakespeare voldria haver escrit! Bruce Willis ja està molt malalt, malauradament. Una metgessa subministra suirs de lleixiu per curar el càncer (no ho intenteu a casa!). I us portem detalls sobre un desastre a un casament a Irak i una petició del govern espanyol a l'Europol. 🤩 No deixis de veure cada dia aquest podcast visual carregat d'humor i entreteniment! Subscriu-te, activa les notificacions i uneix-te a la diversió. Som "Un Home 10" en català i estem aquí per fer-vos riure i informar-vos a fons!

#youtube

[esdevenircami]

Reflexions sobre la monogàmia (I).

Qüestionar la monogàmia és un crit a l'esperança. A l'esperança per trobar noves maneres d'estimar-nos. Sense imposicions, sense camins pre-establerts, sense judicis de valor. En definitiva, a construir-nos més lliures.

A l'estat espanyol, a més, després de quaranta anys de dictadura, començar a reflexionar al voltant de la monogàmia permetia obrir escletxes sobre els ciments de l'estructura familiar patriarcal i religiosa imposada. Ho convertia en un debat social i polític que ho podia sacsejar tot.

D'això però ja en fa uns bons anys. I, malgrat que parlar sobre la imposició monògama obria la finestra a qüestionar-nos altres imposicions sexo-afectives, sembla que ens ha costat anar més enllà. Em preocupa l'ancorament on sovint ens trobem des del feminisme transformador. On som capaces de veure fàcilment les imposicions i de posar-les al centre del debat, però no en som de proposar alternatives que, com ve deia Angela Davis, vagin a l'arrel del problema.

I és que com n'és de difícil construir una alternativa i que, a més, esdevingui radical. Ho és perquè és possible visualitzar aquelles imposicions que posen traves a la nostra emancipació, tant si és individual com col·lectiva, perquè les vivim en les nostres pròpies carns. Però a la pregunta de "i ara què coi en fem amb això?" és el que és realment difícil de respondre. I ho és per una senzilla raó: perquè encara no s'ha construït. No existeix. Se'ns poden acudir moltes alternatives a la monogàmia; com la poligàmia, el poliamor, les relacions obertes, etc. Però, com amb qualsevol proposta teòrica que encara no ha sigut aplicada, a l'hora de posar-la a treballar acaba fent aigües per tot arreu.

I no és que siguin males alternatives, perquè no ho són. El problema és que, per trobar una alternativa que funcioni de veritat, cal primer construir-la. Si busquem al diccionari ens trobarem que "construir" és "fer, formar (alguna cosa) ajuntant-ne les parts constituents segons una ordenació segons un pla determinat". I és que aquí rau el problema: encara ens queden moltes parts per trobar.

Per construir una alternativa primer se n'han de cercar totes les parts. No trobarem la resposta avui. Sent sincera, no sé pas si la trobarem mai. Però el que sí que trobo que és necessari és atrevir-nos a equivocar-nos. Obrir la oportunitat a retrocedir per després poder avançar més veloçment, a aturar-nos quan visualitzem que alguna cosa no funciona. Cal ser autocrítiques amb les nostres pròpies teories, amb nosaltres mateixes. Cal avaluar tots els errors i totes les mancances que trobem en la proposta alternativa. Només així trobarem totes les parts que ens portaran a la construcció d'una alternativa radical.

Sovint visualitzo aquestes pors dins del nostre propi moviment. Reconec que viure en un món que ens va en contra hi influeix. Que prou difícil és mantenir-se a contracorrent i que remoure les esperances que ens hi mantenen ferms és complicat. Però també hem de saber que aquesta dificultat per ser crítiques amb les nostres pròpies teories és el que ens impedeix avançar.

#monogàmia

[sergidelmoral]

Un gran comiat

Era el setembre del 2019, quan a l'ESO vam entrar. Hi anàvem amb dubtes, però amb emoció per començar. Projectes amb titelles, catapultes, i festivals de música, va ser el que ens vam trobar.

