#Pere el Cerimoniós
Text
Els comtes reis catalans del llinatge dels Beŀlònides.
#Beŀlònides#comtes reis#reis catalans#Catalunya#Principat de Catalunya#Regne de València#Regne de Mallorques#Guifre el Pelós#Borrell II#Ramon Berenguer II#Ramon Berenguer III#Ramon Berenguer IV#Peronella#Alfons el Cast#Pere el Catòlic#Jaume el Conqueridor#Pere el Gran#Alfons el Liberal#Jaume II#Pere el Cerimoniós#Joan el Caçador#Martí l'Humà#comtes de Barcelona#comte de Barcelona#Beŀlònida
2 notes
·
View notes
Text
Fira de Reis d'Igualada 2024
Dia 6 de gener del 2024 Igualada (Anoia)
La Fira de Reis és una de les fires més antigues que se celebren a la comarca. La concessió del privilegi de celebració de fires i mercats antigament era una prerrogativa reial i l’any 1373, Pere III el Cerimoniós va concedir a Igualada el privilegi de celebrar una Fira, que començava en la festa de l’Epifania del Senyor i durava els quinze dies següents;…
View On WordPress
0 notes
Text
Where the Counts were also Kings
The history of the Palau Major of the Counts of Barcelona, later Kings of Aragon, began in 1116, when it was first mentioned to distinguish it from the Palau Menor, which no longer exists.
The palace stretched from what was then the Romanesque cathedral, located at one end of the present-day cathedral complex, to a small square, Sant Iu square, which is located at one of the side exits of the cathedral, at the other end of the religious building.
The complex contains different buildings, such as the Saló del Tinell, ordered to be built by King Pere el Cerimoniós (Peter III of Aragon) in the 14th century; the palatine chapel of Santa Àgata, dating from the beginning of the same century, under the reign of Jaume II; and el Verger, a porch garden surrounded by several rooms that communicated with el Tinell and is now part of the Museum Frederic Marés.
Also part of the complex are the stairs leading to the palace, the meeting place of the Consell de Cent, which governed the city for as long as this institution did not have its own headquarters. It is one of the most characteristic places in the Gothic complex, located in a corner of the Plaça del Rei.
Later, in the 16th century, the Mirador del Rei Martí was added, although this monarch reigned at the beginning of the 15th century as the last king of the Catalan dinasty Casal de Barcelona. This building is characterised by its height and galleries with semicircular arches.
Another building that was added to the complex during the 16th century was the Palau del Lloctinent, built at the behest of the Generalitat de Catalunya and which is now the headquarters of the Arxiu de la Corona d’Aragó.
The rooms of the Palau Reial Major de Barcelona are now part of the Museu d'Història de la ciutat, which offers a tour of the subsoil of Barcelona, where archaeological remains from Roman times can be found.
1 note
·
View note
Text
Palau Reial Major de Barcelona
La història del Palau Major dels comtes de Barcelona, després també reis d’Aragó, començà l’any 1116, quan s’esmenta per primera vegada per diferenciar-lo del Palau Menor, avui desaparegut.
El palau s’estenia des de la llavors catedral romànica, situada a un extrem de l’actual conjunt catedralici, fins a una placeta, la de Sant Iu, que queda a una de les sortides laterals de la catedral, a l’altre extrem de l’edifici religiós.
El conjunt conté diferents edificis, com el Saló del Tinell, ordenat construir pel rei Pere el Cerimoniós el segle XIV; la capella palatina de Santa Àgata, datada a començament del mateix segle, sota el regnat de Jaume II; i el Verger, un jardí porxat rodejat de diverses dependències que es comunicava amb el Tinell i que actualment forma part del Museu Frederic Marés.
També hi estan integrats en el conjunt les escales que donen accés al palau, lloc de reunió del Consell de Cent, govern de la ciutat, fins que aquesta institució no va tenir seu pròpia. Es tracta d’un dels llocs més característics del conjunt gòtic, ubicat a un racó de la Plaça del Rei.
Posteriorment, al segle XVI se li afegí el anomenat Mirador del Rei Martí, encara que aquest monarca va regnar a començaments del segle XV, com a darrer rei del Casal de Barcelona. Aquest edifici es caracteritza per la seva alçada i les galeries amb arcs de mig punt.
