#cataunya | Explore Tumblr Posts and Blogs

vacaprofanacatalana-blog · 7 years

Text

Chico Buarque - A Banda

Hola a tothom!

Aquest és el meu més nou blog, bé, un tumblr, per discutir coses que porto amagades al meu cap, que tenen que veure amb la meva experiència de passar uns dies aqui a Catalunya, de ésser brasiler i de pensar en tots els móns que ens separen, Brasil i Catalunya; i en tants altres que ens uneixen.

Bueno, de veritat que això també és una forma de mínimament contribuir amb la meva estada aqui, perquè alguna cosa he i heu d’aprofitar d’aquest intercanvi. I clar, no sóc lingüista, tampoc expert de la cançó, però segur que alguna cosa de les meves reflexions amb la Laila per les trucades del WhatsApp poden arribar a ser útils per algú, per alguna cosa, qui sap?

Comencem. I per a començar, una cançó que a mi m’encanta i que porta molta informació des de Brasil. O no, eh? Una altra discussió que deixo per després seria sobre la real intenció dels autors en fer cançons amb significats profunds, si pensen en tot que podem pensar quan escrivien-les; pues, això per altra volta i ara mateix, ens mantenirem aqui, buscant desenredar una mica del que podem en aquesta cançó, que es pot semblar molt senzilla, però que també ens pot portar a molta discussió. Ja ho veurem.

Chico Buarque - A Banda Chico Buarque de Hollanda (1966)

Estava a toa na vida O meu amor me chamou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

A minha gente sofrida despediu-se da dor, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

O homem sério que contava dinheiro parou O faroleiro que contava vantagem parou A namorada que contava as estrelas parou para ver, ouvir e dar passagem

A moça triste que vivia calada sorriu, a rosa triste que vivia fechada se abriu, e a meninada toda se assanhou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

(...)

O velho fraco se esqueceu do cansaço e pensou que ainda era moço pra sair no terraço e dançou A moça feia debruçou na janela, pensando que a banda tocava pra ela

A marcha alegre se espalhou na avenida, insistiu A lua cheia, que vivia escondida, se abriu Minha cidade toda se enfeitou, pra ver a banda passar, cantando coisas de amor

Mas para meu desencanto, o que era doce acabou Tudo tomou o seu lugar depois que a banda passou

E cada qual no seu canto e em cada canto, uma dor Depois da banda passar, cantando coisas de amor

Chico Buarque - A Banda Chico Buarque de Hollanda (1966) En català per Victor Miyano (set/2017)

Estava per res en la vida El meu amor m’ha cridat, a veure la banda passar, cantant-nos coses d’amor

La meva gent que patia S’ha despedit del dolor a veure la banda passar, cantant coses de l’amor

L’home garrepa que contava diners, s’ha aturat L’home cregut que contava ventatges, s’ha aturat I la xicota que contava estrelles, s’ha aturat per a veure, sentir i els donar pas

La noia trista que vivia calada, s’ha rigut La rosa trista que vivia tancada, s’ha obert I la xicalla tota s’ha entremaliat, veient la banda passar, cancant coses de l’amor

(...)

El vell malalt s’ha oblidat del cansaç i va pensar que encara era jove per a sortir a la terrassa i ha ballat La noia lletja s’ha inclinat a la finestra pensant que la banda tocava per a ella

La marxa alegra s’ha desplegat per l’avinguda, ha insistit La lluna plena que vivia amagada, s’ha sortit La ciutadeta tota es va adornar a veure la banda passar, cantant-nos coses d’amor

Malgrat pel meu desencant lo que era dolç s’ha acabat Tot s’ha tornat al seu lloc Després que la banda va passar

I cadascú al seu lloc, i a cada lloc un dolor Després de la banda passar, cantant coses de l’amor

I què? I què d’interessant porta aquesta cançó, més enllà de ser molt maca i graciosa?