Ens parlaven d'autonomia, cooperar i donar feedback. Al final tot es resumia, en un tu busca't la vida

I han anat passant els anys, tants anys i ara som aquí plegats, fent un gran comiat, perquè fins a 4t d'eso hem arribat, tot ha passat a gran velocitat, i aquesta etapa ha estat molt especial, i ara sabem que tots la recordarem eternament.

Mica en mica ens hem fet grans, algú diu que pintant mandales. Potser hem fet barques amb garrafes, però hem entès que aprendre importa. Ha estat gràcies als docents, per creure sempre en Les Vinyes.

I ara toca acomiadar-nos, per fer el que'ns fa realment feliços. Però no cal que ens posem tristos, sempre ens quedarà les vinyes.

I han anat passant els anys, tants anys i ara som aquí plegats, fent un gran comiat, perquè fins a 4t d'eso hem arribat, tot ha passat a gran velocitat, i aquesta etapa ha estat molt especial, i ara sabem que tots la recordarem eternament.

#Youtube

[locksmith-unit-barcelona]

[tanzania2023]

22 juliol - Elephant caves & Endoro falls

Més:

Magi - aigua

Kahawa - cafè

Mkate - pa

Moto - calent

Baridi - fred

Mto - riu

Twende - som-hi

Mbu - mosquit

Unasekia Baridi - tinc fred

Ndio - Si

hapana - No

Nakupenda - T'estimo

M'kono - Mà

M'guu - Peu

Mambo bipi - com estàs?

Mambo poa - com estàs? (Resposta)

kwaheri - Adeu

Paynu (iraqwe) - calb

Kipara (Swahili) - calb

Lala Salama - Que dormís be

Dia que havia de ser més de relax i ha acabat sent igual d'intens que els altres. Ben d'hora la Joana i jo hem anat a correr pels voltants, però no massa perquè plovia una mica. De fet ha estat plovent a estonetes tota la nit.

Marxem a les 9 cap a les Elephant caves, que son molt a prop del Lodge. Quan arribem al punt de partida ens espera un guia amb un fusell, que ens diu que és per espantar animals. Al camí hi ha búfals, elefants i algun lleopard, en teoria. El guía te un accent difícil, però ens explica moltes coses de la natura, les plantes i els animals. Es nota que ho domina.

Les Elephant caves són a uns 2,5 km i el camí es plenament selvàtic amb plantes i arbres enormes, moltes papallones, formigues que més val no tocar-les, etc.

Les coves són uns forats que van fer els elefants, on s'amagaven, però la més gran la va desfer la pluja i queda poca cosa de tot plegat.

Si ens allunyem una mica el guía ens diu que anem amb compte. Això és part del Parc Nacional del Ngorongoro i el riu que hi ha es d'aigua del cràter que passa per dins la muntanya.

Després ens acostem a les Endoro Falls, un salt d'aigua espectacular i molt fotogènic. Hi trobem uns plataners amb unes fulles enormes.

En total hem caminat uns 5,200 km.

Dinem al Lodge i la tarda anem a visitar una granja de cafè. Es d'una família que cultiva cafè i ens ensenyen tot el procès: com es cultiva, com es pela el fruit, com es torra etc. Tot és molt artesanal i dubtem que industrialment sigui rendible, sembla tot de cara al turisme. Però no per això deixa de ser molt interessant. Ens conviden a un cafè i en comprem un parell de kilos. La filla de la família, que es diu Elisabet, juga amb la Joana i li fa trenes.

Després baixem a Karatu a fer un volt. No es una ciutat amb un centre, tot són cabanes amb botigues molt humils i petitíssimes. Es nota que l'Stanley no està còmode i no sap on podem anar a passejar fins que li dic que podríem anar al mercat. Aparquem al Lilac cafè i anem a peu. De seguida surt gent que ens comença a donar la tabarra. Hem tingut un paio enganxat tots l'estona que anava traient coses d'una motxilla per vendre-nos-les.

El mercat és com tots, amb parades principalment de verdures, i totes tenen un peix molt petit assecat que no te un aspecte massa saludable.

Tothom ens mira, perquè no hi ha massa turistes normalment per aquí, però afortunadament no som els únics i la veritat és que no hem tingut sensació de perill, però si una certa incomoditat.