Un altre edifici que se li va afegir al conjunt durant el segle XVI va ser el Palau del Lloctinent, bastit a instàncies de la Generalitat de Catalunya, i que actualment és la seu del Arxiu de la Corona d’Aragó.
Les dependències del Palau Reial Major de Barcelona formen part actualment del Museu d’Història de la ciutat, que permet fer un recorregut pel subsòl de la Ciutat Comtal, on es troben restes arqueològiques d’època romana.
1 note
·
View note
Text
El deán de la Catedral de Orihuela agradece a Ximo Puig el apoyo de la Generalitat a la restauración de su órgano barroco
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha recibido de manos del deán de la Catedral de Orihuela, José Antonio Gea, un sello conmemorativo con la reproducción del histórico escudo de Pere IV el Cerimoniós y el símbolo de la seo oriolana, así como una réplica en miniatura de uno de los tubos de su órgano barroco.
El president de la Generalitat ha recibido, como obsequio, un sello conmemorativo…
View On WordPress
0 notes
Photo
These four panels are the only ones to have been preserved from a group of fifteen portraits of the kings and queens of the Crown of Aragon, which decorated the Council Chamber of Valencia’s City Hall. The building was demolished in 1859.
Painted in the 15th century. Tempera on pine wood. Nowadays kept in Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) in Barcelona, Catalonia.
In order, the portraits represent the Medieval kings Jaume I el Conqueridor (James I the Conquerror), Alfons el Magnànim (Alfons IV the Magnanimous), Pere III el Cerimoniós (Peter III the Ceremonious) and Alfons II el Liberal (Alfons II the Liberal).
#pintura#arts#història#jaume i#alfons el magnànim#pere el cerimoniós#alfons ii#history#medieval#art#15th century#renaissance#1400s#valència#mnac#middle ages#portrait#gothic#gothic art
61 notes
·
View notes
Photo
📚Aquí teniu el text d’aquesta setmana (un fragment d’Història de la llengua catalana)
youtube
📝 Tasca 5: Mira el video i contesta les preguntes a continuació:
Què apareix primer en el naixement d'una llengua, la llengua oral o la llengua escrita?
Quin llibre es dóna per fet que és el primer en català?
Com semblen els textos a la gent avui, i com són en realitat?
Què representen les cròniques per la llengua catalana? Per què són diferents dels textos d'abans?
Com es diuen els tres autors de cròniques que esmenta al vídeo? (el que fa falta és Pere el Cerimoniós)
📍Fés un post amb… les teves respostes.
#costa una mica d'entendre així si no entens tot el que diu no pateixis#el català a casa#la vida sense queue#catalan#catalan:general#catalan:challenge#general:challenge#catalan:reference#catalan:video#catalan:linguistics#general:video
9 notes
·
View notes
Photo
Tamarit és un antic poble a tocar de mar, a la dreta de la desembocadura del riu Gaià, que s'alçava sobre un promontorirocós. De l'antiga població perviu en relatiu bon estat el recinte emmurallat -la vil·la closa- i algunes restes de l'antic castell. Es tracta d'un conjunt format per les antigues presons municipals, l'església de l'Assumpció, la rectoria, la casa del Comú, la plaça de l'església, dues torres, unes quantes cases, una bateria del segle XVI i les restes de la muralla bastida en època de Pere III el Cerimoniós. Destaca l'església romànica, de tres naus cobertes amb voltes de canó i capçalera recta. Constitueix un dels exemples més purs i primerencs d'arquitectura romànica del terme de Tarragona. El castell estàdocumentat des del segle XI i fou enderrocat a la guerra dels Segadors.
5 notes
·
View notes
Text
Cecília d’Urgell
Fragment del retaule de l’església parroquial d’Albesa. El feren realitzar els pares de Cecília, Pere d’Urgell i Margarida de Montferrat i hi figuren els seus escuts.
Por Fernando Garcés.
(En catalán). Els cinquanta anys posteriors a la mort de Martí I, la història del palau de Bellesguard té a una dona com a protagonista. Des de 1410 fins 1422, Margarida de Prades (enllaç a la seva entrada), la segona muller de Martí I. Després, fins a 1431, Violant de Bar (enllaç a la seva entrada), la segona muller de Joan I, el germà de Marti I. Per últim, fins a 1460, Cecilia II d’Urgell, la que podia haver estat la segona muller de Martí I. Totes elles van caure en desgràcia els últims anys de la seva vida, però, potser, la figura més tràgica fou l’última…
Durant 50 anys Bellesguard va estar en mans de grans dones de la nostra història: Margarida de Prades, Violant de Bar i Cecília d’Urgell.