Bueno, per mi, que sóc brasiler, he viscut prou experiències per aconseguir imaginar tot això que va passar i que ens conta Chico Buarque en la cançó. Una nova entitat, una banda, que sigui, podria ser un circ, per example, arriba a una ciutat petita de l’interior del país, vull dir, lluny de les grans capitals, i la seva arribada es converteix en un digne esdeveniment local. Crec que això també es pot ser molt fàcil de es imaginar aqui per Cataunya, per l’América, pues, res.

Chico Buarque és un important autor en Brasil i és conegut per portat l’imatge del que escriu cançons amb molt contingut, vull dir, amb molta informació històrica, que pot incloure també molta crítica social. Va ser molt icònic durant la Dictadura nostra (1964 - 1985) amb aquest paper de denúncia, en fi, molta cosa, i això tot per dir que és molt seva aquesta característica de escriure cançons quasi que infantils, però que parlen profundament de més del que semblen i això ja veurem.

L’estructura de la cançó, si podem llegir i escoltar, és básica però en si mateixa ja pot portar molt contingut. Dividim esquemàticament perquè es pugui organitzar millor:

1. Normalitat inicial. “Estava per res en la vida”. En portuguès, la versió original de la cançó, diu “estava à toa na vida” i no he pogut triar millor traducció. Estar “à toa”, per nosaltres, significa “fent res”, un estat de no fer res, sense gaire interpretació normativa, o sigui, fer res per fer res i ja està, sense arribar al significat de mandra o de pal. Originalment, en portuguès, “toa” seria la corda que tira els vaixells per mes a prop del port, perquè es ancorin i, “estar à toa”, doncs, té a veure amb aquesta situació d’ésser tirat, de no fer res i deixar que el contexte et porti a on sigui. Pues, tenim aqui en la cançó una situació inicial de normalitat marcada pel pretérit imperfet “estava” que es sembla molt al català (en aquest cas, igual). El nostre punt de partida és aquest.

2. La presència de la banda. “a/la banda passar”(PT/CT) és la nostra marca de que alguna cosa aqui en la història s’ha canviat. Ara tenim una banda al carrer passant i ja veurem com la seva presència és important per a descobrir unes quantes coses.

2.1. Canvis individuals. Amb la presència de la banda, ja podem ens adonar d’alguns canvis que individualment els ciutadans passen per. L’interlocutor que “estava à toa”, ara s’ha anat a veure la banda que passa i ens explicarà coses gradualment més rares que han passat perquè la banda ha arribat al poble. El primer pas general és que molta gent s’ha aturat del que feia - dels seus hàbits i costums - per a veure la banda passar. O sigui, inclouent la gent que no pensaríem mai que s’aturaríen de fer el que fan (el garrepa s’ha adonat de contar diners, el creigut de contar ventatges, la xicota, les estrelles) s’han aturat, de tan especial que va ser l’arribada de la banda al poble. No només s’aturen, com veurem. Volen escoltar, donar pas, i prompte, participar de la festa que poc a poc va ocupant els carrers.

2.2. Canvis col•lectius. Els canvis individuals, potser, permeten l’altre pas, que són els canvis de comportament col•lectius. La xicalla s’entremalia i, en l’extrem punt, la ciutat tota s’adorna per a veure la banda passar. O sigui, aqui tenim informacions importants: els canvis individuals obren portes perquè altres canvis més forts passin, la situació d’anormalitat de l’arribada de la banda permet que el vell surti a la terrassa i balli com si fós jove i momentànea i genèricament, hi ha felicitat desplegada. Per fi, la ciutat es organitza més o menys col•lectivament s’adornant per la banda, es posa més feliç i més liure, alliberant-se dels seus pecats (contar diners, contar mentides, de la mandra) i es posa vertadera, exposa la seva gana, en un procés que vé de l’individu fins al col•lectiu. El que abans podria fer gràcia i ser considerat bogeria, per ara era permés i justificat per l’alegria de la banda. Les nenes, els vells, la gent sencera, la xicalla, tots eren més feliços. 3. L’absència de la banda. La sortida de la banda és obvi, o sigui, no es pot tenir una banda per sempre i segons la banda es va, la primera normalitat que ens hem adonat (1.) torna al poble. “Tot va al seu lloc”, tot pren una altra volta el seu lloc de sempre, o sigui, d’abans de l’arribada de la banda i, “a cada lloc, un dolor”. Les angústies de la gent, que fan part de la vida normal, tornen junt amb la normalitat.