Acabem el passeig al Lilac cafè fent un vinet i uns sucs de mango.

Demà, Serengeti.

[lesfoteses]

Estafes cutres

6 de gener del 2023

Tenim material perquè Gloria Serra dediqui un 'Equipo de investigación' a desmuntar un bar que estafa amb iPhones. Està a la Barceloneta i és un tremendo antro. A l'interior hi trobes, per una banda, la zona de bar com a tal, on la barra queda a la vista i s'hi poden veure unes Sachers que no vull saber quant de temps porten allà, i després hi ha una zona de billars i futbolins et al. La bachata que tenien “de fons” estava tan alta que no sentia ni els meus pensaments, vam demanar al cambrer que abaixés el volum i ens va fer cas. Crec que ho devia agrair tothom, que abaixessin la música, perquè era insuportable. Total que després de "sopar" (picar coses) i prendre algo (cerveses), vam decidir anar a fer uns billars, futbolins i dards.

A la Cris, l'Abel i a mi ens va cridar l'atenció una màquina d'aquelles de caçar objectes amb unes pinces teledirigides des de fora a canvi de diners. A la màquina en qüestió, atenció, només hi havia "iPhones". I ho poso entre cometes perquè primer de tot, eren caixes aparentment de debò d'iPhones, però quan ho miraves amb deteniment t'adonaves que era una foto d'un iPhone d'internet impresa i enganxada. En un paper petit i enganxat amb cel·lo, el nom del model del mòbil. Però és que no acaba aquí el drama... més enllà de tractar-se d'iPhones 7 (ja van pel 14), LES CAIXES ESTAVEN BUIDES. Ho sabem perquè a la part final de la màquina, diguem la paret que et dona a tu a la cara, era un mirall. De manera que es veia la presumpta caixa de l'iPhone per darrere. SORPRESA la nostra quan vam veure que eren CAIXES BUIDES. Fantàstic. Vam etiquetar la Gloria Serra en una story, però no ens va contestar. Bueno, quan vulgui ja sap on som.

Avui que és dia de Reis per cert, per dinar hem anat a casa dels meus tiets, on també hem celebrat l'aniversari de la iaia, que n'ha fet 91. 91 anys. Tant de bo arribar així com ella als 91 anys, sempre penso que espero viure molt de temps. M'agradaria viure 100 anys. I estar prou lúcida per poder preparar pel meu 100è aniversari un resum de "el més destacat de cada any de la meva vida". I fer un vídeo o un PowerPoint del futur -ves a saber com es diu-, on pugui recuperar les meves memòries en el format més realista possible. M'agradaria poder veure amb els meus propis ulls les meves memòries quan tingui 100 anys. Ojalá existeixi, la meva idea. Ah, i jo.

[naydriel]

Canvi d'estació

Només col·locar els polzes entre les pàgines començo a brollar. Tot és tan fràgil. Em fascina. Sento la suavitat de vellut de la molsa com el racó més gran de l'univers, com el refugi més acollidor de la meva història. Ho sento tant, que quan començo a aixecar tan sols la mirada caic al buit. No sento res. A dins trontollen infinits colibrís que em criden alarmats. Vull sortir, vull sortit, vull sortir. I doncs, per què la guitarra m'abraça tant fort en la llum de tarda? Un dels colibrís s'atura, còmplice, m'ho explica amb tendre comprensió. Em moro de por. Estic aterroritzada, perquè a la part més profunda del meu èsser, alguna cosa em diu que he après a guarir, i he après a gaudir del que l'existència m'ofereix, però que jo no tinc res a oferir. Hi ha un caçador, un aguilot ferotge, un ós gegant que se'm carrega a l'esquena i em roba les llàgrimes, abatuda. Que em diu que no sóc prou, per a viure, per a gaudir de la vida perquè no la lluito, per a considerar-me interessant perquè no ambicío, per a ser estimada perquè no sóc prou res. Passejo breument pels meus jardins però cap flor brilla [a la llibreta s'intueix una gota] prou, cap planta és prou verda. Però et dic que no, que te'n vagis a la merda. Que ets patètic. Que mereixo que em respectin. Mereixo viure. Mereixo que m'estimin perquè sóc jo. I el que estimo, i el que em fascina, i com em brillen els ulls quan veig l'univers. Jo sóc de qui estic enamorada, mai deixaré d'estar-ho. Sense tu, sense el teu peu oprimint-me. Jugaré amb por, amb molta por. És la vida que m'ha tocat i que vull viure. Deixo de ser poètica a les tres línees perquè necessito vomitar, em trobava tant a faltar, no em puc donar la mà des de l'oblit. Aquesta setmana som nosaltres contra el pes, que no pot res amb la nostra esquiva. Ho tens, ho estàs fent, t'estimo. 13.12.21