Cecilia va néixer en la família més poderosa de Catalunya després del Casal de Barcelona: el llinatge dels comtes d’Urgell. Ambdues nissagues es remuntaven als inicis dels comtats catalans. El 1406 es va celebrar un important enllaç entre aquestes famílies, la de Jaume II d’Urgell, germà de Cecilia, amb Isabel d’Aragó i de Fortià, germanastra de Marti I l’Humà (els dos tenien el mateix pare, Pere III el Cerimoniós, però diferent mare). Aquest matrimoni feia al promès sentir-se molt a prop del tron, i, per tant, molt cobdiciós.
El 1409, la pròpia Cecilia fou candidata a casar-se amb Marti I, però el monarca va preferir a Margarida de Prades, d’una família més humil, potser per frenar les ambicions del seu cunyat. Malauradament, el matrimoni no va aconseguir donar a la corona cap hereu i el rei, cada dia més malalt, es resistia a nomenar un hereu. Encara és motiu de debat determinar les raons per les quals Martí I va mostrar tants dubtes respecte a la seva successió. El que està clar és que aquestes vacil·lacions van revifar els conflictes entre les famílies nobiliàries del reialme ja abans de la seva mort el 1410. En conseqüència, la lluita pel poder no va trigar en esclatar. Per intentar resoldre-la es va convocar una votació al Compromís de Casp (1412). El candidat guanyador va ser Ferran I d’Antequera, nebot de Martí I.
Un altre debat és la causa de la mort del rei i, en particular, les sospites de que hagués estat enverinat per la dona i la mare de Jaume d’Urgell, el candidat favorit. En qualsevol cas, la decisió del Compromís de Casp allunyava del tron al germà de Cecilia. En pocs anys, la corona reial havia defugit tant de Cecilia com de Jaume. Els Urgell havien d’acatar la votació o alçar-se en rebel·lió? Segons la llegenda, la mare del comte, li va dir aleshores una frase proverbial: “Fill, o rei o res”. No hi havia marxa enrere. Els Urgell es van aixecar en armes per disputar la corona als partidaris del nebot de Martí I, però, en poc temps, la seva revolta fou sufocada. El 1414, l’últim compte d’Urgell va ser processat i condemnat a empresonament perpetu. Per aquesta raó, la memòria popular recorda al germà de Cecilia com “El Dissortat”. El que la història ha oblidat és el destí igualment desventurat de la resta del seu llinatge, una família que, en aquell moment, estava formada, sobretot, per dones.
Jaume II el Dissortat i Ferran d’Antequera.
El primer càstig va ser la confiscació de totes les riqueses i títols de la família caiguda en desgràcia. A continuació, el nou monarca va obligar a les dones dels Urgell a presenciar el judici contra “El Dissortat” i, poc després, la luxosa celebració de la seva coronació a Saragossa. A més a més, el nou monarca va processar per traïció a Margarida de Montferrat, la mare de Cecilia, i a Elionor, la serva germana gran.
Sense cap lloc on anar, Cecilia i les altres dones dels Urgell, com l’esposa i les filles del seu germà, es van refugiar al monestir de Sixena, a Osca, que, durant la revolta, s’havia mostrat fidel a la causa urgellista. Quan Ferran I ja havia mort, les refugiades van abandonar el monestir a causa d’un brot de pesta. A partir d’aleshores el destí les portarà per camins diferents. El 1420, Margarida, la mare, va morir al castell de Morella, a Castelló, on residia confinada des de 1414. El 1424, la seguiria Isabel, l’esposa de “El Dissortat”, apartada de les seves filles, en Alcoleja (Alcolea de Cinca), a Osca. El 1430, la pesta es durà a Elionor, la germana gran, després d’haver passat setze anys de vida contemplativa a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya, a Montblanc. El 1433, serà el torn de “El Dissortat”, que morirà en una presó a Xàtiva, València.