Tenim aquests tres, quatre punts, podem pensar en un quadre semiòptic, i clar, com no sóc especialista, ho he vist una vegada i m’ha encantat, podem esquematitzar la cançó com un vuit, on tenim una situació inicial que es canvia per un factor extern i després, sense aquest factor, es torna a la posició inicial.

Bé, correcte o no, a mi em sembla que tenim múltiples conceptes importants retractats aqui i és en aquest moment de canvi social que entenem com funcionen el nostre món de regles socials i normatives, per les quals organitzem les nostres vides en societat i cada vegada més, més complexament.

Arribo al fet de ésser brasiler. Això de la banda no només m’és molt fàcil de imaginar, com també podem extendre per les nostres experiències de les festes del carnaval, per exemple, quan (i on, clar, només en alguns llocs) l’idea de normalitat es trenca i tot el que és malvist socialment, pot passar i està justificat. La homossexualitat, l’expressió més lliure del desig sexual i més genéricament, de la llibertat, conqueren els carrers i per dues o tres setmanes, no hi ha regles que s’imposin a nosaltres que aturen l’expressió de tot que ens sembla felicitat.

El carnaval és la banda nostra, quan individual i col•lectivament canviem els nostres comportaments i permitim que els altres també o facin. I, com la ciutadeta espera que altra banda arribi, nosaltres esperem, quan s’acaba el carnaval, que arribi de nou el febrer, i, mentrestant, tornem a les normes que ens condicionen i restringeixen.

No em recordo bé, perquè he tingut aquesta assignatura ja fa temps, però, hi ha unes teories de la sociologia que ens explicarien una mica d’això, de com la formació de les nostres societats contemporànies ha sigut un procés de restriccions dels comportaments instintius, els més vists com menys racionals, més animalitzats. Així, avui, plens de restriccions sobre els nostres cossos, sobre com hem de viure una vida sexual, col•lectiva, de com hem de expressar-nos, des de l’estàndarts de vestits i comportaments, hem de tenir també moments de alleujar-nos, i, de formes més violentes o més controlades, expressem els nostres costats més primordials i ens zoomorfitzem d’alguna manera.

I, clar, totes aquestes concepcions canvien de cultura a cultura. Vull dir, si barrejéssim això tot amb el que ens explica Norbert Elias sobre el procés de civilizació, podríem notar com que hi ha societats més “civilizades” (aqui, no com més avançades, però, com més contingudes en normes i més racionalitzades, coses que potser Max Webber també ens expicaria) i altres menos.

Això també és molt interessant d’es discutir, sobre com aqui a Espanya i a Europa em sento molt més sense emoció i la gent menys expressiva. Suposo jo que tingui amb veure amb aixó, d’aqui ser, comparativament, una societat més civilizada (en el sentit que dóna Elias al terme), més pacificada. La gent s’enfada amb horaris dels trens quan fan tard i no poden imaginar com és la meva vida a l’estació a Brasil, sense saber si el tren arribarà...

De la mateixa manera, les despedides són més febles, potser perquè aqui tenen més seguretat de que es tornaràn a veure. Allà, fem oracions, som supersticiosos, perquè no sabem si els viatges són de tornada també. M’enteneu?

Pues, d’això parlem una altra volta. Per ara, és prou per aquesta cançó i, espero sincerament que aquesta iniciativa meua arribi a qui li interessi llegir i que no sigui com la cançó del Chico, que s’acaba molt aviat.

Bueno, tot s’ha d’acabar un dia, i el que vull és, potser, presentar-vos un altre punt de vista, que no sé si us interessa escoltar, però que a mi m’interessa discutir.

<https://www.youtube.com/watch?v=gkr6UQWyn5M>

0 notes