Veig, com un pla detall oníric, la meva mà resseguint el contorn d'una fulla gegant. Esbelta, lluent, carnosa. Dansa sobre el traç delicat dels meus dits, flexible i plàcida. Canvio l'atenció. La fulla és ara un minúscul monòmer d'un enorme i complex ecosistema que em bressola. Jo m'hi integro, també ínfima, passejo i salto entre les branques amb una precisió ferotge. Em recordo tocant la guitarra entre hores a la caravana, aquell matí plena de neu, ara banyada d'escalfor, claror i complicitat. Bm7, E, Amaj7, Fa#m "Tinc un jardí, que encara he de descobrir". I torno aquí, amb la llibreta entre les mateixes mans, transcrivint-me. I no puc espolsar el posat de còmplice protectora, de compassió, de tendre espectadora en la seguretat de qui arriba al refugi abans que caigui el sol. Em miro als ulls en les paraules i quan m'esgarrapa l'udol, la necessitat imperiosa d'esgarrar el paper i donar-me la mà... la veig. Veig aquell cos ple de colibrís abatut al llit, sense esma per existir, que s'aixeca amb fràgil delicadesa. Es fa un cafè i recorda què ha de fer. Treu la gossa i respira l'aire gelat, intentant que vingui de les muntanyes. I s'assenta a aquesta mateixa taula, i en aquests precisos papers s'escriu. I no ho sap però està llaurant una terra infinta. No ho sent però algú l'està mirant, esperant-la en el canvi d'estació. La convida a girar-se guiada per la seva mà dolça i li ensenya el petit brot que s'amaga entre els estralls. I ara, en aquesta abundància, en aquest tremolar del fer que mai mor, que retruny sota les passes incansables, que creix vers direccions inestimables... només sento plenitud. Una era solar, amb ulls còmplices que la testimonien. Vacío fèrtil en deien.

[alaitzclit]

Tristesa

Un sentiment molt dur. I probablement per moltes persones complicat d'explicar això que sentim per dins i molt més com arribar a entendre això que sentim. Per a mi la tristesa és quan et trenques, no pots més, ja no saps ni que fer per ajudar-te o demanar ajuda o millor dit no se explicar que és per a mi però, si que et puc dir que és tan important tenir-nos a nosaltres mateixos perquè pot arribar el dia que caiguis i no tinguis a ningú i serà lo pitjor ja que serà quan et donis compte del que has perdut o han perdut, però sempre i quan estarem nosaltres que som la millor i pitjor alhora la persona que podem tenir al nostre costat.

Parlant una mica sobre mi

Porto ficada a dins de la paraula tristesa des de fa com 2 anys o més, vull dir estic ficada en un forat que ja es com el meu dia a dia el qual no arribo a estar amb alegria del tot per que estic massa trencada. És molt trist no saber que dir sobre aquesta paraula ni del que sento per exemple quan l'escolto o parlem de temes que la emboliquin sigui amb amics o família ja que a vegades és una mica tabú per depèn que persones per coses que hem viscut o potser algú molt pròxim però ni al meu psicòleg sap tot perquè això si que em transmet tristesa no arribar a obrir-me a ningú per por de que te la juguin o et jutgin o qualsevol altre cosa.

No tinc res més a dir, no em surt així que tristament aquí acaba el meu tweet.

#Spotify