Però, i Cecília, què va ser de la nostra protagonista? Per sortir de la misèria, la comtessa que podia haver estat reina es va casar amb el vell i vidu vescomte Bernat IV de Cabrera, que va morir poc després del casament sense descendència. Amb els diners de l’herència Cecília va poder comprar la torre de Bellesguard, l’11 de febrer de 1446. Gràcies a l’arxiu de la comunitat de Sant Just i Pastor, l’anomenat Llibre de Bellesguard o Fons Gualbes (enllaç amb l’entrada de Joan Gualbes), sabem que el preu va ser de 2.374 lliures i incloïa els edificis, vinyes, camps, horts i boscos de la propietat en franc alou. Ara bé, la nostra protagonista no va gaudir plenament de la seva nova propietat, cada vegada més afectada pels records dels seus familiars morts i les desgràcies que també es van abatre sobre les filles del seu germà.
Tot i que va intentar un cop i un altre recuperar part de l’antic patrimoni familiar, no consta enlloc que ho aconseguís. Ben al contrari, malgrat residir al palau de Bellesguard, va passar els últims anys de la seva vida en una situació bastant precària. En un testament publicat el 24 d’octubre de 1460, Cecília menciona alguns objectes valuosos, però molts estaven empenyorats. Ironies de la vida, va morir sense descendència en el mateix palau on es van esfumar les esperances d’un nou hereu per part de Martí I. Amb ells s’extingiren els seus respectius llinatges, dos dels més antics i prominents de Catalunya.
De Cecília, la seva biògrafa Virgínia Costafreda Puigpinós, escrigué: “tot i la dissort, que va perseguir la seva família fins al final, i la solitud amb què es va veure obligada a viure, se’ns representa com una dona coratjosa que va intentar fer-hi front fins al final”.
La entrada Cecília d’Urgell se publicó primero en Torre Bellesguard | Exclusive Gaudí.
0 notes
Photo
“...perquè el dit Castell [d’Atenes] sigui la més rica joia que hagi en el món i tal que entre tots els reis cristians amb prou feines podrien fer-lo semblant ... Pere el Cerimoniós” 154/365 154 de #365project #project365 #365dies #aboutlasttrip #athens2018 #outandabout #acropolis #acropolisview #pereelcerimoniós (en Acropolis - Ακρόπολη)
#pereelcerimoniós#outandabout#acropolisview#athens2018#365dies#365project#acropolis#aboutlasttrip#project365
0 notes
Photo
VALENCIA CAPA A CAPA
Búsqueda a búsqueda, lectura tras lectura, es inevitable no caer prendado ante la mayúscula extensión histórica de valencia. Volver 2000 años antes reconstruyendo memorias y relatos, imaginando aquello que un día fue... carga de energía y ánimo para enfrentarse a esta última etapa del curso.
UN PASO ATRÁS
Primero un asentamiento íbero, después una ciudad romana.
Los vestigios de Valencia como ciudad vienen datados de el año 138 a.c. En aquel entonces se empezaba ha gestar una trama urbana que partía del ‘kardo’ y el ‘decumanos’, presente aún hoy en día en las calles el Salvador y Miguelete y Almudín y Caballeros, respectivamente.
El terreno en el que se asentó era bien distinto al de ahora: una porción de tierra rodeada por los brazos el río Turia.
Tras la invasión musulmana, la ciudad se denomina ‘Reino de Valencia’ y le sigue una etapa prospera en el ámbito social y económico. Con ellos traen avances en la agricultura que aplican en el nuevo territorio. El resultado es un crecimiento exponencial de la población, pasa a tener 15.000 habitantes, siendo la ciudad más poblada de la zona oriental de al-Andalus.
Todos estos acontecimientos convierten a Valencia en una ciudad rica y próspera que necesitará de una muralla que la proteja de posibles ataques externos. Es interesante ver como un hecho arquitectónico acontecido hace tanto puede haber influido en el desarrollo de toda una ciudad a o largo de los siglos.
Hoy en día aun quedan restos de la muralla y sus torres que atraviesan el histórico barrio del Carmen.
El día 9 de Octubre de 1238 Jaume I devuelve la ciudad a manos cristianas. El feudalismo, ya casi obsoleto, es reemplazado por ‘Las Costumbres’ que regirán el ámbito político-administrativo del reino. El tejido urbano de la ciudad se abstiene de transformaciones, los cambios vienen de la mano de edificios públicos como conventos y Iglesias, tipologías muy vinculadas al carácter cristiano del reino. También se mantienen los atzucac, estrechas calles irregulares y sinuosas.
La nueva expansión de la ciudad conlleva la construcción de una nueva muralla, por orden de Pere el Cerimoniós entre 1356 y 1370. Posteriormente se construyen las Torres de Quart y las Torres de Serrano, puertas a a ciudad.
En el sigo XIV, entre la burguesía urbana de valencia se empezó a impulsar la idea de crear una gran ciudad. La riqueza en aquella época provenía casi en su totalidad del comercio. Esta actividad llevó a Valencia a encabezar la lista de las mayores potencias del Mediterráneo.
El éxito del comercio en la ciudad se debía a su buena organización mediante gremios y cofradías y a la creación del Tribunal del consulado, encargado de resolver los problemas derivados de esta actividad.
La aparición de la primera Lonja en la plaza del Dr. Collado, escenifica la importancia y el impacto económico del comercio para la sociedad valenciana , ya que sólo algunas ciudades del mediterráneo contaban con una. Tiempo más tarde, se construyó una segunda Lonja (de los Mercaderes ) y se destinó la primera únicamente a la compraventa de aceite.
La construcción de edificios institucionales dedicados a esta actividad consolida un núcleo comercial en el barrio del Carmen de Valencia. Más adelante, el Mercado Central perpetuará la tradición comercial expandiendo aún más los equipamientos y fomentando la actividad a nivel de barrio y de ciudad.
Plano del Padre Tosca, 1704. (En naranja, primera Lonja, en rojo, Lonja actual)
Más adelante, el Mercado Central perpetuará la tradición comercial expandiendo aún más los equipamientos y fomentando la actividad a nivel de barrio y de ciudad.
ENTORNO SOCIAL Y ECONÓMICO
El comercio no sería posible sin la ida y venida de gente. Por el año 1700, los vendedores y clientes venían a Valencia a pernoctar, el transporte del momento (carros de caballos) no permitía recorrer distancias en poco tiempo por lo que se veían obligados a pasar la noche en la ciudad.
Se puede decir que las Posadas jugaron un papel importante en el marco de los intercambios económicos del momento. Eran hospedajes temporales repartidos por la ciudad y cada uno de ellos acogía a huéspedes de rincones geográficos concretos.
He seleccionado como objeto de estudio dos parcelas sin edificar que antaño fueron Posadas.
Hospedería el comercio
Se encontraba en la calle Botellas n.7. La primera muestra de su existencia viene dada por una estancia de Escrivá de Balaguer en el año 1037, en plena guerra civil. En 1970 se tomó la decisión de derrivarlo.
Parcela hoy en día. (780 m2 aprox)
Posada del Ángel
La preexistencia de una fachada con una pintura mural del Ángel Custodio dio nombre a la posada que reemplazó una construcción de carácter religiosa. Posteriormente, la plaza y calle colindantes heredaron también el nombre.
A este hospedaje acudía gente de la provincia de Castellón, siendo más frecuentes los de Benicarló, Burriana, Vall de Uxó, Nules, Villavieja, así como los de Muviedro y Puzol.
Sin duda es una parcela con historia, pues conserva una parte de muralla musulmana. El muro servía de cierre para los corrales de la posada, donde los huéspedes guardaban sus carros y sus caballos.
En la riada de 1957, las aguas se llevaron a su paso la construcción y la posada nunca se recuperó. Soló quedó aquello que estuvo desde el principio de los tiempos: la Muralla
Parcela hoy en día (1000 m2 aprox)
SENTIMIENTOS ENCONTRADOS
Entiendo la Posada como intermediario entre los viajeros comerciantes y la actividad económica de la ciudad. La Posada como pieza importante del complicado engranaje urbano.
Con la llegada del automóvil, la situación evolucionó. Estos comerciantes podían recorrer distancias largas de forma ágil y sencilla, marchar por el día y volver por la noche, fue una revolución.
El perfil del comerciante cambió hasta llegar al de hoy en día. Ahora la necesidad a cubrir no viene dada por la persona, viene dada por su coche. ¿Dónde dormirá él?
0 notes
Photo
Fira de Sant Nicolau – La Vall d’en Bas 2017 Dies 6 de desembre del 2017 La Vall d'en Bas (Garrotxa) La Fira es va començar a celebrar al segle XIV, gràcies al Rei Pere III el Cerimoniós.
1 note
·
View note
Photo
Antic Convent de Sant Francesc, Cervera by esta_ahi Estem plenament d’acord amb el Dr. Pere Beseran en lamentar la negligència que el convent de Sant Francesc ha patit fins fa ben poc dins els estudis sobre arquitectura gòtica catalana. Aquesta construcció, l’origen llegendari de la qual està relacionat amb la presència del mateix poverello d’Assís en aquestes terres, mereix, efectivament, una consideració superior. De presència discreta, gairebé al peu de l’antic camí ral, la senzillesa de la façana amaga darrera els seus murs un espai de gran bellesa, obert gairebé únicament per la festivitat de Sant Antoni de Pàdua. Es tracta d’una església d’una sola nau, coberta amb tres trams de grans voltes de creueria, amb un cor elevat als peus, capçalera poligonal de cinc trams i diverses –i no pas simètriques- capelles laterals. Sembla que la capçalera la part més antiga de l’església i a cada trams s’hi obren sengles finestrals d’arc apuntat, avui mig tapiats, que a l’exterior estan separats per contraforts. Cal tenir en compte que el primer convent fou pràcticament destruït l’any 1465 a causa de la guerra civil que enfrontava la Generalitat amb el rei Joan II i que la major part de l’obra que avui contemplem fou executada sota l’impuls del propi rei i sota la direcció del reputat mestre d’obres Joan Barrufet, que ja havia intervingut a l’església parroquial de Santa Maria i que esdevindrà l’artífex del magnífic castell de Montcortés. Tot i això, sembla que la capçalera, una part del perímetre del temple i algunes de les capelles gòtiques de l’antic temple es van conservar i s’integraren a les obres de reconstrucció de després de la guerra. Així, Beseran considera que la primer coberta del temple hauria estat de fusta, sostinguda per arcs de diafragma i que fou substituida per Barrufet per una volta de creueria. La nau, doncs, està coberta per tres trams de volta de creueria, el primer des dels peus amb un cor elevat, sostingut per un arc carpanell. La distribució de les obertures en els murs laterals no és pas simètrica. Al costat de l’epístola s’hi obren fins a sis capelles amb alçades, amplades i profunditats variables, que responen a una cronologia moderna si exceptuem la segona des del presbiteri, coberta amb una volta de creueria poc fonda i molt baixa. Pel que fa a les capelles de la banda de l’evangeli, en tenim quatre de gòtiques, més espaioses i cobertes amb volta de creueria, a les quals hem d’afegir la monumental capella del segle XVIII dedicada a Sant Antoni de Pàdua, amb un doble atri d’entrada, coberta amb cúpula i amb un cambril posterior. El claustre el podem situar al segle XVI, tot i que de cronologia imprecisa. Aquest té dos pisos de galeries; a l’inferior es componen d’arcs de mig punt sostinguts per pilars de secció quadrada, mentre al segon pis trobem arcs de mig punt rebaixats sostinguts per columnes vuitavades. És una de les construccions renaixentistes més notables de la comarca, obra del mestre Joan Barrufet, que contrasta amb l'aspecte totalment gòtic de l’església. Si fem un repàs general a l’estructura dels convents, hem de començar dient que a les dependències conventuals s’hi accedeix habitualment des d’una porta situada a un costat de la façana principal del temple. En el primer nivell acostumem a trobar la porteria (normalment la peça que serveix de trànsit entre el carrer i el claustre, al voltant del qual es distribueixen les dependències), el de profundis, el refetor, l’aula capitular, la cuina, l’accès al celler, les cavallerisses i la infermeria, mentre que al segon eren situades les cel.les dels frares i la biblioteca en cas que el convent hi comptés. Noticies Historiques El malaurat convent de Sant Francesc de Cervera ben poc recorda avui a la gran fundació que degué ésser en el seu temps, quan els religiosos franciscans jugaren un paper important en la societat i en el desenvolupament de les ciutats de l’època, en el marc evolutiu de la Catalunya pròspera de la Baixa Edat Mitjana. Conta la tradició que el convent havia estat fundat pel mateix Francesc d’Assís, al segle XIII, damunt d’una antiga capella dedicada a Sant Nicolau, durant un dels seus viatges a la Península. A manca de consens entre els propis historiadors franciscans fa que les dates del viatge del qual en resultaria la fundació cerverina –i probablement també la de Lleida- es barallin entre 1211 i 1214. Alguns consideren que el viatge de 1211 seria el preàmbul d’un viatge més llarg, efectuat entre 1213 i 1214. No resten notícies documentals del convent durant aquests anys, però, i les primeres daten de 1235, en el testament de Joan de l’Hospital i la seva dona Ermessenda, que deixen dotze diners “et operi Sancti Francisci vel Fratibus Minoribus duodecim denarios”. Les obres, però, comencen l’any 1245, aprofitant una donació de terrenys realitzada pel rei Jaume I. Fins aquell moment, no sabem si els frares s’allotjaven en un edifici senzill i de caràcter provisional. Com comenta Webster, aplicant-ho a tot el marc geogràfic català, l’arribada dels frares coincidí amb el regnat de Jaume I, que obrí un període de gran esplendor i desenvolupament en tots els aspectes a Catalunya. Els frares franciscans, molts d’ells fills de comerciants, esdevingueren el braç espiritual del monarca i, alhora, s’intal·laven amb fermesa a tot el país i “inspiraven la creació de pintures, esglésies gòtiques i altres iniciatives artístiques”. Les donacions reials també se succeïren durant els segles XIII i XIV, d’Alfons el Liberal fins a Pere el Cerimoniós. De fet, la consciència cerverina sobre la fundació del convent per part del propi Sant Francesc ja estava ben arrelada en aquella època, ja que aquest és un dels principals arguments que s’esgrimeixen quan a finals del segle XV se sol·licita ajuda al llavors papa Alexandre XVI, el valencià Roderic de Borja, per tal de poder reconstruir el convent, que havia estat destruït durant la guerra amb Joan II, l’any 1465. La resposta del pontífex fou afirmativa i la reconstrucció de l’obra es dugué a terme en gran part pel mestre d’obres Joan Barrufet, el mateix que l’any 1485 signa el contracte de l’obra del castell de Montcortés i que també havia treballat a l’església parroquial. Part de les obres s’efectuaren en el decurs del segle XVI, tal i com ho posa de manifest la butlla papal de Lleó X de l’any 1521, que concedia indulgències a qui ajudés in opus reparationis domorum ordinis mendicatorum de Cervera. Precisament el claustre, probablement la culminació més tardana d’aquesta reconstrucció, podem situal-lo ja a començaments del segle XVII, dins la línia de la galeria superior del claustre renaixentista del també convent franciscà de Bellpuig, aquest sí fundat durant el segle XVI. Amb l’erecció de la Universitat al segle XVIII, el convent franciscà s’introduí dins l’ambient universitari i als franciscans se’ls donen dues càtedres: una de teologia i una de filosofia.El convent tenia en 1716 catorze frares que cap a afinals del segle XVIII ja eren una trentena. Al cens de Floridablanca de 1787 n'hi apuntaren trenta-dos en total: 23 professors, 3 llecs, 2 donats, 2 criatsi 2 nens. Segons Andreu de Massot, el dit convent tenia en 1789 "una huerta muy grande, que da el abasto de hortalizas, frutas y de algunas legumbres a toda la Comunidad (...)". Precisament aquesta bonança setcentista hauria estat la que hauria permés la construcció de la gran capella dedicada a un altre eminent sant francisca: Sant Antoni de Pàdua. Amb la desamortitizació de 1835, el convent va passar a mans privades i va convertir-se en fàbrica de cotó per acabar esdevenint, fins no fa gaires anys, una granja, essent avui un indret caigut en el més absolut abandó. http://ift.tt/2BSCeAY http://ift.tt/2B9SY35
0 notes
Text
Palau del rei Sanç de Mallorca
El regne de Mallorca va néixer quan Jaume I el Conqueridor, comte de Barcelona i rei d’Aragó, va iniciar la conquesta de les illes Balears el 1229, tot i que la seva constitució no es va fer oficial fins l’any següent.
L’illa de Mallorca va ser el punt central d’un territori que va entrar d’igual a igual als reialmes de la Corona d’Aragó, juntament amb les illes de Menorca, que s’hi va incoporar (1231) mantenint la seva autonomia com a territori governat per autoritats andalusines, Eivissa i Formentera (1235).
Durant el regnat de Jaume I les illes van mantenir certa autonomia dintre del nou regne, fins al punt de que Mallorca participava a les corts de la Corona d’Aragó i Menorca a les corts catalanes.
Però el regne de Mallorca, com a entitat independent, va començar la seva història el 1276. En aquell any, Jaume I va decidir llegar els seus territoris, als quals havia afegit el regne de València el 1239, dividits.
El regne balear, que juntament amb els comtats de Rosselló, Cerdanya, el vescomtat de Carladès i la senyoria de Montpeller -llegat de la seva mare, Maria- s’havia constituït com a unitat política el 1262, va ser per al seu fill Jaume.
Això no deuria fer gaire gràcia al fill gran, Pere, que havia heretat la resta de territoris governats per Jaume I, i que de ben aviat va començar hostilitats per recuperar la unitat de la Corona d’Aragó. Hostilitats que continuarien els seus hereus.
Mentre tant, Jaume II de Mallorca va assumir el títol reial, encara que no va trigar a fer-ho com a vassall del seu germà, tot i que va viure una invasió catalanoaragonesa ben aviat, el 1285, com a retruc de la guerra a Sicília entre França i la Corona d’Aragó. Això va imposar un parèntesi al seu regnat fins el 1298, que va finalitzar el 1311 amb la seva mort.
El rei Sanç va assumir el govern del regne de Mallorca amb més tranquilitat que el seu pare, refermant la vinculació feudal amb el seu cosí Jaume II d’Aragó, amb el qual participà a la conquesta de Sardenya, una col·laboració que li va suposar no haver de fer-li vassallatge.
Les seves possessions van rebre la seva atenció de forma equitativa, doncs va establir residències tant a Mallorca com als comtats de Rosselló i Cerdanya -que eren fronterers tant amb França, a la que retia homentage per Montpeller, com amb Catalunya.
A Mallorca, una de les residències a la qual va dedicar més interès va ser el pavelló de caça que va ampliar a Valldemossa, una població de la serra de Tramuntana. A l’edifici se li atribueix haver estat el castell d’un noble àrab anomenat Mussa, que seria el que dona nom a la població, però sembla que va ser Jaume II de Mallorca qui el va fer bastir el 1309.
D’aquesta manera, el palau va adquirir el nom del segon rei privatiu del llinatge mallorquí, i va continuar atraient l’atenció del seu nebot, Jaume III, que el succeí el 1324. Jaume III era fill del príncep Ferran d’Acaia, que va seguir la campanya del almogàvers de la Companyia Catalana a Grècia, on hi va trobar la mort el 1316 sense conèixer el fill.
Jaume III es va haver d’enfrontar al seu cunyat Pere el Cerimoniós, que el 1343 va reincorporar el regne a la Corona d’Aragó. El 1336 s’havia casat amb Constança, filla d’Alfons IV d’Aragó, però això no va evitar que el successor del seu sogre, el seu cunyat Pere, reclamés que el regne de Mallorca tornés al llinatge principal del Casal de Barcelona.
Ja formalitzada la reunificació de la Corona d’Aragó sota un únic monarca, el 1399 el rei Martí l’Humà, reconegut per haver estat un home religiós, va fer donació del palau a l’orde de la Cartoixa perquè s’hi creés un monestir de clausura. Els monjos van adaptar moltes de les seves estances originals a les seves necessitats.
La desamortització de Mendizábal (1835) va fer que els monjos abandonéssin el monestir, i l’edifici va passar a mans privades. Els successius propietaris van reformar i modernitzar les estances, que es van mantenir fins a l’actual aspecte de casa senyorial de la noblesa rural mallorquina.
1 note
·
View note
Photo
Portada del llibre Històries e conquestas de Cathalunya, de 1438, i editat en 1495. El fet que apareguen 5 barres demostra com, malgrat l'oficilialització de les quatre barres per Pere el Cerimoniós, després el número depenia de l'artista i de l'espai que tinguera.
#Catalunya#Catalonia#catalan#Pere el Cerimoniós#Crown of Aragon#Corona d'Aragó#senyera#quatribarrada#History of Spain
26 notes
·
View notes
Photo
The Catalan kings James I (1208-1276) and Peter the Ceremonious (1319-1387) are the only Medieval monarchs who wrote their own autobiographies, called Llibre dels Fets and Crònica de Pere el Cerimonós respectively.
#història#literatura#arts#jaume i#pere el cerimoniós#catalan#medieval#history#middle ages#european history#historical#literature#books#medieval lit#llibre dels fets#català#useless-countryfacts#useless country facts#useless catalan facts#u-cf#ucf
36 notes
·
View notes
Last Seen Blogs
